Detectar

La paraula sona a través d'un lavabo vaporitzat. La diu un locutor de l'emissora de la ràdio pública local i fa referència a persones. Dues persones en concret: una dona i el seu fill menor d'edat.

Aquestes persones són dues de tantes altres que han sortit de les runes de l'antic mercat dels Encants per situar-se al mig de la plaça mediàtica: molts d'ells són antics veïns de les naus desallotjades l'any passat al Poblenou. Allò és un problema (la situació, no les persones és clar), però fixem-nos a com es transmet aquest problema afegit.

"...Entre els quals s'han detectat una mare acompanyada d'un menor. Els serveis socials de seguida han ofert residència i ajuda a aquestes dues persones..."

Quan vaig descobrir la paraula detectar? Era en uns dibuixos animats en què uns superherois eren avistats per un dolent. Els seus esbirros utilitzaven tecnologia punta (radars, càmares, cablejats, làsers...) a fi de descobrir intrusos en la seva fortalesa. Detectar és una paraula que descriu aquell subtil moment en què algú o alguna cosa nota quelcom molt petit o sigiliós que no hauria de ser allí. Quelcom desharmoniós, colateral, indesitjable... Les coses no es detecten mirant-les directament. Es descobreixen de reüll, o per una alarma, o per intuïció de què alguna cosa no està en el lloc on hauria de ser.

Però tot i així, detectar no és el mateix que descobrir o trobar. Una persona detecta les coses que no van bé (detecto que m'amagues alguna cosa, detecto que algú em roba la llet, detecto un menor entre aquests sense sostre), però no detecta coses estupendes (mama, no ploris, he detectat una feina). I llavors, per què no diuen que s'han detectat 40 subsaharians a l'antic mercat dels Encants i només es detecten la dona i el menor?

Perquè la nostra societat detecta eficaçment els problemes i un menor sense sostre és un problema. I en quan es detecta, se soluciona i el sistema torna a la normalitat. I davant d'una situació problemàtica, se'n detecta una de més greu, es fa noticia i es fa noticia el retorn a la normalitat (el menor ja és atès com correspon pels serveis socials). I ja està, sisplau, continuïn circulant.

Família, he fet una expo!

Ressenya de l'exposició "Perifèries urbanes, on la ciutat perdia el nom. Barcelona, 1947-1985" del Museu d'HIstòria de Barcelona (MUHBA). Fins el 3 de novembre de 2013.

Vagi per endavant que no sóc gran fan del MUHBA. Amb prou feines l'he visitat al llarg de la meua vida a la capital. Prejudicis apart, he decidit baixar a veure una exposició recent estrenada, sobre una temàtica que m'interessa i molt, a saber: el de les perifèries urbanes de Barcelona abans de la modernitat olímpica a través de la fotografia.

El resultat, però, no ha pogut ser més decebedor. L'exposició consisteix en una presentació de diapositives d'una centena o més de fotografies projectada en una pantalla gran. Els organitzadors han tingut la delicadesa de disposar d'unes butaques per fer més còmoda la contemplació de les fotografies que canvien cada quatre segons (jo mirava astorat el vellet de la meua vora que s'esforçava en mirar l'hora del seu rellotge, incapaç de percebre ni les instantànies, ni els peus d'imatge). Un cant gregorià dormitiu (sospito que kitsch però Google no m'ho confirma) acompanya la visualització de gitanos, barraques i fàbriques.

En resum, un desastre. És impossible observar amb deteniment les fotografies ni percatar-se dels autors ni dels arxius. La selecció és massa gran i poc acotada. El tema, ja de per si molt tractat, ja advertia que el que s'ensenyava era "una exposició més" sobre el passat fosc de Barcelona. Una mena de recompensa per tants anys d'injusticies urbanes. Però aquesta exposició no arriba ni al grau de justicia poètica. No sabem si ha sigut manca d'experiència, de pressupost o de temps, però hi ha poc lloc on agafar-s'hi. Una llàstima.

N.B.: veig que aquesta exposició va aparellada cronològicament amb una altra de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona titulada "Barcelona en postguerra 1939-1945. Una crònica fotogràfica" i centrada en la cultura oficial franquista. Caldrà veure-la.

Què has aprés avui? XVI- L'amo del Passeig de Gràcia

Avui he aprés, llegint el reportatge que el setmanari La Directa número 301 li dedica al president del grup Inditex, Amancio Ortega, que aquest home, a part de ser la tercera fortuna més gran del món (del sector tèxtil, qui ho havia de dir!) amb uns 38 mil milions d'euros (gairebé la mateixa quantitat de milions que el BCE ha gastat en deute públic d'Espanya), que aquest home, deia, també fa altres tipus de negocis personals. Com que no sap que comprar amb tants diners, es dedica a fer-los crèixer... més.

I un dels negocis als que es dedica és la compra d'immobles en centres urbans de ciutats. Les dinàmiques urbanes d'occident és una tendència a l'elitització de les principals avingudes i places, convertint-les en espais de luxe o d'alt valor comercial. Així que Amancio Ortega compra immobles i després fa contractes d'arrandaments a empreses que els lloguin. Compra segura, risc baix, benefici segur a llarg plaç.

A Barcelona, encara que el preu per metre quadrat baixi moderadament, els preus del centre urbà continuen augmentant. Amancio Ortega, però, no té por d'aquest fet (de què tindries por tu, amb 38 mil milions d'euros?) i compra que compraràs, ja és propietari dels següents immobles:

- La seu del BBVA de Plaça Catalunya (damunt del Triangle, amb un rellotge que dóna voltes al capdamunt), comprat el 2012 per més de 80 milions d'euros. El banc s'hi quedarà com a arrendatari.

- L'immoble als baixos del qual hi ha la botiga Zara, al Passeig de Gràcia número 16, cantonada amb Gran Via, davant del cinema Comedia. Comprat el 2004.

- El número 93, on hi ha el Santa Eulàlia. Comprat el 2007 per uns 40 milions. S'ha reservat un dels apartaments per a ell.

- La seu del Banco Santander, al número 5, el 2007.

- El número 30, on hi ha Vogue, el 2008 per 50 milions.

- 53 milions pel 56, cantonada amb Aragó, on hi ha Burberrys, el 2012.

- Les dues plantes de la botiga Apple a Plaça Catalunya, per 80 milions.

- L'edifici del Banc Sabadell a la cantonada del carrer Balmes i l'avinguda Diagonal.

- Varis edificis de la Via Laietana.

La cosa és seria. Si aquesta dinàmica es repeteix a Madrid, París, Roma, Nova York, Tokio, Londres... estem parlant de què aquest amo és amo dels principals centres urbans d'Occident, determinant les dinàmiques comercials d'aquests llocs, tancant molt la forquilla d'agents implicats i de possibilitats. A continuació, un mapa de la presència d'Amancio Ortega (exclusivament les propietats personals, deixant de banda les botiges del grup Inditex) sobre un mapa de la manifestació per l'autonomia de Catalunya el 1977. No per res, només per reflexionar sobre el concepte "prendre el carrer".

Què has après avui? -XI: La rambla dels problemes

Avui, llegint la tesis de l'Anna Ortiz "Gènere, espais públics i construcció del sentit de pertinença a Barcelona (els barris de Prosperitat, Verdum i el Raval)" he après que entre membres de la comunitat paquistaní del Raval anomenen la Rambla central del barri

Presham Rambla

que en urdu (una de les llengües del Paquistan) significa "rambla dels problemes" o, encara millor, "rambla de la gent preocupada".

I és que quan un transita per aquest espai del centre del barri s'adona de la quantitat de gent (en concret homes paquistanesos) que la poblen. Això comporta una apropiació de facto de l'espai, cosa que no agrada a tothom del barri, persones que es veuen desplaçades. Però les causes a atendre són tres: la comunitat paquistaní és molt (la més) nombrosa al barri, molts d'ells viuen en pisos molt (massa) poblats i necessiten alliberar-se'n, i molts d'ells no tenen feina. Totes tres fan que la Rambla del Raval sigui l'únic espai públic gran on poden respirar i pensar molts dels paquistanesos preocupats. Pensar en presham.