Aquests dies estan apareixent als mitjans de comunicació notícies en relació a les detencions per presumptes abortaments il·legals en algunes clíniques espanyoles (aprofito per recomanar el reportatge del diari El País del dia 17/XII/07 "¿Está caducada la ley del aborto?"). No estic al corrent de les detencions i dels casos (estic en època d'exàmens), així que el que no faré és fer un judicici sobre els implicats. El que faré és llançar algunes reflexions sobre l'assumpte.
La llei espanyola sobre l'abortament fou aprovada fa 22 anys, sens dubte, amb una polèmica important. Grosso modo, aquesta llei permet l'abortament en embarassos fruits de violació, amb greus deficiències en el fetus o que comportin perill per a l'embarassada. L'any 98 es preveia una actualització amb una ampliació dels plaços, però no s'arribà a aprovar per l'absència d'alguns diputats progressistes, entre ells el mateix Felipe González (sic). Ara ens trobem al 2007, amb la mateixa llei i el candidat socialista José Luís Rodríguez Zapatero que "planteja incloure en el programa socialista" per a les eleccions del març del 2008 una reforma --ampliativa, suposo-- d'aquesta llei (consultar notícia). El que hi ha a la resta d'Europa és un marge una mica més ampli en els plaços.
Per què l'abortament crea tanta controvèrsia? Les opinions conservadores al respecte creuen que l'abortament és un assassinat (l'Esglèsia defineix l'abortament com un genocidi) d'un infant. Les més tolerants afirmen que hom ha d'assumir les pròpies responsabilitats (el típic "a apexugar!") i que cal vigilar a l'hora de fer segons quines coses. És realment així?
L'abortament no és l'assassinat d'un ésser humà. Si fos un assassinat o una mort, s'enterraria el cadàver en un cementiri i hi hauria una làpida que posaria la identitat i la durada de la vida del difunt. Com que un fetus no té ni nom ni està registrat, ja que hom consta com a viu quan se l'inclou al registre civil, no se l'enterra. En altres paraules, per a què hom visqui primer es fa necessari el seu naixement, no la seua concepció.
No obstant, els fetus en un avançat estat de gestació estan vius poden sobreviure fora de l'úter i acabar la seua gestació. Cal esperar que amb el temps es podrà gestar una criatura des del seu inici (inseminació in vitro) fins als nou mesos. A més, els fetus, a partir d'uns mesos, s'alimenten, respiren (respiració sanguínia), expulsen excrements i es mouen (requisits per a determinar un ésser viu d'un no viu). I encara més, perceben i pensen. Una primera aproximació seria marcar una setmana màxima (quan el cor comença a bategar, quan hi ha notícies d'impulsos neuronals, etc) que haurien de determinar els experts, però no seria sorprenent que no s'arribés a una conclusió...
La clau rau en diferenciar "ésser humà en potència" (fetus) "d'ésser humà en acte" (persona). Ortega i Gasset proposava la història pròpia (individual i contextual) com a ciència de l'individu. És a dir, allò que ens fa propiament nosaltres és el conjunt d'històries i experiències viscudes. Un massa amorfa de cèl·lules NO és una persona per molt que els salvaguardes del cristianisme ho repeteixin. Allò serà una persona, és cert, però encara no ho és. Hom té experiències (recordables) pocs mesos desprès del naixement, però hi ha experiències anteriors, però ell no n'és subjecte, sinó objecte. És a dir, hom és persona desprès del naixement i quan esdevé subjecte (es relaciona amb l'entorn, pensa). Abans, hom és un ésser humà, però en potència, que encara no s'ha realitzat.
Per tot això, s'ha d'ampliar la llei sobre l'abortament, extendre-la a tota dona (millor parella) que ho necessiti o ho trobi convenient. L'abortament ha de ser un exercici de plena llibertat i de consciència i responsabilitat individual. L'Estat no pot limitar l'exercici d'una llibertat que no invaeix la dels altres individus ja que hem vist que encara no són vius ni consten com a vius a les estadístiques i registres. Per què? per llibertat, com acabo de dir, però també per amor i per benestar. Per amor sobretot en vers al fill que es vol tenir. Quan una família vol un fill o filla, no vol que creixi amb el màxim d'oportunitats, benestar i recursos possibles? Els pares valoraran, doncs, quin és el millor moment per tenir-lo (segurament amb uns ingressos suficients i estables, tenint salut, espai, etc.) i així l'infant creixerà amb amor i recursos. Per què fer néixer nens i nenes que no tindran el ebnestar necessari per a un bon desenvolupament? No és millor ajornar el creixement d'aquest infant fins que els pares ho trobin convenient? És evident que una parella d'adolescents que no han acabat la seua formació (obligatòria fins i tot), que no són prou madurs i que no tenen cap ingrès no poden fer-se càrrec d'un infant.
Estendre la possibilitat de l'abortament no és un precepte per als adults. Estendre la possibilitat d'abortar és mirar pel benestar dels infants futurs, que, sinó, hauran de créixer en un ambient possiblement no gens òptim. Tenir un fill sempre és per amor i no pot ser mai imposat pels esdeveniments. Una criatura no és un sac que cal carregar (que cal apexugar). Una criatura és un acte amorós i voluntari. Si a l'infant no se li pot proporcionar l'amor, l'esforç, l'atenció i els diners suficients, per què tenir-lo?
La llei espanyola sobre l'abortament fou aprovada fa 22 anys, sens dubte, amb una polèmica important. Grosso modo, aquesta llei permet l'abortament en embarassos fruits de violació, amb greus deficiències en el fetus o que comportin perill per a l'embarassada. L'any 98 es preveia una actualització amb una ampliació dels plaços, però no s'arribà a aprovar per l'absència d'alguns diputats progressistes, entre ells el mateix Felipe González (sic). Ara ens trobem al 2007, amb la mateixa llei i el candidat socialista José Luís Rodríguez Zapatero que "planteja incloure en el programa socialista" per a les eleccions del març del 2008 una reforma --ampliativa, suposo-- d'aquesta llei (consultar notícia). El que hi ha a la resta d'Europa és un marge una mica més ampli en els plaços.
Per què l'abortament crea tanta controvèrsia? Les opinions conservadores al respecte creuen que l'abortament és un assassinat (l'Esglèsia defineix l'abortament com un genocidi) d'un infant. Les més tolerants afirmen que hom ha d'assumir les pròpies responsabilitats (el típic "a apexugar!") i que cal vigilar a l'hora de fer segons quines coses. És realment així?
L'abortament no és l'assassinat d'un ésser humà. Si fos un assassinat o una mort, s'enterraria el cadàver en un cementiri i hi hauria una làpida que posaria la identitat i la durada de la vida del difunt. Com que un fetus no té ni nom ni està registrat, ja que hom consta com a viu quan se l'inclou al registre civil, no se l'enterra. En altres paraules, per a què hom visqui primer es fa necessari el seu naixement, no la seua concepció.
No obstant, els fetus en un avançat estat de gestació estan vius poden sobreviure fora de l'úter i acabar la seua gestació. Cal esperar que amb el temps es podrà gestar una criatura des del seu inici (inseminació in vitro) fins als nou mesos. A més, els fetus, a partir d'uns mesos, s'alimenten, respiren (respiració sanguínia), expulsen excrements i es mouen (requisits per a determinar un ésser viu d'un no viu). I encara més, perceben i pensen. Una primera aproximació seria marcar una setmana màxima (quan el cor comença a bategar, quan hi ha notícies d'impulsos neuronals, etc) que haurien de determinar els experts, però no seria sorprenent que no s'arribés a una conclusió...
La clau rau en diferenciar "ésser humà en potència" (fetus) "d'ésser humà en acte" (persona). Ortega i Gasset proposava la història pròpia (individual i contextual) com a ciència de l'individu. És a dir, allò que ens fa propiament nosaltres és el conjunt d'històries i experiències viscudes. Un massa amorfa de cèl·lules NO és una persona per molt que els salvaguardes del cristianisme ho repeteixin. Allò serà una persona, és cert, però encara no ho és. Hom té experiències (recordables) pocs mesos desprès del naixement, però hi ha experiències anteriors, però ell no n'és subjecte, sinó objecte. És a dir, hom és persona desprès del naixement i quan esdevé subjecte (es relaciona amb l'entorn, pensa). Abans, hom és un ésser humà, però en potència, que encara no s'ha realitzat.
Per tot això, s'ha d'ampliar la llei sobre l'abortament, extendre-la a tota dona (millor parella) que ho necessiti o ho trobi convenient. L'abortament ha de ser un exercici de plena llibertat i de consciència i responsabilitat individual. L'Estat no pot limitar l'exercici d'una llibertat que no invaeix la dels altres individus ja que hem vist que encara no són vius ni consten com a vius a les estadístiques i registres. Per què? per llibertat, com acabo de dir, però també per amor i per benestar. Per amor sobretot en vers al fill que es vol tenir. Quan una família vol un fill o filla, no vol que creixi amb el màxim d'oportunitats, benestar i recursos possibles? Els pares valoraran, doncs, quin és el millor moment per tenir-lo (segurament amb uns ingressos suficients i estables, tenint salut, espai, etc.) i així l'infant creixerà amb amor i recursos. Per què fer néixer nens i nenes que no tindran el ebnestar necessari per a un bon desenvolupament? No és millor ajornar el creixement d'aquest infant fins que els pares ho trobin convenient? És evident que una parella d'adolescents que no han acabat la seua formació (obligatòria fins i tot), que no són prou madurs i que no tenen cap ingrès no poden fer-se càrrec d'un infant.
Estendre la possibilitat de l'abortament no és un precepte per als adults. Estendre la possibilitat d'abortar és mirar pel benestar dels infants futurs, que, sinó, hauran de créixer en un ambient possiblement no gens òptim. Tenir un fill sempre és per amor i no pot ser mai imposat pels esdeveniments. Una criatura no és un sac que cal carregar (que cal apexugar). Una criatura és un acte amorós i voluntari. Si a l'infant no se li pot proporcionar l'amor, l'esforç, l'atenció i els diners suficients, per què tenir-lo?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada