De gènere home no violent

"Mai canviaràs res si lluites contra una realitat existent. Per canviar, construeix un model nou que converteixi en obsolet el model actual."

Buckmister Fuller

 

Aquesta frase, dita per un arquitecte visionari, ens va com anell al dit pel tema que commemorem avui, la violència de gènere, com també per tantes altres coses que ens ha tocat viure en aquests temps indecisos. Un visionari és aquell que posa la mirada al darrera dels límits de la realitat que li ha tocat viure. Intentaré mostrar-vos la meua visió sobre aquesta violència que ens ocupa avui.

La violència de gènere és un concepte amb un nom i un cognom o, si es vol, un mot compost: violència i gènere. El problema social que suposa aquesta violència, amb centenars o milers de víctimes i desenes de víctimes mortals, ha fet que per tristos mèrits s'hagi singularitzat aquest tipus de violència. El que passa és que potser hem deslligat el significat de les paraules del seu marc conceptual i d'actuació. Hi ha altres tipus de violència? Com les digerim com a societat?

Una aproximació, breu, més global i multidisciplinar al fenomen de la violència (vegeu lectures al peu) ens indica des de molts àmbits (biologia, genètica, sociologia, estudis culturals, etc.) que la violència...

1.- És la realització d'un comportament, un impuls, que és l'agressivitat.

2.- Que aquesta agressivitat està present en la condició humana per raons biològiques i socioculturals.

3.- Que la violència també és un fet inherent a l'existència humana però amb diferències notables en períodes de la història i llocs (climes en diria jo) i que som més violents nosaltres que algunes altres espècies evolutivament similars a nosaltres

3.- Que els homes, en tots moments de la història, situacions i en moltes espècies animals tendeixen a respondre més agressivament a imputs del context i a cometre actes violents que les dones.

Per aquesta raó, penso que podem afirmar que el terme violència de gènere és, en molts casos, una reiteració o una tautologia, perquè, com indiquen les estadístiques, es donen moltes més situacions d'agressivitat i de violència cada cop que hi ha homes pel mig. Mirem com ens ho mirem, les morts, agressions, insults, etc. entre homes superen i de molt el equivalents entre homes i dones que tenen aquells com agressors. I sense menystenir la dona víctima d'una agressió per part d'un home, demano que la víctima d'una agressió per part d'un home sigui també considerada violència de gènere. Com diu Marina Subirats, les raons patriarcals, o de gènere, que condueixen a una baralla de mascles, a consumir drogues per presumir o a celebrar curses suicïdes amb les motos són les mateixes que porten a maltractar la parella. 

És gràcies al feminisme que, com sempre, els homes obrim els ulls i podem veure que violència, agressivitat i homes són fenomens propers però separables. És per això que sempre que parlem d'aquesta violència, la violència d'homes contra les dones, haurem de parlar, doncs, de violència masclista o contra les dones. Perquè el masclisme és el codi de valors que justifica l'abús de les dones per part dels homes. O introduïm els homes en la violència de gènere, o canviem el mot per referir-nos a la violència contra les dones, sense que això, obviament, resti importància efectiva, política i social. Només faltaria.

Tot això ho dic perquè, com a home, he de carregar amb el meu gènere sempre acompanyat de sospites i resulta que voldria sentir-me orgullós del que sóc. Sóc un home però no sóc masclista i per tant rebutjo tots els comportaments agressius i violents en la mesura que puc. Vers les dones, vers els homes. Sé que en mi hi ha base biològica i social que m'atribueix comportaments agressius, però no em dóna la gana de fer-los efectius i convertir-los en violència. Per això vull respostes a les agressions que diàriament es cometen contra els homes per part dels homes de comportament patriarcal. Aquest no és el meu model d'home i necessito ajuda per substituir-lo.

A l'hora de construir nous models, més justos, hauriem de tenir en compte que el gènere masculí té aquests implícits biològics (major tendència a l'agressivitat) però també té molt de camp lliure per construir-se una identitat i uns valors que no el facin una persona agressiva ni violenta, menys cap a les dones. Com deia la frase de Fuller, per fer-ho possible, hem de posar en pràctica un model d'home i de dona just, comprensiu, no-violent, no només combatent el que no ens agrada de l'existent. L'existent cal fer-lo obsolet. Educant en sortides no-violentes a l'agressivitat i apagant els focs de la violència farem de la violència contra les dones un fenomen del passat.

Referències:

- Castells, M. i M. Subirats: Mujeres y hombres. ¿Un amor imposible?. Madrid, Alianza, 2007.

- VVAA: ¿Somos una especie violenta? La violencia humana explicada desde la biologia y la psicopatologia. Barcelona, UBe, 2014.

Què has après avui? -XIV: minories ètniques

El silenci d'aquest blog no ha sigut causat per un obnubilament hivernal a causa de l'onada siberiana ni tampoc un assoliment del nirvana intel·lectual-platònic. La raó és que ha sigut un gener bastant estressant, amb dos treballs que m'ocupaven bastant la ment i el temps. En fi, és igual, no crec que us interessi...

Estic aquí per comentar el que ressalto del dia d'avui, que ha sigut particularment variat. Aquesta tarda llegia uns articles per a la meua nova assignatura del màster, Migracions i Demografia urbana. Un d'ells, introductori, explica diferents teories sobre migracions. En un punt, parla de les ètnies i diu dues coses que em semblen interessants. La primera és la diferència entre comunitats ètniques i minories ètniques. Les primeres són aquelles que bàsicament són integrades dins de la societat: els seus drets són reconeguts, poden assentar-se lliurement i la seua cultura s'integra progressivament amb l'ètnia dominant. Les segones, les minories ètniques,  són aquelles que no tenen l'assentament permès ni ciutadania nacional reconeguda, tenen una posició social subordinada i la seua cultura es percep com estàtica i regressiva.

Sobre la mateixa idea d'etnicitat, que sovint s'atribueix a grups minoritaris com si els autòctons i majoritaris no forméssim una ètnia, té, tot i els seus tresors culturals i identitaris, el risc de què els elements que la composen siguin utilitzats per exlcloure els membres d'aquella ètnia. Sovint passa que l'ètnia només té rellevància en política quan hi ha una tensió entre grups dominants i grups dominats.

Per últim, que és la reflexió que més m'ha agradat, esdevenir minoria ètnia no és conseqüència de la migració d'un conjunt d'unes persones, sinó dels mecanismes de marginació social i cultural. És a dir, com bonament deia aquell del poble de Amanece que no es poco, "¡Yo no soy negro! ¡Yo soy minoria étnica!". Perquè, encara que fill d'una autòctona del poble, per bastard i per negre que no el deixen congregar a la missa diària i ha de passejar en zig-zag per fer més lleugera l'estona de marginació.

Què he après avui? - II: les dinàmiques de resistència

Avui he après que no cal desesperar-se, que tot el que ha de ser, serà. També he après que tot l'acció que molts hem fet quan érem una mica més joves i inclús ara també d'utilitzar un objecte o espai públic de manera diferent per la qual havia estat dissenyada s'anomena dinàmica de resistència. És a dir, això de fer-se Empar Moliner i seure de manera "no preestablerta": està més vist i estudiat que el tebeo. Els geògrafs i sociòlegs ho fan.

Entrevista a Richard Sennet

"El capitalismo se ha hecho hostil a la vida"

El sociólogo estadounidense habla de su última obra, 'El artesano', basad en una conversación con su profesora Hannah Arendt

JUSTO BARRANCO | Barcelona | 23/12/2009 | La Vanguardia | Cultura

EL PERFIL

Del violonchelo a la sociología
Su padre fue voluntario de la Brigada Lincoln en la guerra civil española y además tradujo poesía popular catalana y autores como Unamuno. "No es el filósofo que yo hubiera elegido, pero…", bromea Richard Sennett (Chicago, 1943) sentado en el archivo del CCCB. Su padre regresaría a España poco después de nacer Richard y él crecería con su madre en un suburbio de Chicago, vivienda pública para familias pobres, sobre todo negras, en el que imperaba la ley del más fuerte, pero en el que aun así creció dentro de una cierta bohemia intelectual izquierdista. Iba para violonchelista hasta que una enfermedad en la mano le apartó de la música. Y acabó en la sociología, donde se ha convertido en una figura internacional gracias a obras como El declive del hombre público o La corrosión del carácter, en las que ha examinado desde la permanencia oculta de las clases sociales en la sociedad opulenta a los efectos del sistema económico en la narración de nuestra vida. Fundador del New York Institute for Humanities, actualmente es profesor de la London School of Economics.

---

El capitalismo financiero ha cambiado el mundo. Y no para mejor, opina el sociólogo Richard Sennett. La aversión al largo plazo de este capitalismo ha sido uno de los factores que han originado la crisis actual y que ha cambiado radicalmente nuestras vidas en las últimas décadas. Sennett estuvo el lunes en Barcelona para hablar en el CCCB de su último libro traducido en España, El artesano (Anagrama), que parte de una vieja conversación con su profesora Hannah Arendt, la autora de La condición humana, en la que ella separaba la producción física, en la que seríamos poco más que bestias de carga, de la creación mental. Para Arendt, la mente entra en funcionamiento una vez terminado el trabajo. Para Sennett, en el proceso de producción del artesano –todo aquel que desea realizar una tarea bien hecha, y que incluye no sólo la producción manual, sino también a programadores, médicos, artistas o padres– están integrados el pensar y el sentir. La mano y la cabeza no están separadas, aunque nuestra sociedad sólo valore una.

¿Por qué la relación entre la mano y la cabeza es básica?
Nuestra potencia mental se desarrolló a través de las manos, de la manipulación de cosas. Hoy pensamos en las actividades materiales como cosas estúpidas, percibimos nuestros cerebros como una maquinaria autosuficiente. Es erróneo. Hay un proceso abierto entre mejorar las capacidades físicas y el pensamiento, una relación estrecha entre la mano, la cabeza y el corazón. Pensamos un diseño y creemos que esa imagen mental puede proyectarse al mundo. Una política malísima: no aprendemos de la práctica.

Parece aquella vieja división filosófica entre alma y cuerpo.
No es la filosofía sólo, la política también. El capitalismo ha alentado esta división. En las últimas décadas los bancos han negociado con abstracciones, teorizan sobre los valores y pierden el contacto con lo que es una fábrica, una tienda. Muchos compran y venden empresas que no entienden. Ni lo necesitan, porque compran su valor monetizado. Y no hay posibilidad, artesanía, de hacer que la empresa sea buena o mala, no hay conocimiento. Compran una empresa de colchones y la venden a otra pero con más deuda, esta hace lo mismo. La empresa cada vez tiene menos capital y tiende a la quiebra. Le pregunté a uno de los compradores: ¿Has visto cómo se fabrica un colchón? Me dijo que para qué, si sólo iba a ser propietario tres meses. Así se desarrolla ahora la economía capitalista, se desprecia la praxis, las manos en la masa, no saben qué hacer porque de hecho nunca han gestionado nada.

¿Es la explotación actual?
Sí, la dominación de las finanzas sobre la economía real. Las finanzas son una operativa abstracta. Siempre pensamos que el capitalismo es hostil a la artesanía porque discapacita al artista, pero es más sofisticado: no está implicado en la práctica. Teoriza. Por ejemplo, con la deuda. Es una de las razones de la crisis actual.

¿Y las otras?
Otra es la forma del tiempo en el capitalismo hoy: todo es a corto plazo. La economía global se reorienta al comercio del precio de las acciones más que a sus beneficios finales. La noción de gestionar una empresa para tener beneficios a largo plazo ha desaparecido. Puedes ganar dinero con empresas que están perdiendo. De manera que cuando llegas a una economía como esta no tienes ningún interés en lograr que la economía real funcione.

¿Qué piensa el autor de La corrosión del carácter de la alarma por la alta tasa de suicidios en empresas como Renault o France Télécom?
En mi equipo estamos estudiando el desempleo a largo plazo en Wall Street y encontrando cosas muy similares. Alcohólicos y suicidios no sólo entre los que pierden el trabajo sino entre los que se quedan, que están tan estresados porque para conservar el puesto de trabajo tienen que hacer cada vez más. El capitalismo en los últimos veinte años se ha hecho completamente hostil a la construcción de la vida. En el antiguo capitalismo corporativo de mediados del siglo XX podías sufrir injusticias pero construirte la vida. En los últimos 20 años se ha convertido en algo inhumano y la izquierda tan contenta de ser hombres prácticos que pueden hablar con los banqueros. De hecho, el primer movimiento en la crisis ha sido ayudar a los bancos. En Inglaterra se compraron cuatro y aun así se decidió no interferir en lo que hicieran.

¿Cuál es su alternativa?
No podemos volver al antiguo capitalismo. La izquierda debe reflexionar sobre cómo hacer crecer empresas que realmente permanezcan. Empresas de tamaño pequeño como las del norte de Italia y sur de Alemania, con trabajos muy especializados. No fabrican en masa y trabajan más a largo plazo, desde la formación de los trabajadores a sus relaciones de exportación. Un trabajo artesanal, que puede ser muy avanzado, como pantallas de enorme definición para operaciones quirúrgicas.

El artesano es el inicio de una trilogía de despedida.
Quería unir las preocupaciones básicas de mi obra, la relación entre lo material y lo social, lo concreto y lo abstracto. Luego me dedicaré al violoncelo, he recuperado la posibilidad de tocarlo, pero sólo me quedan diez años en la mano. Por cierto: todos los músicos son artesanos, saben que no existe una idea musical sin base física. El segundo libro estará dedicado a la relación entre lo material y lo social: la confianza, el respeto, la cooperación, la autoridad, la artesanía de las relaciones sociales. Y el tercero, a nuestra relación con el medio ambiente.

Usted rechaza lo que implica la idea de sostenibilidad.

Porque no somos propietarios de la naturaleza. Sostenibilidad significa mantener las cosas como están. Es una metáfora errónea. Podemos funcionar con mucho menos. Menos tráfico, menos carbono. Distintos tipos de edificio. Debemos cambiar la noción de la modernidad de que el ser humano siempre dominaría la naturaleza. Produce autodestrucción. Copenhague ha sido terrible, especialmente los chinos, que cinco días antes decían verde verde, y luego que no, que no quieren que nadie interfiera con ellos ni conozcan su tecnología. Aterrador. Y los europeos, fuera de juego.