De gènere home no violent

"Mai canviaràs res si lluites contra una realitat existent. Per canviar, construeix un model nou que converteixi en obsolet el model actual."

Buckmister Fuller

 

Aquesta frase, dita per un arquitecte visionari, ens va com anell al dit pel tema que commemorem avui, la violència de gènere, com també per tantes altres coses que ens ha tocat viure en aquests temps indecisos. Un visionari és aquell que posa la mirada al darrera dels límits de la realitat que li ha tocat viure. Intentaré mostrar-vos la meua visió sobre aquesta violència que ens ocupa avui.

La violència de gènere és un concepte amb un nom i un cognom o, si es vol, un mot compost: violència i gènere. El problema social que suposa aquesta violència, amb centenars o milers de víctimes i desenes de víctimes mortals, ha fet que per tristos mèrits s'hagi singularitzat aquest tipus de violència. El que passa és que potser hem deslligat el significat de les paraules del seu marc conceptual i d'actuació. Hi ha altres tipus de violència? Com les digerim com a societat?

Una aproximació, breu, més global i multidisciplinar al fenomen de la violència (vegeu lectures al peu) ens indica des de molts àmbits (biologia, genètica, sociologia, estudis culturals, etc.) que la violència...

1.- És la realització d'un comportament, un impuls, que és l'agressivitat.

2.- Que aquesta agressivitat està present en la condició humana per raons biològiques i socioculturals.

3.- Que la violència també és un fet inherent a l'existència humana però amb diferències notables en períodes de la història i llocs (climes en diria jo) i que som més violents nosaltres que algunes altres espècies evolutivament similars a nosaltres

3.- Que els homes, en tots moments de la història, situacions i en moltes espècies animals tendeixen a respondre més agressivament a imputs del context i a cometre actes violents que les dones.

Per aquesta raó, penso que podem afirmar que el terme violència de gènere és, en molts casos, una reiteració o una tautologia, perquè, com indiquen les estadístiques, es donen moltes més situacions d'agressivitat i de violència cada cop que hi ha homes pel mig. Mirem com ens ho mirem, les morts, agressions, insults, etc. entre homes superen i de molt el equivalents entre homes i dones que tenen aquells com agressors. I sense menystenir la dona víctima d'una agressió per part d'un home, demano que la víctima d'una agressió per part d'un home sigui també considerada violència de gènere. Com diu Marina Subirats, les raons patriarcals, o de gènere, que condueixen a una baralla de mascles, a consumir drogues per presumir o a celebrar curses suicïdes amb les motos són les mateixes que porten a maltractar la parella. 

És gràcies al feminisme que, com sempre, els homes obrim els ulls i podem veure que violència, agressivitat i homes són fenomens propers però separables. És per això que sempre que parlem d'aquesta violència, la violència d'homes contra les dones, haurem de parlar, doncs, de violència masclista o contra les dones. Perquè el masclisme és el codi de valors que justifica l'abús de les dones per part dels homes. O introduïm els homes en la violència de gènere, o canviem el mot per referir-nos a la violència contra les dones, sense que això, obviament, resti importància efectiva, política i social. Només faltaria.

Tot això ho dic perquè, com a home, he de carregar amb el meu gènere sempre acompanyat de sospites i resulta que voldria sentir-me orgullós del que sóc. Sóc un home però no sóc masclista i per tant rebutjo tots els comportaments agressius i violents en la mesura que puc. Vers les dones, vers els homes. Sé que en mi hi ha base biològica i social que m'atribueix comportaments agressius, però no em dóna la gana de fer-los efectius i convertir-los en violència. Per això vull respostes a les agressions que diàriament es cometen contra els homes per part dels homes de comportament patriarcal. Aquest no és el meu model d'home i necessito ajuda per substituir-lo.

A l'hora de construir nous models, més justos, hauriem de tenir en compte que el gènere masculí té aquests implícits biològics (major tendència a l'agressivitat) però també té molt de camp lliure per construir-se una identitat i uns valors que no el facin una persona agressiva ni violenta, menys cap a les dones. Com deia la frase de Fuller, per fer-ho possible, hem de posar en pràctica un model d'home i de dona just, comprensiu, no-violent, no només combatent el que no ens agrada de l'existent. L'existent cal fer-lo obsolet. Educant en sortides no-violentes a l'agressivitat i apagant els focs de la violència farem de la violència contra les dones un fenomen del passat.

Referències:

- Castells, M. i M. Subirats: Mujeres y hombres. ¿Un amor imposible?. Madrid, Alianza, 2007.

- VVAA: ¿Somos una especie violenta? La violencia humana explicada desde la biologia y la psicopatologia. Barcelona, UBe, 2014.

Memorial Hortènsia Alonso sobre violència masclista

Paraules llegides en nom de la família de l'Hortènsia a la inauguració del I Memorial Hortènsia Alonso de Lleida, el 28 de novembre de 2012.

 

Hola a totes i tots,

Em dirigeixo a vosaltres en representació de la família de l’Hortènsia, per agrair el reconeixement i la possibilitat de què el treball de la mare no sigui envà i, ara que ja fa gairebé tres anys que ens va deixar, el seu desig i metodologia de treball per l’erradicació de la violència masclista tingui una continuïtat.

Que les primeres jornades Memorial Hortènsia Alonso s’hagin dedicat a les víctimes més vulnerables d’aquesta violència, els infants, és una decisió que se’ns dubte la mare hagués compartit plenament. Estic segura que el contingut de les jornades interessarà a tota persona interessada en el treball amb infants en situació de vulnerabilitat i de risc, així com les persones interessades en la violència masclista i les divulgadores de la cultura de la pau i de la noviolència. Aquests tres interessos s’enllaçaran avui en aquest espai, creant dinàmiques i cultures de transformació per una societat que hauria de considerar la infància, la igualtat i la noviolència valors molt preuats en la seua quotidianeïtat.

Aquests tres valors que avui veiem reflectits en el programa d’aquest memorial formaven part de la mare en diferents moments de la seua vida (com a responsable de les polítiques de prevenció contra la violència de gènere a la Subdelegació, com a tècnica d’infància a l’Ajuntament o, anant una mica més enllà, la plataforma anti-OTAN). A més, el mateix format de l’acte, modest, transformador, cuidat, treballat i obert a professionals i ciutadania, s’adiu molt bé a la manera en què a la mare li agradava treballar i li hagués agradat perdurar.

En nom de la familia volia donar les gràcies a les persones que han fet possible l’existència d’aquestes jornades i que s’anomenin Memorial Hortènsia Alonso, en especial al Col·lectiu de Dones i a Maria Rosa Ball, desde la Regidoria de Drets Civils, Cooperació i Igualtat de l’Ajuntament de Lleida. Els seus fills i familia ens sentim molt honorats que el nom de la mare s’assocïi a un espai d’explicació, reflexió i debat com segur que seran les xerrades que seguiran avui i els anys vinents.

Moltes gràcies.

La violència és rebutjable, contraproduent i a vegades sorprenentment inútil (reflexions prèvies a la vaga general del 14-N)

Demà passat se celebrarà arreu de l'Estat espanyol una nova convocatòria de vaga general, la segona amb govern popular. Sindicats i treballadors assalariats escalfen l'ambient davant la mirada reticent d'altres treballadors que ja per la condició de ultraprecaris o per la d'autònoms, no poden secundar la convocatòria de protesta. Mitjans de comunicació i xarxes socials van plenes d'eslògans i presentacions de les raons per anar a la vaga. Seriem ingenus si penséssim que la convocatòria està exempta de perill de degenerar en algun tipus de violència. El més probable és que es repeteixin escenes molt similars a les que van passar al centre de Barcelona en l'anterior vaga general. Des de la perspectiva de la resolució de conflictes, aquells fets van quedar oberts, sense tancament. I quan dos que es barallen no s'asseuen i admeten excessos per ambdues parts, la situació té moltes probabilitats de repetir-se en el següent cas. Des de certs sectors sembla que s'anima directament a no se sap ben bé què. Videos com aquest fan reflexionar sobre què és exactament una vaga general i per quina cosa ens convoquen.

Un servidor pensa que la violència no ha de ser mai el mitjà per aconseguir res. Qualsevol meta que per ser assolida requereixi o utilitzi la violència camina sobre peus de fang i tard o d'hora acabarà caient. Axiomes com "la revolució s'aconsegueix fent-la cada dia" volen dir que, en cas de desitjar un món sense violència (jo el desitjo, i tu?), aquest principi s'ha d'aplicar sempre, és a dir, no posposant-lo per la urgència d'altres revolucions pendents. Per tot això, doncs, el 14-N, però també el 13, i el 15 i sempre, seran dies en què encomano a tothom a tenir una actitud noviolenta allí on es trobi.

Això no vol pas dir que com a persona pugui entendre la violència com un fet humà, com una acció amb unes causes múltiples i relacionades entre si, uns discursos o tradicions, uns contextos. Els temps que corren són temps difícils per moltíssima gent i els que tenen bastant de poder a les seues mans no actuen en favor d'aquesta gent, sinó d'unes altres. La gent s'indigna i amb raó. La persona enrabiada pot encegar-se i pot actuar violentament, i cal diferenciar les dues coses perquè poden actuar de manera simultànea o per separat, aconseguint resultats diferents.

Tot i que estem en una situació estructuralment insostenible, en què el sistema és dolent i rematadament dolent, els esclats de violència que observem, recordem l'última vaga general, quins efectes van tenir? Si considerem els canvis en les estructures del sistema, podem considerar que cap ni una (per tant, fracàs absolut). Si mirem les destrosses, podem recordar un establiment Starbucks destrossat, un cotxe de la guardia urbana i unes quantes desenes de contenidors cremats.

Sí, tots recordem aquella fumera i aquelles flames grandioses, aquella boirina i aquelles ximeneies pel mig de l'Eixample. 

Van aconseguir quelcom? Van aconseguir el que en català es diu literalment "foc d'encenalls", un espectacle pirotècnic que únicament podia fascinar a uns quans de cervell infantilitzat. És plàstic. El plàstic crema ràpid, fort i fa fum negre i pudor. Provoca una impressió (suficient per ser aprofitada pels mitjans) i en pocs minuts s'acaba. Si algú realment creia que la revolució estava començant és que estava cec. Cec i violent.

Com deia, puc entendre la violència, però la ceguesa em costa més de compadir perquè estem parlant de convocatòries de vaga programades i planificades. Podria entendre atemptats contra representants, els fets del Parlament, l'ou a la cara de l'Iceta, bombes al Liceu si voleu... Però, contenidors? Cremar contenidors és una pura recreació pírrica d'un escenari del passat, més propi de Port Aventura que de transformadors del món. Obviament, no es pot considerar que qui ho fa és menys violent que algú que atempta contra les institucions o les persones. Simplement és un violent encegat. Tres quarts del mateix passa amb el que veu la policia com a únic enemic a batre.

I és necessari acabar amb l'aclariment que aquest text no és una defensa de la violència "útil" diferenciant-la de la violència "inútil". No, és un discurs contra aquelles persones que diuen que, contra l'opressió, el que cal és reaccionar violentament i entenen per violència fer el ximplet. Que l'única via és l'actitud pacifista i noviolenta i que qualsevol altra postura és un intent de drecera cap a un miratge de la pau eterna.