God save the King!

Una raó per ser monàrquic

Sóc conscient que el títol d'aquest article pot donar lloc a confusió, sobretot per aquells que tenen i tenim la mala costum de llegir tant sols els titulars dels textos, i creure que amb això ja en tenim suficient per saber què diuen. Així que el primer pas en aquest article serà professar la meva creença en la República. No obstant, la monarquia és un mal menor per evitar el cataclisme nacional.

Avui es compleix el cinquantè aniversari de la firma del Tractat de Roma, en què sis països posaven les primeres pedres del que avui és la Unió Europea. Coincidint amb això, Espanya és noticia per un altre afer que ha preocupat seriosament Europa. El Partit Popular ha fet una crida a boicotejar el grup Prisa ―grup que controla el diari El País, la ràdio Cadena Ser i el canal Cuatro, les editorials Alfaguara, Santillana i Taurus, entre altres plataformes― per unes declaracions del seu president, Jesús de Polanco, en l'última junta d'accionistes, en què va dir que “es muy dificil ser neutral cuando una de las partes considera que vale todo con tal de recuperar el poder” i “en unos momentos en los que hay que desea volver a la Guerra Civil”. Rajoy va respondre que està ofès per aquestes declaracions, demana que siguin retirades i proposa un boicot als seus productes i a les empreses col·laboradores i anunciants al grup Prisa. Les reaccions no s'han fet esperar: tots els partits condemnen el boicot, el Partit Socialista Europeu es mostra “horroritzat” i Reporters Sense Fronteres denuncien el fet.

Des de que el PSOE va arribar al poder fa ja tres anys, el PP ha mantingut una actitud incendiaria en contra del govern. Els partits a l'oposició tenen el dret, evidentment, de criticar quan les polítiques oficials no agraden, inclòs de sortir al carrer. És un dret que a ningú li és negat. Però, en aquests anys, i sobretot en els últims mesos, hem sentit declaracions que no es tenien perquè haver tolerat en una societat plenament europea. Així, hem sentit insults i desqualificacions a ministres i el mateix President, escollit per 11 milions d'espanyols de forma lliure i democràtica; hem vist gestos ofenosos i cridòries en els plens de les cambres representatives de la nació espanyola, el Congrès i el Senat; hem sigut testimonis de manifestacions en contra del President i del Govern, sense proposar arguments ni polítiques millors; hem escoltat declaracions fantasioses, en què s'acusaven alguns partits, personalitats i el mateix govern de cedir i vendre's a ETA; hem observat com es critiquen sense pudor les resolucions del Poder Judicial. I la llista és llarga.

Segons aquests fets el Partit Popular és un partit d'extrema dreta: no accepta els resultats democràtics, desprestigia les institucions, és demagog, insulta els espanyols que no pensen com ells... Això, benvolguts lectors, són fets greus en democràcia. Què passaria si qualsevol altre partit acusés als votants del partit popular de ser mediocres i indecents espanyols. Sumem-li les banderes i proclames pròpies del franquisme, de la intolerància, l'insult i la violència que s'arramben perillosament en el si de l'opinió pública, cada cop més dividida. Sumem-li per últim les amenaces més que advertències del militar que va dir que l'exèrcit podia intervenir en cas de que la integritat nacional es veiés amenaçada, tal i com marca la Constitució, en referència a l'Estatut de Catalunya. Realment el clima que estem vivint és un clima prebèlic.

Algunes persones d'esquerres, progressistes, demòcrates i tolerants hem començat, amb el pas del PP a l'oposició, a tenir por. Por perquè l'espiral no sap ni ella mateixa quan s'aturarà. Realment, tot i que les declaracions de Polanco són desencertades ―per la persona que és i pel que representa―, Rajoy, Acebes, Zaplana i Aznar s'estan passant de la ratlla i l'ambient es crispa sense que l'esquerra pugui posar-hi fre. Si amb un creixement econòmic alt i sostenible, si amb polítiques socials importants no n'hi ha prou per presentar-se a la ciutadania amb el cap ben alt, què cal fer? Passa a l'insult i a l'espectacle barroer? Alguns diuen: no tranquil, el poble sabrà al final qui ha fet feina i qui s'ha dedicat als arguments barats. Jo responc: sí, així igual va passar amb la República. ¿I si vivim les mateixos insults i les mateixes desqualificacions, en fi, la mateixa dreta que ens va portar al cataclisme del franquisme, perquè no fem cap a un nou cop d'Estat?

La resposta és el Rei. És un rei passiu, que regna però no governa, que inaugura i saluda, però que ja va treure les castanyes del foc a la democràcia quan el 23-F i que és l'únic bastió que els conservadors d'aquest país encara respecten, desprès de demostrar que ni el Poder Legislatiu, l'Executiu, el Judicial, els Governs Autonòmics i, en fi, el conjunt de ciutadans mereixen el menys mínim tracte de cordialitat. El Rei i les seves, doncs, fermes creences democràtiques són la millor (o única) garantia d'estabilitat democràtica del nostre país. Estic segur, doncs, que el Rei sabrà frenar amb mà de ferro qualsevol intent seriós de desestabilitzar el país, tot i que no estaria malament que mostrés la seva presència ja, en aquests moments. Que els republicans haguem de confiar en la figura del Rei per respirar tranquils als carrers i a les Universitats no crec que sigui senyal de salut democràtica. La reforma federal i republicana haurà d'esperar. Llarga vida al Rei!