dilluns, 21 de febrer del 2011

Això són tres listillos i un li diu a l'altre: tens un piti?

Aquest escrit intentarà resumir i comentar els fets ocorreguts ja fa uns dies entre tres intel·lectuals espanyols en mitjans de comunicació. La polèmica té la seua rellevància ja que gira al voltant de què entenem per periodisme. Els tres protagonistes de la història són en Paco Rico, Javier Cercas i l'Arcadi Espada.

Paco Rico va publicar un article infame sobre l'arxicomentada llei antitabac del govern central. Paco Rico utilitza la seua autoritat com a filòleg per ocupar una tribuna del principal rotatiu espanyol (serà per allò de l'intel·lectual compromés) per alliberar-se de la tensió que el mono li provoca. L'estil de l'article és el típic de filòleg expert en textos literaris que es posa a analitzar un text d'un gènere diferent, en aquest cas, legal, amb xuleria i desparpajo impropis de la seua categoria. L'article de l'il·lustre acadèmic, al qual Miguel de Cervantes va tenir el detall d'escriure una novel·la per a què annexés a un pròleg seu, completa l'article amb un post escriptum francament divertit que salva la dignitat de l'escrit: "En mi vida he fumado un solo cigarrillo."

La broma fa referencia a l'última reforma ortogràfica de la RAE, que suprimeix l'accent diacrític de "sólo" quan aquest vol dir "solamente". El fet és que Paco Rico és un fumador constant. Per ser exactes, quan sa mare va trencar aigües, el primer que va sortir va ser fum. La frase, doncs -i perdoneu que esguerri la broma-, juga amb "jo solament he fumat una cigarreta en ma vida" i "en ma vida he fumat una sola cigarreta". La broma va provocar un allau de comentaris i cartes al diari de gent suficientment ignorant com per no entendre la broma i suficientment listilla com per creure's amb el deure d'escriure una protesta al diari, trencant una llança en favor de la Veritat. (el fet secundari és que l'atenció se centri sobre aquest PS i no sobre la vergonya d'article; Rico, expert en picaresca espanyola barroca, intenta demostrar que també és un expert en ètica uns dies desprès).

El segon dels nostres listillos, Javier Cercas, publica "Rico, al paredón", en defensa del seu mestre i en defensa de la ficció en periodisme. En resum és un conjunt de paradoxes històriques i de la cohabitació de gèneres (el relat, la columna, la tribuna i les cròniques) dins d'una mateixa publicació (un diari). Probablement estaria d'acord amb el que pensa Cercas, però no amb el que escriu. El problema són els idiotes que s'han cregut la broma i protesten més per orgull que per honor a la veritat. Però com que si alguna cosa no està ben vista en un diari és insultar als lectors, Cercas s'ha vist obligat (perquè s'hi ha vist, suposo) a fer malabarismes altre cop literaris per justificar una llicència literaria en una plataforma periodística.

Arcadi Espada, articulista d'El Mundo, va decidir donar a Cercas una dosis de la seua pròpia medicina i en una columna comenta que Cercas va ser sorprès amb els pantalons baixats en un prostíbul madrileny on hi hagué una redada. Sembla que va ser detingut, identificat i posat en llibertat. El fet és absolutament fals i la broma pesada. Obviament, qualsevol persona normal hagués posat el crit al cel per tal cosa. I Cercas ho va fer. Però és que dóna la casualitat que en el seu article en defensa de la ficció en periodisme no li havia quedat espai, entre la mare enana i frigorífica de Millàs i la suposada conversa del director del País amb aquest, de precisar en quins casos i en quins no és lícita la broma literària. Arcadi Espada, amb el que ja ha tingut altres discussions sobre la ficció en el periodisme, va decidir recordar les xocades amb una descarada falta d'educació.

La polèmica està inflada per la personalitat de tots tres integrants, i això és gairebé tant important com la polèmica -si la ficció en periodisme és lícita o no-. Des del meu punt de vista, el periodisme no és l'espai de la imaginació i la ficció, encara que la transmissió verbal de fets sempre té un marge de subjectivitat. Suposo que la clau es troba en la voluntat de qui escriu: serveixo a la veritat? Penso que incloure elements de collita pròpia beneficia al text? No entenc la postura d'alguns escriptors de creure que tot és ficció, que tot està permés i de prendre's tot a xauxa. Que en els diaris hi hagi possibilitat d'error i, per tant, de ficció (involuntària) no significa que aquest hagi de ser el seu objectiu. El meu parer és que és diferent la ficció per al gaudi i la reflexió de la ficció per a la manipulació o per manca de professionalitat. Però discutir sobre aquestes coses no ha de degenerar en la fal·làcia i l'intrusisme, d'una banda, i de l'atac personal, de l'altra. El panorama és el de tres espavilats del tres al quatre que manegen trajectòries sòlides en cada àmbit però que l'obliden quan se'ls presenta una oportunitat.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Serem com déus


A Lleida és fàcil tocar el cel amb les mans. Però no és perquè siguem grans o molt feliços, sinó perquè el cel baixa fins a llepar el terra, com si ens volgués amagar dessota d'una catifa.

Fa fred i el Fifty dorm damunt del sofà quan això passa.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Jo només vull ser periodista cultural



El sisè escrit que vaig fer en aquest blog estava titulat "Cap a una nova època fosca?" i era una reflexió d'estudiant de primer de carrera escèptic amb això de la postmodernitat. Un resum: internet i, en general, l'alfabetització veritablement universal feia que els escrits íntims, l'escriptura personal però també la pública es multipliquessin per infinit. Llavors, la recerca de testimonis es col·lapsava. Com trobar testimonis del segle XXI entre milions de blogs i sms?

En fi, ja ho veieu, molt dolent. Però el que m'interessa ara és l'associació facilona però ei-sóc-un-estudiant-que-relaciona-conceptes d'"època fosca", la medieval, de la que en tenim relativa poca informació comparada amb altres èpoques, amb una nova època fosca, però no per manca de testimonis, sinó per excés. El tema és que cinc anys desprès em trobo de nou amb una cosa semblant: el periodista asceta.

Sembla clar que ha mort el periodista de redacció. L'època de contractes, viatges pagats, de "m'acompanya en Pep, el fotograf de l'àgencia..." s'ha acabat. Ara tot seran col·laboracions, freelances, articles puntuals o comprats. Abans, el diari pagava el viatge, l'hotel sortia gratis i tota la pesca. Ara hauràs de pagar la connexió a internet.

Els que n'entenen diuen que el periodista del segle XXI ha de tenir les següents qualitats o característiques. La primera és una passió infinita per un àmbit, ser un fan, ser l'ombra d'alguna cosa i dedicar-s'hi amb cor i ànima, deixant-hi la pell. Has de tenir una actitud fervorosa vers allò que segueixes, dedicar-li tants esforços fins que al final tu i la cosa us confongueu, us fusioneu. És igual el que, però el cas és que tu siguis la màxima autoritat quan algú vulgui saber alguna cosa sobre el tema.

La segona és la creació d'un perfil, d'una marca pròpia. Que no siguis un blogger més: el teu nom ha de ser conegut arreu. Tothom quan senti el nom ha d'aixecar les celles i dir "oh, E**** G******* és aquí?!" i actuar de manera gairebé venerativa: les teues cròniques i posts seran rebuts com la paraula verdadera, com una autoritat periodística. Per això, hom ha de trobar el seu propi camí de coneixement i de transmissió, la seua propia via. Si crea escola i ordre, millor.

La tercera de les característiques definitòries del periodista té a veure amb la recompensació. Com deiem, allò dels plusos, dietes, sous... bah, bah. Són coses antiquades, luxes de classe mitjana. Al que tota persona que escriu aspira és a ser llegit, a rebre un feedback. Les publicacions digitals i en paper es classifiquen pel tràfic, per l'audiència, que no dóna de menjar, però fa que et convidin a piscolabis al Salambó de tant en tant. Si escrius aquí, tens m tràfic; si escrius allà, tens m+n en què n és el tràfic provinent de tot aquell que entra a la web del grup editorial del qual depèn el web. Està clar: seràs retribuït en comunicació amb altres persones que, a la llarga, et salvaran si caus en desgracia, diuen.

Per tant, per dir-ho amb un eslògan, el periodista del segle XXI és com l'asceta del segle III. Fe, dedicació, santificació i recompensa comunicacional són els seus principis. O en altres paraules: el periodista de les nostres dècades haurà de ser un fanàtic, un incansable i un mort de gana, haurà de volcar-se en un tema fins perdre la noció de realitat i relativitat, fundir-se amb ell, esperar ser sant i patró dels seguidors de tal cosa i no aspirar a res més que ser escoltat per la Gran Orella. És clar que aquesta no és la única visió del periodista blogger, n'hi ha d'altres. El que està clar és que el nou jourlanist viurà i morirà en la més pura de les misèries però serà venerat.

Estupendo