"Tres dones fortes" entre la crueltat i la dignitat

Ressenya de la novel·la Tres dones fortes de Marie Ndiaye (Quaderns Crema, 2010)

El premi Goncourt del 2009 va reconèixer la potencia narrativa de Marie NDiaye, novel·lista francesa d'ascendència senegalesa que va publicar la primera novel·la als 18 anys i ha sigut reconeguda amb el Premi Femina el 2001. Tres dones fortes són tres relats independents que comparteixen alguns misteriosos punts comuns. Tres dones -una advocada, una mestra no habilitada i una migrant- que han d'enfrontar-se a situacions possibles, ni comunes ni excepcionals, que provoca sense voler-ho la tensió entre la França i l'Àfrica contemporànies. La precisió de rellotger dels retrats i la qualitat del teixit narratiu demostren el pes d'una sensibilitat contundent i un art creatiu de l'autora que ja es pot considerar una clàssica francesa.

L'element més destacat de la novel·la és la desbordant perspectiva femenina de les tres protagonistes que lluiten obstinadament per flotar en un pou d'aigua freda i fosca. Qui els hi ha llençat i com en sortiran són preguntes que potser han centrat altres veus en altres ocasions però no aquesta, i potser és per això que NDiaye diu que no és aquesta una novel·la feminista. Sobreviure, vulgui dir el que vulgui dir, sense heroïcitats, a les dramàtiques situacions sense que l'adaptació comporti faltar-se el respecte a elles mateixes és el tema d'aquesta novel·la. La dignitat. Tan senzill i complex al mateix temps.

Aquesta lluita, tot i que principalment personal, implica altres veus o, com la novel·la diu, contrapunts. El contrapunt és un concepte musical que té la característica de ser contrari, necessari i simultani al mateix temps. No és d'estranyar que els principals contrapunts siguin personatges masculins, però mai són ni plans ni estables. De fet, no són ni pròpiament secundaris, com ens ensenya en el meravellós i cinematògrafic relat segon, el de la Fanta i en Rudy, construït com un mirall en què a través d'ell copsem la història d'ella i amb el seu alliberament permet el d'ella i viceversa. No obstant, no estem parlant una novel·la conciliadora. L'alliberament es produeix quan les dones protagonistes poden sentir-se acceptades elles mateixes, orgulloses de qui són i del paper que juguen en la seua pròpia vida.La importància dramàtica és la transformació personal, no la de la història.

En les tres parts es repeteix la presència de símbols misteriosos però a la vegada forts i repetitius com tótems. Arbres, ocells i somnis concentren les obsessions dels personatges però canalitzen les lluites i serveixen de palanca per l'alliberament de les dones encara que la situació no canviï -com la de la Norah-, toqui fons -com la de la Fanta- o fineixi, com la vida de Khady, la tercera de les tres dones fortes, una història única però massa repetida a les fronteres del sud d'Europa. La dignitat i l'acceptació és quelcom que s'ha de buscar en un mateix i per un mateix quan tota la resta falla.

Mai un estil tan desfermat, tan sec i trencat, havia expressat la intensitat de la violència i la crueltat d'una manera tan nua i tan enganxifosa com la calor tropical. El ritme interromput agita la respiració i la converteix en panteixos, també en els personatges, i ens recorden els nostres. Els diàlegs densos, d'aquells que no diuen el que toca i sembla que només solidifiquen les posicions, allunyant la reconciliació, apareixen, crus, en la narració que sembla que arranqui en cada pàrraf, frustrant-se al prendre el vol.

Tres dones fortes és una novel·la captivadora i memorable per la cruesa de la violència i la profunditat de la perspectiva i del missatge. Una obra capital en la literatura europea dels últims anys d'una autora poc coneguda aquí però que es troba, encara, a les portes de la seua maduresa creativa. Només podem esperar-ne coses grans. I fortes.

Un somni estrany

Em trobava de vacances en un poble de l'Empordà. No em preguntis quin. Només sé que jo sabia que em trobava a l'Empordà. Llavors llegia al diari local que l'Ajuntament havia donat la senyal d'alarma per un mosquit gegant. Però no era que hi hagués una plaga de mosquits grans. No. Era que hi havia un sol mosquit. Només un. I no és que fos dinosàuric com si fos una peli americana. Era de la mida d'una poma. Ho sé perquè caminant pel carrer se'm feia nítid el mosquit que volava en la meua direcció i jo l'havia d'esquivar. Darrera ell apareixia un forestal amb un casc rotllo apicultor i una raqueta matamosques, corrent desesperat per atrapar-lo. Es ficaven ambdós pel jardí d'una casa i desapareixien. Jo em deia: "Apa, ja has vist el famós mosquit. Ja està". I pensava que allò s'acabaria, que un mosquit no fa estiu. Però m'equivocava. Els dies següents tot girava al voltant del mosquit. Tota el poble estava en alerta i tothom tenia els nervis a flor de pell. Les raons eren confuses, perquè la picada del mosquit se sabia inofensiva, fins i tot pels al·lèrgics. Només una mica més gran que la d'un mosquit normal. Era evident que l'alarma era desmesurada, sens dubte induïda pels mitjans de comunicació que, sigui com a maniobra de distracció sobre temes punyents, sigui per la manca de noticies habitual en períodes estiuencs, repetien i amplificaven la noticia. Jo no parava de sorprendre'm i alhora desesperar-me per tanta bogeria col·lectiva. És només un mosquit! Viuen menys d'una setmana! Però en els moments que no mirava ningú, em notava l'oida hipersensibilitzada, tement el famós brunzit.

La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions

Coses que penso una tarda de diumenge arribant a Barcelona:

1.- M'ha conmocionat el final de La peste de Camus. Que la vida és una responsabilitat (o que hih ha responsabilitat a la vida). Que la història de la humanitat no és estanca, com creien els premoderns, ni progressiva ni linial, com creien els moderns (il·lustrats i hegelians), sinó conflictiva i dialècticca i que el mal -la regressió, la peste- està sempre latent si no el combatem. Faig aquesta lectura del llibre i la trobo perfectament assumible. A més, m'ajuda a resoldre cert decalaix ideològic que tenia entre progressisme i postmodernitat. La crisi actual bé podria narrar-se com la peste de la que parla el llibre.

2.- La visita al Museu de Lleida és una visita a un llegat de primeríssim nivell en una ciutat que els locals ens entestem a odiar o estimar incondicionalment. Hem quedat admirats. En faig una lectura potser moral i inclús cristiana (fruit de massa art religiós si voleu): dintre d'unes robes brutes pot trobar-s'hi noblesa. Sóc conscient de les paraules emprades i de com de gastada que està la idea. El que vull dir és que l'epidermis, l'efecte immediat, no hauria de mediar definitivament la relació i el treball entre ànimes implicades. Aquest missatge, extret de la lectura de l'edifici del museu així com del seu contingut, és aplicable a la ciutat que l'alberga i practicable un mateix. Cap a ell. Cap als demés.

3.- A vegades penso que la música clàssica centroeuropea sembla haver sigut i seguir sent el principal refugi de l'esperit atormentat per la religió protestant. És el que n'extrec de Saraband, l'última de Bergman, que vam veure a casa ahir. Sembla que dedicar-se en cos i ànima a la música exculpi o si més no distregui dels dolorosos traumes. Per aquest poder d'alliberació i expressió, coneixer-la en profunditat és al mateix temps atraient i tenebrós. Sembla com un temut remolí que engull fatalment però al mateix temps et porta a un món subaquàtic de lleugeresa i fantasia. Em ve al cap Rafael Argullol amb el millor consell que li han donat mai, precisament, sobre remolins de riu: si no és gaire fort, atravessar-lo en línia recta amb totes les nostres energies; si és massa fort, deixar-se portar perquè ell mateix ens expulsarà tard o d'hora.

"El mapa y el territorio" de Houellebecq

La última de Michel Houellebecq, premio Goncourt del año pasado, supone un paso firme en la trayectoria de su autor. El mapa y el territorio es una novela sobre la producción de un artista, de su relación el mismo Houellebecq y el fatídico suceso que a éste le ocurre. Aunque morbosamente tiene más interés esta otra parte, vamos a centrarnos aquí en la primera, que contiene reflexiones bastante interesante.

“El mapa es más interesante que el territorio”. Es el título de la primera gran exposición de Jed Martin, que lo catapulta a la fama artística y a la alta cotización gracias la captación artística de diferentes mapas de la guia Michelin. El único trabajo remarcable de Jed Martin a éste era la catalogación, como si fueran insectos, de decenas de herramientas de tipo industrial. Para el siguiente proyecto, Jed Martin volvió (si es que había estado alguna vez) a la pintura con la colección de retratos de profesionales. Su mismo padre, arquitecto, abandonando su empresa, un periodista, una scot-girl, un ingeniero industrial, Bill Gates y Steve Jobs en una conversación informal, el retrato fallido de los magnates del mercado artístico y, su último cuadro, el retrato de Michel Houellebecq son algunos de los cuadros que convierten a Jed Martin en un hombre rico (15 millones), lo que le permite entrar en esa misteriosa fase de la vida donde el dinero ahoga el tiempo.

Para el último trabajo del artista (si, podemos decir que el artista solo realiza cuatro proyectos en toda su vida, pero todos muy existosos), Martin salta al videoarte. La degradación de elementos tecnológicos, entre ellos de fotografías de personas cercanas, y la superposición de fotogramas de vegetales. El proyecto es inmenso y se encuentra en el MOMA de Filadelfia, causando admiración y resquemor en los visitantes, algo así como una desolación incómoda. 4 proyectos en toda una vida, tan espaciadas en el tiempo y con técnicas tan diferentes dificultan poder expresar una visión de conjunto. Aún así, puede que que exista.

Se puede decir que la obra de Jed Martin es un regalo a la arqueologia. Sus obras retratan cosas y personas que son mediatizadas, esto es, que son medio de otras cosas y no un fin en si mismas. La lectura de las producciones de Martin trasladada a un tiempo futuro y lejano da mucha información de como es nuestro mundo. No quiere decir eso que Martin pueda colgarse esa etiqueta, tan nefasta como el número de prisionero, de “artista de su tiempo”. No. Una cosa es ser testimonio de el tiempo que uno vive y otra es retratar el tiempo que uno vive. La diferencia es la misma que hay entre el mapa y el territorio. El tema de Martin es nuestro tiempo y eso, claro está, tiene un interés arqueológico muy importante. Martin retrata herramientas y profesiones, fotografia mapas y grava degradaciones de objetos. Martin no se fija en personas y cuando lo hace, los retrata como profesionales de su ámbito.

Las herramientas, los mapas, los profesionales requieren de ser inmortalizados dada su esperanza de vida. La obra final de Martin, muestra como de la degradación de artilugios tecnológicos, fotografías y figurillas humanas rociados con ácido sulfúrico se degradan y dan paso otra vez a la naturaleza que emerge. Nuestra civilización industrial, capitalista, la de las herramientas, la de la conquista por los recursos territoriales y la de las profesiones, tiene que acabar forzosamente porque su resultado es demasiado penoso.

La crítica al estado de las cosas, que Houellebecq lleva haciendo desde La ampliación del campo de batalla se presenta en El mapa y el territorio de un modo más fino, dosificado y nostálgico que en las novelas anteriores. Quizá haya perdido la violencia y la explosividad que le otorgaron el término de enfant terrible de la literatura francesa. No. Esta nueva novela madura las críticas y hace autocrítica cínica (¿quién está fuera de este mapa?) a esta manera de vivir nuestra, la europea, tan cansada, tan decadentemente enferma. El tradicional cinismo del autor se convierte en el acostumbrado e íntimo refunfuñir de una caldera vieja. En este caso el pesimismo de Houellebecq se hace insoportable para si mismo: tranquilos, hay un final, una muerte, a esta vida de Sisífo. Lo que creíamos que era el mundo es solo un mapa que va a quedar, como todo, hecho jirones (cuidado con esta palabra). Lástima que no vamos a estar allí cuando el mundo tome lo que fue suyo. Que le vamos a hacer.

Out of the Weekend

A casa meua mai hem sigut de diumenge a la tarda. Quan jo era petit, les tardes de diumenge servien per llegir el diari amb la televisió encesa i fer els deures, sense preguntes gaire difícils pels pares. Ara tampoc faig res gaire diferent. M'agrada la llum de diumenge per la tarda. Té un aspecte de conclusió que no té la resta de dies, com si la simfonia estigués finint i s'espera el girar aspre i interminable del tocadiscos com a autorització pel recolliment serè.

El diumenge a la tarda és el moment del temps quiet i de l'amor despreocupat, molt diferent al de divendres a la tarda, més aviat àvid, o el de dissabte a la nit, més aviat proemial. És quan jo surto a córrer i esquivo les parelles que copen el carrer entre l'asfalt i el vespre d'orenetes. Corro com buscant una cadira quan la música s'ha aturat, o quelcom que ha passat per aquí fa uns segons i que m'és de vital importancia entrampar. Sóc un d'aquells partits presentats per Aristòfanes, separats de l'altra meitat i enganxats sapastrement a un desig, a una búsqueda, anhelant un encaix.

Vist des del davant, és com si m'entrenés per escapar-me d'alguna cosa, o com si ja estigués fugint dels errors de la setmana i que m'entrenés pels de la setmana que vindrà, la que tots rebrem l'endemà quan s'encengui el radiodespertador. Com si el cansament solucionés els conflictes a la feina, a casa, al banc. Potser sigui la raó de tant afany per l'esport i l'exercici físic en aquest absurd narcicista: com que no som capaços de determinar la sortida del laberint, aprenem a no cansar-nos fent veure que la busquem. I d'aquí la dissimulació de les carències, el defugir de la confusió i l'ocultació de les inseguretats, en, en resum, l'estètica chic de l'escapisme amb honor.

Assegut en un banc amb el posat escarransit, obsequi d'unes cames massa llargues i peludes, d'una cara enrojolada i una samarreta vella, miro les onades de personatges que surten d'una estació de metro propera. I imagino qui són i què fan. D'on venen? On es van conèixer? Treballen junts? Tenen els mateixos problemes que tinc jo? S'estimen o diuen que s'estimen? Menteixen a les seves parelles? Es menteixen a ells mateixos? Se senten especials o són conscients que només són una parella més? Se senten únics o només una persona més per l'altra? Els puc entendre? Em poden entendre ells a mi?

Un metro més, em dic, i espero els instants de personatges secundaris, d'alternatius amb xupa clàssica, de prejubilats amb melancolia de la rutina, de família cap a casa i sopar, de joves que tornen de provincia, d'alguns que se'n van a un altre barri. Un minut d'intermedi i arriba un altre comboi de preguntes i comparacions, que pugen les escales mecàniques de l'estació i giren la cantonada d'un altre diumenge que languideix.

Temps fora del temps

Tot era d'una intensitat tant singular que no s'hi podia avenir. Com era possible que una cosa com aquella pogués haver estat creada per humans, per al seu gaudi, per dotar de sentit, qui sap, aquella cosa que els biòlegs en deien sapastrement vida? I si la possibilitat de la seua existència ja era un dubte gairebé tan dens com la magnificiència del fet en si, de tal manera que es necessitaria una altra vida per comprendre la raó de la primera, era sobrehumà assumir la segona qüestió: per què s'havia d'acabar?
Per què una cosa tan pura, tan absolutament beneficiosa, havia de subjugar-se al dolor de la finitud? Per què era precisament una creació humana la que la feia caduca? No, no podia tenir tanta mala sort. Però quan intentanva figurar-se ell mateix com un subjecte novelesc, malaurat, un somriure estúpid se li escapava. Jo, dissortat? Jo, que estic vivint aquesta dansa com si no existís res més al món? No hi havia possibilitat de veure's envaït per la tristor de la mort en un moment com aquell.
S'omplia l'esperit del moviment que no aconseguia desxifrar. Tot provenia d'una estranya espontaneïtat i mostrava una harmonia que semblava infinita en el temps. La mort aguardava, però els girs perfectes marginaven l'error minúscul que, és clar, s'anava arrossegant amb la inèrcia centrífuga. Cada cop s'aniria convertint en una càrrega més feixuga, però és quelcom inperceptible pels cossos units en l'interior de la música d'aquell sentiment.
¿I si conscients de l'arribada dels plors, no fóra millor accelerar el pas, amb la il·lusió de prendre prou embranzida com per passar de llarg de la fi, amb burla, amb un somriure d'orella a orella i amarats de suor? Escapar de la nota final esdevint sords a les seues companyes predecessores i ignorant-les. No, això era impossible. Però valia la pena intentar-ho, bellugar-se com si el nostre temps fos un altre, com aquella revolució que havíem començat molt abans de què realment es produís. Sí, i tant que valia la pena intentar-ho.

Mosca i pluja

Miro per la finestra el desenvolupament d'aquesta tempesta de primavera. M'agrada veure com plou des de la finestra. Com a tothom suposo. I mullar-me una mica també està bé de tant en tant. És d'aquelles tempestes de gota grossa...
Una mosca intenta atravessar el vidre. Porta hores i si li acosto els dits hi camina, inconscient del perill. "Pobra mosca", penso, "ara podria fer tres coses amb tu. Una, caçar-te i esclafar-te; dues, obrir la finestra i deixar que surtis per a què una gota tres vegades més gran que tu t'esclafi a l'aire; i tres, deixar-te viure. Et deixaré viure, perquè em fas pena. Perquè em fas pena i he de sortir."

Merda. Puta mosca.

Una bebida del este

No sé por qué razón, la gente del bar parecian dependientes de una gran suficie cinco minutos después de que mi copa se llenara de aire. El sonido se distanciaba de la luz. Era como en esos vídeos amateurs donde la chica abre la boca pero los jadeos llegan después, como un orgasmo por fascículos. Discutíamos (bueno, él discutia) sobre la vida, tema virgen de máximas. Su voz me parecía salir del escote de la amiga que fumaba y que nunca se liaría conmigo.

-Mira los Beatles. Tanta droga y éxito acabaron con ellos. John Lennon muerto por sobredosis, George Harrison en un convento...

¿Pero que estaba diciendo? Para mis adentros me dije "cotas imposibles, ahora vuelvo, tengo que solucionar una cuestión de principios". Intenté girar la cabeza, pero no pude. En lugar de eso conseguí que todo el bar se moviera un cuarto de hora para que mi amigo quedara enfrente. Eso no fue gratuïto, por supuesto. Tuve que agarrarme al sofá.

- Por suerte, los músicos de hoy no son así, son mucho más normales, civilizados.
- Lo que dices es una gilipollez.

La z salió aliñada con algunas gotitas de saliva que se estrellaron en la oscuridad. No había estado muy asertivo. Lo vi en la cara de Lluís. Mejor dicho, en un punto a la izquierda de la cabeza de Lluís. Mi argumento era algo débil. Toda mi maquinaria intelectual trabajaba para pronunciar algo ingenioso. El problema era que todas las palabras parecían enganchadas de chapapote rosa ultra dulce y me costaba arrancarlas del magma cerebral. Las chicas parecían estar pasándoselo en grande y no paraban de reir, fumar y tener pechos al otro lado de la mesa fijada en el suelo. Su mundo me parecía mucho más ligero y próspero que el sector masculino. Intenté saltar el muro hacía el lifestyle y el milagro del otro lado de la mesa de mármol con lámparita también fija. Iba a decir algo, y además en catalán, perfé país.

- Esther, el Lluís diu que John Lennon va morir de sobredosis.

Esther echó una calada rápida y profunda y sopló el aire mientras machacaba el cigarrillo en el cementerio de cigarrillos que a mi me recordaba un cementerio de elefantes. Dijo no sé que de Los Manolos, de su cara de drogaadictos, las otras dos se rieron con ella, repitieron al unísono el nombre del grupo y picaron las palmas, lo que a mi me sonó como un golpe de láminas de madera. Dios, todo el mundo se movía cada vez más rápido y yo me quedaba atrás. En sólo unos segundos Lluís se había liado otro cigarrillo.

- ¿Has pensao alguna vez que muchos artistas han muerto de tuberculosis? Yo de ti no comería patatas muy a menudo...

He aquí su intento de mejorar el mundo (nuestro mundo, el segundo de los existentes) con un chistecillo. Yo me dejé caer en el respaldo y me pasé la mano por el pelo, añorando cuando lo hacía ella. Las amigas se rieron de lo malo que era el chiste, pero Lluís se sentia realizado. Había unido los dos lados de la mesa. Intenté sumarme al éxito.

-Coneixeu la cançó de la Trinca, aquella de què l'home ve de la patata?

El telón de acero cayó de nuevo cuando se hizo el vacio encima de las copas: mis amigos aspiraron la nicotina de sus cigarrillos, abriendo fuego contra mi y creando el vacio en el centro. Todos habían pensado en la puta canción cuando Lluís había dicho "comería patatas" por una simple acción involuntaria de los mecanismos de la memoria. Sólo que yo tenía chapapote rosa en mis costas mentales. Me seguí masturbando el cuero cabelludo y mis ojos intentaron reconocer a alguien que estuviera en el bar. En mi cabeza se repite "Yes sir, I can boogie, boogie boogie" sin que le vea ninguna puta razón. Propongo pedir otra copa y también fracaso.

Un dia

"Todo lo contrario, en el recurso a los estereotipos del lenguaje político ve una repetición cuya naturaleza es, por sobre de todo, lúdica; y en la refacción de una universalidad funcional y adaptada, ella teme por el regreso masivo a los códigos coercitivos de la sinstituciones."
.
.
un poco de vino blanco
.
.
¿Hay algo que esté haciendo mal?
.
.
Sí.
.

.

No he bebido suficiente vino.

.

.
Vuelvo a leer.
.
.

joder con los estructuralistas (más vino)

.
.
Sigo, si es que es que me muevo (meditación cartesiana)
.
.
Prolongación peluda de mi abdomen que ronronea.
.
.

La cabeza de ma (ay, al revés) vueltas semiológicas. Me voy a dormir en la estructura cama. Será mejor.

.
.
- Hola Buenas noches, ¿a qué piso va?

- Hola, al Cadalso por favor.

.
.
Nunca había cogido el ascensor para ir del comedor a mi cama. ¡Que descubrimiento!
Oye, este botones se parece, que coño, es Jaume Sisa. Voy a preguntarle...Joder, si que sube ésto. No llegamos nunca. ¡Y qué calor de repente! Uf. ¿Será su mata de pelo?
- Oiga, ¿no tiene calor? ¿No falta aire aqui?
- Yo tengo un hermano llamado así.
- ¿Calor?
- No. Aire. Está encerrado en un cajón de armario. Bien, ya hemos llegado. Séptimo cielo, directamente engendrado en su cabeza. Buenas noches.
- ¿Como?
- Ya hemos llegado. Buenas noches. Adiós (¡cling!)
.
.
Mi cabeza es así? No me situo. Es compleja. Yo también pues (meditación cartesana)
.
.
Hay niebla hasta un palmo por encima del suelo. Será Lleida. Lo he superado. (clave metodológica propiedad de S.Freud)
.
.

pg. 29
.
.

Suena un piano por algun rincón del cielo. Es decir, suena en mi cabeza. Creo que son sueños que pueden comprarse (he aquí en enlace para lectores no hábiles: ponedlo, pero seguid leyendo, ya volveréis a verlo luego. Vale la pena, mola. NOTA TÉCNICA: abrir en otra pestaña o ventana, haciendo clic con el derecho y diciendole "abrir en otra pestaña" ¡Que sino te vas de este fantástico blog con esta mierda de texto!)
.
.
Un señor viejo y con joroba da vueltas lentamente a un polígono irregular con la ayuda de dos bastones. Parece que sabe muy bien lo que hace.
.
.
Qué sueño. Y hambre. Un hambre que te mueres.
.
.
¿Qué puede comer uno dentro de su cabeza? Representa que estoy en el séptimo cielo, pero no es sensualmente agradable.
.
.
Veo a Fifty. Bueno, mejor dicho que veo su cola. Parece que el resto se encuentra bajo la niebla. Podria comermelo.
.
.
Leo Salida Burguesa. ¿Será un restaurante? ¡Oh! Una bici sin pedales. Así iré más rápido, aunque pareceré un poco ridículo.
.
.
Bueno, estoy en mi cabeza. Que más da.
.
.
Parece que este relato no se termina nunca y empiezo a hartarme. Tengo sueño y mucho trabajo mañana.
.
.
(chico con mono azul y caja de cartón de tamaño televisor de casa de verano) - Disculpa. Em tornes sa bici? Li estava ensenyant a anar-hi a sa meva capsa. Estàvem descansant.
(detuviéndose, se baja y se la da) - I tant! Perdoni. Però com s'ho fa la capsa si no té pedals?
(sube la caja y se aleja)- Li és igual perquè tampoc té cames.
- Ah, tens raó. (saluda con la mano) Que vagi bé!
(se gira)- Adéu, i gracis!
.
.
Tengo hambre. ¿Quiero una zanahoria? ¿No hay otra cosa? Debo tener algunos nabos. ¡Gracias!
.
.
¡Es un nabo!
.
.
Eso lo dijo Estragón. Aquello Vladimir. Más claro no puedo ser. Bueno, puedo decir la página, pero seria repetirse.
.
. ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Inaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. semiinaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Audito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.
.
Tengo ganas de... mmmh... ser como Wittgenstein... Tu ja m'entens...
.
.
Mecagondéu, this journey never ends, isn't it? Porto 4 dies y yo tenia un examen de retórica, señoria. Tenía que aprenderme la tabla del siete, señorita. Y... no soy hombre de escusas.
.
.
oh, un paisaje

.
.
Duelo: no aplastamiento, bloqueo (lo cual supondría un 'lleno'), sino una disponibilidad dolorosa: estoy en alerta, esperando, espiando la llegada de un sentido de la vida. (ara no sé que anava a dir)


._______________. Fixeu-vos que heu avançat
_._____________._ (baixar de línies)
__.___________.__ i heu retrocedit
___. _________.___(pujar-ne)
____.________.___sense avançar de fet la lectura.
_____.______.____Jugo amb vosaltres. Pringuis!
______.____._____
_______.__.______
________._______
Amics, amigues, aprofitem ara que de grans... qui sap que menjarem de grans... Mireu a Peter, si no...
.
.

Oh, un llit!! (és de color verd perquè el verd és el color de l'esperança)
però no creo que aquí pueda dormir

.
1
.
.
2
.
.
.
3
-->z
--->z
---->z
------>Z
------>Z und so weiter (but in silence)
.
.
.
.
.
.
.
y que ganas de dormir, o de despertar: éste es el dilema. Que es más noble a l'esperit, deixar que el son prengui les brides de la vida o mantenir les nines vives, les oides atentes? Vetllar, dormir... dormir i potser somniar que vivim, i que el que succeix té un sentit otorgat.
.
.
¿Qué fin pondrías tu, si siempre terminamos en la cama, donde algunos follamos, donde otros mueren?

UB Raval, servicios, media tarde

Tengo caquita. Mierda, hay alguien. Bien, espero. Pipiripipí... Joer, si que tarda. Dicen que el tiempo es relativo, que depende de a qué lado de la puerta del váter estés. Me parece una verdad como una casa. Oh, bien, ya termina. Pipopí... ¡Je! ¿Por qué sale deprisa con la cabeza baja? Todos los hombres lo hacemos cuando nos cruzamos en los servicios. Es como si pensásemos "oh mierda, nos han pillado con los pantalones bajados". Bueno, en fin, yo a lo mío. ¡Buah, nen! ¡Que peste! No me estraña que saliera avergonzado... A soportarlo. Yo a lo mío... ¡Uy! Entra alguien. A ver si quiere sentarse... ¡Uy! siempre me da un susto cuando intentan abrir la puerta aunque me haya asegurado que está bien cerrada. Bueno, a esperar, chico. Ahora es a mi a quien el tiempo le va más des pa ci to. Ostia, ahora éste se pensará que yo soy el causante de esta peste. Y yo no tengo los intestinos generosos. Que no soy yo. Ostia, ¿Cómo se lo digo? Pararse y decirle "hola, mira, el váter apesta pero yo no he sido" no es plan. No cuela. Mierda. La he bien cagado. Un chico formal como yo, pillado de esta forma. Y si le hago una mirada de advertencia, en plan: "chico, vigila: huele mal". Hmm no, será a un peor. Seria como reconocer que he sido yo. Y yo no he sido. Mecawen Dios. Papel. ¿A Kant no le olía mal su mierda? ¿O había conseguido convencer a su aparato digestivo que el imperativo categórico sobre la mierda exige que no huela mal porqué si toda la mierda oliera mal seria universalmente inmoral? Bueno, ya estoy. Cadena... Adiós cositas. Siempre me ha maravillado este invento. Canzoncillos, pantalones... Bueno, total, que lo mejor será que abra la puerta y salga corriendo, mirando hacia abajo. Una, dos y.

Lightman

Xiela va decidir allunyar-se del món horrible en què vivia. En el seu món, que és el del mateix que el dels que llegeixen aquesta història, la gent és malvada i fa coses lletges. La gent no s'estima. Només fa veure que s'estima. En veritat, es complica la vida. Ell sentia repulsió vers el món i necessitava evadir-se'n com fos. Però no podia fer com aquells místics de bona família que complien amb el mínim d'operacions i anaven de divins per la vida. Tampoc podia fer com aquells japos, que es tancaven a la seua habitació i no en sortien mai més i necessitaven de la marona que els portés el menjar i els recollís... les coses. Precisament això no podia fer-ho.

Decidí amagar el cap. Si evitava mirar el món potser evitava relacionar-se amb el món que tant el feia sofrir. Sabia que era una estratègia pròpia d'un estruç, tot i que sabia també que això era una llegenda urbana, que els estruços corrien i no amagaven el cap sota terra. Si així fos, ja s'haurien extingit. La gent s'inventava la vida dels altres per no fixar-se en la pròpia, que era plena de merda.

Xiela havia d'impedir que el món es relacionés amb ell de la manera tan fàcil com havia aconseguit fer-ho fins aleshores. Però tampoc havia de tapar tots els seus sentits: probablement moriria només creuar el primer carrer. El millor seria tapar-se parcialment la vista i l'oida per tal de no viure atent a tot el que passava però el suficient com per sobreviure. Es coneixia la ciutat, així que si sabia on posava els peus, sabia on era.

Primer va posar-se unes ulleres de sol ben fosques i uns taps a les orelles. Era excessiu. La gent li preguntaria perquè portava ulleres i taps a tot arreu. Va posar-se un jersei de coll molt alt, però li feia una calor espantosa. Va provar de posar-se una galleda. Va mirar-se al mirall, però resultava ser esgotador aguantar una calleda amb el cap tot el dia. A més, la gent té tendència a picar quan algú es posa una galleda al cap. De petit ho havia comprovat al pati de l'escola. Això augmentaria el seu dessidi i ganes d'escapisme.

Al final va trobar-ho. Va veure una làmpada a casa seua, ideal. Era d'aquelles de peu amb un tub molt ample i membrana. El seu cap hi cabia de fàbula. Permetia la llibertat de moviments i la ventilació. A més, tenia llum, la qual cosa aniria molt bé per llegir al metro. Era perfecta. Ara entenenia perquè a les botigues de llums hi havia tants llums. Hi havia un llum per a cada persona, com les varetes de Harry Potter. I ell havia trobat la seua.

L'endemà sortiria de casa amb la membrana posada. Va poder instal·lar un joc de piles per poder tenir llum, si bé era una mica rudimentari. Però tant li feia. Podria sentir i mirar on posava els peus. Veuria si feia sol o estava núvol i un munt de coses noves que amb el temps descobriria.

I efectivament, l'humor de Xiela canviava al llarg de les setmanes, cap a millor. El seu psicòleg no s'ho creia (quan li va aparéixer amb la làmpada va estar a punt de derivar el cas, però ara estava a punt d'iniciar una nova escola analítica).La gent al seu voltant continuava estant amargada i buida per dins, però Xiela no ho veia. A més, tot s'aturava al voltant de Xiela i tothom deixava els seus mals humors per una sorpresa i un somriure. De tot això, Xiela no n'era conscient. La gent no l'increpava, no li feia nosa, no li posaven traves a les sol·licituds de beques ni a l'hora de demanar el menú. No lligava, però les noies tampoc li trencaven el cor. Tot anava rodat. Viure amb làmpada al cap era genial.