Cap a una nova època fosca?

La cançó Road to Nowhere dels Talking Heads, i sobretot el videoclip, m’han fet pensar en la temporalitat extrema i buscada de tot allò que ens envolta. Podríem dir que el vídeo m’ha fet invocar el tòpic tempus fugit d’una manera molt original, espero que no gaire equivocada. En efecte, els humans som temporals. Pols i cendra. El nostre pas pel món és temporal. No existeix cap altra dimensió que la humana. Tot i sabent-ho, sembla que ens esmenem en fer-la encara més passatgera.

Ciceró, en la seva Defensa a Arquias, deia que la forma d’aprendre a ser honest és llegint les gestes dels antics. Fins al segle passat, fins que no van aparèixer els aparells multimedia, la transmissió cultural era o oral –la qual es perdia ràpid– o escrita. I ara què tenim? La transmissió escrita ha sigut desplaçada per altres mitjans més immediats i poderosos pel que fa a la capacitat comunicativa. Aquests són internet i el vídeo o televisió. El conjunt de la cultura no està complet si no es té en compte tot allò publicat a la xarxa, emès per televisió o projectat al cinema.

En aquest sentit, enrere queden els manuscrits i els diferents directes. Walter Benjamin acusava la tecnologia “d’assassinar” l’àuria de l’obra artística. Si bé en un primer moment em va semblar que el filòsof s’oblidava dels avantatges educatius i il·lustradors, en el sentit literal, figurat i històric del terme, que els mitjans reproductors permetien, ara, més fredament, veig que té raó. No és el mateix trobar-se atrapat per el moment i el lloc de veure un Monet que haver-lo vist mil cops per internet. No és el mateix sentir Roger Waters o el Réquiem en directe que en una gravació mp3.

Per tant, no és el mateix llegir els manuscrits d’un escriptor o d’un intel·lectual pretèrit que llegir-ne les seves cròniques mecanografiades i reproduïdes. Recordo molt bé el moment en què vaig coincidir fa temps a casa de la meva tieta amb un estudiant, la tesis doctoral del qual versava sobre Carmen Laforet. Vaig poder llegir unes quantes de les seves cartes, fotocopiades, però escrites amb la seva mà. Realment va ser molt emocionant, perquè jo ja havia llegit Nada en una de les seues múltiples reimpressions (aspecte positiu de la reproductivitat tècnica de Benjamin que ja he esmentat), però sempre hi ha un no sé què que absorbeix el contemplador d’aquest tipus de coses, en aquest cas unes lletres a la família (aspecte negatiu de íbidem). ¿Vosaltres no donaríeu una fortuna per tenir a les vostres mans els originals de Kafka, que havien d’anar al foc, o d’Unamuno? A més a més, són tots aquests textos manuscrits –cartes, diaris, apunts, llibretes, textos solts, etc.–, no publicats en un principi, els que permeten als acadèmics futurs estudiar les figures dels que foren els intel·lectuals del passat, perquè donen moltes claus interpretatives de les seves obres. Per entendre millor la filosofia de Hannah Arendt és totalment recomanable la lectura de les seves epístoles amb Heidegger o per entendre Goethe cal llegir les Converses... d’Eckermann, que no deixen de ser les idees del primer, sol que anotades en secret pel segon, i publicades pòstumament.

Les causes poden ser tan variades com difuses. Què fa que preferim l’èxit immediat a la permanència futura, tan valorada des dels romans ençà? Potser el terme pop podria definir-ho una mica: necessitat de present, de ser algú, de transmetre, de formar part de... I el pop conté o prové del capitalisme, i aquest del liberalisme i de la Revolució Industrial en si. No obstant, tot això no hagués sigut possible sense l’aparició dels mitjans de comunicació moderns, ja que aquest fenomen literari massiu però sentenciat no hagués sigut possible sense la televisió i la informàtica i internet com a factor catapultador al món. I l'ús de forma activa o participativa d'aquestes tecnologies no s'esté fins passats els anys 80.

Per tot això, em sorprèn que ens haguem apuntat tant ràpid, sense un debat previ i sense pràcticament detractors, al tren de les noves tecnologies. Sí, ara la cultura es troba als blogs, però és que els blogs no duraran segles. Les nostres vivències les expliquem ara per xats i per correus electrònics. Ho escrivim tot sobre una tauleta de cera que, en quan faci una mica de calor, es desfarà i s’esborrarà. Resulta paradoxal: ara, que és quan la cultura ha estat més democratitzada i tothom té fàcil accés a explicar les seves creacions, és quan menys llegats deixarem per a la posterioritat. Sempre li dic a un amic meu, amb qui ens escrivim via postal, que omplo tant les cartes amb experiències meves perquè, si algú algun dia vol fer una biografia de mi, aquestes cartes seran el meu únic retrat de joventut. No ho seran la col·lecció de fotografies i textos que jo pengi a la xarxa. Es perdran. Sí que ho seran les anotacions a les llibretes i diaris personals que qui sap on faran cap algun dia, però que algú algun dia retrobarà i tractarà com una resta arqueològica, com ha de ser.

En resum, em sorprèn la rapidesa del canvi de suport (del físic al virtual) i la manca de debat o oposició que suposa la pèrdua, ja no de materials per a l’estudi futur, sinó del plaer de guardar estris del que ara som i pensem. Tot plegat sembla un error de falta de visió de futur. Encara que no sabem què passarà amb tot el material que avui es troba penjat al web i el que falta per penjar, cal ser conscients que l’aixeta pot tancar-se o el sistema fallar, deixant aquest el nostre segle sense llum i sense testimonis de tot el que hi hem viscut.