Torno a pujar
aquestes escales per 4t cop en una dècada. En 16 dies exactament es compliran
10 anys que per primer cop les enfilava i parlava llavors de la meua mare,
l’Hortènsia. Molts de vosaltres ens acompanyàveu llavors i ens acompanyeu avui.
Entremig, la mort de la meua tieta Eulàlia i el traspàs de la meua àvia
materna, l’abu. Eren Mares, tietes, germanes, amigues... A tots els que ens vau
acompanyar, ens torneu acompanyar avui o ens acompanyeu per primer cop, gràcies.
I torno a pujar-les
i ho faig en nom meu, però també de la meua germana, per parlar d’aquesta ja
incòmoda amiga que a vegades pensem, Violeta, que és una germana més. Una
germana fosca, una germana gran i llunyana que de vegades ens visita i ens pren,
malèfica, coses que per nosaltres són importants: la mare, l’àvia, l’abu, la
tieta, el tiet... el pare.
O potser no és
germana, és germà, i s’instal·la a casa, i s’agafa confiances i ho embruta tot
i ens pren els llits i el menjar, i ens fa està prims i cada cop més cansats i
dèbils i malalts. El germà es diu càncer i la germana, mort.
I com fa deu
anys, us diré, aquí, ben clar i sí, ferit i amb l’ànima rebregada i bruta, que
la Violeta i jo, n’estem tips, n’estem farts, i sentim que ja n’hi ha prou, que
no pot ser tanta malastruga, tant llamp i rellamp i trons i pluja sobre mullat.
Hem vist morir els dos pares entre els 20 i els 30. Sense nets, sense celebrar
carreres professionals, sense veure’ls descansar i gaudir del descans.
Tot això, ho
sabem, ha anat així com podria haver anat millor o pitjor. En traiem valuoses
lliçons de vida, oi, germana?, que compartirem amb vosaltres quan les menesteu,
amb amor i solidaritat. Compteu-hi. Però ara sentim dolor i ràbia i tristor.
Cuideu-nos ara a la Violeta, a la Tere i a mi.
El fill. La
condició de fill. He sigut fill infant, fill jove i fill d’adult. Els que em
coneixeu d’aprop em sabeu un deix a l’antigor, certa animadversió als trets de
la joventut, un anacronisme arrelat en el caràcter. Tot això li dec al pare.
Però també li dec al pare, i a la mare, el fet d’assumir en determinats
moments, massa aviat, trets de persona adulta. Ser fill de Xavier Porta no ha
sigut fàcil perquè ser fill de Francesc Porta no ho va ser tampoc. Al meu pare
i a mi ens van manipular la infància: al meu pare no el van deixar créixer; a
mi em van fer créixer molt ràpid.
Un joc de miralls
que ha reflectit i rebotat idees, valors, maneres de fer i de dir de generació
en generació. He incorporat trets definitoris del pare, altres de l’avi.
Altres, els he rebutjat de ple perquè venien precisament del pare i no
m’agradaven. Alguns me’ls ha passat el pare, i altres l’avi Cesc, a través del
pare.
Amb una mica
d’esforç, he trobat al meu pare infant fill del seu pare. Petit, fascinat, desconsolat...
I veient el meu pare infant, he vist el meu propi reflex com a pare del meu
pare. Sever, preocupat, cuidador. I encara més, quan he escrutat prou el meu miratge
com a pare he descobert el meu jo infant. Com a fill infant. He hagut de fer-me
adult per ser infant.
Per això he triat
aquesta cançó del Leonard Cohen. Beneïda sigui la memòria de tots els nens i
nenes.[1]
La meua, com la seua, és una memòria marcada per l’absència i la mancança.
Tenia clara aquesta cançó des de feia temps (el càncer, té aquestes coses, dona
temps), però en aquests últims mesos ha passat un seguit de coses increïbles.
Quan ja perdíem
la guerra, el fill li va parlar al pare. Com a fill. I el pare va poder ser
pare. I enmig de la tenebror de la proximitat de la fi, el pare va poder tornar
a ser fill, i de fill a fill ens vam entendre. I llavors el pare va treure la
valentia que no havia pogut treure mai. I va plorar per la germana mort, la
seua. I també li va dir al germà càncer que l’odiava, que podia guanyar aquesta
lluita despiadada però que l’havia odiat tots aquests cinc anys. I li va dir a
sàdica germana que aquí estava, que aquí l’esperava. I va dir adéu, va dir adéu
al fills, als germans, als amics, a tots vosaltres. I el fill va dir-li al pare
que n’era de valent i com l’admirava, que no l’havia admirat mai tant. I
llavors el pare va prendre les regnes de la seua vida i va decidir que volia
morir i es va posar a triar aquestes músiques, aquestes lletres que avui veieu.
I després d’una
última crueltat innecessària, un mes de més de vida, de mala vida, de semi mort
(dos parèntesis aquí: primer, gràcies a tot l’equip de l’Hospital Nadal Meroles
per fer passable l’horror; i segon: eutanàsia legal ja, per suposat), li diem
avui adéu al pare, al Xavier. Vull que us quedeu amb aquest record de fill. Blessed is the memory of everybody’s child.
Acabo. Ara vindrà
l’últim fragment del vídeo que el meu pare va imaginar, muntat pel seu germà
Oriol i la meua cosina Nora. Veureu al pare infant i és possible que em vegueu
a mi a través d’ell. Pareu compte perquè el joc de miralls és meticulós (qui em
digui més d’una vegada que som iguals, rebrà una severa amonestació). Veureu
també els meus tiets i tietes i algun cosí. Veureu genètica creuada. Veureu una
família. Potser us semblen massa fotos, però és que era necessària la cançó com
ho era que els 3 germans del pare, els meus tiets, Roser, Oriol, Mariona, es
parlessin com a germans. Tietes, tiets: tingueu-vos ara més que mai. I
tingueu-nos a nosaltres.
I després del
vídeo, una última cançó del fill. Una cançó, pare, que tenies en un cassette
gravat i reproduït en aquell Lància Delta vermell. Tu, pare, que tenies un
defecte que vas convertir en la gran virtut per la qual t’hem estimat tant.
Erets un naif. Sí, érets incapaç de tocar de peus a terra, d’aprofitar el
temps, de construir una casa pròpia. I ens feies passar unes estones
excel·lents mentrestant. And I Love you
untill your heart stops. I Love you
untill You’re dead. Descansa pare, I
guess this must be the place.[2]
Gràcies.
