Avui, el vinyetista treu una bona vinyeta sobre la crisi. Tan bona com les últimes vinyetes dels últims quatre anys.
Els informatius informen de nous informes de nous corruptes, més corruptes que els anteriors corruptes dels últims quatre anys.
Els moviments socials mobilitzen de nou aquells i aquelles que volen moure les coses. Però les seues mobilitzacions no mouen els inmobilistes des de fa quatre anys.
L'editorial edita novament un llibre sobre la crisi, que els llibreters s'esforcen en destacar enmig de tantes altres novetats editorials sobre la crisis dels últims quatre anys.
El govern nacionalista nacionalitza de nou el sentiment nacional mentre desnacionalitza els serveis nacionals, tal i com porta fent des de fa quatre anys.
La compra de deute estatal per fer front al deute estatal dels últims quatre anys endeuta encara més l'estat endeutat sobre una societat endeutada que està farta de comprar deute estatal des de fa més de quatre anys.
La roda de premsa que Mariano Rajoy i Angela Merkel han concedit avui als mitjans de comunicació des de Berlín m'ha recordat, tot de sobte, una altra roda de premsa entre dos mandataris europeus, d'un d'ells espanyols. És la que us enllaço a continuació, entre Zapatero i Berlusconi, ambdós sortosament apartats de la primera línia política. Berlusconi és preguntat pel periodista d'El País (Miguel Mora era en aquell temps el corresponsal a Roma?) sobre l'escàndol de la mansió del dirigent on es destapà l'escàndol de prostitució, escàndol publicat en exclusiva per El País. Avui, el rostre gèlid de Merkel semblava el de Zapatero el 2009, a la vora d'un homònim acorralat per la premsa.
Més enllà dels paral·lelismes de la figura, em preocupa profundament la semblança dels contextos. Quan semblava que Berlusconi no podia suportar un altre escàndol més, il Cavaliere aguantava i aguantava i, de celebrar-se comicis, no semblava descabellat pensar que seguiria en el poder. Però llavors, els déus se li van girar en contra i van llençar una tempesta de prima de risc. El preu del bo del tresor italià va superar l'espanyol ("no estamos tan mal" es deia aquí) i Berlusconi va haver de dimitir per no comptar amb la confiança dels mercats. Merkozy va apadrinar un "tecnòcrata" com Monti i la democràcia italiana, ni estava ni se l'esperava. D'un dia per l'altre, Berlusconi fugia amb cotxe, Napolitani demanava govern a Monti i la prima de risc iniciava el seu descens. Monti no era Berlusconi i amb això n'hi havia prou.
La història nostra és ben similar. El mateix diari, El País, destapa uns escàndols que posen contra les cordes l'actual president del govern per haver rebut, pressumtament, sobresous de manera periòdica i il·legal. Que bona part del ventall periodístic i polític expressi els seus dubtes sobre la continuïtat de Rajoy al capdavant del govern no és suficient i ell s'enroca en la falsedat de tot l'assumpte. Que els ciutadans protestin al carrer i al Twitter i que la recollida de signatures per la seua dimissió comenci a albirar el milió de firmants (1/11 part dels vots que va recollir el PP el 20N del 2011) no sembla ni tan sols importunar-lo. Com Berlusconi.
Rajoy i Merkel, ahir a Berlín
Avui, però, han passat coses. Si divendres, dia posterior a la publicació de l'escàndol, el ministre de Guindos deia que el cas Bárcenas no tenia impacte en la prima de risc, avui segurament no es mostraria tan segur. La prima de risc ha pujat 34 punts des del divendres, la pujada més brusca des de fa més de dos mesos. Jo no crec que la prima de risc sigui indicatiu fidedigne de la situació econòmica d'un país ni crec que n'haguem de fer proselitisme. Sí que em preocupa el fet que sigui raó o excusa dels mercats per intervenir de manera decidida en el funcionament democràtic dels estats. Com succeí a Itàlia.
El fet que el debilitament fatal es produeixi al vell estil Kane i no per la pressió ciutadana, sense restar validesa a les proves aportades (ni als ciutadans que fem el que podem), escampa una ombra de sospita més que raonable sobre la publicació de l'escàndol. El rentat de cara que les últimes exclusives han suposat per El País i per El Mundoescombra actuacions recents de mal periodisme ―com la fotografia del fals Chávez intubat, l'ERE d'un terç de la plantilla o les ocurrències sobre Artur Mas― així com el revisitat tòpic de la crisi de la premsa en paper. En poc més de dues setmanes els dos mitjans generalistes han deixat de ser la transcripció de les atrocitats del capitalisme més despiadat per tornar fer sonar aquella música de garants de la Transició i la democràcia. Fins i tot sona fina l'harmonia entre ambdues línies editorials, tradicionalment contràries.
S'obra un escenari complex a partir d'ara. Les probabilitats que es compleixi allò que es deia fa un any del sobrenom del president "Mariano Rajoy, el Breve" semblen augmentar per moments i es fa difícil creure que celebri l'equador de la legislatura. La possibilitat de la caiguda del govern en ple i la designació a dit d'un tecnòcrata és cada cop més factible i, segons preveig que ens faran creure ambdós diaris manu editorialis, cada cop més desitjable per una ciutadania que ni entén que darrera de tota tècnica hi ha una ideologia ni suporta la italianització de la política espanyola.
La lectura de la premsa del dia pot acabar amb un cabreig monumental si no es pren la distància adequada. Les indignacions se succeeixen a cada pàgina, canviant d'intensitat i de mode, però mai desapareixent. Quan no són declaracions o titulars desafortunats, són mesures perverses o realitats que voldríem impròpies.
Llegeixo que els mercats ara diuen que les autonomies no són bones per a les finances de l'estat. Em semblen greu tres coses: primera, que els mercats estiguin poblats per economistes mediocres o per malvats que mereixen comparèixer al TPI perquè si no no s'entenen els equívocs o les mentides que apareixen setmana sí, setmana també als mitjans; segona, el seguidisme que el president Zapatero fa d'aquests mercats, aniquil·lant qualsevol debat ideològic o polític, i no diguem qualsevol resquici del seu passat de progressista amb talant; i en tercer lloc, el canvi de discurs de segons quins sectors de la societat. Amb l'excusa de la confiança dels mercats (mercats de què, de qui), aquests sectors van clamar per 300 milions de liquidesa pels bancs per donar crèdits (tu els has vist? Jo tampoc). Desprès va ser la necessària reforma laboral, les conseqüencies de la qual veurem d'aquí 20 anys en forma de misèria, si no de violència social. Seguidament la privatització d'AENA amb ridícul aeri internacional inclòs featuring José Blanco, ministre de Foment de problemes, i Reagan com a autor intel·lectual. Per últim, la panacètica reforma de les pensions, la qual hauria de portar la següent citació a la primera pàgina: “'Viure més de 40 anys és immoral' Fiodor Dostievsky”
Però l'última, com deia, és la que ara treu el cap per aquest pou de la porqueria neoliberal: les autonomies no són rendibles. I els polítics i economistes de tradició burgesa s'han quedat amb cara d'estaquirots quan han vist que qui els subministra la droga els la hi pot jugar i abandonar-los quan els hi convè. I ara, és clar, tots a córrer: les autonomies no es toquen (almenys la nostra) i Zapatero és un venut als mercats. I Zapatero, el Zapatero de l'Espanya plurinacional, què diu? Que ho diuen els mercats. M'agradarà veure al Duran de la suor, la sang i les llàgrimes.
Però no s'acaba aquí el diari. Continua amb l'esperança del govern que capital privat es faci amb el capital de les caixes, amb la convenció onanística del PP, on sembla que no hi ha ni un sol periodista amb la valentia de realitzar una pregunta incòmoda. Però és clar, és que Rajoy no deixa fer preguntes. Ni un sol article sobre la previsible política del PP. Ni un.
Però a les pàgines de comunicació arribem al súmmum: les televisions assagen el 3D. Fantàstic. Els programes pioners, endevinin. Esports, porno i curses de braus. No hase falta decir nada más.
Si no estigués tant indignat estaria molt content. M'encanta encertar les prediccions. Fa dos anys discutia amb professors que amb l'actual crisi Espanya retornaria a un nivell relatiu similar al de 1975 o anterior. L'última prova, el Pepe, vente para Alemania Segunda Parte, la retallada dels drets econòmics i la involució autonòmica que sembla que iniciem. Aquí teniu la predicció de la setmana: tindrem moments tràgics i violents d'aquí pocs anys i, la veritat, no em sabran gaire greu.
Al nostre país viuen 7 milions d'ànimes, de les quals un bon nombre d'elles troben suficient temps per redactar cartes al director de La Vanguardia (Josep Antich, un subjecte digne d'admirar). Sembla mentida, però són una turbamulta, membres de classes altes i classes mitjanes els que escriuren al diari. Hom podria trobar una estoneta, si deixés els plats per fregar, si fes esperar una mica la xiqueta, per parlar d'un tema verdaderament preocupant, com les injusticies més flagrants. Però no, resulta que hi ha moltíssima gent(ussa) que troba temps per expressar les opinions més estultícies sobre els temes més banals. Quan hom mira les perles de la literatura a mig camí de l'epístola dominical i l'article d'opinió que la penya escriu a La Vanguardia nota com una indignació li creix des de les pàgines per les falanges, les extremitats superiors (braços) i s'escampa pel cos com un orgasme invers: comença per les puntes i acaba als ous, que volen esclatar. Es com un Billy Elliot monstruós, que intenta aguantar-se el Hulk que porta a dins.
Un les llegeix i al·lucina. Es pregunta pels gilipolles que les escriuen, pels fills de puta que les seleccionen (si aquells són malalts, aquests directament són desequilibrats perillosos que haurien d'estar tancats -o potser ja n'estan) i acaba preguntant-se per un mateix, com ha estat prou imbècil again per tornar obrir la maleïda secció d'opinió pública del rotatiu. Una concadenació absurda d'individus que, lligats i relligats pel sistema de Jakobson -emissor, receptor i missatge, amb el encerclat del canal, que també té un paper important (els perturbats de seleccionadors)- ens converteixen a tots en un rei de les rates, units per la merda i per l'esquena, amb moviments grotescos i descompasats, enmig de xisclets d'horror, dolor i sentiment d'inutilitat.
La temàtica dels escrits varia d'allò més. Et pots trobar una carta sobre la comarcal G-13 al seu pas per Sant Hilari de Sacalm a la vora d'una carta d'una indignada pel Constitucional i a sota d'una que diu que el Guardiola és el millor que ha passat per Barcelona des de Pere el Gran i que els polítics n'haurien d'aprendre. Són mítiques les col·leccions de cartes sobre temes com els mitjons de rombes o el paper de vàter, i és que al prestigiós diari de tant en tant li dóna per acceptar cartes de subnormals ociosos (el que per ells són cronistes de la vida barcelonesa...) que inicien una cadena de respostes d'altres defensors del bon gust i la civilitat (ineptes amb manca carinyoafectiva, seria el diagnòstic). ¿Què provoca que algú destini dos hores de la seua vida a escriure sobre els escuradents i no sobre els escurabutxaques (és a dir, els bancs)? Misteris que mai descobrirem...
discussió sobre la civilitat de l'escuradents de dos destacats membres de la societat civil catalana
L'última joia per a les hemeroteques ha sigut un palurdo de 32 anys que es va lligar a una estudiant de medicina (12 anyets menys senyors, 12) a Calella de mar (miraquesmacuelllocoi?) una nit d'estiu. I ara estan junts gràcies a la publicació de les respectives cursilades a la secció de cartes del diari, prenen un gelat a l'Escribà i escolten Els Amics de les Parts. Busqueu-les, són per creure que les pel·lícules de Michell Pfeiffer són reals. Mireu que lligo poc, però si un dia em veig obligat a recórrer a La Vanguardia per lligar (em refereixo a la secció de cartes, no a la de contactes, que diuen que aporta grans beneficis als diaris), juro que utilitzaré pseudònim i només ho confessaré sota tortura.
Tot i aquesta parafernàlia, es produeix un fenomen d'exclusivitat força interessant. Cada dia publiquen unes 10 cartes de les milers que deuen rebre. Aconseguir que surti publicada, doncs, és motiu de celebració ja que molt pocs ho aconsegueixen. La capacitat influència és bastant minsa, però les dificultats són molt grans. No tothom pot aconseguir-ho, això està clar. Per fer-ho, has de passar pel filtre com si fossis un mocador de seda, un objecte lubricat per l'orifici vanguardista, m'enteneu oi? Si voleu que us publiquin una carta al director a La Vanguardia heu d'introduir en l'escrit almenys una de les següents referències:
1.- Encara que parleu de processos tant inconnexos que ni Déu podria coordinar (com que us heu perdut buscant una bústia perquè l'urbano no us ha dit que "no tengo ni pajotera idea, señora" i la carta s'ha perdut per Correus), heu de dir que el mínim comú denominador de la responsabilitat és l'administració, esa cosa, que és una puta merda, que té la culpa de tot, dels pitjors mals, de la mort del Floquet de Neu, de la crisi (sí, sí, de la crisi sobretot), de les retensions, de l'anorèctia...
2.- Encara que parleu de problemes més antics que les sandàlies, com l'alcoholisme, la mala educació dels nens, de com de sols estan els avis, de com de brutes estan les Rambles o les platges, heu d'acabar dient que vivim en un món decadent, sense valors ni moral (un consell, utilitzeu el civisme i l'esforç). Els valors ho són tot, sense els valors no som res. Els valors, els valors, els valors über alles. Probablement qui ho escrigui sigui dels que van a confessar-se cada setmana (desconfia dels que es confien massa sovint... pequen molt), però com sempre, són els que més saben de valors. Tu tira pa lante manolo. Esforç, suor i llàgrimes, encara que no hagis fotut pal a l'aigua i els papás t'ho hagin regalat tot. Civisme? No n'hi ha, on anirem a parar, que Déu ens agafi confessats, mentre agafem el cotxe per comprar el pa i no cedim el lloc als Ferrocatas als homes amb muletes perquè has treballat molt aquell dia. Ah, i és clar, els joves (joves: tota persona entre els 13 i els 36 que no són els meus fills) encarnen tots els mals. Les persones d'edat adulta són respectables i dignes, però alguna cosa ha passat que els seus fills han sortit petits genets porretes de l'Apocalipsi. En algun moment devien fer el canvi, segurament en la institució sanitària on van nèixer (la Quirón està exclosa), la qual cosa us remet a la condició 1a. (això es cura llegint La Vanguardia entre els 30 i els 35 en una dosi diària i doble el diumenge)
3.- Encara que el problema sigui medioambiental, col·lateral o còsmic, que s'escapi de les mans humanes i divines, la causa última de tot problema és la falta de lideratge que viu la nostra societat. Cal un governant amb mà fèrrea, amb el qual això que ens passa no passaria. No cal citar temps anteriors concrets, només al·ludir que això abans no passava. Aquí el matís ha de ser fi. Cal parlar d'un lideratge a l'estil de Churchill, baixet, gordet, però matón, decidit, que no s'estigui per òsties socialdemòcrates o experiments socials.
Va, proveu d'escriure un text sobre... que sé jo... la pesca de truites al Llobregat o el suposat cosmopolitisme dels entrepans PANS&COMPANY. La primera pot acabar criticant des dels guardaboscos fins als inspectors de consum; la segona, sobre la debacle dels valors tradicionals i la gastronomia de qualitat a favor de l'psomifagia barata i ràpida, signe dels temps que corren, que no valoren ni la mare que els va parir. Acabarem alimentant-nos de cucaratxes seques, cosa que ja feien els grecs. I és que tot torna, i de fet res se'n va, tot és cíclic. Tots esperem l'arribada del nou messíes.
