La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions

Coses que penso una tarda de diumenge arribant a Barcelona:

1.- M'ha conmocionat el final de La peste de Camus. Que la vida és una responsabilitat (o que hih ha responsabilitat a la vida). Que la història de la humanitat no és estanca, com creien els premoderns, ni progressiva ni linial, com creien els moderns (il·lustrats i hegelians), sinó conflictiva i dialècticca i que el mal -la regressió, la peste- està sempre latent si no el combatem. Faig aquesta lectura del llibre i la trobo perfectament assumible. A més, m'ajuda a resoldre cert decalaix ideològic que tenia entre progressisme i postmodernitat. La crisi actual bé podria narrar-se com la peste de la que parla el llibre.

2.- La visita al Museu de Lleida és una visita a un llegat de primeríssim nivell en una ciutat que els locals ens entestem a odiar o estimar incondicionalment. Hem quedat admirats. En faig una lectura potser moral i inclús cristiana (fruit de massa art religiós si voleu): dintre d'unes robes brutes pot trobar-s'hi noblesa. Sóc conscient de les paraules emprades i de com de gastada que està la idea. El que vull dir és que l'epidermis, l'efecte immediat, no hauria de mediar definitivament la relació i el treball entre ànimes implicades. Aquest missatge, extret de la lectura de l'edifici del museu així com del seu contingut, és aplicable a la ciutat que l'alberga i practicable un mateix. Cap a ell. Cap als demés.

3.- A vegades penso que la música clàssica centroeuropea sembla haver sigut i seguir sent el principal refugi de l'esperit atormentat per la religió protestant. És el que n'extrec de Saraband, l'última de Bergman, que vam veure a casa ahir. Sembla que dedicar-se en cos i ànima a la música exculpi o si més no distregui dels dolorosos traumes. Per aquest poder d'alliberació i expressió, coneixer-la en profunditat és al mateix temps atraient i tenebrós. Sembla com un temut remolí que engull fatalment però al mateix temps et porta a un món subaquàtic de lleugeresa i fantasia. Em ve al cap Rafael Argullol amb el millor consell que li han donat mai, precisament, sobre remolins de riu: si no és gaire fort, atravessar-lo en línia recta amb totes les nostres energies; si és massa fort, deixar-se portar perquè ell mateix ens expulsarà tard o d'hora.

Què has après avui? -VI: Geography's everywhere!

Avui, mentre vaig escrivint un resum, m'he adonat de la immensa problemàtica de la geografia, sobretot la regional. Quan dic que estudio geografia i no sé ben bé dir on és per mostrar. En canvi, tot està format, o millor dit, configurat, en termes geogràfics. Visc a Gràcia i tu no, agafar un tren o un altre, fer un viatge a Berlín, desplaçar-se fins a tal lloc per treballar, les farmàcies de guardia, els països desenvolupats, les habitacions d'un pis compartit, la comunicació per Skype amb Sydney, Barcelona i San Francisco en una mateixa hora i amb 19 de diferència al mateix temps... Catalunya, els Pirineus, Afganistan, Jerusalem, el món musulmà, la Plaça del Sol i la Plaza del Sol... Què hi ha aquí o allà, com s'hi viu, què fa diferent aquesta terra d'aquella i de la de més enllà, què es pot millorar i com... Tot té una dimensió espacial, tot té un caràcter regional...Tot és geografia i en canvi em veig argumentant que estudio alguna cosa més que muntanyes, rius i fronteres... Sembla ser que hi ha una geografia "recordada" (la de l'escola...), una geografia "quotidiana" (subjacent, per tothom) i una geografia "d'estudi" (o professional, a la que sembla ser que em dedico).

Què he après avui? -IV: keynesianistes bons

Avui he après, gràcies a aquest article de Paul Krugman, que hi ha una postura politicoeconòmica anomenada

keynesianisme armamentístic

que consisteix en defensar les inversions públiques en la fabricació de material bèl·lic (ja sabeu, bombes, tancs, avions, uniformes...). Fixeu-vos-hi bé perquè poques afirmacions polítiques poden arribar a ser tan cíniques i hipòcrites com aquesta. Qui defensa que l'Estat ha de continuar o augmentar la inversió en indústria armamentística ho fa amb el típic argument keynesià de què la inversió pública crea llocs de treball. És a dir, l'Estat ha d'invertir en crear llocs de treball que produeixen béns que serveixen per matar persones. Ja us podeu imaginar que qui defensa una postura així, també defensa que la sanitat o l'educació públiques són massa cares i que s'han de deixar al lliure mercat. Doncs au, visca la inversió pública!

Què has après avui? -III: la abuela estudia

Avui, mentre posava els plats al rentaplats, l'abu m'ensenyava una recepta que la meua memòria reté amb dificultat. De sobte, jo no sé que he dit que ella ha respost amb el següent refrany:

Va la vieja muriendo y sigue aprendiendo.

Us parlaré una mica de la meua abu. Té 87 anys ("murió joven, con 83" ha dit una estona abans) i manté la seua particular guerra amb el seu cos. No ha tingut una vida fàcil i ja comença a mostrar algun símptoma del pes dels anys. Fer-se vell deu ser alguna cosa així com saber que queden molt poques coses per aprendre. Però encara té el cap molt fresc i a vegades diu coses plenes de sentit, per a ella mateixa i pels demés. I aquesta és una d'aquestes vegades. Gràcies abu.

Què he après avui? - II: les dinàmiques de resistència

Avui he après que no cal desesperar-se, que tot el que ha de ser, serà. També he après que tot l'acció que molts hem fet quan érem una mica més joves i inclús ara també d'utilitzar un objecte o espai públic de manera diferent per la qual havia estat dissenyada s'anomena dinàmica de resistència. És a dir, això de fer-se Empar Moliner i seure de manera "no preestablerta": està més vist i estudiat que el tebeo. Els geògrafs i sociòlegs ho fan.

Què has après avui? - I: not place like home

Comença una nova col·lecció d'escrits. Seguint el refrany traduït lliurement "mai te n'aniràs al llit sense haver aprés quelcom llegit o dit" i la costum que hagués estat bé tenir de menut, la de ser preguntat, a l'hora de sopar, què havia après aquell dia, vull compartir un conjunt de coses apreses. No vull ni xerrar de coses que ja sé i que vosaltres, oh tabules rases, no. Vull compartir aquelles coses que em fan un inside intel·lectual, segons l'argot de la psicologia, que em fan sentir viu, que em fan coscient del camí que queda per fer. Cada dia sentim aquella sensació de bellesa i de bé i de bo quan descobrim una veritat evident però que havia estat oculta. No m'enrotllo més. M'agradaria afegir, però, que, si us animeu, escrigueu als comentaris una cosa que hagueu après vosaltres cada dia.

Avui he après, i és sorprenent perquè només eren les 11 del matí, que la visió de la casa com a espai de pau i tranquil·litat, l'espai on tornar a descansar, del hogar dulce hogar, és bastant masclista: quan es deia això, era l'home qui tornava a casa per descansar; per la dona, la casa és l'espai de la feina i del descans. I des de que treballa fora, a vegades ni això. Així que si ho dieu, dieu-ho pels dos, no per un de sol!

Humanitats

Estudis holístics, interpretatius i interdisciplinars que careixen de lògica, estadística o qualsevol altra metodologia argumentativa.

Aforismes hospitalaris VII

Quan els hi parles, les infermeres, et miren com si ja sapiguessin el que els hi estàs dient i t'escolten només per no girar-te l'esquena.

Aforismes hospitalaris VI

La veus entubada i penses que és la fi, que com hem arribat fins aquí. I recorres les últimes 24 hores, a casa, l'ambulància, urgències... Tenia la cara com desfigurada i estava semiconscient.
Observes que ja portava dies donant síntomes d'aquest tipus, que pot ser no calia córrer tant sinó anar poc a poc però havent començat més aviat.
Però no, ja portava mesos així i no podies anar a l'hospital perquè es queixava de...
Te n'adones que no, que aquest estat és el mateix que des de vam començar amb la medicació X, combinada amb les pastilles Y, sol que una mica més greu.
El record d'aquest estat de debilitat, ensopiment i depressió es remonta fins al principi de la malaltia i et preguntes: quan va ser l'última vegada que la vas veure bé i rient?
I recorres tots aquests anys i no caus en cap dia, ni assenyalat ni ordinari. Tot una constant de preocupant boira damunt seu i en l'ambient.
Quan fa de tot això? Comptes els anys i intentes recordar el temps d'abans, per si com diuen, qualsevol temps anterior era millor. I llavors tampoc recordes que estigués bé, que tampoc reia en excès o no més del que reia just al principi de tot plegat. Tampoc tenia una vida més alegre de ha anat tenint fins ara que té una mascareta a la cara.
És que ja estava malalta des de sempre? Estem tots malalts i no ho sabem? Som el que som i estem malalts? O ens anem fent a mesura que emmalaltim? O dit en termes més extrems: som el que som quan estem vius o quan morim, o en el procés.
Sí, tot això sona molt a joc per a impressionar estudiants, però el tub i el llit són ben reals.

Aforismos hospitalarios V

Hoy he visto como una cardióloga diagnosticaba una depresión sólo viendo entrar la paciente. ¿Pero no era verdad incuestionable que la teoria de los sentimientos y los órganos es falsa?

Aforismos hospitalarios IV

Resulta ser posible que ese médico que parecía un dios que todo lo controlaba, que conducía el futuro y el presente de muchas personas, resulta ser posible que ese mismo hombre pueda perder la paciencia y toda la paz que consigue transmitir a sus pacientes por un obstáculo informático.
Esos también son humanos. También dicen palabrotas.

Aforismos hospitalarios III

Hace tiempo vi un documental sobre una población del Cáucaso (creo que sobre la guerra de Bosnia) Enterraban a un niño con todas sus pertenencias. Como en algunos casos en nosotros, tenía cosas que sus familiares le reservaban para su edad adulta, como, significativamente, una maquinilla de afeitar. Eso me dio a pensar que la muerte es un golpe que termina con todo de un ser. Todo lo relacionado con esa persona pasa a ser pasado. No hay más presente para los muertos, eso es lógico. Lo que era ya no es. Lo que es más duro de reconocer, si cabe, es que el futuro de esa persona pasa a ser pasado también, pero sin haber llegado a ser presente. Esa maquinilla de afeitar, aunque material, reconoce como aunque no fuera propietario de su futuro (de haberlo sido, no hubiera perecido), todo el mundo es dueño de un futuro más o menos definido. Al morir, todos somos capaces de intuir como hubiera seguido viviendo el difunto. Un futuro pretérito.

En un hospital el futuro es algo que entra o sale por una puerta y lo dice una bata blanca o un mono verde. Es normal pensar que en un hospital no haya muchas referencias al futuro (sólo "recuperación positiva", "evolución" y esperanza). Entrar en un hospital es entrar en un tiempo que llamarle presente es un insulto, pero no hay, creo, otra posibilidad.

Aforismos hospitalarios II

¿En qué piensa un arquitecto o unos arquitectos a la hora de diseñar un hospital? El arquitecto es el artista que debe subliminar su genio a la utilidad. ¿No es de artista supremo poder hacer claro tu mensaje a pesar, a través y mediante la censura de la practicidad? Pues bien, aún así, ¿por qué tantas filigranas arquitectónicas sin conseguir que ni pacientes ni acompañantes se sientan mejor? Podría estar peor diseñado, por supuesto, pero algo me dice que se avanza poco.

Por supuesto, la culpa la tiene el presupuesto. Los hospitales no forman parte de la cultura del Estado. Estaciones, museos, aeropuertos, metros, universidades y bibliotecas dan votos. Los enfermos y sus acompañantes no. Pobres arquitectos. Pobres enfermos. Esos si me dan pena.

Aforismos hospitalarios I

Cuando tu vida depende directa o indirectamente de lo que digan en un hospital, te sientes tan dependiente que necesitas saber cualquier cosa que te dé pistas de como funciona semejante leviathan eclético. Tan apurado estás que la llegada de un operario con el repuesto de botellas de suero y similares para una planta entera es un fenómeno observable con mucho interés. Aunque las conclusiones sean nulas.