diumenge, 4 d’agost del 2013
Família, he fet una expo!
dilluns, 4 de març del 2013
Què has aprés avui? - XVIII: El cinema és cosa d'homes
M'imagino una nova forma d'activisme: en les sales de cinema, xiular per cada pregunta del test superada.
diumenge, 5 d’agost del 2012
La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions
dissabte, 23 de juny del 2012
"El mapa y el territorio" de Houellebecq
dimarts, 1 de febrer del 2011
Jo només vull ser periodista cultural
En fi, ja ho veieu, molt dolent. Però el que m'interessa ara és l'associació facilona però ei-sóc-un-estudiant-que-relaciona-conceptes d'"època fosca", la medieval, de la que en tenim relativa poca informació comparada amb altres èpoques, amb una nova època fosca, però no per manca de testimonis, sinó per excés. El tema és que cinc anys desprès em trobo de nou amb una cosa semblant: el periodista asceta.
Sembla clar que ha mort el periodista de redacció. L'època de contractes, viatges pagats, de "m'acompanya en Pep, el fotograf de l'àgencia..." s'ha acabat. Ara tot seran col·laboracions, freelances, articles puntuals o comprats. Abans, el diari pagava el viatge, l'hotel sortia gratis i tota la pesca. Ara hauràs de pagar la connexió a internet.
Els que n'entenen diuen que el periodista del segle XXI ha de tenir les següents qualitats o característiques. La primera és una passió infinita per un àmbit, ser un fan, ser l'ombra d'alguna cosa i dedicar-s'hi amb cor i ànima, deixant-hi la pell. Has de tenir una actitud fervorosa vers allò que segueixes, dedicar-li tants esforços fins que al final tu i la cosa us confongueu, us fusioneu. És igual el que, però el cas és que tu siguis la màxima autoritat quan algú vulgui saber alguna cosa sobre el tema.
La segona és la creació d'un perfil, d'una marca pròpia. Que no siguis un blogger més: el teu nom ha de ser conegut arreu. Tothom quan senti el nom ha d'aixecar les celles i dir "oh, E**** G******* és aquí?!" i actuar de manera gairebé venerativa: les teues cròniques i posts seran rebuts com la paraula verdadera, com una autoritat periodística. Per això, hom ha de trobar el seu propi camí de coneixement i de transmissió, la seua propia via. Si crea escola i ordre, millor.
La tercera de les característiques definitòries del periodista té a veure amb la recompensació. Com deiem, allò dels plusos, dietes, sous... bah, bah. Són coses antiquades, luxes de classe mitjana. Al que tota persona que escriu aspira és a ser llegit, a rebre un feedback. Les publicacions digitals i en paper es classifiquen pel tràfic, per l'audiència, que no dóna de menjar, però fa que et convidin a piscolabis al Salambó de tant en tant. Si escrius aquí, tens m tràfic; si escrius allà, tens m+n en què n és el tràfic provinent de tot aquell que entra a la web del grup editorial del qual depèn el web. Està clar: seràs retribuït en comunicació amb altres persones que, a la llarga, et salvaran si caus en desgracia, diuen.
Per tant, per dir-ho amb un eslògan, el periodista del segle XXI és com l'asceta del segle III. Fe, dedicació, santificació i recompensa comunicacional són els seus principis. O en altres paraules: el periodista de les nostres dècades haurà de ser un fanàtic, un incansable i un mort de gana, haurà de volcar-se en un tema fins perdre la noció de realitat i relativitat, fundir-se amb ell, esperar ser sant i patró dels seguidors de tal cosa i no aspirar a res més que ser escoltat per la Gran Orella. És clar que aquesta no és la única visió del periodista blogger, n'hi ha d'altres. El que està clar és que el nou jourlanist viurà i morirà en la més pura de les misèries però serà venerat.
dissabte, 11 de setembre del 2010
Humanitats

diumenge, 8 d’agost del 2010
L'oratòria com a síntoma
Ara bé, si fem un pas enrere i ens ho mirem amb calma, veurem que si s'apel·la a aquests valors és perquè estan desvalorats. Tindria sentit parlar de democràcia si aquesta fos desenvolupada plenament? ¿Ens emocionariem sentint a parlar de l'alliberació de la dona si la dona estigués alliberada, encara que creiem que la dona lliure és el pilar de la nostra societat? Aplico el principi que hom no valora quelcom fins que li és arrebatat. Concretem: podem valorar quelcom intrínsec a la nostra cultura, però el versar-ne indica que hi ha una preocupació al voltant, és a dir, que no hi és o que està malmesa. Us imagineu que constantment hi haguessin discursos en defensa l'escolarització obligatòria? No, perquè està assolida i integrada. En canvi, sobre l'esforç a les aules, tothom se n'ompla la boca. És a dir, qui diu com de bons són els amics és perquè se sent sol, qui creu que "España sólo hay una" és perquè n'hi ha moltes, qui diu que som moderns és perquè som antics, etc.
L'anunci d'Estrella Damm sobre les coses ben fetes és un exemple. Aquest anunci identifica la feina ben feta del Futbol Club Barcelona amb el tarannà del ser català: treballar, esforçar-se, perseverar, innovar... en fi, fer les coses ben fetes. Reconeixem-ho: a tots ens ha encandilat i hi ens hi hem identificat com a catalans; hem pensat realment que aquí fem les coses millors que allí (un lloc indeterminat, però no costa gaire fer la dicotomia...). Però queden uns interrogants que sembla que ningú ha pensat: el Barça guanya sempre? Realment fem la feina tan ben feta? I encara més: des de quan la rumba i la cervesa s'associen a la feina ben feta? El Barça no sempre juga bé, Catalunya no és model de gairebé res i si treballéssim amb rumba i una estrella ens fotrien al carrer als dos dies.
Estarem d'acord que l'anunci és un bon joc d'il·lusions, que juga amb els somnis (èxit, modernitat, dinamisme) amb els ídols (tots els que surten) i l'alegria (cervesa, rumbeta, platja). El mateix passa amb tants altres exemples de discursos. Qualsevol polític diu que la joventut és el tresor més valuós d'un poble. Ens podem creure valuosos al sortir del meeting i l'endemà al matí mentre esmorzem, però més enllà la realitat se'ns mostra com un món antipàtic amb el jovent. El més preocupant és quan qui parla és un manipulador nat, un demagog i parla de valors en els que ni tant sols hi creu. Això es comprova de dues maneres: com es comporta en el seu dia a dia i com treballa en conseqüència. L'esforç és un exemple paradigmàtic: quans dels que diuen que sense esforç no es fa res a la vida no són uns panxacontents que tot a la vida els ha vingut regalat? Quans dels que diuen que la vida cristiana és la vida virtuosa desprès viuen de pecat en pencat? Quans dels que diuen que el jovent és la clau pel progrés no han mogut ni un dit per millorar la situació laboral dels que comencen? Llavors, l'exercici d'oratòria es torna en un exercici d'embaucadors: uns enganyen un auditori per perpetuar interessos propis.
En conclusió, els grans passos endavants són signe de grans coixeres: com més il·lusiona un discurs, a més coses inexistents apel·la i és per això que hom ha de vigilar qui escolta i a qui s'encomana.
dilluns, 4 de gener del 2010
De la realidad literaria
dimarts, 15 de desembre del 2009
Nabokov
-Me ha parecido entender que no aprecia a Freud.
-No es exacto. Aprecio mucho a Freud como autor cómico. Las explicaciones que da sobre las emociones de sus pacientes y sus sueños son de un burlesco increíble, pero hay que leerlo en la lengua original. No entiendo cómo se le puede tomar en serio. No hablemos más de eso.
-Los escritores políticos tampoco son sus autores de cabecera.
-Muchas veces me preguntan quién me gusta y quién no, entre los novelistas, comprometidos o no, de mi siglo maravilloso. Primero, no aprecio al escritor que no ve las maravillas de este siglo, las pequeñas cosas, la ropa masculina informal, el cuarto de baño que substituye al lavabo inmundo. Las grandes cosas como la sublime libertad de pensamiento en nuestro doble occidente. ¡Y la luna! Recuerdo con qué escalofrío delicioso, envidia y angustia, miraba yo en la televisión los primeros pasos flotantes del hombre sobre el talco de nuestro satélite y cómo despreciaba a quienes decían que no valí la pena gastar tantos dólares para pisar el polvo de un mundo muerto. Detesto pues a los divulgadores comprometidos, a los escritores sin misterio, a los infelices que se alimentan con los elixires del charlatán vienés. Aquellos que aprecio saben que sólo el verbo es el valor real de la obra maestra. Principio tan viejo como verdadero, y eso no ocurre a menudo. No es preciso dar nombres, nos reconocemos por un lenguaje de signos, a través de los signos del lenguaje, o bien, al contrario, todo nos irrita en el estilo de un contemporáneo detestable, incluso sus puntos suspensivos.
-Me han dicho que no le gusta Faulkner. Cuesta creerlo.
-¡No! No soporto la literatura regional, el folklore artificial.
Fragment de l'entrevista de Bernard Pivot a Vladimir Nabokov
diumenge, 17 d’agost del 2008
El proceso
Creo que una de las particularidades del individuo cultivado, en relación al poco educado, es la consciencia y la observación de la realidad como proceso. Para el no cultivado, todo es aislado, sin apenas causas y con lmitadas consecuencias en el desarrollo de otras actividades. Todo aparece y desaparece regido por una no norma invisible (no me atrevo a decir que es el azar). Como paradigma tenemos las modas y los deportes: el que hoy es "lo mejor del mundo", mañana es odiado. Sin más. Voy a poner el ejemplo de Joan Laporta, presidente del FCB. Hace un año era el mejor presidente del club, un ídolo de masas (llegó a participar en campaña electoral) y ahora es odiado por toda la afición.
La persona cultivada, por otro lado, se da cuenta de donde vienen las cosas (por qué suceden) y qué provocan y notan su fluidez. Aislar los fenómenos es sólo una práctica facilitatória de la comprensión. El isolamiento en extremo de los hechos provoca que se expliquen por ellos mismos o sin una causa exterior: las cosas se explican porqué sí. Pero ésto no es así. Todo pertence a un fluido mayor, a una comunión de factores, que lo provoca.
La sospecha se convierte en la primera herramienta del hombre y la mujer sabios. Pasar cualquier fenómeno cultural por la lupa de la sospecha nos conduce a la explicación del hecho, a veces radicalmente alejada: parte del auge del arte abstracto europeo de la segunda mitad del siglo XX se atribuye a la financiación de la CIA para éste arte, en plena guerra fría. Ahí es nada.
El hombre y la mujer no cultivados no recuerdan los "escenarios" (entre comillas porqué precisamente no existen escenarios, sino transiciones constantes) anteriores. Rafa Nadal y Samuel l'Etóo pueden parecer el mejor tenista y el mejor futbolista del mundo, pero nadie se acuerda ya de Carlos Moyá, de Ferrero, de Kluivert o de Rivaldo, que recibieron los mismos temporales aplausos. Lo mismo con la moda, los programas de televisión y el cine. No se acuerdan de los programas y éxitos cinematográficos pasados. Solamente el último éxito en cartel parece ser el novamás del séptimo arte.
Comprender que la historia se escribe sin puntos y apartes es un gran paso para el estudiante. La costumbre aristotélica de la clasificación es perniciosa por el caracter solitario de los hechos que de poco sive fuera de las realidades físicas. Desde los periodos artísticos hasta los cambios demográficos son procesos y, es más, estan relacionados en tanto que parte de un único proceso que es la cultura. Aprender significa, en parte, entender porqué Rúsia bombardea Georgia o porqué este año se llevan los colores neutros y los cuellos redondos. Estar cultivado es conectar cualquier hecho con un proceso mayor, abandonando su aparente soledad histórica. El universal de Kafka es la consciencia de la pertenencia a un proceso que no podemos controlar plenamente. Salir es imposible. El único control posible pasa por el conocimiento de la fluidez de uno mismo para saber hacia donde nos lleva el río.