Agua o petróleo en la nevera

FRANCESC REGUANT || EL PAÍS, 28/XII/07

En años recientes los atávicos estereotipos rurales se han hecho añicos a golpes de realidad. En Cataluña se ha estabilizado la población agraria. La población rural crece y se reequilibra el territorio. Son las zonas rurales las que gozan de mayor renta disponible por habitante. La agricultura es el sector que más aumenta la productividad en los últimos años (probablemente porque partía de una situación mas rezagada). En el terreno de la sostenibilidad y la seguridad alimentaria, la aplicación de modernas tecnologías ha permitido la reducción del uso de fertilizantes y pesticidas, y progresos evidentes en sanidad vegetal y animal.

Sin embargo, algo también ha cambiado: el mundo urbano y el mundo rural ocupan hoy el mismo territorio. La mejora de las comunicaciones ha permitido la deslocalización industrial hacia zonas tradicionalmente rurales y se ha diversificado la economía rural con predominio de los sectores de la industria y los servicios. Se ha descubierto el ámbito rural como proveedor de servicios a la población urbana: agroturismo, deporte ligado al territorio, educación ambiental y naturista, revalorización de actividades tradicionales, etcétera.

Este redescubrimiento de la realidad rural ha ido acompañado, como hecho positivo, de una mayor conciencia medioambiental y paisajística, pero asumida desde una perspectiva urbana a través de una cultura idílica e idealista sobre la naturaleza y su uso. El espacio rural ha pasado a ser el jardín del urbanita, generando relaciones competitivas con su vecino el agricultor. Existe una creciente y temeraria desconsideración del uso agrario del territorio. No se tiene en cuenta el papel medioambiental del agricultor (difícil de sustituir por un ejercito de funcionarios). Y por supuesto, el agricultor es el culpable de un sinfín de incomodidades, entre ellas, los malos olores, la contaminación de las aguas y las agresiones al paisaje con invernaderos y granjas que desentonan.

Se están popularizando mensajes preocupantes, por ejemplo que la agricultura consume abusivamente la mayor parte del agua de que disponemos. Un mal reparto, según parece, que pone en dificultad el agua para la piscina privada. No parece observarse que se necesitan unos 60 litros de agua para producir un melocotón. Podríamos preguntarnos cuantos metros cúbicos de agua se necesitan para llenar nuestra nevera, dando por sentado que preferimos comer a bañarnos en la piscina. Claro está que podemos producir los alimentos en países con abundancia de agua y trasladarlos a nuestro frigorífico mediante transportes adecuados. En este caso deberemos preguntarnos cuántos litros de petróleo necesitamos para llenar nuestra nevera y en cuánto contribuimos al cambio climático global, y con ello, a que haya menos agua dulce y más dificultades para el proveimiento de alimentos a toda la población mundial.

Es necesario un pacto campo-ciudad como encuentro presidido por la madurez, so pena de terminar siendo unos nuevos ricos inconscientes de nuestras opciones insostenibles. Se trata de reconocer, por una parte, la importancia estratégica de la actividad agraria; de establecer las lógicas prioridades sobre la ocupación del territorio, dejando de considerar el espacio rural como mera reserva de espacio urbano, y de aprovechar las oportunidades que este acercamiento permite. Por otra parte, hay que reconocer y progresar en la resolución de los desajustes medioambientales, actuando con severidad ante algunos deterioros graves y prestando la debida atención a lógicas aspiraciones de confort y calidad residencial en la sociedad del siglo XXI. Pero no nos engañemos confundiendo voluntad con posibilidad. Ni todo el espacio urbano e industrial va a ser un oaseo de Gràcia, ni todo el espacio agrario va a parecer un parque natural. Sin olvidar que no hay forma de llevar un bistec a la mesa sin previamente contar con un animal que bebe, come y ensucia.

Entrevista a Manuel Marín: balanç de la legislatura

"Ni a quien gobierna ni a la oposición les preocupa la debilidad de las instituciones"

ANABEL DÍEZ / CARLOS E. CUÉ - Madrid - 23/12/2007 - El País

Está muy relajado, como liberado de un enorme peso. Lo ha sido casi todo en política, y ahora, después de enfrentarse con muchos, incluidos algunos dirigentes clave de su propio partido, lo deja todo. Manuel Marín (nacido en Ciudad Real hace 58 años) habla con libertad y sin tapujos sobre la legislatura que le ha tocado presidir.

Está muy relajado, como liberado de un enorme peso. Lo ha sido casi todo en política, y ahora, después de enfrentarse con muchos, incluidos algunos dirigentes clave de su propio partido, lo deja todo. Manuel Marín (nacido en Ciudad Real hace 58 años) habla con libertad y sin tapujos sobre la legislatura que le ha tocado presidir.

Pregunta. La legislatura termina como empezó, hablando de ETA y con los dos principales partidos divididos. ¿Sin tregua todo hubiera sido diferente?

Respuesta. El tema ETA aparece en esta legislatura vinculado a la comisión de investigación del 11-M, que ha marcado el primer año y en realidad toda la legislatura.

P. ¿Fue la comisión un error?

R. No, pero yo creo que las comisiones de investigación no están bien resueltas en nuestro Parlamento. Si hay un proceso judicial paralelo, en el momento en que se produce una imputación debería interrumpirse el trabajo parlamentario. La comisión se alargó en exceso y generó una distancia extraordinaria entre los dos grandes partidos que ya no se pudo recortar. Ni siquiera la impresionante intervención de la señora Manjón consiguió unirnos.

P. La responsabilidad de la comisión es de PSOE y PP, ¿no?

R. Evidentemente, aunque también ayudó la presión de los medios de comunicación. A mí me pareció que la comisión del 11-M era innecesaria porque el pueblo ya había juzgado, había votado. Para mí era un problema resuelto. La tensión generada por la comisión hizo que en el primer año no se pudiera acordar nada, por ejemplo, sobre la reforma constitucional, donde se podría haber avanzado bastante. A partir de ese pacto, se podría haber buscado un acuerdo sobre el modelo territorial.

P. Pero las cosas fueron de otra manera.

R. Sí, y no se pudo hacer esa reforma constitucional que estaba en el programa de Gobierno. Yo, por ejemplo, creí que no era conveniente que intervinieran Aznar y Zapatero en la Comisión del 11-M. En su momento lo dije y fue mal entendido.

P. ¿El 11-M ha impedido que la legislatura sea normal?

R. Sí, claro. El 11-M domina el primer año. Ese condicionamiento es determinante para una legislatura muy dura, donde se han trascendido algunas normas elementales. Y, sin embargo, hemos sido capaces de poner en marcha leyes fundamentales de derechos civiles y política social. Curiosamente, en esta legislatura tan contradictoria nos hemos convertido definitivamente en un país socialdemócrata. Caldera anunció hace poco que España sacaba al mercado internacional de capitales la remuneración de los fondos de la seguridad social. ¡Y no nos damos cuenta de que ya somos como suecos o daneses, que hay solo siete países que hacen eso que ha hecho España!

P. ¿A qué se refiere cuando critica que se haya perdido el sentido del límite?

R. Sólo había dos instituciones en España que estaban en el ámbito del llamado respeto institucional: el Tribunal Constitucional y la Monarquía. En esta legislatura se ha perdido también ese límite. Yo creo que, con el respeto que me merece un país que admiro, estamos en un acelerado proceso de italianización de nuestra política. Y eso me preocupa mucho. El Congreso puede convertirse en un Montecitorio, donde hay unos representantes que discuten bastante agriamente de sus problemas y luego una sociedad muy potente que marcha sola. Prefiero a Monet: "Los hombres pasan; las instituciones permanecen".

P. ¿Para usted la Monarquía está en peligro?

R. No, para nada. Creo que ha sido y es sumamente útil para nuestro país. Y el que se sienta republicano, que lo diga, no pasa nada.

P. ¿También se refería a los límites en la relación entre los políticos?

R. Sí. Yo no sé cómo se puede decir en un Parlamento al presidente Zapatero: "Está usted más pendiente de los terroristas que de las víctimas". Es atroz, es una crueldad, y lo dijo Zaplana.

P. ¿Por qué dice que se sintió muy solo?

R. Porque empecé con mucha ilusión. Zapatero me pidió que sacara adelante la reforma del reglamento para hacer un Congreso más vivo, más pegado a la actualidad. Lo he intentado hasta seis veces. Primero me dijeron que el trabajo había sido excelente pero no era el momento oportuno. Cuando logré ese momento, me sorprendieron con la teoría de las circunstancias han cambiado [Sonríe]. Yo soy muy cartesiano, creo en el orden, que no es un valor de la derecha ni de la izquierda, y se puede comprender mi profunda desazón intelectual. No entendí por qué se promovía una reforma para no sacarla adelante.

P. ¿Lo entiende ahora? ¿Por qué no se hizo?

R. Porque no se quiere hacer. Porque en último término, y eso es algo que me preocupa de la visión de gobernabilidad del país, ni a quien gobierna ni a quien pueda gobernar le preocupa que las instituciones estén debilitadas.

P. ¿Ha habido algún distanciamiento con Rubalcaba y Zaplana por este proceso?

R. En esos dos años, mis relaciones con estos portavoces no fueron fáciles. Si yo no me hago respetar, dos políticos tan expansivos y potentes como ellos me hubieran comido con patatas fritas.

P. ¿Con qué Parlamento soñaba usted?

R. Yo admiro el modelo anglosajón. No me gusta el parlamentarismo filibustero y de emboscada, el que utiliza la gresca. ¿Por qué cuando TVE hace el programa Tengo una pregunta para usted hay siete millones de personas que están viendo la tele dos horas? A la gente le interesa la cosa pública, muchísimo, pero no la gresca.

P. ¿Le ha gustado cómo se ha enfocado el debate territorial?

R. Ha sido sorprendente. Lleno de tacticismo. El resultado de los dos únicos referendos, Cataluña y Andalucía, y menos mal que los otros estatutos no lo precisaban, ha demostrado que la ciudadanía no ha creído que éste fuera un debate fundamental. La sociedad se ha sentido muy lejana de unos debates que crispaban mucho el ambiente político, pero sólo en Madrid y sus aledaños.

P. ¿Y el proceso de paz?

R. Ahí tengo muy claro que es obligación de todo presidente del Gobierno intentar la paz en el País Vasco, y Zapatero merece el respeto y el apoyo de todo el mundo aunque haya salido mal. Lo tengo clarísimo. Ahí sí hubo conexión con la opinión pública, porque a pesar de algunos ataques desmedidos, la ciudadanía sí sintió que Zapatero cumplía con su obligación. Pero tengo dudas de que en el debate territorial haya sucedido lo mismo.

P. ¿El debate territorial fue el gran error de Zapatero?

R. Ha sido un error de todos. Yo creo que España necesita una solución federal, o cuasifederal en algunos aspectos. Pero esto precisa un ejercicio de programación, de debate y de pacto. El federalismo es algo muy serio y fundado en el principio de lealtad institucional. No se puede improvisar cada semana.

P. ¿Cree que se debería reformar la ley electoral?

R. Para resolver los problemas de la diversidad en España deberemos aportar soluciones próximas al federalismo. Pero una cosa es esto y otra el correcalles y la subasta abierta en que, a veces, se ha convertido la legislatura. Creo que ha llegado el momento de cambiar la ley. Y la fórmula mejor, que no obliga a cambiar la Constitución, es ampliar el número de diputados de 350 a 400 y hacer con esos 50 un colegio nacional único. Es una demanda de Izquierda Unida.También la defiende Peces-Barba y es una buena solución.

P. ¿Pasó momentos malos?

R. Con los dirigentes parlamentarios del PP fue imposible. Según su portavoz, era el peor presidente de la historia de la democracia. Algunos aliados estratégicos del PSOE, como ERC, me hicieron sufrir, y luego escandalizarme cuando me explicaron lo que pasaba.

P. ¿Qué pasaba?

R. Me dijeron que ERC iba a ser aliado de gran fiabilidad en las votaciones de los martes y los jueves. Pero los miércoles, en la sesión de control, el momento más mediático de la semana, el acuerdo incluía que podían zurrarle a tope a Marín, un señor que tenía pinta de antiguo, era vieja guardia socialista y centralista. Así ponían de manifiesto su combate en Madrid en defensa de la identidad catalana. Se organizó una especie de campeonato de tiro al pichón contra el presidente del Congreso.

P. Se le ve con pasión por la política y con ideas. ¿Por qué lo deja?

R. Porque he llegado al límite de mis posibilidades. Por encima de mí tengo al Rey y al presidente del Gobierno, y no he aspirado nunca a ninguna de las dos cosas. Era imposible que yo repitiera. Soy cartesiano: me imaginaba la cara de pitorreo de las bancadas si hacía otro discurso prometiendo la reforma del reglamento.

P. ¿Se va con amargura?

R. Me voy sorprendido, pero gratificado por haber descubierto las teorías del momento oportuno y de las circunstancias han cambiado.

P. ¿Le duele la manera en que se conoció su sucesor antes incluso de que usted anunciara que lo deja?

R. Vivimos en el mundo de las innovaciones. Mi idea es que hay que respetar las formas y las instituciones. Si este tipo de innovaciones se generaliza en España puede ser desastroso. Imagínese nombrar a concejales, alcaldes, consejeros autonómicos, presidentes autonómicos, poderes del Estado casi con un año de antelación. ¡Un auténtico pandemonio!

El benestar dels que vindran

Aquests dies estan apareixent als mitjans de comunicació notícies en relació a les detencions per presumptes abortaments il·legals en algunes clíniques espanyoles (aprofito per recomanar el reportatge del diari El País del dia 17/XII/07 "¿Está caducada la ley del aborto?"). No estic al corrent de les detencions i dels casos (estic en època d'exàmens), així que el que no faré és fer un judicici sobre els implicats. El que faré és llançar algunes reflexions sobre l'assumpte.

La llei espanyola sobre l'abortament fou aprovada fa 22 anys, sens dubte, amb una polèmica important. Grosso modo, aquesta llei permet l'abortament en embarassos fruits de violació, amb greus deficiències en el fetus o que comportin perill per a l'embarassada. L'any 98 es preveia una actualització amb una ampliació dels plaços, però no s'arribà a aprovar per l'absència d'alguns diputats progressistes, entre ells el mateix Felipe González (sic). Ara ens trobem al 2007, amb la mateixa llei i el candidat socialista José Luís Rodríguez Zapatero que "planteja incloure en el programa socialista" per a les eleccions del març del 2008 una reforma --ampliativa, suposo-- d'aquesta llei (consultar notícia). El que hi ha a la resta d'Europa és un marge una mica més ampli en els plaços.

Per què l'abortament crea tanta controvèrsia? Les opinions conservadores al respecte creuen que l'abortament és un assassinat (l'Esglèsia defineix l'abortament com un genocidi) d'un infant. Les més tolerants afirmen que hom ha d'assumir les pròpies responsabilitats (el típic "a apexugar!") i que cal vigilar a l'hora de fer segons quines coses. És realment així?

L'abortament no és l'assassinat d'un ésser humà. Si fos un assassinat o una mort, s'enterraria el cadàver en un cementiri i hi hauria una làpida que posaria la identitat i la durada de la vida del difunt. Com que un fetus no té ni nom ni està registrat, ja que hom consta com a viu quan se l'inclou al registre civil, no se l'enterra. En altres paraules, per a què hom visqui primer es fa necessari el seu naixement, no la seua concepció.

No obstant, els fetus en un avançat estat de gestació estan vius poden sobreviure fora de l'úter i acabar la seua gestació. Cal esperar que amb el temps es podrà gestar una criatura des del seu inici (inseminació in vitro) fins als nou mesos. A més, els fetus, a partir d'uns mesos, s'alimenten, respiren (respiració sanguínia), expulsen excrements i es mouen (requisits per a determinar un ésser viu d'un no viu). I encara més, perceben i pensen. Una primera aproximació seria marcar una setmana màxima (quan el cor comença a bategar, quan hi ha notícies d'impulsos neuronals, etc) que haurien de determinar els experts, però no seria sorprenent que no s'arribés a una conclusió...

La clau rau en diferenciar "ésser humà en potència" (fetus) "d'ésser humà en acte" (persona). Ortega i Gasset proposava la història pròpia (individual i contextual) com a ciència de l'individu. És a dir, allò que ens fa propiament nosaltres és el conjunt d'històries i experiències viscudes. Un massa amorfa de cèl·lules NO és una persona per molt que els salvaguardes del cristianisme ho repeteixin. Allò serà una persona, és cert, però encara no ho és. Hom té experiències (recordables) pocs mesos desprès del naixement, però hi ha experiències anteriors, però ell no n'és subjecte, sinó objecte. És a dir, hom és persona desprès del naixement i quan esdevé subjecte (es relaciona amb l'entorn, pensa). Abans, hom és un ésser humà, però en potència, que encara no s'ha realitzat.

Per tot això, s'ha d'ampliar la llei sobre l'abortament, extendre-la a tota dona (millor parella) que ho necessiti o ho trobi convenient. L'abortament ha de ser un exercici de plena llibertat i de consciència i responsabilitat individual. L'Estat no pot limitar l'exercici d'una llibertat que no invaeix la dels altres individus ja que hem vist que encara no són vius ni consten com a vius a les estadístiques i registres. Per què? per llibertat, com acabo de dir, però també per amor i per benestar. Per amor sobretot en vers al fill que es vol tenir. Quan una família vol un fill o filla, no vol que creixi amb el màxim d'oportunitats, benestar i recursos possibles? Els pares valoraran, doncs, quin és el millor moment per tenir-lo (segurament amb uns ingressos suficients i estables, tenint salut, espai, etc.) i així l'infant creixerà amb amor i recursos. Per què fer néixer nens i nenes que no tindran el ebnestar necessari per a un bon desenvolupament? No és millor ajornar el creixement d'aquest infant fins que els pares ho trobin convenient? És evident que una parella d'adolescents que no han acabat la seua formació (obligatòria fins i tot), que no són prou madurs i que no tenen cap ingrès no poden fer-se càrrec d'un infant.

Estendre la possibilitat de l'abortament no és un precepte per als adults. Estendre la possibilitat d'abortar és mirar pel benestar dels infants futurs, que, sinó, hauran de créixer en un ambient possiblement no gens òptim. Tenir un fill sempre és per amor i no pot ser mai imposat pels esdeveniments. Una criatura no és un sac que cal carregar (que cal apexugar). Una criatura és un acte amorós i voluntari. Si a l'infant no se li pot proporcionar l'amor, l'esforç, l'atenció i els diners suficients, per què tenir-lo?

La construcció d'alternatives al franquisme

La Universitat Pompeu Fabra de Barcelona va celebrar els dijous, divendres i dissabtes 25, 26 i 27 d'octubre unes jornades sobre alternatives al franquisme, enfocades principalment a les publicacions.

L'obertura de les jornades va anar presidida per la vicerectora Maria Morràs, el director general de Relacions Institucionals i més coses Fèlix Alonso (que va fer una bona introducció i es va reconèixer com a únic alt càrrec comunista de la Generalitat), entre altres.
Seguidament, Francisco Fernandez Buey feu una una conferència introductòria. Explicà que hi hagueren tres moviments antifranquistes principals -l'obrer, l'universitari i el veïnal- però que n'hagueren d'altres que encara no s'han estudiat en profunditat: feministes, pacifistes, eclesiàstics -aquests últims es van manifestar contra la repressió estudiantil el 1976 i per la independència de l'esglèsia catalana ("Volem bisbes catalans").
Fernández Buey va apuntar principalment línies d'investigació poc descobrides, com la controvèrsia entre el 65 i el 66 per ocupar el SDEUB (Sindicat d'Estudiants de la Universitat de Barcelona) o crear-ne un de nou, el com de la decadència del sindicat, l'anàlisi de la seua proposta de democratització de la Universitat, les relacions entre el moviment obrer i el moviment estudiantil, la comparació entre el moviment obrer català i espanyol, etc. Per acabar, va dir criticar la crítica a aquests moviments, que se'ls jutja de dèbils per la seua divisió i no pel poder de l'enemic.
Giaime Pala inicià les jornades del divendres amb un seguiment de les publicacions culturals del PSUC. A partir de 1956, disset anys desprès de la creació del partit, entren els intel·lectuals. Es fa Cultura Nacional. Poc desprès és substituida per Quaderns de cultura catalana, revista amb el valor afegit de ser redactada i impresa plenament a Catalunya i en treuen 4 números amb la pèruda de referents intel·lectuals marxistes, la cultura catalana abans del 39, el compromís polític, etc, com a temes. Gaudeix d'una 50 de lectors solament a Barcelona. Uns anys desprès arriba Nous horitzons, amb seu a París i impressió a Mèxic. Els destinataris són els membres del partit, però no totes les firmes ho són i els seus temes, la literatura catalana, assaigs d'història, dret, cinema, crònica política obrera, etc. Aquesta revista forma part de les grans revistes catalanes (Serra d'Or, la revista emblema del catalanisme , la tenia en molt bona consideració). El 59, però, es desfà la redacció de París i la revista passa a fer-se a Barcelona amb noms com Josep Fontana, Manel Sacristán, etc i els temes són més elevats o madurs. Es dissol el 71.
Albert Recio, professor d'Economia a la UAB, explicà breument altres partits alternatius al franquisme, fora del PSUC. Així, distingí entre maoistes (amb el Partit Comunista Espanyol, el Partit dels Treballadors Espanyol, l'OCE, el PCU i el Moviment Comunista d'Espanya), la paraula central dels quals era 'poble', trostkistes (amb Lliga Comunista Revolucionària i el Partit Obrer Revolucionari Espanyol), el terme central dels quals era 'lluita', i altres d'alternatius, com l'OIC, el POUM i altres.
En el torn de preguntes, una de meua feu hi haguéssin tot tipus de reaccions. Vaig preguntar per la recepció de les revistes i de l'organització antifranquista fora de l'àmbit metropolità. Giaime Pala desprecià poc elegantment la qüestió. Francisco Fernández apuntà que seria molt interessant investigar el paper de la Unió de Pagesos amb l'assumpte i Mariano Aragón, responsable de l'Associació Catalana d'Estudis Marxistes, apuntà que l'organització obrera del Baix Llobregat estava de sobres més organitzada que la de Barcelona.
La següent sessió va tractar el tema de la subversió dels estudiants. Començà Fernández Buey amb una visió d'una banda molt viscuda però de l'altra molt madura i reflexionada. Segons ell, el moviment estudiantil té un moment àlgid a Espanya entre el 56 i el 76, havent el 66 una repujada a Cataunya. El maig del 68 arribà a les Universitats espanyoles amb un any de retard, el 69 -amb l'ocupació de càtedres, la radicalització del moviment, etc.-, curs en què es declarà l'estat d'excepció. La repressió fou tan gran que ofegà els moviments estudiantils i també obrers. A partir de llavors, i amb la nova llei dels tecnòcrates el 71, el moviment estudiantil passa a ser universitari, afegint-hi els professors. A partir del 76, el moviment entra en fase terminal, la qual ha arribat fins avui.
A continuació, Josep Maria Fradera, catedràtic de Història Contemporània a la UPF, va llegir un relat de com va viure ell els moviments estudiantils, des del batxillerat a MAtaró, fins a la Universitat a Barcelona. Digué varies vegades que li era difícil narrar-ho i que era la primera vegada i l'última que ho feia. De totes maneres, Fradera va llançar la qüestió de la profunditat del moviment estudiantil, és a dir, si se sabia per què es lluitava o era simplement rebel·lió. LA ignorància que regnava sobre la societat en si, les poques informacions que arribaven de països exteriors (se sabia molt poc de la IIGM, per exemple) i la mort consecutiva a la mort del dictador li fan pensar que més aviat era foc d'encenalls.
Emocionant va ser també l'última de le sintervencions a les quals vaig poder assistir. Mariona Petit, professora de Secundària, explicà la seua vivència com a líder del SDEUB i dona, descrivint la situació de la dona dins del sindicat. La presència femenina, diu, s'assumia perfectament, però elles mateixes ja es resignaven a un paper secundari. L'educació rebuda era encara motiu de pes en la definició de rols a la Universitat i encara més al sindicat. Les dones a la Universitat eren molt minoritàries, ja que moltes es quedaven a la Secundària. La Universitat era, a més, el primer lloc on nois i noies estudiaven junts. Tot i així, l'any 68, el 25% dels estudiants de la UB eren noies, però el percentatge variaba molt segons les facultats, essent Filosofia i Lletres i Farmàcia les que més presència femenina tenien a les aules (60 i 40% resp.).
Malauradament no vaig poder anar a les sessions de la tarda del divendres i del dissabte al dematí, dedicades a l'esglèsia, el moviment veïnal, el feminisme i el pacifisme, les revistes de la transició i els moviments socials del període a nivell internacional (conferència final a càrrec de Robert Fishman).
Faig una lectura molt positiva d'aquestes jornades, que m'han parlat d'un passat no gaire llunyà però que el sistema s'esforça en donar per mort. El debat que es creà entre el públic entre professors i alumnes desprès de la sessió sobre moviments estudiantils fou molt interessant. Fernández Buey advertí de què s'acostuma a caure en l'error de comparar el millor del passat amb el terme mitjà d'avui, la qual cosa implica que el saldo surti sempre negatiu. Diu i confessa que ell ha explicat el que era el moviment estudiantil, i tret d'alguna excepció en què van arribar a convocar fins a 500 persones l'any 1966, en general la gent eren autèntics gilipolles (Sic) i passaven olímpicament de temes com la democratització de la Universitat o la lluita obrera.
Professores entre el públic assistent apuntaven que el que més troben a faltar en les noves generacions d'estudiants és l'esperit formatiu universitari, el catàleg de vivències que elles valoren molt més positivament que el títol o els coneixements. Els d'ara són més competitius i menys..."universitaris" (amb cursiva, cometes i interrogants retòrics). Qui escriu això es confessa ser un d'aquests, però troba que cadascú és víctima del seu temps i que prou malament sortim de l'ESO com per dedicar-nos a tertúlies de cafeteria a la Universitat. En fi, el debat està obert...

Constel·lació de premsa

Un dels triomfs més excelsos de la lluita de la classe mitjana és el dels matins de diumenge. Un matí de diumenge no té res a veure amb qualsevol altre moment de la resta de la setmana. La calma i el silenci amb que tot es desenvolupa és en moments sorprenents: no clàxons, no presses, no motocicletes, no retencions, no crits de nens... I sí diaris, premsa. Fa temps que els diaris van descobrir que la gent tenia temps el diumenge. “No tenir temps” és la justificació que hom diu quan li pregunten perquè no llegeix. Doncs bé, en els diumenges hi ha temps. Però com que la gent no té per costum agafar La Il·líada o Veinte canciones de amor y una canción desesperada en un dia assolellat a les onze del matí, agafa el diari. Doncs bé, si algun membre ha sabut barallar la possibilitat de baixar a comprar el diari abans de què la resta d'inquilins es llevi, la família podrà gaudir d'un ventall de diaris i setmanals entre cafès, tes, bols, croassants i torrades.

Avui he pogut llegir tres diaris, un al matí, un altre abans i desprès de dinar, i un tercer al tren de tornada a Barcelona. Són aquests: La Vanguardia, El País i el Público. Es bo poder llegir o fullejar més d'un diari per contrastar i comparar informació i presentació. Com que no sempre es té temps, el diumenge és una bona ocasió per fer-ho.

La Vanguardia presenta a la seva portada una foto del circuit de Montjüic (Sic), titula “Barcelona inmigrante”, presenta amb una gruixuda franja groga els suplements (fins a 6) i a peu de pàgina titula que ha mort una nena desprès de ser atesa en dos centres i una entrevista a Felip Puig. La Vanguardia ha presentat fa poc el seu nou format, el qual, al meu parer, és un error majúscul. La Vanguardia era un diari amb estil propi i d'una mida que transmetia serietat i presència. El nou diari, més petit, amb un poder de la imatge i la infografia molt més gran, ple de línies divisòries i amb una remodelació dels temes i de seccions molt més banals, s'ha diluït en l'oferta de diaris generalistes. La Vanguardia, aquell diari que sorprèn que es llegeixi fora del Cercle del Liceu, intenta captar el públic jove amb una nova secció anomenada 'Tendéncias' que substitueix la de Societat (els sociòlegs esdevindran tendenciosos amb el temps?) i que ompla la primera doble pàgina amb estupideses com els nous reproductors de mp3 o, avui diumenge sense anar més lluny, les vides allunyades de la moralitat d'alguns famosos (Britney Spears, Pete Doherty, Paris Hilton, etc). El que l'ADN publica en portada, La Vanguardia li dedica doble pàgina. Això, senyores i senyors, és un dels temes més sensació haurien de causar, segons La Vanguardia.

La Contra ha esdevingut pocavergonya ("Las campanas tienen su SEXO", les majúsucles no són meues, i "Las cagadas de paloma" destacaven fa una setmana i mitja en una entrevista a un campaner primer i antropòleg segon) i, a més, incòmoda de llegir amb tants colors. Un altra curiositat de la Vanguardia són els nous titulars sensacionalistes o publicitaris. Els nous titulars ja no sintetitzen la notícia, sinó que busquen picar la curiositat. A mode d'exemple, vegin-se el “malditos modelos” d'aquesta mateixa secció de Tendéncias i “¡Sálvese quien pueda” de la secció de cultura, sobre la indústria discogràfica (la imatge gegantina de la Madonna tampoc és atzarosa).

El País, per la seua banda, es posa les piles socialistes i dedica el titular de la setmana als grups que prepararan la campanya per al PSOE i per al PP, com si a algú li importés. Fer-ho té una intenció: les eleccions podrien decidir-se en 10 escons i interessa, primer de tot, que no se'ls enduguin partits minoritaris (ai, beneït bipartidisme!). Un mapa de l'interior ensenya la distribució de diputats pels dos partits grans, ignorant els petits. Titulen també “La literatura catalana se coloca en el mapamundi” i les declaracions de l'exgeneral americà en cap a Iraq i una citació de la nena morta per gastroenteritis. En la primera pàgina del diari sorprèn una enorme bandera comunista i el Hu Jintao saludant, ambdues imatges acompanyen un acurat anàlisi del congrés del PCX (Partit Comunista de Xina) que s'obre demà. Segueix una crònica d'una manifestació amanyada en pro de la junta militar de Birmania, les declaracions de l'exgeneral en cap d'Iraq, un reportatge d'una amant del capo de la droga a Colòmbia i una presentació del candidat de dreta a Suïssa. Periodisme en estat pur. A continuació, la secció d'Opinió, sempre notable (avui excel·lents vinyetes de Forges i Máximo) i posteriorment la secció de Política, amb el ja comentat mapa manipulat i tres pàgines sobre el tema de la campanya. Destaca del diari d'avui dos articles, un en Política i l'altre en Economia, qüestionant les declaracions de Rodrigo Rato, pendents d'una possible tornada a la política nacional. Per acabar, destaco la última de El País, amb el sempre brillant article de Manuel Vicent i la penosa entrevista dels diumenges, sempre feta de manera pallassa i por rigorosa.

D'El País m'agradaria avui destacar el seu suplement setmanal 'Domingo', el qual aquesta setmana està dedicat al diari mateix. El diari deixarà de ser el “diario independiente de la mañana” per passar a ser “el periódico global en español”. He de dir que, tot i que, coneixedor del canvi ja fa uns dies, no m'agradava la idea, desprès de llegir l'escrit de Javier Moreno, director del rotatiu, he canviat de idea i l'aprovo moderadament. El primer és una declaració de principis, la segona sembla més una entelèquia, però té també quelcom de definidor: el diari llegit també a Sudamèrica, vol ser el referent espanyol en el món periodístic internacional, col·locant-se a la mateixa alçada que el Le Monde en francès, Die Zeit en alemany o The Times en anglès.

Però els canvis no es queden aquí. El nom del diari passa a tenir accent, s'abandona el Times News Roman per una tipografia més còmoda i la distribució de les seccions canvia: Internacional, Política i Economia passen a estar juntes al principi, Opinió al centre, Societat, Cultura i Esports formen el tercer bloc i Local (Catalunya en el nostre cas, i fins ara desprès de Política) al final, abans de Comunicació. A més, estrenen secció, anomenada Pantallas, que presentarà informacions sobre els nous productes per a mòbils, mp3, mp4 i endemés gags multimèdia. Si no pots vèncer l'enemic, uneix-t'hi, deia algú. A més a més, les noves pàgines del rotatiu en espanyol més llegit variaran. Suprimirant línies divisòries (quan a La Vanguardia en posen quan són del tot innecessàries). Ensenyen una miniatura del que serà una pàgina d'Opinió, amb les editorials (que ara seran dues i no tres o quatre, si comptem el Mirador) i el Roto posats en dos columnes en una mateixa pàgina.El que es veu és que l'elegància roman, no com a La Vanguardia. Els suplements 'Domingo', 'EPS' i 'Babèlia' també canviaran lleugerament, com la resta del diari. Caldrà veure-ho per valorar-ho.

Per últim passem al Público, el nou diari, de La Sexta, que s'ha presentat als seus nous companys de quiosc humilment (en alguns estants no hi és encara o resta molt amagat). Diari més barat que la resta (50 cèntims), presenta un dibuix molt encertat de Barceló a la capçalera (sobre contactes no encertats de diaris amb artistes veure l'Avui). Diari jove i amb afany de lectors, presenta un perfil molt progressista i polifacètic, però que podria ser que fos or tot el que brilla: tenen notícies completes i analitzades, sempre des d'un punt de vista progressista; la secció d'opinió gaudeix d'una tribuna no gens mediocre per un diari que porta dues setmanes al carrer; tenen una molt bona secció de cultura i tenen pàgines dedicades a la Ciència, Tecnologia, Medi Ambient i Història, aspectes que en altres diaris queden flotants i descaradament marginats. La secció d'Economia és titulada Dinero, la qual cosa ja dóna a entendre la diferència de lupa amb la que es tracten els temes: El País diu que augmentarà les cròniques i anàlisis borsàtils (i recol·loca la secció junt a la Política Nacional i la Internacional) i el Público parla de l'augment de preus de l'energia (avui) o la dificultat de l'estalvi. Per últim, l'arriscada col·locació dels Esports al final del diari (dedicant-los-hi la Contraportada) pot donar bon resultat ja que uneix els que comencen el diari pel darrere i els que busquen els esports. A mi m'agrada perquè no sóc ni dels uns ni dels altres. Tot i que té una presentació semblant a un diari gratuït, ni el nombre de pàgines, ni els temes, ni el rigor, ni el nombre d'entrevistes (tot i que curtes, molt nombroses) ni el camí d'arribada al lector (el quiosc) són els d'un diari gratuït. Els titulars de la portada són cada dia una declaració de principis. Avui “La memoria selectiva de la Iglesia”; fa tres dies “Se cree el Rey”, referent al vídeo de Rajoy; i fa unes setmanes “Qué les preocupa”, amb els reis i sobre la crema de les seues fotos. No tenen secció de contactes ni de breus ni pràcticament publicitat entre les notícies (a La Vanguardia cada dia dificulta la lectura i avui, juntament amb El País, tenen quasi bé la meitat de planes publicitàries).

En fi, i per anar acabant, crec que La Vanguardia s'ha desvirtuat molt i que ha perdut molt de rigor, El País continua sent un bon diari i que caldrà veure els nous canvis d'aquí una setmana i que el Público serà a partir d'ara per qui escriu aquest article el segon rotatiu de referència: faltava un periòdic més a l'esquerra que El País que donés fe que, si El País és blanc i La Razón negre i la resta tonalitats de grisos, també hi ha tonalitats de blanc. Ànims doncs a aquest nou diari que comença i que busca informar amb criteri els joves i d'esquerres.

Poema (sense títol, de moment)

Entre els dos heroics castells
acampa l'orgullosa mediocritat.
L'horitzó fila els últims vermells
i envia un cuc lluminós en sentit equivocat.

Somio des d'allí damunt
un mar d'intimitat i respecte.
La fètida brisa al punt
em torna a aquest sòl infecte.

Dibuixo la pell, retallo les ones;
una ampolla i la llanço al mar ple
d'ulls llunyans de dones
somiades per un nàufrag del carrer.

Pous

Un pou és un forat profund a terra. Serveix per extreure’n elements vitals per les persones. Alguns estan marcats visiblement, però no tots. Aquests que no estan marcats són perillosos perquè els homes no els veuen quan caminen. Apareixen de sobte sota els peus del desprevingut caminant, el qual solament té un instant, un sol batec del cor, més intens i fort, com un salt, que indica i li comunica que ha sigut víctima d’allò que n’anomenen pou i que no hi ha res a fer. La gravetat i la inèrcia fan la resta.

Efectivament, els pous són fatals. La caiguda és quelcom secundari: dura poc i és purament protocol·lària. Curiosament, quan un arriba al fons, el primer que fa no és buscar possibles lesions, sinó que solament s’espolsa, sospira i mira cap al petit cercle blau arrugant la cara per regular l’entrada de llum. Tothom ha caigut en un o dos pous com a mínim al llarg de la seva existència. Tot i que ningú hi té experiència i ningú pot dir que es fa o què s’ha de fer quan et trobes al fons d’un pou, habitualment ningú desespera. S'accepta i prou, com una picada de mosquit.

La profunditat és desconeguda i no preocupa: és suficient com per que sigui impossible escalar-la. Hom no pot fer si no esperar. Res està a les seves mans. Com a molt pot cercar una roca prou ampla on provar de seure. Si el fons és prou ample, podrà passejar en cercles o d’un costat a l’altre. Intentar sortir del pou és una tasca inútil. Si no hi ha esforços de buscar una sortida —cap amunt o cap avall—, un dia hom torna a aparèixer a la superfície, sense rastre del pou. A vegades hom troba un passadís per les profunditats i el segueix mancat d’una activitat millor dins del pou. I un dia apareix en un prat sense saber com ni com tornar, com si hagués sigut dut.

Els més retrògrads dirien que cal parar compte d’on es posen els peus; altres, que els pous s’haurien de senyalitzar o, fins i tot, tapar-los. Propostes així són absurdes. Sobrepassa les capacitats de l’home comú l’evitar els pous. Històricament s’han intentat fer els pous a mida, educant-los per a ésser pous domèstics i inofensius, però els pous no poden deixar de ser forats on caure-hi. No obstant, hi ha més pous que llangonisses, únic cada un. Molts estan marcats amb murs de pedra, fang o altres elements. Són fàcils de veure i ordinaris. Ningú hi desitjaria caure de l’estúpid que suposa. Els veritables són aquells independents, propietaris d’ells mateixos. Caure en un pou d’aquests naturals és inevitable quan passa.

Cal parar especial atenció en un conjunt de pous que, tot i que mai ho pretenen —els únics pous que ho pretenen són els que més fàcilment es veuen a causa dels murs i, com hem dit, més estúpids resulten—, recullen gran quantitat de desprevinguts. Són alts i esvelts, de bona figura, superfície fina i el fons n’és noble. Tenen bona voluntat i el mal no va amb ells. Discrets però protagonistes de tot allò que hi hagi al voltant, no passen gens desapercebuts. Tot i així, el caminant no els veu i solament n’adverteix la presència quan un peu ja xafa l’aire fresc que puja del fons.

Hom pot preguntar per les atencions que aquests pous tan especials professen als que hi han caigut. El cert és que no en tenen cap. Potser pel primer que un dia va caure, per pena... Però amb el temps s’hi acostumen i ni noten que els tenen a dins. Mentre que en un pou ordinari el babau del que hi ha caigut serà víctima de les consideracions que el pou prengui amb ell, en els pous naturals hom només sospira i es resigna de la caiguda —almenys bella— en un pou que ni tant sols l’ignora, i això és motiu d’una eterna alegria alhora que d’un immens malestar.

[Foto: exemple d'un pou especial]

Cap a una nova època fosca?

La cançó Road to Nowhere dels Talking Heads, i sobretot el videoclip, m’han fet pensar en la temporalitat extrema i buscada de tot allò que ens envolta. Podríem dir que el vídeo m’ha fet invocar el tòpic tempus fugit d’una manera molt original, espero que no gaire equivocada. En efecte, els humans som temporals. Pols i cendra. El nostre pas pel món és temporal. No existeix cap altra dimensió que la humana. Tot i sabent-ho, sembla que ens esmenem en fer-la encara més passatgera.

Ciceró, en la seva Defensa a Arquias, deia que la forma d’aprendre a ser honest és llegint les gestes dels antics. Fins al segle passat, fins que no van aparèixer els aparells multimedia, la transmissió cultural era o oral –la qual es perdia ràpid– o escrita. I ara què tenim? La transmissió escrita ha sigut desplaçada per altres mitjans més immediats i poderosos pel que fa a la capacitat comunicativa. Aquests són internet i el vídeo o televisió. El conjunt de la cultura no està complet si no es té en compte tot allò publicat a la xarxa, emès per televisió o projectat al cinema.

En aquest sentit, enrere queden els manuscrits i els diferents directes. Walter Benjamin acusava la tecnologia “d’assassinar” l’àuria de l’obra artística. Si bé en un primer moment em va semblar que el filòsof s’oblidava dels avantatges educatius i il·lustradors, en el sentit literal, figurat i històric del terme, que els mitjans reproductors permetien, ara, més fredament, veig que té raó. No és el mateix trobar-se atrapat per el moment i el lloc de veure un Monet que haver-lo vist mil cops per internet. No és el mateix sentir Roger Waters o el Réquiem en directe que en una gravació mp3.

Per tant, no és el mateix llegir els manuscrits d’un escriptor o d’un intel·lectual pretèrit que llegir-ne les seves cròniques mecanografiades i reproduïdes. Recordo molt bé el moment en què vaig coincidir fa temps a casa de la meva tieta amb un estudiant, la tesis doctoral del qual versava sobre Carmen Laforet. Vaig poder llegir unes quantes de les seves cartes, fotocopiades, però escrites amb la seva mà. Realment va ser molt emocionant, perquè jo ja havia llegit Nada en una de les seues múltiples reimpressions (aspecte positiu de la reproductivitat tècnica de Benjamin que ja he esmentat), però sempre hi ha un no sé què que absorbeix el contemplador d’aquest tipus de coses, en aquest cas unes lletres a la família (aspecte negatiu de íbidem). ¿Vosaltres no donaríeu una fortuna per tenir a les vostres mans els originals de Kafka, que havien d’anar al foc, o d’Unamuno? A més a més, són tots aquests textos manuscrits –cartes, diaris, apunts, llibretes, textos solts, etc.–, no publicats en un principi, els que permeten als acadèmics futurs estudiar les figures dels que foren els intel·lectuals del passat, perquè donen moltes claus interpretatives de les seves obres. Per entendre millor la filosofia de Hannah Arendt és totalment recomanable la lectura de les seves epístoles amb Heidegger o per entendre Goethe cal llegir les Converses... d’Eckermann, que no deixen de ser les idees del primer, sol que anotades en secret pel segon, i publicades pòstumament.

Les causes poden ser tan variades com difuses. Què fa que preferim l’èxit immediat a la permanència futura, tan valorada des dels romans ençà? Potser el terme pop podria definir-ho una mica: necessitat de present, de ser algú, de transmetre, de formar part de... I el pop conté o prové del capitalisme, i aquest del liberalisme i de la Revolució Industrial en si. No obstant, tot això no hagués sigut possible sense l’aparició dels mitjans de comunicació moderns, ja que aquest fenomen literari massiu però sentenciat no hagués sigut possible sense la televisió i la informàtica i internet com a factor catapultador al món. I l'ús de forma activa o participativa d'aquestes tecnologies no s'esté fins passats els anys 80.

Per tot això, em sorprèn que ens haguem apuntat tant ràpid, sense un debat previ i sense pràcticament detractors, al tren de les noves tecnologies. Sí, ara la cultura es troba als blogs, però és que els blogs no duraran segles. Les nostres vivències les expliquem ara per xats i per correus electrònics. Ho escrivim tot sobre una tauleta de cera que, en quan faci una mica de calor, es desfarà i s’esborrarà. Resulta paradoxal: ara, que és quan la cultura ha estat més democratitzada i tothom té fàcil accés a explicar les seves creacions, és quan menys llegats deixarem per a la posterioritat. Sempre li dic a un amic meu, amb qui ens escrivim via postal, que omplo tant les cartes amb experiències meves perquè, si algú algun dia vol fer una biografia de mi, aquestes cartes seran el meu únic retrat de joventut. No ho seran la col·lecció de fotografies i textos que jo pengi a la xarxa. Es perdran. Sí que ho seran les anotacions a les llibretes i diaris personals que qui sap on faran cap algun dia, però que algú algun dia retrobarà i tractarà com una resta arqueològica, com ha de ser.

En resum, em sorprèn la rapidesa del canvi de suport (del físic al virtual) i la manca de debat o oposició que suposa la pèrdua, ja no de materials per a l’estudi futur, sinó del plaer de guardar estris del que ara som i pensem. Tot plegat sembla un error de falta de visió de futur. Encara que no sabem què passarà amb tot el material que avui es troba penjat al web i el que falta per penjar, cal ser conscients que l’aixeta pot tancar-se o el sistema fallar, deixant aquest el nostre segle sense llum i sense testimonis de tot el que hi hem viscut.

Catarsis urbana

Els edificis miren avall,

sense la supèrbia provinciana.

La brutícia habitual

resulta ara perdonable.

El verd és més verd; el soroll és ara

el rodar damunt de l’asfalt mullat.

El temps s’allarga i les campanes

tornen de l’absent

caminar una realitat neta.

Les vistes dels carrers adquireixen

l’encant i la comprensió

de les ciutats maltractades.

La ciutat berlinesa aconsegueix

en la tristor caient trobar-se ella.

I el patetisme orgullós esdevé així

un motiu d’identitat.

God save the King!

Una raó per ser monàrquic

Sóc conscient que el títol d'aquest article pot donar lloc a confusió, sobretot per aquells que tenen i tenim la mala costum de llegir tant sols els titulars dels textos, i creure que amb això ja en tenim suficient per saber què diuen. Així que el primer pas en aquest article serà professar la meva creença en la República. No obstant, la monarquia és un mal menor per evitar el cataclisme nacional.

Avui es compleix el cinquantè aniversari de la firma del Tractat de Roma, en què sis països posaven les primeres pedres del que avui és la Unió Europea. Coincidint amb això, Espanya és noticia per un altre afer que ha preocupat seriosament Europa. El Partit Popular ha fet una crida a boicotejar el grup Prisa ―grup que controla el diari El País, la ràdio Cadena Ser i el canal Cuatro, les editorials Alfaguara, Santillana i Taurus, entre altres plataformes― per unes declaracions del seu president, Jesús de Polanco, en l'última junta d'accionistes, en què va dir que “es muy dificil ser neutral cuando una de las partes considera que vale todo con tal de recuperar el poder” i “en unos momentos en los que hay que desea volver a la Guerra Civil”. Rajoy va respondre que està ofès per aquestes declaracions, demana que siguin retirades i proposa un boicot als seus productes i a les empreses col·laboradores i anunciants al grup Prisa. Les reaccions no s'han fet esperar: tots els partits condemnen el boicot, el Partit Socialista Europeu es mostra “horroritzat” i Reporters Sense Fronteres denuncien el fet.

Des de que el PSOE va arribar al poder fa ja tres anys, el PP ha mantingut una actitud incendiaria en contra del govern. Els partits a l'oposició tenen el dret, evidentment, de criticar quan les polítiques oficials no agraden, inclòs de sortir al carrer. És un dret que a ningú li és negat. Però, en aquests anys, i sobretot en els últims mesos, hem sentit declaracions que no es tenien perquè haver tolerat en una societat plenament europea. Així, hem sentit insults i desqualificacions a ministres i el mateix President, escollit per 11 milions d'espanyols de forma lliure i democràtica; hem vist gestos ofenosos i cridòries en els plens de les cambres representatives de la nació espanyola, el Congrès i el Senat; hem sigut testimonis de manifestacions en contra del President i del Govern, sense proposar arguments ni polítiques millors; hem escoltat declaracions fantasioses, en què s'acusaven alguns partits, personalitats i el mateix govern de cedir i vendre's a ETA; hem observat com es critiquen sense pudor les resolucions del Poder Judicial. I la llista és llarga.

Segons aquests fets el Partit Popular és un partit d'extrema dreta: no accepta els resultats democràtics, desprestigia les institucions, és demagog, insulta els espanyols que no pensen com ells... Això, benvolguts lectors, són fets greus en democràcia. Què passaria si qualsevol altre partit acusés als votants del partit popular de ser mediocres i indecents espanyols. Sumem-li les banderes i proclames pròpies del franquisme, de la intolerància, l'insult i la violència que s'arramben perillosament en el si de l'opinió pública, cada cop més dividida. Sumem-li per últim les amenaces més que advertències del militar que va dir que l'exèrcit podia intervenir en cas de que la integritat nacional es veiés amenaçada, tal i com marca la Constitució, en referència a l'Estatut de Catalunya. Realment el clima que estem vivint és un clima prebèlic.

Algunes persones d'esquerres, progressistes, demòcrates i tolerants hem començat, amb el pas del PP a l'oposició, a tenir por. Por perquè l'espiral no sap ni ella mateixa quan s'aturarà. Realment, tot i que les declaracions de Polanco són desencertades ―per la persona que és i pel que representa―, Rajoy, Acebes, Zaplana i Aznar s'estan passant de la ratlla i l'ambient es crispa sense que l'esquerra pugui posar-hi fre. Si amb un creixement econòmic alt i sostenible, si amb polítiques socials importants no n'hi ha prou per presentar-se a la ciutadania amb el cap ben alt, què cal fer? Passa a l'insult i a l'espectacle barroer? Alguns diuen: no tranquil, el poble sabrà al final qui ha fet feina i qui s'ha dedicat als arguments barats. Jo responc: sí, així igual va passar amb la República. ¿I si vivim les mateixos insults i les mateixes desqualificacions, en fi, la mateixa dreta que ens va portar al cataclisme del franquisme, perquè no fem cap a un nou cop d'Estat?

La resposta és el Rei. És un rei passiu, que regna però no governa, que inaugura i saluda, però que ja va treure les castanyes del foc a la democràcia quan el 23-F i que és l'únic bastió que els conservadors d'aquest país encara respecten, desprès de demostrar que ni el Poder Legislatiu, l'Executiu, el Judicial, els Governs Autonòmics i, en fi, el conjunt de ciutadans mereixen el menys mínim tracte de cordialitat. El Rei i les seves, doncs, fermes creences democràtiques són la millor (o única) garantia d'estabilitat democràtica del nostre país. Estic segur, doncs, que el Rei sabrà frenar amb mà de ferro qualsevol intent seriós de desestabilitzar el país, tot i que no estaria malament que mostrés la seva presència ja, en aquests moments. Que els republicans haguem de confiar en la figura del Rei per respirar tranquils als carrers i a les Universitats no crec que sigui senyal de salut democràtica. La reforma federal i republicana haurà d'esperar. Llarga vida al Rei!

King of pain

Per fi ha plogut la solitud necessària. Per fi els núvols i el vent han recuperat l'espai que els pertoca. El sol que, feliçment vaig gaudir dissabte al matí, ha hagut de cedir a les quatre gotes que esquitxaven el vidre del menjador aquesta tarda, mentre restava al sofà, llegint, gaudint d'un te que feia molt de temps que anhelava, i del jazz de la Norah. Quatre paraigües han trobat necessari obrir-se al carrer Torrijos aquesta tarda.

La melancolia em prenia i m'ha pres dolçament. I jo m'he deixat fer. En aquesta sala d'estar m'he sentit estrany amb mi. Avui m'he adonat que he tornat a donar la impressió de noi alt, seriós i estudiós que havia donat en altres llocs temps enrere. Què faig amb mi mateix? “Hola, sóc l'Aleix, un noi alt, seriós i estudiós. Em llevo seriós, estudio seriosament, prenc cafè de forma seriosa, miro el diari seriós, introdueixo seriosament el bitllet de metro...” I què? I què més?! Què aconsegueixo? Què pretenc? Ser el noi formal de la classe? No, no, no... l'Elena va saber treure'm la seriositat de la cara. Elena fugit, redet severitatem. Vull que torni? No. Crec que no. Vull una Elena que em piqui al nas i em digui que no sóc seriós, que sóc espectacular, que sóc un circ ambulant. On és? On se'n troben? La sequera afecta també les persones. M'afecta perquè no tinc tardes melancòliques de te, jazz, llibre o poesia. Perquè no tinc a qui fer-li poesies. M'afecta perquè em panseixo i m'asseco. I Sant Jordi s'acosta i em quedaré plantat amb un poema que no hauré sabut escriure i una rosa que seré incapaç d'olorar. I la tradicional punxa de la tija no em produirà sinó un calfred. I la rosa esdevindrà seca també.

Si això no canvia aviat i no hi hagi un sotrac que m'alteri, crec que podré anunciar que m'hauré assecat i que seré incapaç d'escriure un text literari que valgui la pena. Cada cop veig més gris que ompli la Moleskine amb una novel·la, i veig més clar que el que m'esperen són passadissos acadèmics, assajos, articles i, com a molt, teatre. Gris, gris, gris... Necessito el gris dels núvols per veure el sol que hi ha al radere.

Ser sincer

Algunes persones m'han dit algun cop que un dels meus trets característics és dir la pura veritat de la manera en què fa més mal. Altres sé que ho veuen un defecte ―i hi coincideixo sovint― i altres ho consideren senzillament graciós. Avui seré sincer, o millor dit, diré el que penso. Sense convencions, sense entrebancs.

I dic avui perquè avui és un dia especial: som 1 de març. Aquest dia és un dels més odiats de l'any per mí. La raó és senzilla: l'endemà del meu aniversari, no puc sinó repassar la gent que la vigília em va felicitar i, sobretot, enrecordar-me'n de qui no ho feu. Serà que sóc malvat, pessimista... No ho sé. Però cada primer de març encerclo mentalment amb vermell aquell quese n'hagi oblidat.

I et trobes amb sorpreses. Aquest any, tres de quatre "íntims" m'han oblidat. Amb una d'elles mantinc una relació tan estrambòtica, amb una capacitat de superar-se ella mateixa (la relació), de pendre nous rumbs, que fa que passin coses com aquesta: desprès de no dir-me ni ase ni bèstia durant setmanes, va ser la primera i l'última persona amb qui vaig parlar el dia 28 ―per iniciativa seva, a més― i no menciona el meu aniversari, tot i les pistes en majúscules al nick. L'endemà em felicita incrèdula de què fos el meu aniversari.

Un altre amic, els missatges del qual sempre són excusant-se de no poder quedar, no hi ha pensat. Un altre amic, una mica reservat, em va confessar quan li vaig felicitar l'aniversari, que s'entendria quan la gent se n'enrecordava. Tampoc hi ha pensat. Encara un altre em va felicitar l'endemà a la nit, havent jo assistit a la seva festa un mes abans. I la llista continua...

Una examiga em retreia fa molts anys el meu cinisme: les nostres vides se separaven i jo ho entomava com la cosa més normal del món; no calia fer-se'n mala sang. La vida és una casa on hom entra, surt, obra i tanca portes a mesura que canvia d'estança. Ens hem de lamentar pels que deixem enrere? Jo crec que no. És un procès imparable que es repeteix continuament al llarg de la vida (canviar d'escola, d'institut, de feina, la Universitat) i cal ser una mica estoic. Quan aquest any canviaren tant les coses entre la colla vaig pensar, també, que deixaríem molts bons records dels amics de Lleida però que en perdríem poc a poc el contacte. No vaig preveure, però, que aquest "traspàs" seria tan ràpid, és a dir, que sabríem conservar els llaços fins a acabar, com a mínim, el primer curs...

Gent amb qui no parlo des de fa dos anys m'han buscat per felicitar-me. I els meus millors amics no han sigut capaços ni d'enviar un missatge. I desprès he d'aguantar retrets com que renego del meu passat ponentí, etc.

Frustració, desengany, vergonya... La paraula alemanya Ernuchterung ―la qual casualment he après avui― ho il·lustra molt bé: vol dir 'ressaca' i 'desengany'. Això és el que van sentir els alemanys desprès dels quatre anys que va durar la Primera Guerra Mundial i aquesta sensació portà a l'expressionisme.

Doncs bé. Estic cansat de lluitar, de trucar per quedar, de convidar a sopar, d'abandonar una mare malalta per poder estar amb els amics de Lleida, ni que sigui per una nit i cansat de la feina. Sempre rebré amb un gran somriure sincer (de debò) i amb els braços oberts a tothom. Hem passat moltes coses bones en el passat. Però, enteneu-me, estic cansat de fer l'idiota. Tanquem portes; tanquem la paradeta. Siguem sincers.

Escac a la Justícia

La recent ruptura de l’auto al foc permanent d’ETA per part de la mateixa banda terrorista i el cas de de Juana Chaos ha reobert el debat sobre què fer amb els terroristes. Mentrestant, la justícia i, en especial, el Poder Judicial, ocupen cada cop més les pàgines dels rotatius espanyols, desbancant el Legislatiu i l’Executiu. En concret, el cas de de Juana és el de més revolt pel nombre de crítiques i intervencions.

De Juana és acusat d’amenaces de terrorisme en dos articles publicats al diari Gara. Si bé he de dir que en el primer no hi he vist res, en el segon escriu la següent conclusió: “Hace años le escuché a un muy apreciado compañero chillar con fuerza «Sacad vuestras sucias manos de Euskal Herria». Sí, sacadlas, porque otro camino sólo implica más sufrimiento. O el futuro terminará demostrando, sin duda, que os quedásteis sin ellas.” Aquests articles foren escrits un cop el pres ja havia acabat la seva pena de 18 anys per haver matat 25 persones al llarg de la seva vida com a integrant d’ETA. El passat estiu, el govern va ordenar recórrer a totes les penes dels etarres que estaven a punt de sortir de la presó, gràcies a la reforma del codi penal de 1973, que reduïa substancialment les condemnes (de Juana va ser condemnat a 3,129 anys de presó). De Juana, doncs, no va arribar a sortir de la presó, ja que l’Audiència buscà noves acusacions, i de Juana les hi serví en safata. Per aquest atemptat “als drets humans”, afirma de Juana, inicià una vaga de fam que dura ja set mesos. A causa del mal estat de salut del pres, en què la seva vida corre perill, l’Audiència va revisar el cas per veure si de Juana podia passar condemna al seu domicili. El Partit Popular va dir que això era una rendició de l’Estat de Dret davant dels terroristes i el Partit Socialista, per la seva banda, digué que la vida d’un pres estava en perill, i que això era el més important. El tribunal que s’ocupava del cas es veié envaït per les cotes més altes de l’Audiència Nacional, que decidí que de Juana continuaria la seva pena de presó provisional a pesar del seu mal estat de salut. Finalment, de Juana restarà dos anys més, i no dotze, entre reixes per “amenaces no terroristes”. Paral·lelament, la ciutadania espanyola ha sigut testimoni de excessos dels polítics en les seues declaracions, sobretot els polítics de la dreta, sobre les mesures del Poder Judicial, cosa que no ha alarmat tant com hauria d’haver produït.

Pel que fa a la meua opinió, aquí succeeix el següent: un etarra dels més sanguinaris estava a punt de sortir de la presó molt més aviat del que la justícia i l’opinió pública preferiria. El ministre va ordenar, doncs, la nova imputació de càrrecs. Tot i això, la imputació de les amenaces és independent a la condemna per atemptats i, tot i que és el mateix individu, no se’l jutja pel mateix crim. En l’article hi ha amenaces entre línies, però n’hi ha, i per això, crec jo que és culpable.

L’altre assumpte és el de la decisió de deixar de menjar. De Juana ha volgut posar en escac l’Estat de Dret, emparant-se al seu estat de salut per aconseguir una rebaixa de pena. De fet, ho ha aconseguit: va aconseguir que un bon nombre d’alts jutges del Suprem s’entremetessin en la decisió. El fet que el tribunal competent hagués fallat a favor de l’acusat hagués propiciat, al meu parer, una proliferació de vagues de fam i més accions perilloses per qui les realitza per aconseguir el mateix, ja que aquest crec que és el vertader objectiu de Iñaki de Juana. La llei, de fet, Ambara el pres que està vertaderament malament de salut, permetent-li reduccions de penes, però la decisió de de Juana és pròpia i presa lliurement. L’Estat, doncs, no ha de respondre davant els actes fets sota la total responsabilitat del reu.

El PSOE, però, assenyalà la probabilitat de què un pres d’ETA mori en una presó per la intransigència del sistema judicial. La seva observació no va mal encaminada. Si bé trobo poc probable la martirització, en stricto senso, de de Juana, sí que hi vaticinaria certa idolatria dels grups radicals independentistes, com la Kale Borroka, entre altres. No cal anar gaire lluny: les nostres Universitats són testimonis de cartells en contra de l’opressió del Sistema judicial i la manca de compliment dels Drets Humans més elementals: el dret a la llibertat i a la vida. La no reducció de pena a un moribund és entesa com una nova aplicació de la pena de mort. Ens trobem, doncs, davant d’un Estat “que cedeix davant dels terroristes” o que “tortura i mata els reus”.

Davant de tot això, un es pregunta a què es deu aquesta empatia en vers als presos. No es cosa dels nostres temps: ser pres pesa molt més que la causa per què es passa condemna: robatori, homicidi, maltractaments, violacions... No he trobat cap origen més antic que el de la Bíblia, quan, en la celebració d'un dia festiu, el pretor romà permetia al poble l'alliberament d'un condemnat. El poble de Judea, tenint Jesús i Barrabàs (un assassí múltiple), es decidí per aquest últim, enviant així a Jesús a la creu. No m'entra al cap com un poble sent llàstima avui pel qui ahir va matar o robar. Si la justícia no posés a la garjola els delinqüents, el poble s'encarregaria ell mateix de buscar-los, atrapar-los i linxar-los a continuació. Quan passen uns mesos a l'ombra es converteixen en mig herois que viuen tristament. D'aquí l'èxit de programes com El coro de la cárcel de TVE o de reportatges de l'estil de l'Entre Línies de TV3, els quals em semblen denigrants. Presos que canten, que pinten, que formen part de jurats de festivals de cinemes... Però és que les presons són clubs d'oci i no ens n'hem adonat? Des de quan un culpable ha de passar-s'ho bé entre reixes? És delirant veure com els presos expliquen les misèries de dins del centre penitenciari i com es dóna cobertura a tals missatges. El reporter no sent malestar a l'entrevistar un violador o maltractador? La població aprova que algú que mata i amenaça tingui drets?

Per tot això, no puc entendre la simpatia envers algú que se sent orgullós d’haver matat gent innocent, que troba lícit l’ús de la violència per a fins polítics i que decideix mantenir una vaga de fam, posant en perill la vida i acusant per això el sistema judicial. En aquí, el PSOE ha seguit, crec, la branca fàcil del progressisme, sentint abans empatia per un moribund (per decisió pròpia, no ho oblidem) que per algú que no respecta ni accepta l’autoritat de l’Estat de Dret, patrimoni de tots.