Ser sincer

Algunes persones m'han dit algun cop que un dels meus trets característics és dir la pura veritat de la manera en què fa més mal. Altres sé que ho veuen un defecte ―i hi coincideixo sovint― i altres ho consideren senzillament graciós. Avui seré sincer, o millor dit, diré el que penso. Sense convencions, sense entrebancs.

I dic avui perquè avui és un dia especial: som 1 de març. Aquest dia és un dels més odiats de l'any per mí. La raó és senzilla: l'endemà del meu aniversari, no puc sinó repassar la gent que la vigília em va felicitar i, sobretot, enrecordar-me'n de qui no ho feu. Serà que sóc malvat, pessimista... No ho sé. Però cada primer de març encerclo mentalment amb vermell aquell quese n'hagi oblidat.

I et trobes amb sorpreses. Aquest any, tres de quatre "íntims" m'han oblidat. Amb una d'elles mantinc una relació tan estrambòtica, amb una capacitat de superar-se ella mateixa (la relació), de pendre nous rumbs, que fa que passin coses com aquesta: desprès de no dir-me ni ase ni bèstia durant setmanes, va ser la primera i l'última persona amb qui vaig parlar el dia 28 ―per iniciativa seva, a més― i no menciona el meu aniversari, tot i les pistes en majúscules al nick. L'endemà em felicita incrèdula de què fos el meu aniversari.

Un altre amic, els missatges del qual sempre són excusant-se de no poder quedar, no hi ha pensat. Un altre amic, una mica reservat, em va confessar quan li vaig felicitar l'aniversari, que s'entendria quan la gent se n'enrecordava. Tampoc hi ha pensat. Encara un altre em va felicitar l'endemà a la nit, havent jo assistit a la seva festa un mes abans. I la llista continua...

Una examiga em retreia fa molts anys el meu cinisme: les nostres vides se separaven i jo ho entomava com la cosa més normal del món; no calia fer-se'n mala sang. La vida és una casa on hom entra, surt, obra i tanca portes a mesura que canvia d'estança. Ens hem de lamentar pels que deixem enrere? Jo crec que no. És un procès imparable que es repeteix continuament al llarg de la vida (canviar d'escola, d'institut, de feina, la Universitat) i cal ser una mica estoic. Quan aquest any canviaren tant les coses entre la colla vaig pensar, també, que deixaríem molts bons records dels amics de Lleida però que en perdríem poc a poc el contacte. No vaig preveure, però, que aquest "traspàs" seria tan ràpid, és a dir, que sabríem conservar els llaços fins a acabar, com a mínim, el primer curs...

Gent amb qui no parlo des de fa dos anys m'han buscat per felicitar-me. I els meus millors amics no han sigut capaços ni d'enviar un missatge. I desprès he d'aguantar retrets com que renego del meu passat ponentí, etc.

Frustració, desengany, vergonya... La paraula alemanya Ernuchterung ―la qual casualment he après avui― ho il·lustra molt bé: vol dir 'ressaca' i 'desengany'. Això és el que van sentir els alemanys desprès dels quatre anys que va durar la Primera Guerra Mundial i aquesta sensació portà a l'expressionisme.

Doncs bé. Estic cansat de lluitar, de trucar per quedar, de convidar a sopar, d'abandonar una mare malalta per poder estar amb els amics de Lleida, ni que sigui per una nit i cansat de la feina. Sempre rebré amb un gran somriure sincer (de debò) i amb els braços oberts a tothom. Hem passat moltes coses bones en el passat. Però, enteneu-me, estic cansat de fer l'idiota. Tanquem portes; tanquem la paradeta. Siguem sincers.