Criscrisissis

Avui, el vinyetista treu una bona vinyeta sobre la crisi. Tan bona com les últimes vinyetes dels últims quatre anys.

Els informatius informen de nous informes de nous corruptes, més corruptes que els anteriors corruptes dels últims quatre anys.

Els moviments socials mobilitzen de nou aquells i aquelles que volen moure les coses. Però les seues mobilitzacions no mouen els inmobilistes des de fa quatre anys.

L'editorial edita novament un llibre sobre la crisi, que els llibreters s'esforcen en destacar enmig de tantes altres novetats editorials sobre la crisis dels últims quatre anys.

El govern nacionalista nacionalitza de nou el sentiment nacional mentre desnacionalitza els serveis nacionals, tal i com porta fent des de fa quatre anys.

La compra de deute estatal per fer front al deute estatal dels últims quatre anys endeuta encara més l'estat endeutat sobre una societat endeutada que està farta de comprar deute estatal des de fa més de quatre anys.

Què has aprés avui? XV - Crisi energètica

Els debats sobre la crisi, sobre polítiques econòmiques, socials i fins i tot les que tracten les formes d'estat (tema ben nostrat) acostumen a obviar un assumpte. De fet, acostumem a obviar-lo de les nostres vides més quotidianes. Estic parlant de l'energia. L'energia que permet els microfons per a aquests debats, l'energia que permet la mobilitat i el treball, l'energia que em deixa escriure ara mateix. D'on ve tota aquesta potència? Tenim clares les implicacions medioambientals, econòmiques, ètiques a nivell regional, global? Sabem el que costa un KW de llum? Quan costa en quin sentit? En termes monetaris? I en termes energètics? Tenim alguna idea del que hi ha a l'altre cantó dels cables elèctrics i dels oleoductes?

Jo crec que no, que no en tenim ni idea.

Per això, el programa Singulars de l'últim dilluns (coincidint amb l'inici d'una campanya electoral que ignorarà aquests assumptes) ha explicat coses molt interessants sobre tots aquests assumptes. Gràcies a l'investigador Antonio Turiel ens hem assabentat de fets clau del nostre sistema energètic, com per exemple, que cada català gastem l'energia de 45 humans, que de cara al 2018 només India i Xina absorbiran el 100% de les exportacions de petrolis actuals, que el 2020 haurà caigut el 40% de la producció en els pous actuals, que Indonèsia ha deixat de formar part de l'OPEP perquè ja no exporta petroli i que Regne Unit, Argentina i Veneçuela tenen problemes per abastir el consum intern amb la producció nacional, que 1/5 de l'urani consumit al món per fer energia nuclear prové de míssils russos desvallestats i que l'any que ve Rússia deixarà de vendre aquest urani per esgotament de l'urani per a les pròpies centrals.

Antonio Turiel també ens ha advertit de fets més contundents i clars: Espanya no podrà tornar a crèixer mai més a un 2% perquè el seu sistema energètic no ho permet, que el sistema econòmic es basa en un consum il·limitat de recursos energètics i que fins i tot l'AIE afirma que s'ha superat el punt de màxima extracció en petroli o el que se'n diu el Peak Oil, però també ho hem fet amb l'urani, l'or i estem a punt de fer-ho amb el coure. Les dues úniques solucions són les energies renovables i el decreixement. Qualsevol altra consideració és un malgastament d'energia. No és un debat, són fets. No hem de discutir gaires més coses. Ja hem superat el punt màxim de producció i el consum segueix creixent.

Ben segur que no tornarem a mirar una bombeta i una gasolinera igual.

"El mapa y el territorio" de Houellebecq

La última de Michel Houellebecq, premio Goncourt del año pasado, supone un paso firme en la trayectoria de su autor. El mapa y el territorio es una novela sobre la producción de un artista, de su relación el mismo Houellebecq y el fatídico suceso que a éste le ocurre. Aunque morbosamente tiene más interés esta otra parte, vamos a centrarnos aquí en la primera, que contiene reflexiones bastante interesante.

“El mapa es más interesante que el territorio”. Es el título de la primera gran exposición de Jed Martin, que lo catapulta a la fama artística y a la alta cotización gracias la captación artística de diferentes mapas de la guia Michelin. El único trabajo remarcable de Jed Martin a éste era la catalogación, como si fueran insectos, de decenas de herramientas de tipo industrial. Para el siguiente proyecto, Jed Martin volvió (si es que había estado alguna vez) a la pintura con la colección de retratos de profesionales. Su mismo padre, arquitecto, abandonando su empresa, un periodista, una scot-girl, un ingeniero industrial, Bill Gates y Steve Jobs en una conversación informal, el retrato fallido de los magnates del mercado artístico y, su último cuadro, el retrato de Michel Houellebecq son algunos de los cuadros que convierten a Jed Martin en un hombre rico (15 millones), lo que le permite entrar en esa misteriosa fase de la vida donde el dinero ahoga el tiempo.

Para el último trabajo del artista (si, podemos decir que el artista solo realiza cuatro proyectos en toda su vida, pero todos muy existosos), Martin salta al videoarte. La degradación de elementos tecnológicos, entre ellos de fotografías de personas cercanas, y la superposición de fotogramas de vegetales. El proyecto es inmenso y se encuentra en el MOMA de Filadelfia, causando admiración y resquemor en los visitantes, algo así como una desolación incómoda. 4 proyectos en toda una vida, tan espaciadas en el tiempo y con técnicas tan diferentes dificultan poder expresar una visión de conjunto. Aún así, puede que que exista.

Se puede decir que la obra de Jed Martin es un regalo a la arqueologia. Sus obras retratan cosas y personas que son mediatizadas, esto es, que son medio de otras cosas y no un fin en si mismas. La lectura de las producciones de Martin trasladada a un tiempo futuro y lejano da mucha información de como es nuestro mundo. No quiere decir eso que Martin pueda colgarse esa etiqueta, tan nefasta como el número de prisionero, de “artista de su tiempo”. No. Una cosa es ser testimonio de el tiempo que uno vive y otra es retratar el tiempo que uno vive. La diferencia es la misma que hay entre el mapa y el territorio. El tema de Martin es nuestro tiempo y eso, claro está, tiene un interés arqueológico muy importante. Martin retrata herramientas y profesiones, fotografia mapas y grava degradaciones de objetos. Martin no se fija en personas y cuando lo hace, los retrata como profesionales de su ámbito.

Las herramientas, los mapas, los profesionales requieren de ser inmortalizados dada su esperanza de vida. La obra final de Martin, muestra como de la degradación de artilugios tecnológicos, fotografías y figurillas humanas rociados con ácido sulfúrico se degradan y dan paso otra vez a la naturaleza que emerge. Nuestra civilización industrial, capitalista, la de las herramientas, la de la conquista por los recursos territoriales y la de las profesiones, tiene que acabar forzosamente porque su resultado es demasiado penoso.

La crítica al estado de las cosas, que Houellebecq lleva haciendo desde La ampliación del campo de batalla se presenta en El mapa y el territorio de un modo más fino, dosificado y nostálgico que en las novelas anteriores. Quizá haya perdido la violencia y la explosividad que le otorgaron el término de enfant terrible de la literatura francesa. No. Esta nueva novela madura las críticas y hace autocrítica cínica (¿quién está fuera de este mapa?) a esta manera de vivir nuestra, la europea, tan cansada, tan decadentemente enferma. El tradicional cinismo del autor se convierte en el acostumbrado e íntimo refunfuñir de una caldera vieja. En este caso el pesimismo de Houellebecq se hace insoportable para si mismo: tranquilos, hay un final, una muerte, a esta vida de Sisífo. Lo que creíamos que era el mundo es solo un mapa que va a quedar, como todo, hecho jirones (cuidado con esta palabra). Lástima que no vamos a estar allí cuando el mundo tome lo que fue suyo. Que le vamos a hacer.

Què has après avui? -VII: Els nostres actes ens defineixen

Avui he anat a veure el documental Els oblidats dels oblidats de Carles Caparrós al cinema Alexandra de Barcelona. En ell s'explica la feina de la fundació de Saint Camille de Lellis i del seu fundador, Gregoire a Costa de Marfil i països veïns. Rescaten malalts mentals de les zones marginades de la societat i intenten millorar la seua situació clínica i social. En alguns casos, rescaten malalts tractats com animals, lligats amb cadenes durant mesos, fins i tot anys.

Cap al final de la pel·lícula, Gregoire va a buscar a un poble recòndit a un antic pacient al qual se li havia acabat la medicació, havia tornat a recaure i el tenien en una cambra amb la cama atrapada a un tronc. Gregoire renya als familiars: -Quan costa portar-lo fins a l'hospital? 8€? I no els podeu pagar? I si cadascú del poble posa 0,50 no ho podreu fer? No és millor que cadascú del poble aporti una mica que tenir a una persona encadenada a un tronc? És la vostra responsabilitat. Això és vergonyós per la persona, per la família i pel poble sencer. Tractar així a un membre del poble no fa honor a aquest poble ni a la seua gent.

Les injústicies i les violacions dels drets humans no són fets aïllats. Ens defineixen com a humanitat i és la nostra responsabilitat impedir que això continui passant. Això he après avui.

THE FORGOTTEN from Aigua Films on Vimeo.

Caure mort

Porto dies reflexionant sobre la vida, en un sentit general, és a dir, tràgic. Potser sigui el maleït estiu. Jo, ho sento, sóc dels que pensen que l'estiu és la pitjor època de l'any. Sabeu una cosa que no soporto? La gent que es passa 9 mesos l'any desitjant que arribi l'estiu, cantant les alegries de l'estiu i que utilitza paraules com estiuet i caloreta i desprès es passa 3 mesos dient la tautològica frase "quina calor que fa!". Per què? No és el que volies? What do you expect?, que diu aquella, amorrada al piló. I què esperàvem? Doncs que et despullessis, idiota. Per això t'han pagat 20 anys de pel·lícules. Perquè això és l'únic que té l'estiu, que les ties es despullen i els tios van al gimnàs.

Segurament estic marcat per la calor de Lleida. Un basc em concedia que odiés l'estiu. "Bueno, tienes razón. Una vez pasé por Lleida en verano y fue decir: ¡Dios!". Está molt ben expressat. És una puta merda. És com parlar-li del Nadal a un nen orfe. L'estiu és cosa de rics. No hi ha volta de fulla.

Com deia, porto dies en la contemplació tràgica de la vida. Suposo que és moment de canvi, d'inpass que diuen alguns, d'una fase a una altra de la vida. I això provoca certs reajustaments. El que em pregunto és si les perspectives de vida que tenia -teniem- serveixen per alguna cosa. Amb el que hem anat fent, estudiant, què tenim? Utilitzarem alguna vegada el lineal B de la civilització minoica o les meditacions cartesianes? Espero que no soni pedant. El que estic dient és que qui segueixi guardant els apunts de classe "...per si de cas algun dia" els necessiti es fotrà l'òstia de la vida. Perquè els apunts no serveixen ni que vulguis fer doctorat. En les desenes de pàgines només hi ha frases sense sentit, dibuixos d'avorriment i parides dels professors.

Perquè, què és exactament la vida? Jo pensava que era estudiar una cosa, posar-se a treballar i contribuir al progrès de la humanitat aplicant el que havies après. I mentrestant, constituir una xarxa de relacions íntimes (posar família està out) que funcioni com a metàfora de la humanitat, però en petita escala. Reconeixem-ho, ho hem pensat tots. Ens passariem l'any realitzant-nos i gaudint dels estiuets successius amb les respectives caloretes, que el bo del món ens dóna anualment com a prova del seu agraïment per la nostra labor constructiva. Viatjariem a Marrakech amb la parella i pensarem que que bé que existeixin llocs com aquest.

I no fillets, no, que diria el doctor Behrens. La vida és una successió de rutines tacades d'anècdotes. Un dia et plantes als 50 i mires al voltant i veus els fills i les factures i la rutina i els problemes i et preguntes de què coi servia el jurament dels Horacis o Balzac. No com a element de consum (això és al que aspirarem), sinó com a element transformador del món, que és el que estudiàvem 30 anys enrera. "això ho vaig estudiar a la facultat", direm quan parlin de l'enèssima reedició del Tractatus en un suplement de cultura, que fullejarem durant la pausa de la nostra anel·lada feina. I de què t'ha servit, si treballes en una farmacèutica?

La feina. Podriem fer un repàs d'on han anat a treballar tots els llicenciats de lletres. Seria per posar-se a plorar. Segur que n'hi ha contents, però és que tots, reconeixem-ho un altre cop, aspiràvem a fer llibres que marquessin època. O cine, m'és igual. Voliem parlar d'un projecte per una exposició d'artistes canadencs que us han ofert un museu de Copenhaghuen i citar Beckett amb una copa a la mà igual que feiem durant el cafè de mig matí al pati de la universitat, despertant somriures mandrosos. I ara com a molt ens adormim al llegir les critiques de la sala de teatre que porta el seu nom perquè els maleïts crios de 3r ESO B et provoquen insomni.

I un dia et troben una pedra al ronyó o, directament, un tumor a l'esòfag. I tornes a casa i mires a la prestatgeria i dius: què agafo? Us ho dic perquè ho he experimentat. De què serveix l'Ètica a Nicòmac, el lloro de Flaubert? I Friedrich? Què me'n dieu de Friedrich? Us ajudarà molt les putes creus a la muntanya? Llavors pots fer dues coses. O et dónes per vençut i et passes a la novel·la negra (perquè treu a la llum la naturalesa que portem dins sasquetvuidir?) o als diaris, que t'omplin les nits d'insomni i els dies de tedi; o et tornes un hooligan d'alguna cosa. És igual. La qüestió és trobar el sentit de la vida. La gent que ha trobat el sentit de la vida es caracteritza per fotre la xapa a qualsevol sobre el tema. El barroc castellà, Star Wars, els rellotges de sol, el català, el budisme, les víctimes de X o F dictador o la pervivència de l'oreneta de ribera. Si no protegim els boscos, no ens protegim a nosaltres. I fareu cartes al diari. I tant! Sobre què? És igual. Alguna cosa que t'ompli el temps. Una entrevista a un diari local i au, a soltar-li la lliçó magistral sobre la pobra xavala del cafè, probablement estudiant de sociologia. Evidentment, tot amanit amb referències a com de malament va el món i en especial la joventut.

Mentre nosaltres estudiem on collons va començar la modernitat (hi ha qui la situa al segle XII), ens fan tornar a l'Antiguitat. La modernitat social no existeix. Pels que no hagueu començat la Universitat: penseu-vos bé què voleu estudiar, desgraciats! Oblideu-vos de tenir jubilació, baixes per depressió o escola gratuïta pels fills. Us passareu la vida com la que us he descrit i no podreu fer ni d'avis. I qui sap si no sereu com el negre que critiqueu per no anar dutxat, que ha estudiat dos cursos de psicologia a Malabo. O la rumana que critiqueu perquè no escombra sota els sofàs, que sap tocar el piano millor que el professor que es folla a ta filla. Potser ens hem de veure en una cadena de muntatge en un poligon de Vancouver o de porter en un club de Shangai. Si no, temps al temps. Arribarem a la vellesa més tarats del que estem.

Recentment sortia un estudi que deia que la temperatura de la Península pujarà entre 5 o 6 graus d'aqui 50 anys. És per fotre el camp. Una cosa són 29 graus (a Lleida 33). 6 graus ja són 35 (39 a Lleida) com a norma general. No surts amb bici amb els nens quan estàs a 33 a les 11 del matí, m'enteneu? Què fotrem quan tinguem 70 o 80 anys? Mireu-vos els padrins. El que no es caga al damunt està deprimit. És patètic, de debò. Tota la vida partint-se el llom i acabar al banc del sinofos. Morirem com porcs suats en una parada d'autobús.

Desnudo en Haití

Un joven trastornado pasea desnudo por Puerto Príncipe, un símbolo inconsciente de la indefensión del país tras el terremoto

FRANCISCO PEREGIL (ENVIADO ESPECIAL) - Puerto Príncipe - 05/02/2010|| EL PAÍS

Pasea siempre solo, desnudo, sin rumbo. De vez en cuando se detiene, mira al frente, bosteza, se rasca el costado y continúa su camino con los brazos caídos. Si un coche pasa demasiado cerca, se recoge unos centímetros en la acera y sigue andando. Lo echan de un sitio y se va a otro. Sin protestar. A las seis de la mañana se le puede ver en cualquier calle. El frío le hace abrazarse a sí mismo entre la gente que carga con sacos de arroz y bidones de agua en la cabeza. No mira a nadie y nadie le mira. ¿Quién está más trastornado? ¿El chico desnudo o la sociedad que ni siquiera repara en él, que no tiene resortes para acogerlo en ningún lado como cualquier ser humano se merece? ¿Quién vive más enajenado?

El chaval desnudo se ha convertido en un símbolo inconsciente de la indefensión de Haití. Una indefensión que ya era patente, igual que su desnudez, antes del terremoto. Con cada autobús, cada coche o cada moto que sortea, cada peatón que se cruza, cada tienda de móviles, el joven va desnudando las grandes palabras de este siglo: ayuda humanitaria, cooperación, solidaridad internacional, reconstrucción.

Desnuda también a sus compatriotas, ricos y pobres. Después del 12 de enero hay bajo sus pies más cristales, escombros y alambres, pero su historia ya era así antes de la catástrofe. En el centro de Puerto Príncipe, muy cerca del Palacio Presidencial, desde toda la vida, algunos "locos" se pasean en cueros sin que nadie haga nada por ellos.

Son pocos, pero son. Las ruinas del terremoto sólo han puesto el decorado idóneo detrás de ellos. La estampa podría servir para que un publicista avispado idee un anuncio en el que ensalce la fuerza, la independencia y la libertad de la juventud ante cualquier situación.

Tendría mucho éxito en cualquier sitio, menos en Haití.