Els edificis miren avall,
sense la supèrbia provinciana.
La brutícia habitual
resulta ara perdonable.
El verd és més verd; el soroll és ara
el rodar damunt de l’asfalt mullat.
El temps s’allarga i les campanes
tornen de l’absent
caminar una realitat neta.
Les vistes dels carrers adquireixen
l’encant i la comprensió
de les ciutats maltractades.
La ciutat berlinesa aconsegueix
en la tristor caient trobar-se ella.
I el patetisme orgullós esdevé així
un motiu d’identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada