Què has après avui? -XII: Nairobi

El National Geographic em fa somniar com un nen. Com un nen una mica grandot, que no està segur de si allò de què els somnis es fan realitat és cert del tot... Però d'alguna manera s'hauran de perseguir. Suposo. Realment, el National Geogprahic m'està entusiasmant. Tant, que fa unes setmanes vaig comprar 6 números endarrerits a una parada d'antiguitats per 6€. Un d'ells té un especial sobre Àfrica i n'he après algunes coses com que Nairobi vol dir

aigua fresca

en massai i que ha crescut un 800% en 40 anys, fins als 2.818.000 habitants. O la següent reflexió de l'autor del reportatge, Binyavanga Wainaina, sobre el bilinguisme a Kenya, amb la que us deixo per seguir llegint:

Para sacar adelante nuestras complejas vidas, los habitantes de Nairobi hemos aprendido a tener doble personalidad. Saltamos de un idioma a otro, de una identidad a otra, orientándonos en mundos diferentes que nunca se tocan.

Què has après avui? -XI: La rambla dels problemes

Avui, llegint la tesis de l'Anna Ortiz "Gènere, espais públics i construcció del sentit de pertinença a Barcelona (els barris de Prosperitat, Verdum i el Raval)" he après que entre membres de la comunitat paquistaní del Raval anomenen la Rambla central del barri

Presham Rambla

que en urdu (una de les llengües del Paquistan) significa "rambla dels problemes" o, encara millor, "rambla de la gent preocupada".

I és que quan un transita per aquest espai del centre del barri s'adona de la quantitat de gent (en concret homes paquistanesos) que la poblen. Això comporta una apropiació de facto de l'espai, cosa que no agrada a tothom del barri, persones que es veuen desplaçades. Però les causes a atendre són tres: la comunitat paquistaní és molt (la més) nombrosa al barri, molts d'ells viuen en pisos molt (massa) poblats i necessiten alliberar-se'n, i molts d'ells no tenen feina. Totes tres fan que la Rambla del Raval sigui l'únic espai públic gran on poden respirar i pensar molts dels paquistanesos preocupats. Pensar en presham.

Què has après avui? X: collir olives

Avui, bé, ahir i avui, he dut a terme una pràctica agrícola totalment desconeguda per mi (bé, de fet, gairebé totes ho són). He après el procediment pel qual

es cullen les olives.

En primer lloc, no sabia que no es poden menjar directament de l'arbre, sinó que cal tenir-les en aigua durant uns quans mesos. En segon lloc, he après a utilitzar el rasclet i tota la pesca. I en tercer lloc he après que de cada 100 quilos d'olives surt un 18% de la massa en forma d'oli.

En dos dies hem "pentinat" 12 oliveres arbequines, hem omplert una desena de sacs i hem sumat 384 quilos. També ens hem embrutat i cansat molt, però ha sigut profitós, bonic i divertit.

Ara el llit m'anirà com oli en un llum...

Què has après avui? - IX: Vademecums personals

No perquè no hagi escrit res no vol dir que no hagi tingut aportacions que m'hagin fet pensar. Segurament n'he tingut moltes, masses, o potser no he tingut el temps d'escriure. O potser no he tingut la serenitat per pensar-les una estona. Em sap greu. Penso que és un exercici que s'ha d'anar fent i que té més utilitat per la persona que no pas per vosaltres, munió infinita de lectors àvids de novetats (també va per vosaltres, centenar de russos que veniu de pàgines estranyes). Si veieu que no actualitzo, podeu fer-ho vosaltres també, comentant en els anteriors...

Avui he après coses sobre els instruments d'ordenació i planificació territorial. És tècnic i m'és estrany, però em sembla rellevant i interessant. Ara bé, el que m'ha despertat un somriure és quan el professor, Oriol Nel·lo, deia que un llibre que contenia la llei de planificació general de Catalunya havia de ser el Vademecum dels de la professió. I resulta que Vademecum no vol dir altra cosa que

Va amb mi

Vademecum ve del llatí vade, va o camina, i mecum, amb mi. És el llibre que acompanya.

I vosaltres, teniu algun vademecum? Professional o personal? Algú ha escrit sobre els vademecums intel·lectuals? Es podria susbstituir la mal emprada paraula leitmotiv? Com a autors o llibres que acompanyen a un durant tota la vida... Avui al tren pensava que, a part de Goethe, hauria de incloure Richard Sennett. Així de divergents, així de suggeridors... 

Ja us en parlaré.

Els temps canvien

La imatge està realitzada en una biblioteca universitària de Catalunya. En ella es veu clarament un noi 'fent colzes', una senyora llegint en una tauleta tàctil i llibres en prestatges. Ha sigut presa d'amagatotis un dissabte de novembre al matí, any 2011.

El que m'ha cridat l'atenció d'aquesta estampa és el valor sintetizador de com els temps estan canviant. És una imatge que s'hauria de comparar amb una amb les mateixes dues tipologies de persona que hi apareixen però uns vint, deu o set anys anys abans. Un noi i una senyora i un element tecnològic d'alta tecnologia. No tinc aquella imatge però la podria buscar. Molts de nosaltres l'hem viscuda o vista. És la següent: una persona d'edat jove té, vol adiquirir o utilitza de manera còmoda un aparell electrònic d'emmagatzematge i comunicació de la informació. Estem parlant d'un ordinador, un telèfon mòbil o un aparell de televisió per cable. A la seua vora, una persona d'edat adulta avançada no n'entèn ni un borrall, del que està fent l'altre. Forma part de l'altra banda de l'abisme digital. És més, desconfia de la nova tecnologia. Aquesta era la teoria que aparegué en l'època Clinton: la societat s'està dividint entre aquells que han nascut en un món digital i que en dominen el llenguatge, i uns altres que no i que l'han d'apendre. El risc de trencament cultural era molt alt i hi havia por. Sembla raonable.

Ara l'escena és inaudita: la senyora utilitza una gadget d'última tecnologia. El noi estudia amb bolígraf i papers en blanc. Segons aquella teoria, els objectes haurien d'estar en mans de l'altra persona. Què ha passat?

La crisi actual canvia moltes de les idees socials i culturals definides en el paradigma de la segona meitat del XX. Dos són els factors que han fet possible aquesta imatge: un és la simplificació de l'ús de la tecnologia. Realment, fa molts anys, en el seus inicis, escriure un correu era bastant complicat. Ara ja no. El segon dels factors és un sistema laboral i econòmic que amb la crisi s'ha extremat. Era un sistema laboral que donava bastantes garanties a unes generacions nascudes entre entre els 50 i els 60, però no pas als següents. La situació familiar és molt típica: pares ben establerts professionalment i econòmicament, uns ingressos assegurats i un benestar bastant correcte, molt millor que el seus pares, "amb la vida feta", amb uns fills joves encara a casa a causa d'un mercat laboral molt cruel que els impossibilita emancipar-se i crèixer laboralment i una visió negativa de l'emancipació. És cert que podria ser que aquesta imatge pogués estar debilitant-se per la durada de la crisi. El resultat és que la tecnologia més última ja no està a les mans de les generacions més joves: senzillament no poden pagar-la. Una tauleta costa entre 100 i 500€ i això està fora de les possibilitats d'un jove sense ingressos o amb ingressos molt petits. Hi ha, és clar, la possibilitat del regal, però sospito que no tots els joves se sentirien còmodes si els seus pares els regalessin quelcom per valor de 400€ pel seu vint-i-quart aniversari...

Què hs après avui? -VIII: conversa de besucs

Avui he après de la meua abu que no hi ha besucs a les peixateries durant l'any. Tu els busques i no n'hi ha. Sembla que són un producte del temps perquè..

els besucs apareixen uns dies abans de Nadal.

On són? Esperen a ser pescats abans de nadal? No. Segons la meua abu, els besucs que van pescant, els congelen i desprès els venen comsi fossin acabats de pescar.

Coses que un no sap perquè no va a la peixateria...

Què has après avui? -VII: Els nostres actes ens defineixen

Avui he anat a veure el documental Els oblidats dels oblidats de Carles Caparrós al cinema Alexandra de Barcelona. En ell s'explica la feina de la fundació de Saint Camille de Lellis i del seu fundador, Gregoire a Costa de Marfil i països veïns. Rescaten malalts mentals de les zones marginades de la societat i intenten millorar la seua situació clínica i social. En alguns casos, rescaten malalts tractats com animals, lligats amb cadenes durant mesos, fins i tot anys.

Cap al final de la pel·lícula, Gregoire va a buscar a un poble recòndit a un antic pacient al qual se li havia acabat la medicació, havia tornat a recaure i el tenien en una cambra amb la cama atrapada a un tronc. Gregoire renya als familiars: -Quan costa portar-lo fins a l'hospital? 8€? I no els podeu pagar? I si cadascú del poble posa 0,50 no ho podreu fer? No és millor que cadascú del poble aporti una mica que tenir a una persona encadenada a un tronc? És la vostra responsabilitat. Això és vergonyós per la persona, per la família i pel poble sencer. Tractar així a un membre del poble no fa honor a aquest poble ni a la seua gent.

Les injústicies i les violacions dels drets humans no són fets aïllats. Ens defineixen com a humanitat i és la nostra responsabilitat impedir que això continui passant. Això he après avui.

THE FORGOTTEN from Aigua Films on Vimeo.

Què has après avui? -VI: Geography's everywhere!

Avui, mentre vaig escrivint un resum, m'he adonat de la immensa problemàtica de la geografia, sobretot la regional. Quan dic que estudio geografia i no sé ben bé dir on és per mostrar. En canvi, tot està format, o millor dit, configurat, en termes geogràfics. Visc a Gràcia i tu no, agafar un tren o un altre, fer un viatge a Berlín, desplaçar-se fins a tal lloc per treballar, les farmàcies de guardia, els països desenvolupats, les habitacions d'un pis compartit, la comunicació per Skype amb Sydney, Barcelona i San Francisco en una mateixa hora i amb 19 de diferència al mateix temps... Catalunya, els Pirineus, Afganistan, Jerusalem, el món musulmà, la Plaça del Sol i la Plaza del Sol... Què hi ha aquí o allà, com s'hi viu, què fa diferent aquesta terra d'aquella i de la de més enllà, què es pot millorar i com... Tot té una dimensió espacial, tot té un caràcter regional...Tot és geografia i en canvi em veig argumentant que estudio alguna cosa més que muntanyes, rius i fronteres... Sembla ser que hi ha una geografia "recordada" (la de l'escola...), una geografia "quotidiana" (subjacent, per tothom) i una geografia "d'estudi" (o professional, a la que sembla ser que em dedico).

Què has après avui? -V: El pensament màgic

Avui he mirat un de les últimes emissions de Singulars, aquell programa del 33, i hi he après que existeix un pensament que es diu 

pensament màgic

i que és aquell típic que trobem a la secció d'Autoajuda quan no de Psicologia. I no és psicologia. És un tipus de pensament que no transforma la realitat ni ens transforma a nosaltres per ser més forts, sinó ser més dèbils. Ens tanquem en el narcicisme de la sensació i ens enfonsem en l'autoconemplació i ens ofeguem. Triomfa perquè no exigeix massa, perquè és irracional i permet recrear-se en aquesta irracionalitat de l'autosensació. Volent molt una cosa podràs aconseguir-la, diuen. Abracadabra i flop. Així no anem bé.

Què he après avui? -IV: keynesianistes bons

Avui he après, gràcies a aquest article de Paul Krugman, que hi ha una postura politicoeconòmica anomenada

keynesianisme armamentístic

que consisteix en defensar les inversions públiques en la fabricació de material bèl·lic (ja sabeu, bombes, tancs, avions, uniformes...). Fixeu-vos-hi bé perquè poques afirmacions polítiques poden arribar a ser tan cíniques i hipòcrites com aquesta. Qui defensa que l'Estat ha de continuar o augmentar la inversió en indústria armamentística ho fa amb el típic argument keynesià de què la inversió pública crea llocs de treball. És a dir, l'Estat ha d'invertir en crear llocs de treball que produeixen béns que serveixen per matar persones. Ja us podeu imaginar que qui defensa una postura així, també defensa que la sanitat o l'educació públiques són massa cares i que s'han de deixar al lliure mercat. Doncs au, visca la inversió pública!

Què has après avui? -III: la abuela estudia

Avui, mentre posava els plats al rentaplats, l'abu m'ensenyava una recepta que la meua memòria reté amb dificultat. De sobte, jo no sé que he dit que ella ha respost amb el següent refrany:

Va la vieja muriendo y sigue aprendiendo.

Us parlaré una mica de la meua abu. Té 87 anys ("murió joven, con 83" ha dit una estona abans) i manté la seua particular guerra amb el seu cos. No ha tingut una vida fàcil i ja comença a mostrar algun símptoma del pes dels anys. Fer-se vell deu ser alguna cosa així com saber que queden molt poques coses per aprendre. Però encara té el cap molt fresc i a vegades diu coses plenes de sentit, per a ella mateixa i pels demés. I aquesta és una d'aquestes vegades. Gràcies abu.

Què he après avui? - II: les dinàmiques de resistència

Avui he après que no cal desesperar-se, que tot el que ha de ser, serà. També he après que tot l'acció que molts hem fet quan érem una mica més joves i inclús ara també d'utilitzar un objecte o espai públic de manera diferent per la qual havia estat dissenyada s'anomena dinàmica de resistència. És a dir, això de fer-se Empar Moliner i seure de manera "no preestablerta": està més vist i estudiat que el tebeo. Els geògrafs i sociòlegs ho fan.

Què has après avui? - I: not place like home

Comença una nova col·lecció d'escrits. Seguint el refrany traduït lliurement "mai te n'aniràs al llit sense haver aprés quelcom llegit o dit" i la costum que hagués estat bé tenir de menut, la de ser preguntat, a l'hora de sopar, què havia après aquell dia, vull compartir un conjunt de coses apreses. No vull ni xerrar de coses que ja sé i que vosaltres, oh tabules rases, no. Vull compartir aquelles coses que em fan un inside intel·lectual, segons l'argot de la psicologia, que em fan sentir viu, que em fan coscient del camí que queda per fer. Cada dia sentim aquella sensació de bellesa i de bé i de bo quan descobrim una veritat evident però que havia estat oculta. No m'enrotllo més. M'agradaria afegir, però, que, si us animeu, escrigueu als comentaris una cosa que hagueu après vosaltres cada dia.

Avui he après, i és sorprenent perquè només eren les 11 del matí, que la visió de la casa com a espai de pau i tranquil·litat, l'espai on tornar a descansar, del hogar dulce hogar, és bastant masclista: quan es deia això, era l'home qui tornava a casa per descansar; per la dona, la casa és l'espai de la feina i del descans. I des de que treballa fora, a vegades ni això. Així que si ho dieu, dieu-ho pels dos, no per un de sol!

Out of the Weekend

A casa meua mai hem sigut de diumenge a la tarda. Quan jo era petit, les tardes de diumenge servien per llegir el diari amb la televisió encesa i fer els deures, sense preguntes gaire difícils pels pares. Ara tampoc faig res gaire diferent. M'agrada la llum de diumenge per la tarda. Té un aspecte de conclusió que no té la resta de dies, com si la simfonia estigués finint i s'espera el girar aspre i interminable del tocadiscos com a autorització pel recolliment serè.

El diumenge a la tarda és el moment del temps quiet i de l'amor despreocupat, molt diferent al de divendres a la tarda, més aviat àvid, o el de dissabte a la nit, més aviat proemial. És quan jo surto a córrer i esquivo les parelles que copen el carrer entre l'asfalt i el vespre d'orenetes. Corro com buscant una cadira quan la música s'ha aturat, o quelcom que ha passat per aquí fa uns segons i que m'és de vital importancia entrampar. Sóc un d'aquells partits presentats per Aristòfanes, separats de l'altra meitat i enganxats sapastrement a un desig, a una búsqueda, anhelant un encaix.

Vist des del davant, és com si m'entrenés per escapar-me d'alguna cosa, o com si ja estigués fugint dels errors de la setmana i que m'entrenés pels de la setmana que vindrà, la que tots rebrem l'endemà quan s'encengui el radiodespertador. Com si el cansament solucionés els conflictes a la feina, a casa, al banc. Potser sigui la raó de tant afany per l'esport i l'exercici físic en aquest absurd narcicista: com que no som capaços de determinar la sortida del laberint, aprenem a no cansar-nos fent veure que la busquem. I d'aquí la dissimulació de les carències, el defugir de la confusió i l'ocultació de les inseguretats, en, en resum, l'estètica chic de l'escapisme amb honor.

Assegut en un banc amb el posat escarransit, obsequi d'unes cames massa llargues i peludes, d'una cara enrojolada i una samarreta vella, miro les onades de personatges que surten d'una estació de metro propera. I imagino qui són i què fan. D'on venen? On es van conèixer? Treballen junts? Tenen els mateixos problemes que tinc jo? S'estimen o diuen que s'estimen? Menteixen a les seves parelles? Es menteixen a ells mateixos? Se senten especials o són conscients que només són una parella més? Se senten únics o només una persona més per l'altra? Els puc entendre? Em poden entendre ells a mi?

Un metro més, em dic, i espero els instants de personatges secundaris, d'alternatius amb xupa clàssica, de prejubilats amb melancolia de la rutina, de família cap a casa i sopar, de joves que tornen de provincia, d'alguns que se'n van a un altre barri. Un minut d'intermedi i arriba un altre comboi de preguntes i comparacions, que pugen les escales mecàniques de l'estació i giren la cantonada d'un altre diumenge que languideix.

Les pluges volen netejar, no desallotjar

La pluja intermitentment molt forta de les últimes hores és fruit de la nova estrategia d'Interior per dissipar el moviment d'indignats de la plaça Catalunya. La Moreneta de Montserrat ha sigut clau per aconseguir tal fenomen meteorològic, informa Mar Morelló.
Les pluges, però, han provocat importants danys materials i personals a Barcelona. Concretament, 121 persones que feien la migdiada a plaça Catalunya han estat ateses per contusions al cap i altres parts del cos, així com pèrdues del sentit a causa d'ofecs. Centenars de persones han sigut arrossegades Canaletes avall pels forts corrents que baixaven de Rambla Catalunya (antiga riera) i Passeig de Gràcia.
El conseller d'Interior, Felip Puig, ha comparegut en roda de premsa hores desprès del succés, desprès de rebre crítiques de tots els partits polítics menys CiU i sectors de la població. El conseller ha assumit les responsabilitats de l'actuació, la qual ha presentat com "una actuació d'higiene pública", i ha remarcat que l'objectiu no era un desallotjament de la plaça. Ha reconegut que les imatges d'una plaça de Catalunya devastada pot provocar incomprensió i indignació però ha defensat que cal que la població conegui quina era la situació anterior -fins un total de 4 indignats no es dutxaven diàriament- i els danys soferts per la policia catalana. Un total de 30 mossos d'esquadra s'han donat un coscorrón al relliscar amb l'aigua i 7 més han sofert danys lleus al bolcar-se una canoa conduïda coordinadament per mossos i guardia urbana.
L'oposició demana la compareixença del conseller al Parlament i ICV critica l'ús indiscriminat d'aigua.

Temps fora del temps

Tot era d'una intensitat tant singular que no s'hi podia avenir. Com era possible que una cosa com aquella pogués haver estat creada per humans, per al seu gaudi, per dotar de sentit, qui sap, aquella cosa que els biòlegs en deien sapastrement vida? I si la possibilitat de la seua existència ja era un dubte gairebé tan dens com la magnificiència del fet en si, de tal manera que es necessitaria una altra vida per comprendre la raó de la primera, era sobrehumà assumir la segona qüestió: per què s'havia d'acabar?
Per què una cosa tan pura, tan absolutament beneficiosa, havia de subjugar-se al dolor de la finitud? Per què era precisament una creació humana la que la feia caduca? No, no podia tenir tanta mala sort. Però quan intentanva figurar-se ell mateix com un subjecte novelesc, malaurat, un somriure estúpid se li escapava. Jo, dissortat? Jo, que estic vivint aquesta dansa com si no existís res més al món? No hi havia possibilitat de veure's envaït per la tristor de la mort en un moment com aquell.
S'omplia l'esperit del moviment que no aconseguia desxifrar. Tot provenia d'una estranya espontaneïtat i mostrava una harmonia que semblava infinita en el temps. La mort aguardava, però els girs perfectes marginaven l'error minúscul que, és clar, s'anava arrossegant amb la inèrcia centrífuga. Cada cop s'aniria convertint en una càrrega més feixuga, però és quelcom inperceptible pels cossos units en l'interior de la música d'aquell sentiment.
¿I si conscients de l'arribada dels plors, no fóra millor accelerar el pas, amb la il·lusió de prendre prou embranzida com per passar de llarg de la fi, amb burla, amb un somriure d'orella a orella i amarats de suor? Escapar de la nota final esdevint sords a les seues companyes predecessores i ignorant-les. No, això era impossible. Però valia la pena intentar-ho, bellugar-se com si el nostre temps fos un altre, com aquella revolució que havíem començat molt abans de què realment es produís. Sí, i tant que valia la pena intentar-ho.

Mosca i pluja

Miro per la finestra el desenvolupament d'aquesta tempesta de primavera. M'agrada veure com plou des de la finestra. Com a tothom suposo. I mullar-me una mica també està bé de tant en tant. És d'aquelles tempestes de gota grossa...
Una mosca intenta atravessar el vidre. Porta hores i si li acosto els dits hi camina, inconscient del perill. "Pobra mosca", penso, "ara podria fer tres coses amb tu. Una, caçar-te i esclafar-te; dues, obrir la finestra i deixar que surtis per a què una gota tres vegades més gran que tu t'esclafi a l'aire; i tres, deixar-te viure. Et deixaré viure, perquè em fas pena. Perquè em fas pena i he de sortir."

Merda. Puta mosca.

Això són tres listillos i un li diu a l'altre: tens un piti?

Aquest escrit intentarà resumir i comentar els fets ocorreguts ja fa uns dies entre tres intel·lectuals espanyols en mitjans de comunicació. La polèmica té la seua rellevància ja que gira al voltant de què entenem per periodisme. Els tres protagonistes de la història són en Paco Rico, Javier Cercas i l'Arcadi Espada.

Paco Rico va publicar un article infame sobre l'arxicomentada llei antitabac del govern central. Paco Rico utilitza la seua autoritat com a filòleg per ocupar una tribuna del principal rotatiu espanyol (serà per allò de l'intel·lectual compromés) per alliberar-se de la tensió que el mono li provoca. L'estil de l'article és el típic de filòleg expert en textos literaris que es posa a analitzar un text d'un gènere diferent, en aquest cas, legal, amb xuleria i desparpajo impropis de la seua categoria. L'article de l'il·lustre acadèmic, al qual Miguel de Cervantes va tenir el detall d'escriure una novel·la per a què annexés a un pròleg seu, completa l'article amb un post escriptum francament divertit que salva la dignitat de l'escrit: "En mi vida he fumado un solo cigarrillo."

La broma fa referencia a l'última reforma ortogràfica de la RAE, que suprimeix l'accent diacrític de "sólo" quan aquest vol dir "solamente". El fet és que Paco Rico és un fumador constant. Per ser exactes, quan sa mare va trencar aigües, el primer que va sortir va ser fum. La frase, doncs -i perdoneu que esguerri la broma-, juga amb "jo solament he fumat una cigarreta en ma vida" i "en ma vida he fumat una sola cigarreta". La broma va provocar un allau de comentaris i cartes al diari de gent suficientment ignorant com per no entendre la broma i suficientment listilla com per creure's amb el deure d'escriure una protesta al diari, trencant una llança en favor de la Veritat. (el fet secundari és que l'atenció se centri sobre aquest PS i no sobre la vergonya d'article; Rico, expert en picaresca espanyola barroca, intenta demostrar que també és un expert en ètica uns dies desprès).

El segon dels nostres listillos, Javier Cercas, publica "Rico, al paredón", en defensa del seu mestre i en defensa de la ficció en periodisme. En resum és un conjunt de paradoxes històriques i de la cohabitació de gèneres (el relat, la columna, la tribuna i les cròniques) dins d'una mateixa publicació (un diari). Probablement estaria d'acord amb el que pensa Cercas, però no amb el que escriu. El problema són els idiotes que s'han cregut la broma i protesten més per orgull que per honor a la veritat. Però com que si alguna cosa no està ben vista en un diari és insultar als lectors, Cercas s'ha vist obligat (perquè s'hi ha vist, suposo) a fer malabarismes altre cop literaris per justificar una llicència literaria en una plataforma periodística.

Arcadi Espada, articulista d'El Mundo, va decidir donar a Cercas una dosis de la seua pròpia medicina i en una columna comenta que Cercas va ser sorprès amb els pantalons baixats en un prostíbul madrileny on hi hagué una redada. Sembla que va ser detingut, identificat i posat en llibertat. El fet és absolutament fals i la broma pesada. Obviament, qualsevol persona normal hagués posat el crit al cel per tal cosa. I Cercas ho va fer. Però és que dóna la casualitat que en el seu article en defensa de la ficció en periodisme no li havia quedat espai, entre la mare enana i frigorífica de Millàs i la suposada conversa del director del País amb aquest, de precisar en quins casos i en quins no és lícita la broma literària. Arcadi Espada, amb el que ja ha tingut altres discussions sobre la ficció en el periodisme, va decidir recordar les xocades amb una descarada falta d'educació.

La polèmica està inflada per la personalitat de tots tres integrants, i això és gairebé tant important com la polèmica -si la ficció en periodisme és lícita o no-. Des del meu punt de vista, el periodisme no és l'espai de la imaginació i la ficció, encara que la transmissió verbal de fets sempre té un marge de subjectivitat. Suposo que la clau es troba en la voluntat de qui escriu: serveixo a la veritat? Penso que incloure elements de collita pròpia beneficia al text? No entenc la postura d'alguns escriptors de creure que tot és ficció, que tot està permés i de prendre's tot a xauxa. Que en els diaris hi hagi possibilitat d'error i, per tant, de ficció (involuntària) no significa que aquest hagi de ser el seu objectiu. El meu parer és que és diferent la ficció per al gaudi i la reflexió de la ficció per a la manipulació o per manca de professionalitat. Però discutir sobre aquestes coses no ha de degenerar en la fal·làcia i l'intrusisme, d'una banda, i de l'atac personal, de l'altra. El panorama és el de tres espavilats del tres al quatre que manegen trajectòries sòlides en cada àmbit però que l'obliden quan se'ls presenta una oportunitat.

Serem com déus

A Lleida és fàcil tocar el cel amb les mans. Però no és perquè siguem grans o molt feliços, sinó perquè el cel baixa fins a llepar el terra, com si ens volgués amagar dessota d'una catifa.

Fa fred i el Fifty dorm damunt del sofà quan això passa.

Jo només vull ser periodista cultural

El sisè escrit que vaig fer en aquest blog estava titulat "Cap a una nova època fosca?" i era una reflexió d'estudiant de primer de carrera escèptic amb això de la postmodernitat. Un resum: internet i, en general, l'alfabetització veritablement universal feia que els escrits íntims, l'escriptura personal però també la pública es multipliquessin per infinit. Llavors, la recerca de testimonis es col·lapsava. Com trobar testimonis del segle XXI entre milions de blogs i sms?

En fi, ja ho veieu, molt dolent. Però el que m'interessa ara és l'associació facilona però ei-sóc-un-estudiant-que-relaciona-conceptes d'"època fosca", la medieval, de la que en tenim relativa poca informació comparada amb altres èpoques, amb una nova època fosca, però no per manca de testimonis, sinó per excés. El tema és que cinc anys desprès em trobo de nou amb una cosa semblant: el periodista asceta.

Sembla clar que ha mort el periodista de redacció. L'època de contractes, viatges pagats, de "m'acompanya en Pep, el fotograf de l'àgencia..." s'ha acabat. Ara tot seran col·laboracions, freelances, articles puntuals o comprats. Abans, el diari pagava el viatge, l'hotel sortia gratis i tota la pesca. Ara hauràs de pagar la connexió a internet.

Els que n'entenen diuen que el periodista del segle XXI ha de tenir les següents qualitats o característiques. La primera és una passió infinita per un àmbit, ser un fan, ser l'ombra d'alguna cosa i dedicar-s'hi amb cor i ànima, deixant-hi la pell. Has de tenir una actitud fervorosa vers allò que segueixes, dedicar-li tants esforços fins que al final tu i la cosa us confongueu, us fusioneu. És igual el que, però el cas és que tu siguis la màxima autoritat quan algú vulgui saber alguna cosa sobre el tema.

La segona és la creació d'un perfil, d'una marca pròpia. Que no siguis un blogger més: el teu nom ha de ser conegut arreu. Tothom quan senti el nom ha d'aixecar les celles i dir "oh, E**** G******* és aquí?!" i actuar de manera gairebé venerativa: les teues cròniques i posts seran rebuts com la paraula verdadera, com una autoritat periodística. Per això, hom ha de trobar el seu propi camí de coneixement i de transmissió, la seua propia via. Si crea escola i ordre, millor.

La tercera de les característiques definitòries del periodista té a veure amb la recompensació. Com deiem, allò dels plusos, dietes, sous... bah, bah. Són coses antiquades, luxes de classe mitjana. Al que tota persona que escriu aspira és a ser llegit, a rebre un feedback. Les publicacions digitals i en paper es classifiquen pel tràfic, per l'audiència, que no dóna de menjar, però fa que et convidin a piscolabis al Salambó de tant en tant. Si escrius aquí, tens m tràfic; si escrius allà, tens m+n en què n és el tràfic provinent de tot aquell que entra a la web del grup editorial del qual depèn el web. Està clar: seràs retribuït en comunicació amb altres persones que, a la llarga, et salvaran si caus en desgracia, diuen.

Per tant, per dir-ho amb un eslògan, el periodista del segle XXI és com l'asceta del segle III. Fe, dedicació, santificació i recompensa comunicacional són els seus principis. O en altres paraules: el periodista de les nostres dècades haurà de ser un fanàtic, un incansable i un mort de gana, haurà de volcar-se en un tema fins perdre la noció de realitat i relativitat, fundir-se amb ell, esperar ser sant i patró dels seguidors de tal cosa i no aspirar a res més que ser escoltat per la Gran Orella. És clar que aquesta no és la única visió del periodista blogger, n'hi ha d'altres. El que està clar és que el nou jourlanist viurà i morirà en la més pura de les misèries però serà venerat.

Estupendo

Quan el diumenge no és tranquil

La lectura de la premsa del dia pot acabar amb un cabreig monumental si no es pren la distància adequada. Les indignacions se succeeixen a cada pàgina, canviant d'intensitat i de mode, però mai desapareixent. Quan no són declaracions o titulars desafortunats, són mesures perverses o realitats que voldríem impròpies.

Llegeixo que els mercats ara diuen que les autonomies no són bones per a les finances de l'estat. Em semblen greu tres coses: primera, que els mercats estiguin poblats per economistes mediocres o per malvats que mereixen comparèixer al TPI perquè si no no s'entenen els equívocs o les mentides que apareixen setmana sí, setmana també als mitjans; segona, el seguidisme que el president Zapatero fa d'aquests mercats, aniquil·lant qualsevol debat ideològic o polític, i no diguem qualsevol resquici del seu passat de progressista amb talant; i en tercer lloc, el canvi de discurs de segons quins sectors de la societat. Amb l'excusa de la confiança dels mercats (mercats de què, de qui), aquests sectors van clamar per 300 milions de liquidesa pels bancs per donar crèdits (tu els has vist? Jo tampoc). Desprès va ser la necessària reforma laboral, les conseqüencies de la qual veurem d'aquí 20 anys en forma de misèria, si no de violència social. Seguidament la privatització d'AENA amb ridícul aeri internacional inclòs featuring José Blanco, ministre de Foment de problemes, i Reagan com a autor intel·lectual. Per últim, la panacètica reforma de les pensions, la qual hauria de portar la següent citació a la primera pàgina: “'Viure més de 40 anys és immoral' Fiodor Dostievsky”

Però l'última, com deia, és la que ara treu el cap per aquest pou de la porqueria neoliberal: les autonomies no són rendibles. I els polítics i economistes de tradició burgesa s'han quedat amb cara d'estaquirots quan han vist que qui els subministra la droga els la hi pot jugar i abandonar-los quan els hi convè. I ara, és clar, tots a córrer: les autonomies no es toquen (almenys la nostra) i Zapatero és un venut als mercats. I Zapatero, el Zapatero de l'Espanya plurinacional, què diu? Que ho diuen els mercats. M'agradarà veure al Duran de la suor, la sang i les llàgrimes.

Però no s'acaba aquí el diari. Continua amb l'esperança del govern que capital privat es faci amb el capital de les caixes, amb la convenció onanística del PP, on sembla que no hi ha ni un sol periodista amb la valentia de realitzar una pregunta incòmoda. Però és clar, és que Rajoy no deixa fer preguntes. Ni un sol article sobre la previsible política del PP. Ni un.

Però a les pàgines de comunicació arribem al súmmum: les televisions assagen el 3D. Fantàstic. Els programes pioners, endevinin. Esports, porno i curses de braus. No hase falta decir nada más.

Si no estigués tant indignat estaria molt content. M'encanta encertar les prediccions. Fa dos anys discutia amb professors que amb l'actual crisi Espanya retornaria a un nivell relatiu similar al de 1975 o anterior. L'última prova, el Pepe, vente para Alemania Segunda Parte, la retallada dels drets econòmics i la involució autonòmica que sembla que iniciem. Aquí teniu la predicció de la setmana: tindrem moments tràgics i violents d'aquí pocs anys i, la veritat, no em sabran gaire greu.

Possible història de Sant Francisco

Un dogo de Burdeus de color verd esmeralda esquivava hippiless tranquil·lament per Haight Street quan va veure, per l'altra vorera i en sentit contrari, un beagle de clapes morades sobre fons blau celeste. Tots dos van aturar-se un moment, van esguardar el can de l'altra vorera i van continuar caminant.

-"Em quedaria bé un clapejat com el seu", va dir-se el dogo de Burdeus.

-"Definitivament, he de tornar al color verd", va opinar el beagle per a si mateix.

Era de dia i tot i així plovia, per variar.

Ara, respon les següents preguntes:

1.- Partint de la base que els gossos s'assemblen als seus amos i que a San Francisco tothom té un gos, quina pinta creus que feien llurs propietaris?

2.- Quin dels dos (propietaris) és gay, si s'ha dit que cadascun caminava per un cantó del carrer?

3.- Com s'ho han fet els gossos per veure-hi en colors?