"The Spirit of '45" o el renaixement de la idea d'igualtat

Ressenya del documental The Spirit of '45, de Ken Loach (2013)
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.

El punt d'inici del documental és la formació del govern laborista de Clement Attlee just després del final de la Segona Guerra Mundial però de seguida fa un salt endarrere per explicar les condicions de vida misèrrima de la classe treballadora britànica durant la crisi dels anys 30. La pobresa i la desigualtat van portar al poder a uns laboristes que van saber transmetre el sentiment d'esperança, pau i progrés. El desig que, acabada la guerra, calia canviar de rumb per millorar les condicions de vida de la població i establir les bases de la recuperació econòmica. El conjunt de les principals actuacions del govern d'Attlee ocupa el segon bloc del film. Aquestes actuacions van ser la creació de l'Estat del Benestar i la nacionalització dels sectors clau de l'economia nacional. Es creà la primera Seguretat Social Universal, la nacionalització de la Sanitat, l'extensió de l'Educació Secundària, la millora de la situació laboral dels treballadors de molts sectors, la nacionalització del Banc d'Anglaterra, de les mines, dels transports terrestres i aeris i la creació d'un programa nacional d'habitatges, entre altres mesures molt ambicioses en un moment de postguerra i amb les arques arruïnades.

La tercera part del documental se situa, amb un salt temporal de magnitud, en l'arribada al poder de Margaret Tatcher l'any 1979 i el seu programa privatitzador amb nefastes conseqüències en igualtat social i dinamisme econòmic. Per citar alguns exemples, la sanitat privada ha resultat ser més cara que la pública, la desregularització dels serveis ferroviaris han provocat nombrosos accidents o la ruïna total de la mineria. L'última part se situa en l'actualitat i s'acosta al moviment "Occupy" (la versió anglosaxona dels nostres indignats) com a receptors d'aquest esperit col·lectivitzador de la postguerra.

Com s'ha dit, el director utilitza protagonistes afectats que varen viure les transformacions que s'expliquen. El testimoni de miners, ferroviaris, infermeres, mossos de càrrega jubilats i jubilades es combina amb filmacions de l'època i aportacions acadèmiques o polítiques d'aquell moment. Que tot el visualitzat sigui en blanc i negre i sense narrador dóna caràcter de testimoni unitari als diferents registres que apareixen, ressaltant la voluntat del director de subratllar la memòria històrica de les persones de a peu, sense caure en dramatismes però sense estalviar la realitat dura.

Loach explica la història d'una manera clara i comprenedora i poc discutible a la major. La seua opinió sobre l'estat de les coses sempre ha estat clara i aquest documental n'és una mostra més. Hi ha qüestions, però, que en un documental que vulgui ser rigorós no hauria d'haver passat per alt. El principal, ja apuntat, és si a aquestes alçades l'esquema narratiu "tot anava bé fins que vingué un monstre molt dolent (la Tatcher) i s'ho menjà tot (The party is over)" és vàlid històriogràficament. Què va passar entre el 50, en què els laboristes ja van perdre molt suport electoral, i el 79? Tatcher és l'única responsable de l'evaporització de l'esperit del 45? La societat anglesa continua sent avui aquella formada per treballadors, blancs i testimonis de la guerra? Què passa amb el canvi de la balança migratòria, la terciarització i globalització de l'economia, el baby boom i la generació punk, etc.? No hi pinten res?

El final aconsegueix no ser gaire paternalista pel que podria esperar-se i es limita a dir que les idees del socialisme estan en la base de les reclamacions dels indignats. Segurament sigui així, però el documental no assoleix a mostrar, aquí tampoc, l'evolució de la societat. És a dir, encara que al llarg del film i sobretot a la primera i la tercera part es mostrin paral·lelismes clars amb els temps que ens ha tocat viure, no es tracta de reproduir el mateix... un altre cop i de la mateixa manera. 

El documental aporta elements crítics sobre el nostre present a partir de l'explicació clara i viva del passat i ja per això val la pena la seua recomanació. Un altre argument és el protagonisme i el testimoni de la gent gran, és a dir, la seva memòria narrada, té molt de sentit a l'hora d'analitzar el curs dels fenòmens històrics d'avui en dia. Tant o més que els arguments polítics o les estadístiques. Trobar experiències similars, crear empaties i, en definitiva, compartir esperits uneix les generacions, element bàsic per la transformació efectiva en una societat més justa i igualitària.

Criscrisissis

Avui, el vinyetista treu una bona vinyeta sobre la crisi. Tan bona com les últimes vinyetes dels últims quatre anys.

Els informatius informen de nous informes de nous corruptes, més corruptes que els anteriors corruptes dels últims quatre anys.

Els moviments socials mobilitzen de nou aquells i aquelles que volen moure les coses. Però les seues mobilitzacions no mouen els inmobilistes des de fa quatre anys.

L'editorial edita novament un llibre sobre la crisi, que els llibreters s'esforcen en destacar enmig de tantes altres novetats editorials sobre la crisis dels últims quatre anys.

El govern nacionalista nacionalitza de nou el sentiment nacional mentre desnacionalitza els serveis nacionals, tal i com porta fent des de fa quatre anys.

La compra de deute estatal per fer front al deute estatal dels últims quatre anys endeuta encara més l'estat endeutat sobre una societat endeutada que està farta de comprar deute estatal des de fa més de quatre anys.

La violència és rebutjable, contraproduent i a vegades sorprenentment inútil (reflexions prèvies a la vaga general del 14-N)

Demà passat se celebrarà arreu de l'Estat espanyol una nova convocatòria de vaga general, la segona amb govern popular. Sindicats i treballadors assalariats escalfen l'ambient davant la mirada reticent d'altres treballadors que ja per la condició de ultraprecaris o per la d'autònoms, no poden secundar la convocatòria de protesta. Mitjans de comunicació i xarxes socials van plenes d'eslògans i presentacions de les raons per anar a la vaga. Seriem ingenus si penséssim que la convocatòria està exempta de perill de degenerar en algun tipus de violència. El més probable és que es repeteixin escenes molt similars a les que van passar al centre de Barcelona en l'anterior vaga general. Des de la perspectiva de la resolució de conflictes, aquells fets van quedar oberts, sense tancament. I quan dos que es barallen no s'asseuen i admeten excessos per ambdues parts, la situació té moltes probabilitats de repetir-se en el següent cas. Des de certs sectors sembla que s'anima directament a no se sap ben bé què. Videos com aquest fan reflexionar sobre què és exactament una vaga general i per quina cosa ens convoquen.

Un servidor pensa que la violència no ha de ser mai el mitjà per aconseguir res. Qualsevol meta que per ser assolida requereixi o utilitzi la violència camina sobre peus de fang i tard o d'hora acabarà caient. Axiomes com "la revolució s'aconsegueix fent-la cada dia" volen dir que, en cas de desitjar un món sense violència (jo el desitjo, i tu?), aquest principi s'ha d'aplicar sempre, és a dir, no posposant-lo per la urgència d'altres revolucions pendents. Per tot això, doncs, el 14-N, però també el 13, i el 15 i sempre, seran dies en què encomano a tothom a tenir una actitud noviolenta allí on es trobi.

Això no vol pas dir que com a persona pugui entendre la violència com un fet humà, com una acció amb unes causes múltiples i relacionades entre si, uns discursos o tradicions, uns contextos. Els temps que corren són temps difícils per moltíssima gent i els que tenen bastant de poder a les seues mans no actuen en favor d'aquesta gent, sinó d'unes altres. La gent s'indigna i amb raó. La persona enrabiada pot encegar-se i pot actuar violentament, i cal diferenciar les dues coses perquè poden actuar de manera simultànea o per separat, aconseguint resultats diferents.

Tot i que estem en una situació estructuralment insostenible, en què el sistema és dolent i rematadament dolent, els esclats de violència que observem, recordem l'última vaga general, quins efectes van tenir? Si considerem els canvis en les estructures del sistema, podem considerar que cap ni una (per tant, fracàs absolut). Si mirem les destrosses, podem recordar un establiment Starbucks destrossat, un cotxe de la guardia urbana i unes quantes desenes de contenidors cremats.

Sí, tots recordem aquella fumera i aquelles flames grandioses, aquella boirina i aquelles ximeneies pel mig de l'Eixample. 

Van aconseguir quelcom? Van aconseguir el que en català es diu literalment "foc d'encenalls", un espectacle pirotècnic que únicament podia fascinar a uns quans de cervell infantilitzat. És plàstic. El plàstic crema ràpid, fort i fa fum negre i pudor. Provoca una impressió (suficient per ser aprofitada pels mitjans) i en pocs minuts s'acaba. Si algú realment creia que la revolució estava començant és que estava cec. Cec i violent.

Com deia, puc entendre la violència, però la ceguesa em costa més de compadir perquè estem parlant de convocatòries de vaga programades i planificades. Podria entendre atemptats contra representants, els fets del Parlament, l'ou a la cara de l'Iceta, bombes al Liceu si voleu... Però, contenidors? Cremar contenidors és una pura recreació pírrica d'un escenari del passat, més propi de Port Aventura que de transformadors del món. Obviament, no es pot considerar que qui ho fa és menys violent que algú que atempta contra les institucions o les persones. Simplement és un violent encegat. Tres quarts del mateix passa amb el que veu la policia com a únic enemic a batre.

I és necessari acabar amb l'aclariment que aquest text no és una defensa de la violència "útil" diferenciant-la de la violència "inútil". No, és un discurs contra aquelles persones que diuen que, contra l'opressió, el que cal és reaccionar violentament i entenen per violència fer el ximplet. Que l'única via és l'actitud pacifista i noviolenta i que qualsevol altra postura és un intent de drecera cap a un miratge de la pau eterna.

Què he après avui? -IV: keynesianistes bons

Avui he après, gràcies a aquest article de Paul Krugman, que hi ha una postura politicoeconòmica anomenada

keynesianisme armamentístic

que consisteix en defensar les inversions públiques en la fabricació de material bèl·lic (ja sabeu, bombes, tancs, avions, uniformes...). Fixeu-vos-hi bé perquè poques afirmacions polítiques poden arribar a ser tan cíniques i hipòcrites com aquesta. Qui defensa que l'Estat ha de continuar o augmentar la inversió en indústria armamentística ho fa amb el típic argument keynesià de què la inversió pública crea llocs de treball. És a dir, l'Estat ha d'invertir en crear llocs de treball que produeixen béns que serveixen per matar persones. Ja us podeu imaginar que qui defensa una postura així, també defensa que la sanitat o l'educació públiques són massa cares i que s'han de deixar al lliure mercat. Doncs au, visca la inversió pública!

Les pluges volen netejar, no desallotjar

La pluja intermitentment molt forta de les últimes hores és fruit de la nova estrategia d'Interior per dissipar el moviment d'indignats de la plaça Catalunya. La Moreneta de Montserrat ha sigut clau per aconseguir tal fenomen meteorològic, informa Mar Morelló.
Les pluges, però, han provocat importants danys materials i personals a Barcelona. Concretament, 121 persones que feien la migdiada a plaça Catalunya han estat ateses per contusions al cap i altres parts del cos, així com pèrdues del sentit a causa d'ofecs. Centenars de persones han sigut arrossegades Canaletes avall pels forts corrents que baixaven de Rambla Catalunya (antiga riera) i Passeig de Gràcia.
El conseller d'Interior, Felip Puig, ha comparegut en roda de premsa hores desprès del succés, desprès de rebre crítiques de tots els partits polítics menys CiU i sectors de la població. El conseller ha assumit les responsabilitats de l'actuació, la qual ha presentat com "una actuació d'higiene pública", i ha remarcat que l'objectiu no era un desallotjament de la plaça. Ha reconegut que les imatges d'una plaça de Catalunya devastada pot provocar incomprensió i indignació però ha defensat que cal que la població conegui quina era la situació anterior -fins un total de 4 indignats no es dutxaven diàriament- i els danys soferts per la policia catalana. Un total de 30 mossos d'esquadra s'han donat un coscorrón al relliscar amb l'aigua i 7 més han sofert danys lleus al bolcar-se una canoa conduïda coordinadament per mossos i guardia urbana.
L'oposició demana la compareixença del conseller al Parlament i ICV critica l'ús indiscriminat d'aigua.