El món se n'anava a merda

I va arribar ell.



Admiratio

L’òpera dels tres rals, de Bertolt Brecht

L’òpera dels tres rals de Bertolt Brecht és una obra triplement satírica. En primer lloc, perquè Brecht va treure la història d’una opereta anglesa del segle XVIII que posava a uns aristòcrates en el lloc d’uns indigents. En segon lloc perquè aquesta òpera no és representable en un gran teatre d’òpera sinó en un cabaret o en un teatre petit, és a dir, ja és una sàtira del gènere operístic. Per últim, la història, satiritza la societat que surt representada. Aquests tres graus de sàtira col·laboren a crear l’esfera que a Brecht li interessa, com veurem més endavant.

Tal com es mostra en alguns poemes de Brecht (“Poema de les cireres”), l’intel·lectual alemany creu, com el Woyzzeck de Büchner, que la moral és un luxe dels qui tenen les necessitats cobertes. És a dir, la necessitat passa per davant de la rectitud moral. Si tens gana i no tens diners, agafa les cireres que necessitis, encara que no siguin teues. El quid, és clar, rau en definir quan pesen més les necessitats que la moral i això només és possible, creu Brecht, en l’anàlisis de les relacions i circumstàncies dels individus (Verhältnise). Aquesta idea es transmet en moltes de les peces dramàtiques de Brecht com l’obra que aquí ens ocupa.

Segons Brecht, les obres de conflictes socials,

“a pesar de que los abusos representados son lamentados por los espectadores, raras veces consiguen despertar en la prensa burguesa una discusión sobre estos abusos; las reseñas se mantienen en el marco estético, en ellas se habla de ‘vivencias artísticas’.”¹

Això indica que per molt antianestèsica que sigui una obra, per molt que qüestioni els valors d’un o de la societat en què un viu, la realització de l’obra sempre serà més important. Brecht està molt en contra d’això perquè el tema i l’objectiu del teatre no són, en cap moment, agradar o no al públic, sinó inquietar-lo i fer-lo reflexionar.

L’estètica teatral de Brecht respon a l’objectiu del teatre segons Aristòtil. L’objectiu del teatre és la catarsis: en el teatre hom ha de purificar-se emocionant-se. El que Brecht en la seua dramàtica no aristotèlica rebutja és precisament la identificació com a element necessari del teatre. La identificació distorsiona el judici sobre els actes proposats. Per això, en la dramàtica no aristotèlica, no hi ha identificació possible entre l’espectador i personatge. El vincle actor públic-actor és l’explicació de les Verhältnise. Només així hom pot comprendre la base del problema, la injusticia pal·lesa en les relacions socials i moure’s en pro de l’acció.

Amb aquest objectiu, tota arrancada il·lusionista és aixafada: “La ilusión del teatro ha de ser parcial, de modo que siempre pueda ser reconocida como ilusión.”² Els diàlegs són en algun irrellevants, l’escenografia inapropiada, els actors no han de ser professionals i el desenvolupament ha de veure’s interromput amb cançons, actuacions d’altra índole, fins i tot amb projeccions. Qualquecosa per tal que l’espectador no se senti identificat i sigui constantment conscient que està assistint a una representació teatral.

Per a la suggestió reflexiva —ja hem explicat que intel·lectual i emotiva en tant que impulsora d’acció però en cap cas identificativa o catàrtica— el gènere èpic és ideal i no el gènere dramàtic, que produiria el contrari. En resum, en el teatre èpic l’espectador està confrontat amb l’acció, es treballa amb arguments (i no amb la suggestió), s’analitza l’individu (en el dramàtic es dóna per conegut), els actes esdevenen en corba i no linealment i l’element d’anàlisis és què pot fer l’individu i els seus motius, no què ha de fer seguint els instints. El teatre èpic té un contingut didàctic —que no té el dramàtic— bàsic per a Brecht: “el objetivo de nuestras investigaciones era encontrar los medios capaces de eliminar dichos abusos insoportables.”³

Un dels elements centrals del gènere èpic és el protagonisme d’un heroi. En L’òpera... aquest és Mackie Punyal. En l’èpica, l’heroi representa caràcters atemporals de l’ésser humà, és a dir, naturals i eterns, per això és possible una identificació. En canvi, l’heroi de Brecht ha de ser plenament històric, mutable i variable i plenament individual, “que despiertan más bien asombro que un ‘Así soy también yo’.”⁴ L’actitud de l’espectador no pot sinó ser crítica: les seues circumstàncies no són les nostres. Però en tant que subjecte d’unes relacions i circumstàncies determinades —que l’obra s’esforça per mostrar— l’heroi és subjecte d’unes causes difícils de determinar —les de les circumstàncies— i esdevé així membre d’una classe social que comparteix part d’aquestes circumstàncies. L’heroi èpic és aliè a les voluntats del seu temps⁵; l’heroi brechtià és precisament permeable a la influencia.

“El hombre actual sabe poco sobre las leyes que dominan su vida. (...) Las fuentes de sus sentimientos y pasiones están tan embarradas y turbias como las fuentes de sus conocimientos. (...) Sus ideas de la convivencia con los hombres son confusas, inexactas y contradictorias.”⁶

La distanciació de la representació amb l’acció representada és el mètode que, segons Brecht, obliga a l’espectador a sorprendre’s i preguntar-se del perquè. En L’òpera... tenim un tema de justícia (Justiz). Segons ens indica el monòleg de Mackie en l’escena 9 i la nota per a actors núm. 13, Mackie no veu diferència entre donar feina a un home i assassinar-lo: moralment és el mateix si la necessitat així ho exigeix. És per això que, com indica la nota, creu que es tracta d’un error judicial que se l’acusi. L’exercici del receptor és descobrir quines Verhältnise justifiquen el donar feina a algú o matar algú i perquè un és reprobable i l’altre no si ambdós casos suposen un acte de desigualtat. En aquest cas, l’aparició deus ex machina del final no té res d’absurd conceptual —sí dramàtic o narratiu—: la reina, com tot monarca, recompensa aquells que actuen per l’engrandiment del país, és a dir, que “controlen els mitjans de producció”, que produeixen riquesa. En aquest sentit, no hi ha diferència entre robar un banc que fundar-ne un. En tots dos casos hi ha un enriquiment. És per això que la reina corregeix un error judicial. Evidentment, no fem un elogi de Mackie el Punyal: el que Brecht parodia és la Justicia que té com guia la moral i no les necessitats. I Brecht, mitjançant la distanciació com a mètode, ens fa observar les circumstàncies i les relacions dels personatges, no els personatges en sí.

1 Brecht, Bertolt: Escritos sobre teatro, pg. 27

2 Íb. pg. 31.

3 Íb. pg. 53.

4 Íb. pg. 56

5 “[los héroes] se niegan a repetir los gestos que la costumbre, la tradición y, en resumen, los instintos biológicos les fuerzan a hacer.” Ortega i Gasset, Meditaciones del Qujote, pg. 106.

6 Brecht, pg. 77.

La Rosalia

Recordo com si ho visquès ara certa cosa que em cridà molt l'atenció ara ja fa uns quatre anys. Cada estiu, si m'és possible, vaig a passar uns dies amb els meus oncles a Planoles, al Ripollès. És un poblet força maco, ple de pixapins que ho troben idíl·lic i per a ells és indispensable per suportar la vida a ciutat. El poblet consta d'una activitat comercial mínima: una desena de comerços i una sucursal bancària. Dos d'ells són punts clau de la localitat: el bar del casino, local social, on es fa relació social; i la Rosalia, la botiga de queviures, que dóna de menjar i més a tota la gent del poble.

La Rosalia és la dona que porta la botiga. També hi treballa la seua mare, però tothom coneix a la seua filla, potser perquè la mare no para de preguntar-li coses: -Rosalia, on és el sucre morè?; -Rosalia, on són els cartutxos de tinta?. En un habitacle no més gran que un taller de sabateria, la Rosalia té absolutament tot el que hom pot necessitar. Des de tota la premsa diària i periòdica, fins als prodcutes de neteja més específics, passant per varietat de menjars frescos i en conserva, llaminadures i productes d'higiene personal. Crec recordar que li he comprat fins i tot segells.

I si que alguna vegada es baixa a Ripoll per anar a un súper, però la sensació més impactant és que a casa no hi falta de res, que tot el que necessitis la Rosalia t'ho dóna amb un somriure i calidesa. És increible com tanta gent, des dels més petits fins als més grans saben anar a la Rosalia i hi van fins i tot contents. La botiga és el centre del poble. Amb la Rosalia tothom hi confia. Els pares que no deixen sortir els nens sols a Barcelona, els hi envien tranquil·lament. La Rosalia s'enrecorda del nom dels clients i dels nens i mai retorna malament el canvi. Ningú es pregunta: -ho tindrà això, la Rosalia?- Tothom diu: -Anem a la Rosalia a comprar-ho.

La Rosalia amamanta tohtom al poble. Anar-hi a comprar no és una obligació domèstica pesada com és anar al súper. Fins i tot és més divertit que anar al casino. Fer-ho és com fer un pastís amb la mare. Des de primeríssima hora del matí fins al vespre (amb un descans al mgidia), obert tots els dies. És increible la força de treball que té. Hom sap que no li faltarà gairebé de res mentre ella tingui la persiana pujada. El poble es quedarà orfe quan la Rosalia se'n vagi.

Hospital

Creuo una sala d'espera de la planta baixa, de les més concurrides. En un dels bancs, un home amb una front ampla, bigoti i ulls de peix em mira. És llavors que concreto la imatge i les sensacions que tinc dels hospitals. Són les mateixes que ell tenia als hospitals de París. Edificis massissos i alts però d'interiors compactes, gens diàfans. Totes les parets semblen murs. La llibertat de moviment sembla només permesa dins dels passadissos hermètics. I la gent acaba asseguda, gens cansada, odiant-se i odiant quelcom impossible de determinar. Sí, a fora hi ha un parc verdíssim i molt viu, però parc i hospital no s'entenen.

Desprès hi ha els malalts i acompanyants. Sembla que s'hi concentren tots aquells i aquelles que, en un paisatge urbà de mig matí o mitja tarda quedarien dil·luits entre la varietat. Aquí s'ajunten desgraciats, gent amb pocs recursos, immigrants d'origen andalús i immigrants d'origen africà, coixos, semianalfabets, impedits... En altres paraules, tota aquella gent vetada dels cercles polítics, culturals, socials i intel·lectuals de la ciutat i de la regió. Perduts. Buscant una solució que no existeix. Incapacitat d'introspecció que es tradueix en una manca de distanciament i presa de consciencia del lloc on s'està. Els senyals de silenci són tapats per les plantes de plàstic, que creixen i es multipliquen encara que sembli que no puguin. El soroll, les converses a veu massa alta trepen per l'esperança i li xuclen els nutrients fins a aniquilar-la. Davant d'això, la higiene del blanc i de l'estirilització sembla autoafirmar-se com a principal remei de tot allò pel qual hem vingut. I no s'adona que és inútil. El silenci és impossible. Els malalts, els ignorants, els pobres, els maltractats per la ciutat i per la civilització que es diu del progrès, tots aquests s'aferren a la dignitat de l'autopresencia i la veu exigint. Hem aconseguit que la mort sigui néta i sorollosa. Parlen en veu alta perquè estan en un hospital i estan malament. Egoisme, sí, però ni se n'adonen. No els hi demanis que baixin el volum. Ells tenen tot el dret a estar malalts.

Levitant sobre aquest emmerdament, el personal hospitalari. D'una banda, l'administratiu, directament inmune a l'entorn que els envolta. De l'altra, el sanitari, pel qual professo l'odi més corporatiu i a la vegada l'estupefació més sincera. Tot això focalitzat en les robes blanques, sense cap mena de dubte, signe de mort: en un ambient de dolor, de podriment, de llàgrimes, avorriment, vòmits i expulsions, el personal sanitari repel·la tot això amb una lluent camisa blanca. Entren en una habitació i en una altra, d'una història, d'un tedi a un altre transmetent, això sí, seguretat. Però, com ho fan per no veure el patiment del qui resta postrat o postrada al llit davant seu i de qui els acompanya? No els culpo. És incomprensió davant aquesta mena de cinisme filantròpic vestit de blanc.

A més, aquest hospital és universitari, la qual cosa vol dir que abunden estudiants i practicants que ronden per arreu. Majoritàriament noies, és clar. I és increible pensar que aquestes estudiants, una mica més grans que qui us parla, joves al cap i a la fi, que poden tenir els mateixos rituals més o menys decadents que jo, no mostren aquí ni una mínima vitalitat, sensualitat o pensaments libidosos o propis d'un jove de la nostra edat. Només concentració de curar gent, però sense aparent consciencia del tracte personal. Només, els joves, les enfermeres i els doctors, demostren tenir vida pròpia en els moments de cafeteria i de tabac, i les bromes als passadissos. I això, lluny de consolar-me, em sembla encara més desquiciant.

Una papallona rondava per oncologia. Què hi fas aquí, boja? L'he caçada per traure-la d'allí. No per temor a infeccions o coses així (si n'hi hagués!), sinó per ella. Una planta d'oncologia no és lloc per una papallona. Capturada a la mà, com un sospir dels arbres de fora, he recorregut tota la planta buscan una finestra oberta amb la que entendre'ns, natura i hospital, vida i defalliment. Per on has entrat, malaurada? No n'hi ha cap que es pugui obrir? Has penetrat tres pisos de densos murs des de l'entrada? Si és així, em sembla una proesa. Però no et puc ajudar.

L'he hagut de llençar a les escombraries. Viva, crec.

Oh classic Gentleman

Carrer Tallers. Un dia per la tarda. Busco a discos Castelló. Un home entra i pregunta a uns dels responsables què en saben d'allò de la travesti morta. Em quedo flipant. Berlín Alexanderplatz és el llibre que més se'm repeteix al dia a dia, segurament perquè explica el dia a dia .Desprès de rebuscar surto amb un disc de Dire Straits i Radiohead, embolicats per regal, i un de Bauhaus, per a mi. Teletransport a dins dels altaveus. A la música on es fa música. On la música passa de no sonar a sonar i es reculli en uns aparells. Allí, a la subsuperfície dels micros, allí s'escolta Bauhaus. Surto, deia, i veig una noia ajupida en un portal, immòbil, mentres un gos li llepa impulsívament la cara. Vaig a Castelló Clàssica. Comento una gravació dels Concerts de Corelli, que finalment m'enduc. Quan surto, pensant com l'harmonia barroca de Corelli resulta lleugera, sento parlar al dependent d'una botiga de roba amb un home que desprès m'assabento que és el guàrdia de seguretat de discos Castelló. El noi, tot emprenyat, parla de la noia que resta semi absent ajaguda al portal. Com qui no vol la cosa, entro a la botiga i, sorprès, pregunto si parlen de la xiqueta. Afirmen ambdós. El dependent diu que la noia li és igual, però que és trist, molt trist, que tinguin un gos així. A mi em sembla que la noia li preocupa més del que diu. Estiro del fil. Omiteixo el quàdruple i li pregunto per la noia. Diu que la veu sovint, que té casa perquè es canvia, va neta i a vegades va amb bici. Que el problema és l'altre, un tio molt més gran que ella, ja habitual per la zona. Què és una vergonya que un tio tan gran foti en aquestes merdes a ties tan joves. Aquesta noia, culmina, no deu tenir més de 18 anys. Jo faig una volta per la botiga. Roba caríssima. No estic per aquestes coses. Torno a passar per davant del ja trio, noi gran, noia jove i gos, per xafardejar. Dos de tres van fins dalt de merda. Disc dos de tres perquè desconec la reacció d'heroina en cans. El noi ha portat menjar i s'està de peu a uns metres. La noia menja ajupida. Està en un estat que donant-li un copet amb el dit cauria a terra. Li costa agafar la llauna de refresc. No apunta bé. A dins hi podria haver orina, no se n'assabentaria. Passo per Plaça Catalunya, on hi ha algunes dotacions de la urbana. M'hi acosto i informo del que he vist, a veure si hi poden fer alguna cosa. Un agent em diu que passarà l'avís, però que molta gent fa això perquè vol. Satisfet amb la resposta, continuo en direcció al meu destí. Em convidaven a sopar i feia tard. Durant la vetllada vam parlar de Mozart, els Dire i altres coses interessants. Em van trobar excèntric per Radiohead. Com si vingués dels llocs més foscos de la incivilització urbana.

No me quieras tanto, colega; sólo quiéreme

28.02.2009 -

RESU CRUZ VALLEJO

GRUPO DE IGUALDAD DEL PSOE LOGROÑO Y MIEMBRO DEL COMITÉ REGIONAL

Es muy triste que tenga que suceder algo grave, como la muerte de Marta del Castillo, para que seamos conscientes de la gravedad de los temas, aunque vamos a pensar que «nunca es tarde, si la dicha es buena» y que «más vale tarde que nunca». Os voy a intentar hacer una reflexión que espero os haga pensar, como me lo ha hecho a mí, que muchas veces estas cosas son previsibles y que, una vez más, está en nuestras manos el evitarlas.

Me hago eco de la próxima campaña de Aído sobre violencia de género específica para jóvenes que, como toda campaña procedente del Gobierno como la del condón, una vez más tendrá sus detractores. Ojalá leyendo estas líneas cambien de opinión.

Tomo prestada una frase de Antonio Andrés Pueyo, director del Grupo de Estudios Avanzados en Violencia que dice que «si quieres predecir el futuro, analiza el pasado». Y la tomo prestada porque me hace recordar los comienzos de la relación de esta chica, en boca de sus padres, unos primeros momentos que deberían haber sido los mejores y que sus padres describían como totalmente infelices. Ahí estaba la primera señal de alarma, ese era el primer síntoma, el primer SOS, que podía predecir el futuro.

La chica podía sentirse querida todavía porque seguía llamándola, quedando, mucho tiempo después de haber roto la relación, podía sentirse hasta halagada porque buscaba el asesino hasta réplicas de ella en sus posteriores relaciones. Pero, fatalmente, hay amores que matan. Como ha señalado la ministra cuando tu novio te envía 100 mensajes de texto al día o te prohíbe vestirte de cierto modo, no es porque te quiere mucho, sino porque te quiere dominar.

Aunque puede que el detonante del anuncio de la puesta en marcha de este plan dirigido sólo a mujeres jóvenes sea tristemente este último asesinato, esta campaña se produce, según fuentes del ministerio, ante el aumento desde 2003 hasta 2008 de la violencia de género en mujeres jóvenes.

Este plan con un lenguaje fresco y directo, típico de la adolescencia, les tiene que hacer ser conscientes de que «la violencia de género no comienza con la primera bofetada» y según la psicóloga y experta Rosaura González Méndez, a las chicas hay que enseñarles estrategias alternativas que no sean «devolver la torta», porque al final «las que van al hospital son ellas».

Continuando con el refranero, como comenzábamos, siempre estamos en lo mismo: en esto como en todo, «más vale prevenir que curar», por ello una de las fórmulas para remediar estas actitudes violentas reside en la prevención. Todos los expertos recomiendan que los programas comiencen antes de que los adolescentes tengan su primera vivencia en pareja y que estén dirigidos al conjunto de la población juvenil

Dicho esto, paso a analizar los resultados de una investigación, al respecto, que os va a dejar de «pasta de boniato» como a mí. Se trata de un estudio realizado por la Comisión para la Investigación de Malos tratos a mujeres de noviembre del 2005, tomando como muestra los talleres de prevención, que funcionan desde el 2003 y que se impartieron en 28 Institutos de la Comunidad de Madrid.

Son, ante todo, preocupantes las conclusiones (los resultados son literalmente transcritos de una sesión con un grupo de secundaria de 2º de ESO):

-Creen que alguien que te hace sufrir o te trata mal puede quererte al mismo tiempo.

-Minimizan las situaciones de violencia de género y no identifican conductas de abuso psicológico en sus parejas o parejas del sexo opuesto.

-Pasan por alto actos como que les controlen el móvil, la ropa, con quien deben o no salir, que les griten, que se enfaden sin motivo, o incluso los pequeños golpes.

-Gran parte del alumnado considera que si no hay celos en una pareja es porque realmente no hay amor, es algo necesario y una forma de demostrar ese amor.

-Preguntadas por el hombre ideal, en el grupo de chicas preocupa especialmente la elección que hacen del «malote». Describiéndolo como el «típico chulo, caradura, rebelde, popular, el líder generalmente negativo...». En él buscan reconocimiento social, seguridad y protección. Esta actitud se traduce en una relación no igualitaria por definición. La protección se brinda a la chica desde una posición superior.

-Llama la atención la poca frecuencia con la que ambos sexos hablan de la reciprocidad en la relación «que nos queramos, que nos entendamos, que nos respetemos».

-Se da una ausencia total de valores en la pareja. En ningún caso se incluyen valores como la tolerancia, la generosidad, la solidaridad, honestidad, integridad...

-Los/as adolescentes describen una pareja en términos muy superficiales, que encaja con los cánones de belleza del momento y con rasgos muy estereotipados. Esto se ve con más claridad en el grupo de los chicos. Ejemplo: hombre fuerte y con poder económico, o mujer sumisa y disponible para el hombre.

-Los chicos realizan una descripción de la mujer claramente como objeto sexual y muy influida por la pornografía.

-Las chicas hacen una descripción más completa, e incluyen un mayor número de atributos positivos en su hombre ideal, pero de igual forma hay una tendencia a lo material, a lo superficial.

-En ningún caso se contempla la interculturalidad en la pareja. La descripción que realizan ambos grupos es la de una persona de raza blanca, chocante cuando donde la multiculturalidad es más visible es, precisamente, en las aulas.

Aunque, muchas veces, sus opiniones no se corresponden con el pensamiento individual de cada uno de ellos, sí recoge una idea grupal y nos orienta sobre la forma sexista en la que muchos de estos adolescentes construyen su identidad, asociando los valores femeninos con la debilidad y la sumisión y los masculinos con la fuerza, el control y la dureza emocional.

Me encantan las investigaciones sociológicas, pero los resultados de ésta, en especial, me han herido en lo más hondo, porque demuestran que nos queda un arduo trabajo en el camino hacia la igualdad y que, para más INRI, las piedras en ese camino nos las seguimos poniendo las propias mujeres.

Hay que inculcar a nuestros jóvenes que ya nadie muere de amor y que los amores que matan no son amores sino obsesiones.

de carn fer butifarra

Només corre el temps que vull que corri. Només el de la discursió linial del que ara tu llegeixes. No res al meu voltant transcorre. No música, no moviment de ningú. He deixat un llibre boca avall i no sé si l'he llegit o si l'he començat però sé perfectament quin és. Només, si voleu filar prim, alguns vehicles sorollosos que passen per Travessera. Sento sorolls, és cert. La veïna juga amb la seua filla, li canta; els veïns de tant en tant aixequen la veu; algun estri es deixa caure. Però tot això no té ni un abans ni un desprès ni tant sols un inici. Per un inici necessitària un temps X que marcaria com a 0 i a partir del qual situaria els cants de la veïna mare a la criatura. Però no. Només sé que he sentit això. El rellotge de l'ordenador corre però només és una successió de números. Fa estona (no sé quanta) que tinc gana així que per mi l'hora de sopar pot ser ara o podria haver estat fa molta estona. Tot el cap de setmana ha estat així, amb una visió del temps fora del temps. Sense horaris, només m'he aixecat a l'hora per esmorzar quan tocava però només jo ho he fet, de 50. Des de divendres a la tarda que no sé quina hora és. El sol no ha estat visible i no m'ha ajudat. Matí o tarda? Podrien ser les 4 de la matinada perquè tinc son de 4 de la matinada. O gana de segon esmorzar perquè tinc gana d'esmorzar per segona vegada avui. Em tapo els ulls i veig un arbre lluminós en forma de guspires, però no ha passat desprès de tot això que us he dit. Només és desprès aquí, mentre tu ho llegeixes. El meu estat és propi del somni, però sé que no estic somniant. El text és massa linial com per ser inconscient. Tot i així, us garantitzo que el gos que he sentit bordar no sé si l'he sentit al mateix temps que l'ascensor que pujava o no.

El cap de setmana s'ha acabat. Demà...