"The Spirit of '45" o el renaixement de la idea d'igualtat

Ressenya del documental The Spirit of '45, de Ken Loach (2013)
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.

El punt d'inici del documental és la formació del govern laborista de Clement Attlee just després del final de la Segona Guerra Mundial però de seguida fa un salt endarrere per explicar les condicions de vida misèrrima de la classe treballadora britànica durant la crisi dels anys 30. La pobresa i la desigualtat van portar al poder a uns laboristes que van saber transmetre el sentiment d'esperança, pau i progrés. El desig que, acabada la guerra, calia canviar de rumb per millorar les condicions de vida de la població i establir les bases de la recuperació econòmica. El conjunt de les principals actuacions del govern d'Attlee ocupa el segon bloc del film. Aquestes actuacions van ser la creació de l'Estat del Benestar i la nacionalització dels sectors clau de l'economia nacional. Es creà la primera Seguretat Social Universal, la nacionalització de la Sanitat, l'extensió de l'Educació Secundària, la millora de la situació laboral dels treballadors de molts sectors, la nacionalització del Banc d'Anglaterra, de les mines, dels transports terrestres i aeris i la creació d'un programa nacional d'habitatges, entre altres mesures molt ambicioses en un moment de postguerra i amb les arques arruïnades.

La tercera part del documental se situa, amb un salt temporal de magnitud, en l'arribada al poder de Margaret Tatcher l'any 1979 i el seu programa privatitzador amb nefastes conseqüències en igualtat social i dinamisme econòmic. Per citar alguns exemples, la sanitat privada ha resultat ser més cara que la pública, la desregularització dels serveis ferroviaris han provocat nombrosos accidents o la ruïna total de la mineria. L'última part se situa en l'actualitat i s'acosta al moviment "Occupy" (la versió anglosaxona dels nostres indignats) com a receptors d'aquest esperit col·lectivitzador de la postguerra.

Com s'ha dit, el director utilitza protagonistes afectats que varen viure les transformacions que s'expliquen. El testimoni de miners, ferroviaris, infermeres, mossos de càrrega jubilats i jubilades es combina amb filmacions de l'època i aportacions acadèmiques o polítiques d'aquell moment. Que tot el visualitzat sigui en blanc i negre i sense narrador dóna caràcter de testimoni unitari als diferents registres que apareixen, ressaltant la voluntat del director de subratllar la memòria històrica de les persones de a peu, sense caure en dramatismes però sense estalviar la realitat dura.

Loach explica la història d'una manera clara i comprenedora i poc discutible a la major. La seua opinió sobre l'estat de les coses sempre ha estat clara i aquest documental n'és una mostra més. Hi ha qüestions, però, que en un documental que vulgui ser rigorós no hauria d'haver passat per alt. El principal, ja apuntat, és si a aquestes alçades l'esquema narratiu "tot anava bé fins que vingué un monstre molt dolent (la Tatcher) i s'ho menjà tot (The party is over)" és vàlid històriogràficament. Què va passar entre el 50, en què els laboristes ja van perdre molt suport electoral, i el 79? Tatcher és l'única responsable de l'evaporització de l'esperit del 45? La societat anglesa continua sent avui aquella formada per treballadors, blancs i testimonis de la guerra? Què passa amb el canvi de la balança migratòria, la terciarització i globalització de l'economia, el baby boom i la generació punk, etc.? No hi pinten res?

El final aconsegueix no ser gaire paternalista pel que podria esperar-se i es limita a dir que les idees del socialisme estan en la base de les reclamacions dels indignats. Segurament sigui així, però el documental no assoleix a mostrar, aquí tampoc, l'evolució de la societat. És a dir, encara que al llarg del film i sobretot a la primera i la tercera part es mostrin paral·lelismes clars amb els temps que ens ha tocat viure, no es tracta de reproduir el mateix... un altre cop i de la mateixa manera. 

El documental aporta elements crítics sobre el nostre present a partir de l'explicació clara i viva del passat i ja per això val la pena la seua recomanació. Un altre argument és el protagonisme i el testimoni de la gent gran, és a dir, la seva memòria narrada, té molt de sentit a l'hora d'analitzar el curs dels fenòmens històrics d'avui en dia. Tant o més que els arguments polítics o les estadístiques. Trobar experiències similars, crear empaties i, en definitiva, compartir esperits uneix les generacions, element bàsic per la transformació efectiva en una societat més justa i igualitària.

Què has aprés avui? - XVIII: El cinema és cosa d'homes

Del setmanari La Directa (número 306) altre cop he aprés quelcom molt senzill i útil: un mètode per descobrir si en una pel·lícula hi apareixen dones. No si és feminista, si és igualitària bla, bla, bla. Tampoc jutja si és una bona pel·lícula. No, només si hi apareixen dones. Es tracta d'un test, el Test de Bechdel, i consta de tres preguntes:

- Hi apareixen com a mínim dues dones que tinguin nom?

- Aquestes dones conversen entre elles?

- Si conversen entre elles, parlen d'alguna cosa que no sigui un home?

Tres qüestions molt clares que desenmascaren i deixen muda tota una industria amb uns estereotips molt bàsics que donem per assumits. Sovint critiquem "com apareixen les dones en pel·lícules" quan, de fet, no hi apareixen (dramàticament) en la gran majoria de superproduccions.

Hi ha qui dirà que, sí, d'acord, el cinema és masclista, però que el bon cinema no entén d'aquestes qüestions (Tarantino, sens dubte, n'és un exemple). Llavors, és important que apareguin dones en un llargmetratge per a què sigui considerat de qualitat? I en una plaça o en una professió?

Aquí teniu un web en què classifica les pel·lícules segons el test de Bechdel i a continuació un resum de les pel·lícules guanyadores dels Óscars 2012 segons el Test de Bechdel: Tree of Life, Midnight in Paris, The Artist...

M'imagino una nova forma d'activisme: en les sales de cinema, xiular per cada pregunta del test superada.

La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions

Coses que penso una tarda de diumenge arribant a Barcelona:

1.- M'ha conmocionat el final de La peste de Camus. Que la vida és una responsabilitat (o que hih ha responsabilitat a la vida). Que la història de la humanitat no és estanca, com creien els premoderns, ni progressiva ni linial, com creien els moderns (il·lustrats i hegelians), sinó conflictiva i dialècticca i que el mal -la regressió, la peste- està sempre latent si no el combatem. Faig aquesta lectura del llibre i la trobo perfectament assumible. A més, m'ajuda a resoldre cert decalaix ideològic que tenia entre progressisme i postmodernitat. La crisi actual bé podria narrar-se com la peste de la que parla el llibre.

2.- La visita al Museu de Lleida és una visita a un llegat de primeríssim nivell en una ciutat que els locals ens entestem a odiar o estimar incondicionalment. Hem quedat admirats. En faig una lectura potser moral i inclús cristiana (fruit de massa art religiós si voleu): dintre d'unes robes brutes pot trobar-s'hi noblesa. Sóc conscient de les paraules emprades i de com de gastada que està la idea. El que vull dir és que l'epidermis, l'efecte immediat, no hauria de mediar definitivament la relació i el treball entre ànimes implicades. Aquest missatge, extret de la lectura de l'edifici del museu així com del seu contingut, és aplicable a la ciutat que l'alberga i practicable un mateix. Cap a ell. Cap als demés.

3.- A vegades penso que la música clàssica centroeuropea sembla haver sigut i seguir sent el principal refugi de l'esperit atormentat per la religió protestant. És el que n'extrec de Saraband, l'última de Bergman, que vam veure a casa ahir. Sembla que dedicar-se en cos i ànima a la música exculpi o si més no distregui dels dolorosos traumes. Per aquest poder d'alliberació i expressió, coneixer-la en profunditat és al mateix temps atraient i tenebrós. Sembla com un temut remolí que engull fatalment però al mateix temps et porta a un món subaquàtic de lleugeresa i fantasia. Em ve al cap Rafael Argullol amb el millor consell que li han donat mai, precisament, sobre remolins de riu: si no és gaire fort, atravessar-lo en línia recta amb totes les nostres energies; si és massa fort, deixar-se portar perquè ell mateix ens expulsarà tard o d'hora.

Per què ens agrada Woody Allen?

Sóc de l'opinió que Woody Allen no és per nosaltres. I quan dic nosaltres dic qualsevol persona perquè la gent que surt ales pel·lícules de Woody Allen no són qualsevol persona. Aquesta és una sospita que s'ha confirmat amb l'última pel·lícula You Will Meet a Tall Dark Stranger (traduïda aquí per Coneixeràs l'home dels teus somnis), que forma part del cicle "londinenc" de Woody Allen. Aquest cicle va començar amb Match Point, va continuar amb Scoop i Cassandra's Dream. Els dos anys desprès va dirigir el que probablement siguin les seues pitjors pel·lícules, la celebèrrima Vicky Cristina Barcelona, on va llençar la ciutat a l'univers del cine com si fos escombraria espacial, i Wathever Works, una comèdieta al més vell estil Allen, aquesta cruament masclista, on un tio que no era Woody Allen intentava fer de Woody Allen. Finalment, ha tornat a Londres on ha filmat You Will Meet a Tall Dark Stranger.

Hem d'agrair a Jaume Roures el monumental trunyo de Vicky Cristina Barcelona, que va ser per veure que els viviem a Barcelona no viviem ben bé en ella. Ara mateix no recordo del tot la col·lecció de guirillades que sortien, però em sembla que els únics espais tipically Barcelona que he xafat en 4 anys són Ca l'Almirall on he fet les borratxeres d'absenta i el terrat de la Pedrera en la visita turística de rigor. Si ells (i elles) estan a Barcelona, jo on sóc? Pensar això em va fer reveure Match Point, la qual m'havia fet pensar que viure a Londres era viure així.

Oh amic meu!- vaig dir-me- ets un il·lús! En aquella pel·li tots vam creure'ns capaços d'esmorzar amb vistes al Tàmesis i al Parlament, treballar al Gherkin, treure'ns la corbata i jugar a tennis, matar una amant de curves espectaculars i al vespre anar a l'òpera amb la pobra Emily Mortimer, que pobra no té culpa de res i li ha tocat el paper de pija rica quan l'estúpida és l'altra (sí, sí, és l'altra la burra que fracassa en el seu intent de lligar-se a un hereu forrat de diners). No, nosaltres no veurem res d'això si anem a Londres. Ni a Barcelona. No treballarem a Quaderns Crema mentre la nostra dona, que gestiona el MACBA, es tira al director de projectes del FAD en una habitació de l'hotal W quan deia que anava a una performance a l'Art Santa Mònica.
Perquè Woody Allen és un puto elitista que fa pel·lícules sobre bo-bos. Sí, bohemis i burgesos (bourgeois) Sí, el que explica són universals, però els protas són uns megapijos estetes de bona casa que si te'ls creuessis pel carrer et considerarien merda. A Match Point mantenia un equilibri entre classes humils (Chris, Nola) i benestants (Chloe i Tom) i professions de sector ""burgès"" (Chris, profe de tennis i economista, en Tom no se sap) i professions cultural-estètiques en el pitjor sentit de la paraula, només per per xulejar de professió (-i tu què fas?/ -jo sóc comissària d'art contemporani/ -Ah! Que bé, no?) (Nola actriu, Chloe galerista). A Coneixeràs l'home de la teva vida tots aquests equilibris se'n van a la porra en pro de l'ideal de l'esteta: un és un escriptor (fracassat, però ja ens agradaria a nosaltres ser un escriptor fracassat...), la seua dona treballa en una galeria d'art "descobrint nous talents" i s'enamora del seu cap, que la convida a l'òpera "perquè li encanta Donizetti". El seu marit no es queda curt i es lliga a la nova veïna del davant, una jove de família india, estudiant de doctorat en musicologia que vesteix sempre de vermell. Vaya por Dios, està casi tan bona com la Naomi Watts.
La gent que viu d'aquesta manera són uns bobos de classe altíssima. No surt un sol pringat. Només un dels germans de Cassandra's Dream. No hi ha ningú normal? Realment existeix el tio que treballa d'escriptor, té una nòvia galerista i una amant musicòloga? De debò pots enamorar-te del teu galerista i que aquest s'emboliqui amb una pintora de flors vermelles amb arracades de diamants pel mig?

En aquests films de Woody Allen hi ha un petit problema d'identificació, que en certa manera tranquil·litza: com que el nostre cap no serà un guaperas (si acceptem el Banderas com a guapet) ric i artísticament sensible, mai ens enamorarem d'ell; com que el més probable és que la veïna de davant sigui senyora amb 3 fills bruts, no haurem d'espiar-la mai. En certa manera, el binomi entre vida al cim de l'aspiració intel·lectual i entrada a l'avern dels problemes universals (la sort, les il·lusions) ens dóna certa distància: la nostra vida és més senzilla i aquestes coses no ens passen. Ara bé, que sigui aquest tipus de gent la que es troba en aquest tipus de dilemes, i que sigui cinematogràficament idealitzada ens condemna a la gent normal a l'ostracisme dels problemes humans més bàsics. I és que si ets normal no seràs mai un tema dostievskià.

Si Woody Allen s'ha de servir de referents de classe benestant i culta per parlar de la naturalesa humana és que no sap situar aquestes qüestions en el ser humà corrent. (o només en clau de comèdia). O no vol: l'ambient burgués és molt més fàcil de desestabilitzar perquè té l'equilibri com a principi obsessiu. El drama burguès (Henry James) aconsegueix en la síntesi un estat molt similar a la tesi, fins a Haneke, és clar. El drama shakesperià diu que quan vegis l'antítesis, fuig d'escena perquè no quedarà títere con cabeza. Si aconsegueixes ser el primer desprès del'holocaust, t'endús la grossa. El drama obrer o mitjà comença fosc, tira cap a marró fosc i acaba amb una paret de color verd perquè volem acabar-lo bé, però sabem que acaba amb el mateix color de merda del principi. Mentre Woody Allen no acabi les seues pel·lícules (que passa al final amb els personatges de You Meet a Tall Dark Stranger? Tornen a la situació inicial? Busquen nous camins?). ¿Els finals semioberts són un missatge per als retratats (mira, nen, no juguis amb foc que...) o per a la gent normal (que pringuis aquests galeristes)?
Jo sincerament penso que el final "demà plourà però que me quiten lo bailao" de Match Point o Cassandra's Dream o "la que se avecina" de You Meet a Tall Dark Stranger és una manera de reconèixer que els guapos també tenen problemes i van al psicòleg, però són més guapos que tu i això mola.

I és que viure bé costa molts diners i maldecaps, però, òstia, que se'n viu de bé...