Per fi ha plogut la solitud necessària. Per fi els núvols i el vent han recuperat l'espai que els pertoca. El sol que, feliçment vaig gaudir dissabte al matí, ha hagut de cedir a les quatre gotes que esquitxaven el vidre del menjador aquesta tarda, mentre restava al sofà, llegint, gaudint d'un te que feia molt de temps que anhelava, i del jazz de la Norah. Quatre paraigües han trobat necessari obrir-se al carrer Torrijos aquesta tarda.
La melancolia em prenia i m'ha pres dolçament. I jo m'he deixat fer. En aquesta sala d'estar m'he sentit estrany amb mi. Avui m'he adonat que he tornat a donar la impressió de noi alt, seriós i estudiós que havia donat en altres llocs temps enrere. Què faig amb mi mateix? “Hola, sóc l'Aleix, un noi alt, seriós i estudiós. Em llevo seriós, estudio seriosament, prenc cafè de forma seriosa, miro el diari seriós, introdueixo seriosament el bitllet de metro...” I què? I què més?! Què aconsegueixo? Què pretenc? Ser el noi formal de la classe? No, no, no... l'Elena va saber treure'm la seriositat de la cara. Elena fugit, redet severitatem. Vull que torni? No. Crec que no. Vull una Elena que em piqui al nas i em digui que no sóc seriós, que sóc espectacular, que sóc un circ ambulant. On és? On se'n troben? La sequera afecta també les persones. M'afecta perquè no tinc tardes melancòliques de te, jazz, llibre o poesia. Perquè no tinc a qui fer-li poesies. M'afecta perquè em panseixo i m'asseco. I Sant Jordi s'acosta i em quedaré plantat amb un poema que no hauré sabut escriure i una rosa que seré incapaç d'olorar. I la tradicional punxa de la tija no em produirà sinó un calfred. I la rosa esdevindrà seca també.
Si això no canvia aviat i no hi hagi un sotrac que m'alteri, crec que podré anunciar que m'hauré assecat i que seré incapaç d'escriure un text literari que valgui la pena. Cada cop veig més gris que ompli la Moleskine amb una novel·la, i veig més clar que el que m'esperen són passadissos acadèmics, assajos, articles i, com a molt, teatre. Gris, gris, gris... Necessito el gris dels núvols per veure el sol que hi ha al radere.
1 comentari:
Jo vaig calent.
Però m'ha agradat la redacció Aleix.
Ah! I jo prenc te cada nit, sense la presència (potser seria agraïda) de cap altra persona que no sigui jo.
Te blau, te vermell o el que sigui.
Cuida't ànims Aleix. La ultima cosa maca que vaig escriure era una nota de que havia baixat a sopar. Enyoro la inspiració.
Publica un comentari a l'entrada