Ressenya de la novel·la Tres dones fortes de Marie Ndiaye (Quaderns Crema, 2010)
El premi Goncourt del 2009 va reconèixer la potencia narrativa de Marie NDiaye, novel·lista francesa d'ascendència senegalesa que va publicar la primera novel·la als 18 anys i ha sigut reconeguda amb el Premi Femina el 2001. Tres dones fortes són tres relats independents que comparteixen alguns misteriosos punts comuns. Tres dones -una advocada, una mestra no habilitada i una migrant- que han d'enfrontar-se a situacions possibles, ni comunes ni excepcionals, que provoca sense voler-ho la tensió entre la França i l'Àfrica contemporànies. La precisió de rellotger dels retrats i la qualitat del teixit narratiu demostren el pes d'una sensibilitat contundent i un art creatiu de l'autora que ja es pot considerar una clàssica francesa.
L'element més destacat de la novel·la és la desbordant perspectiva femenina de les tres protagonistes que lluiten obstinadament per flotar en un pou d'aigua freda i fosca. Qui els hi ha llençat i com en sortiran són preguntes que potser han centrat altres veus en altres ocasions però no aquesta, i potser és per això que NDiaye diu que no és aquesta una novel·la feminista. Sobreviure, vulgui dir el que vulgui dir, sense heroïcitats, a les dramàtiques situacions sense que l'adaptació comporti faltar-se el respecte a elles mateixes és el tema d'aquesta novel·la. La dignitat. Tan senzill i complex al mateix temps.
Aquesta lluita, tot i que principalment personal, implica altres veus o, com la novel·la diu, contrapunts. El contrapunt és un concepte musical que té la característica de ser contrari, necessari i simultani al mateix temps. No és d'estranyar que els principals contrapunts siguin personatges masculins, però mai són ni plans ni estables. De fet, no són ni pròpiament secundaris, com ens ensenya en el meravellós i cinematògrafic relat segon, el de la Fanta i en Rudy, construït com un mirall en què a través d'ell copsem la història d'ella i amb el seu alliberament permet el d'ella i viceversa. No obstant, no estem parlant una novel·la conciliadora. L'alliberament es produeix quan les dones protagonistes poden sentir-se
acceptades elles mateixes, orgulloses de qui són i del paper que juguen en la seua pròpia vida.La importància dramàtica és la transformació personal, no la de la història.
En les tres parts es repeteix la presència de símbols misteriosos però a la vegada forts i repetitius com tótems. Arbres, ocells i somnis concentren les obsessions dels personatges però canalitzen les lluites i serveixen de palanca per l'alliberament de les dones encara que la situació no canviï -com la de la Norah-, toqui fons -com la de la Fanta- o fineixi, com la vida de Khady, la tercera de les tres dones fortes, una història única però massa repetida a les fronteres del sud d'Europa. La dignitat i l'acceptació és quelcom que s'ha de buscar en un mateix i per un mateix quan tota la resta falla.
Mai un estil tan desfermat, tan sec i trencat, havia expressat la intensitat de la violència i la crueltat d'una manera tan nua i tan enganxifosa com la calor tropical. El ritme interromput agita la respiració i la converteix en panteixos, també en els personatges, i ens recorden els nostres. Els diàlegs densos, d'aquells que no diuen el que toca i sembla que només solidifiquen les posicions, allunyant la reconciliació, apareixen, crus, en la narració que sembla que arranqui en cada pàrraf, frustrant-se al prendre el vol.
Tres dones fortes és una novel·la captivadora i memorable per la cruesa de la violència i la profunditat de la perspectiva i del missatge. Una obra capital en la literatura europea dels últims anys d'una autora poc coneguda aquí però que es troba, encara, a les portes de la seua maduresa creativa. Només podem esperar-ne coses grans. I fortes.
