Els viatges de Gulliver (Top of the Rock)

Des del mirador del Rockefeller pots veure l'Empire State, cosa que des de l'Empire State obviament no pots... A part d'aquest, gairebé només pots veure gratacels. No es veuen places ni parcs i només alguna cruïlla. La gent sembla formigues, o éssers encara més petits. A quarts d'una d'un dia de tardor el sol ja ha passat de llarg el migdia i les ombres són més llargues que els cossos. Així que des d'aqui dalt es reconeix un èssser humà per l'ombra que projecta, no pel seu volum natural, que resulta insignificant a la vista. Per exemple, una ombra es distingeix d'una altra perquè té un apèndix groc fosforescent que es mou enmig de capsetes grogues que no fan ombra. Altres ombres però d'apèndixs més discrets es mouen tumultuosament pels laterals dels cotxes i ocasionalment, davant. I tu et preguntes per l'efecte de l'ombra.

El següent pas lògic és concebre els apèndixs, els propietaris de les allargades ombres com éssers diferents a tu. S'assemblen però són més petits i, per tant, tenen una mentalitat diferent, més petita. És així i no passa res. Al món conviuen diverses espècies. d'un mateix grup De la branca dels "homo sapiens", uns són d'una mida irrisoria i altres són gegants a la seua vora. Des d'aquí no es pot pensar en una mida humana o per una mida humana. El pensament es mou per uns altres circuits, vertebrats per un altre tipus de construcció o matèria. Pot ser en un llenguatge de xifres o estadístiques, no ho sé. Què és l'amor? Què la necessitat, la religió, la simpatia? Són categories d'una validesa nul·la, que manquen de significat.

La vista distingeix nobles afirmacions de voluntat. Tots els triomfs de l'existència que es es mostren al voltant, com el Bank of America, el MetLife o tu mateix, no deuen respecte ni pleitesia a ningú, a excepció de l'absolut Empire State. No, no estic parlant només d'una competició d'edificis alts. No és només una cursa arquitectònica. És alguna cosa més humana amb un toc més inhumà. És un altre tipus de pensament, separat del terra, de dimensions en un altre sistema de valoració, de normes. Els axiomes determinen altres objectius, altres conseqüencies en idiomes diferents. La norma i la ciències que tu i jo coneixíem són una cosa tant petita i insignificant que no se'ns exigeix ni l'esforç d'observar-les.

Aquí estem per sobre de la norma. Recorda-ho i fes'ho recordar a ells, insignificants.

Paul Auster*

I feel I'm starting to really live in New York... Pero de debo. A fer coses que fan els novayorquesos. Anar escopetejat pel carrer, ignorar els negres que prediquen al metro i adorar Paul Auster.

Aqui no hay tuberias, aqui no hay canyerias,
no hay desagues. Aqui hacemos un pozo!
Vais a flipar! Palabra!

Dimarts vaig recorrer la ciutat des del Noho fins a la la llibreria Barnes&Noble (una especie d'Abacus mes gran pero nomes de llibres i amb discos i Sturbucks incorporat) de la 5a avinguda. Havia llegit malament l'adreça. On posava "17th 33-Park Avenue" havia llegit "17th 33st-Park Avenue". Quan vaig arribar al 33 amb Park Avenue no hi havia cap Barnes&Noble, cosa que ja em temia perque no em sonava. 33-Park Avenue es l'Empire State. Vaig anar a la Barnes mes propera, la de Park Avenue amb el carrer 48 o 50 i alli em van dir que no, que estava equivocat. Havia d'anar la Barnes de Union Sq, al numero 33 del carrer 17! Mes o menys, era d'on venia...

El que s'ha de fer per un idol literari. Encara vaig arribar amb temps i vaig poder seure força a prop de les primeres files. Nomes creuar la porta d'entrada, la seua ultima novela m'esperava en una muntanya (perque tracten els llibres aixi?) i la vaig agafar. Mentre es feia l'hora, molts de nosaltres iniciavem la historia d'un fotograf amb problemes de comunicacio que es lligava a una menor en un parc de Florida pel simple fet de que els dos estaven llegint The Great Gatsby, Oh my good, the same book I'm reading just now! Vaig pensar que res podia ser mes novayorques. En una novayorquesa llibreria amb vistes a Union Sq (be, era de nit aixi que nomes aparexien llumetes), esperant el novayorques Paul Auster i amb el meu novayorques Gatsby a la motxila (que es de New Jersey pero no ho vaig dir a ningu). A la vora hi tenia una novayorquesa senyora gran que, a causa d'un refresc (les coles les carrega el diable), es tirava uns rots que ni un gripau borratxo. La noia de pell blanca de la seua vora i jo ens aguantavem el riure. Puntual, va apareixer l'home alt d'ulls separats que em recorda al difunt Nestor Kirchner no se perque. Sense mes presentacions, va dir que aniria llegint alguns fragments separats i que potser ens marejaria, pero que be, que let's go. La senyora va tirar-se un altre rot.

Va començar pel principi. Era el que esperava i primer vaig pensar que, vaja, ja que havia de llegir, ja podia escollir alguna cosa que jo no hagues llegit, pero en pocs segons vaig canviar d'estat d'anim: sentia la veu d'en Paul Auster llegint una cosa que entenia, que em resultava completament familiar. A mes, en un estil tant facil que em semblava que ho hagues pogut escriure jo. I el personatge llegia el Great Gatsby, com jo. I era un noi sense ambicio a la vida, com jo. Uau, Aleix, vaig dir-me. Es com si tingues una pregunta tipus test que digues: Que esta llegint Paul Auster? a) un fragment de la seua ultima novela; b) una redaccio de l'Aleix sense faltes; c) la vida futura de l'Aleix; d) totes les anteriors son correctes pero la c mola mes. La seua veu masculina em seduia i pensava: ostia Aleix, estas davant de Paul Auster, de l'escriptor viu mes famos despres d'Stieg Larson i Dan Brown. De l'escriptor de New York, la ciutat que has vingut a visitar. Volies New York, doncs te! Trilogia Nova York, Gatsby i Paul Auster en jersei de llana.

Ostia, vaig pensar. Quan ho expliqui als de Barcelona, que he estat amb Paul Auster, fliparan. Sere l'espanyol mes paulausteria despres de Jorge Herralde. Estar a New York i sentir Paul Auster llegir sobre New York, be, si, ara parla de Florida, pero despres hi ha una personatge que es de NY, es una experiencia que Benjamin diria que es de l'aqui i l'a...

Quatre minuts despres de l'inici, quan en Paul (and Paul when you call me, you can call me Al...) llegia la vida d'una tia de la pagina 100, vaig pensar que a mi Paul Auster no m'interessava. I que les lectures publiques, com he defensat sempre, haurien d'estar prohibides des de la invencio de la imprempta. Tots tenim un exemplar, no cal que llegeixis, gracies. Les lectures publiques no et deixen aturar-te i mirar a la jamelga de dos metres mes enlla, com pretenia fer. Les lectures publiques no et permeten estirar-te ni canviar de posicio. Les lectures publiques no et permeten tirar-te un pet si en tens ganes, encara que rots si, com la senyora de la vora persistia en redordar-nos d'una manera irregular pero inesperable i sordida Les lectures publiques eren una practica de l'edat mitjana que, en la contemporaneitat, s'han convertit en una cursilada. La novela no es performativa. La musica i el teatre si. Al Cesar el que es del Cesar. No es la transgressio dels limits. Es l'onanisme del tedi. Es com si hi haguessin museus de discos o teatres en que nomes hi hagues una escultura damunt de l'escenari. Ningu aguantaria mes de quatre minuts.

I alli estava jo, en una actuacio kitsch d'un autor posmodeln, del que n'havia llegit una novela grafica de final inesperat, que diuen. Perque a mi se me'n refot una mica Paul Auster, sabeu? Potser es l'ostia. Potser si. Potser m'agrada d'aqui un temps. I no se si es bo o dolent. No tinc res en contra seua, de debo. Pero em preguntava que hi feia jo alli, si mai anava a lectures publiques. Havia vingut per allo de oh, en Paul Auster, tal i qual, que diuen uns estrategs del meu pais que ajuda a lligar. Potser sigui per trobar una Betty que em pugui dir Al.

*Text escrit en un alfabet on no trobo els accents i altres signes de la nostra preuada gramatica.

Washington DC

Alrington cemetery, Virginia, (Washington DC)

New York des de New Jersei

Corría el año 2018...

...Corría el año 2018 cuando un sucedáneo de Sálvame, presentado por el mismo Jorge Javier, ocupaba la franja horaria de Telecinco desde las 10 de la mañana hasta las 22:30 de la noche, con pausas para la publicidad y los bloques informativos. Belén Estéban había fogacitado el resto de personajes del corazón, convirtiéndose en un leviathan que apenas entraba en el plató. Tenía su propia productora de chismes mediáticos y su propia agencia de noticias, con la que cubría las salidas de su domicilio. Toda la nube de licenciados en CC (antes Ciencias de la Comunicación, ahora Ciencias Chismosas, cuya facultad de referencia era la de la Pompeu Fabra, situada en el descampado del Poblenou, en Barcelona) le hablaban en diferentes idiomas para exportar las exclusivas a televisiones internacionales. El tema candente ahora era su supuesta relación años ha con el flamante papa, después de que Benedicto XVI muriera de sopetón mientras visitaba una guardería. La última exclusiva era que el nuevo papa Inocencio XIV había tenido un affaire -palabra que Belén Estéban se esforzaba en pronunciar casicorrectamente- con la "princesa del pueblucho" y corría el rumor -sin duda extendido por la propia agencia BE- que el papa había abusado de Andreíta en su época de obispo de Milán. Sobre ese tema, la agencia BE respetaba la dignidad de la menor.

Una localidad andaluza, cuyo nombre no quiero acordarme, sacaba esa estátua de Belén Estéban durante la procesión de Semana Santa

Precisamente sobre niños pequeños, ese mismo año, el presidente Zapatero abordaba la reforma de las guarderías. No era sostenible, decía, que, teniendo una población tan envejecida, los niños estuvieran en colegios y no con sus abuelos. Por eso reducía los 3 cursos de preescolar a uno, consistiendo en los tres meses de más frio de los 3 primeros años (3 meses cada año=9 meses, un curso), cuando hay riesgo de resfriados para niños y seniles, con consiguiente despilfarro para las arcas de la Sanidad Pública. Ante tal medida, los principales sindicatos preparaban una huelga para deciocho años después, coincidiendo con la mayoría de edad de los principales afectados.

Francisco Camps, líder del principal partido de la oposición, acusaba al gobierno de atacar a los más débiles. Lo cierto que, a pesar de lo pobre de su argumentación y las numerosas causas abiertas (entre ellas extorsión, malversación de fondos e intento de homicidio), las encuestas le daban una ventaja nada desdeñable frente al partido zapaterista. Después del tercer desastre electoral de Marian Rajoy a causa de un vídeo de autopromoción en que salía hablando catalán en la intimidad, las bases del partido habían apostado por el líder valenciano. Esperanza Aguirre había formado partido propio al fallar su enésimo intento de liderar el Partido Popular y ahora lideraba una coalición con la facción catalana de Dolors Nebrera.

La tercera preocupación de los españoles, después de Belén Estéban y las reformas de ZP, era, claro está, los infortunios de la selección de futbol. Después de ganar el mundial de 2010, "la roja" perdió vivez y colorido de juego y evolucionó hacia "la palida" y "la descolorá". En el mundial de 2014 no habíann pasado la fase prévia y habían sido eliminados por Cuba, que se estrenaba en el mundial tras su modernización. Los analistas acusaban las desorbitadas primas que ganaron los internacionales después de alzar la copa el 2010 como razón de tan evidente decadencia. Vagos y gordos, no conseguían aguantar los 90 minutos de partido. La liga había sufrido una bajada del nivel similar. Otra causa era la crisi del sector. Y es que el paro, que por suerte se había estabilizado alrededor del 21%, se cebaba en las clases populares. Los campos se habían vaciado y la compra de partidos por el plus casi no era rentable por los bares. En volumen de mercado, la hípica se había convertido en el deporte rey, ya que las fortunas que la mantenían seguían acaudalando pengües ingresos. La reforma fiscal restaba congelada por el grupo de CiU en el Congreso, liderado por Felip Puig.

El hijo de Felip Puig jugaba en el Español el año 2017

En Catalunya, Àrtur Mas intentaba contener las guerras cainitas en el seno del gobierno catalán, protagonizadas por Unió (conducida por el infatigable Duran i Lleida, consejero de Interior), Oriol Pujol (consejero de Presidencia) y el tercero en discordia, Ramon Tremosa, exeurodiputado, ahora encargado de construir el eje ferroviario mediterraneo. Àngel Ros lideraba el PSC y ganaba las encuestas para los próximos comicios (La Vanguardia apoyaba por primera vez un candidato socialista a la presidencia de la Generalitat). Ciutadans, socio minoritario del tripartito (CiU, PP i C'), auguraba un recorte de las horas de catalán en la escuela, para "homogeneizar la realidad de la calle con la de las escuelas", en palabras de Griselda Bereciartu, consejera de Educación. El resto de materías había pasado a impartirse en castellano o inglés al inicio de la legislatura, en 2015.

Ramon Tremosa se jacta de ser el único político catalán que ve el futuro

Una bebida del este

No sé por qué razón, la gente del bar parecian dependientes de una gran suficie cinco minutos después de que mi copa se llenara de aire. El sonido se distanciaba de la luz. Era como en esos vídeos amateurs donde la chica abre la boca pero los jadeos llegan después, como un orgasmo por fascículos. Discutíamos (bueno, él discutia) sobre la vida, tema virgen de máximas. Su voz me parecía salir del escote de la amiga que fumaba y que nunca se liaría conmigo.

-Mira los Beatles. Tanta droga y éxito acabaron con ellos. John Lennon muerto por sobredosis, George Harrison en un convento...

¿Pero que estaba diciendo? Para mis adentros me dije "cotas imposibles, ahora vuelvo, tengo que solucionar una cuestión de principios". Intenté girar la cabeza, pero no pude. En lugar de eso conseguí que todo el bar se moviera un cuarto de hora para que mi amigo quedara enfrente. Eso no fue gratuïto, por supuesto. Tuve que agarrarme al sofá.

- Por suerte, los músicos de hoy no son así, son mucho más normales, civilizados.
- Lo que dices es una gilipollez.

La z salió aliñada con algunas gotitas de saliva que se estrellaron en la oscuridad. No había estado muy asertivo. Lo vi en la cara de Lluís. Mejor dicho, en un punto a la izquierda de la cabeza de Lluís. Mi argumento era algo débil. Toda mi maquinaria intelectual trabajaba para pronunciar algo ingenioso. El problema era que todas las palabras parecían enganchadas de chapapote rosa ultra dulce y me costaba arrancarlas del magma cerebral. Las chicas parecían estar pasándoselo en grande y no paraban de reir, fumar y tener pechos al otro lado de la mesa fijada en el suelo. Su mundo me parecía mucho más ligero y próspero que el sector masculino. Intenté saltar el muro hacía el lifestyle y el milagro del otro lado de la mesa de mármol con lámparita también fija. Iba a decir algo, y además en catalán, perfé país.

- Esther, el Lluís diu que John Lennon va morir de sobredosis.

Esther echó una calada rápida y profunda y sopló el aire mientras machacaba el cigarrillo en el cementerio de cigarrillos que a mi me recordaba un cementerio de elefantes. Dijo no sé que de Los Manolos, de su cara de drogaadictos, las otras dos se rieron con ella, repitieron al unísono el nombre del grupo y picaron las palmas, lo que a mi me sonó como un golpe de láminas de madera. Dios, todo el mundo se movía cada vez más rápido y yo me quedaba atrás. En sólo unos segundos Lluís se había liado otro cigarrillo.

- ¿Has pensao alguna vez que muchos artistas han muerto de tuberculosis? Yo de ti no comería patatas muy a menudo...

He aquí su intento de mejorar el mundo (nuestro mundo, el segundo de los existentes) con un chistecillo. Yo me dejé caer en el respaldo y me pasé la mano por el pelo, añorando cuando lo hacía ella. Las amigas se rieron de lo malo que era el chiste, pero Lluís se sentia realizado. Había unido los dos lados de la mesa. Intenté sumarme al éxito.

-Coneixeu la cançó de la Trinca, aquella de què l'home ve de la patata?

El telón de acero cayó de nuevo cuando se hizo el vacio encima de las copas: mis amigos aspiraron la nicotina de sus cigarrillos, abriendo fuego contra mi y creando el vacio en el centro. Todos habían pensado en la puta canción cuando Lluís había dicho "comería patatas" por una simple acción involuntaria de los mecanismos de la memoria. Sólo que yo tenía chapapote rosa en mis costas mentales. Me seguí masturbando el cuero cabelludo y mis ojos intentaron reconocer a alguien que estuviera en el bar. En mi cabeza se repite "Yes sir, I can boogie, boogie boogie" sin que le vea ninguna puta razón. Propongo pedir otra copa y también fracaso.

Per què existeix Felip Puig?

Diuen que una dona que va contactar amb Felip Puig via VamperPersonals va quedar marcada i ara, cada cop que veu una senyera es fot a plorar. Això és el que els psicòlegs en diuen trauma: una experiència tant xocant com desgraciada que condiciona algunes de les nostres accions en el futur. Jo també vaig sofrir un maltracte d'aquest senyor.En els últims anys del pujolisme,aquest home era conseller. Un dia donava una roda de premsa, no sé sobre què, però recordo la mala espina que em va donar. La mare es va posar a cridar i va canviar de canal. Sort que teniem aquell vidre de la tele quan les teles no eren planes (mireu sinó ara els crios, com queden desprès de mirar un telenoticies). Em va salvar de seqüeles més greus. A mesura que m'he anat fent gran, quan el sento només tinc tremolors i cagarrines durant dos dies. L'altra setmana que va cantar allò d'"independència o decadència" vaig haver de menjar sopa de Fortasec.

La seua funció dins de CiU és de fer de poli malo. En política hom sempre s'ha d'interpretar el contrari del que diuen. Així, Convergència i Unió, s'ha d'entendre la reiteració del nom com una dissimulació del contrari. D'una banda, la desunió de Duran i Mas. De l'altra, la divergència ideològica del mateix Mas, el que ell en diu sentit de país. Escoltar Artur Mas és sentir paraules que sonen bé però que no tenen cap base. Si bé, des de Convergència i Unió pensem que el que cal és responsabilitat a l'hora de tractar ________ (posi aquí el que sigui) i no caure en dinàmiques que no ens porten enlloc, que és el que fa el president Montilla.

Una vegada cola, dues també, però no pots passar-te anys així perquè al final el vulgo no sap què vota. Llavors cada 3 mesos o així surt l'enginyer civil i traça els camins ideològics de la formació nacionalista. Diu que Montilla maltracta la llengua, que l'aeroport de Lleida és una mala decisió o que Saura i tots els que van assistir a la manifestació en contra de la massacre de Gaza donen suport a un grup terrorrista. Hom podria fer un estudi de com puja la intenció de vot del PSC i d'ICV cada cop que Puig borda des d'un faristol. Seria un indicador clar, com el de la llum durant la vaga general.

No dubto que és un paio intel·ligent i metòdic, però el que no entenc és perquè no es tracta la bilis. Me l'imagino de sobte tractant la seua filla ("xata, sembles una puta vestida així") o veïns ("vostè deu ser d'Andalusia, oi? ho he endevinat per la pudor que fa"). El fet que estiguem en precampanya afavoreix la proliferació de les seues compareixences, però jo no estic disposat a aguantar-lo més temps i encara menys que torni a ser conseller. La meua psicòloga em recomana no tornar a visitar les situacions traumàtiques. Així, que per això foto el camp d'aquest país.

Com escriure una carta a La Vanguardia

Al nostre país viuen 7 milions d'ànimes, de les quals un bon nombre d'elles troben suficient temps per redactar cartes al director de La Vanguardia (Josep Antich, un subjecte digne d'admirar). Sembla mentida, però són una turbamulta, membres de classes altes i classes mitjanes els que escriuren al diari. Hom podria trobar una estoneta, si deixés els plats per fregar, si fes esperar una mica la xiqueta, per parlar d'un tema verdaderament preocupant, com les injusticies més flagrants. Però no, resulta que hi ha moltíssima gent(ussa) que troba temps per expressar les opinions més estultícies sobre els temes més banals. Quan hom mira les perles de la literatura a mig camí de l'epístola dominical i l'article d'opinió que la penya escriu a La Vanguardia nota com una indignació li creix des de les pàgines per les falanges, les extremitats superiors (braços) i s'escampa pel cos com un orgasme invers: comença per les puntes i acaba als ous, que volen esclatar. Es com un Billy Elliot monstruós, que intenta aguantar-se el Hulk que porta a dins.

Un les llegeix i al·lucina. Es pregunta pels gilipolles que les escriuen, pels fills de puta que les seleccionen (si aquells són malalts, aquests directament són desequilibrats perillosos que haurien d'estar tancats -o potser ja n'estan) i acaba preguntant-se per un mateix, com ha estat prou imbècil again per tornar obrir la maleïda secció d'opinió pública del rotatiu. Una concadenació absurda d'individus que, lligats i relligats pel sistema de Jakobson -emissor, receptor i missatge, amb el encerclat del canal, que també té un paper important (els perturbats de seleccionadors)- ens converteixen a tots en un rei de les rates, units per la merda i per l'esquena, amb moviments grotescos i descompasats, enmig de xisclets d'horror, dolor i sentiment d'inutilitat.

La temàtica dels escrits varia d'allò més. Et pots trobar una carta sobre la comarcal G-13 al seu pas per Sant Hilari de Sacalm a la vora d'una carta d'una indignada pel Constitucional i a sota d'una que diu que el Guardiola és el millor que ha passat per Barcelona des de Pere el Gran i que els polítics n'haurien d'aprendre. Són mítiques les col·leccions de cartes sobre temes com els mitjons de rombes o el paper de vàter, i és que al prestigiós diari de tant en tant li dóna per acceptar cartes de subnormals ociosos (el que per ells són cronistes de la vida barcelonesa...) que inicien una cadena de respostes d'altres defensors del bon gust i la civilitat (ineptes amb manca carinyoafectiva, seria el diagnòstic). ¿Què provoca que algú destini dos hores de la seua vida a escriure sobre els escuradents i no sobre els escurabutxaques (és a dir, els bancs)? Misteris que mai descobrirem...

discussió sobre la civilitat de l'escuradents de dos destacats membres de la societat civil catalana

L'última joia per a les hemeroteques ha sigut un palurdo de 32 anys que es va lligar a una estudiant de medicina (12 anyets menys senyors, 12) a Calella de mar (miraquesmacuelllocoi?) una nit d'estiu. I ara estan junts gràcies a la publicació de les respectives cursilades a la secció de cartes del diari, prenen un gelat a l'Escribà i escolten Els Amics de les Parts. Busqueu-les, són per creure que les pel·lícules de Michell Pfeiffer són reals. Mireu que lligo poc, però si un dia em veig obligat a recórrer a La Vanguardia per lligar (em refereixo a la secció de cartes, no a la de contactes, que diuen que aporta grans beneficis als diaris), juro que utilitzaré pseudònim i només ho confessaré sota tortura.

Tot i aquesta parafernàlia, es produeix un fenomen d'exclusivitat força interessant. Cada dia publiquen unes 10 cartes de les milers que deuen rebre. Aconseguir que surti publicada, doncs, és motiu de celebració ja que molt pocs ho aconsegueixen. La capacitat influència és bastant minsa, però les dificultats són molt grans. No tothom pot aconseguir-ho, això està clar. Per fer-ho, has de passar pel filtre com si fossis un mocador de seda, un objecte lubricat per l'orifici vanguardista, m'enteneu oi? Si voleu que us publiquin una carta al director a La Vanguardia heu d'introduir en l'escrit almenys una de les següents referències:

1.- Encara que parleu de processos tant inconnexos que ni Déu podria coordinar (com que us heu perdut buscant una bústia perquè l'urbano no us ha dit que "no tengo ni pajotera idea, señora" i la carta s'ha perdut per Correus), heu de dir que el mínim comú denominador de la responsabilitat és l'administració, esa cosa, que és una puta merda, que té la culpa de tot, dels pitjors mals, de la mort del Floquet de Neu, de la crisi (sí, sí, de la crisi sobretot), de les retensions, de l'anorèctia...

2.- Encara que parleu de problemes més antics que les sandàlies, com l'alcoholisme, la mala educació dels nens, de com de sols estan els avis, de com de brutes estan les Rambles o les platges, heu d'acabar dient que vivim en un món decadent, sense valors ni moral (un consell, utilitzeu el civisme i l'esforç). Els valors ho són tot, sense els valors no som res. Els valors, els valors, els valors über alles. Probablement qui ho escrigui sigui dels que van a confessar-se cada setmana (desconfia dels que es confien massa sovint... pequen molt), però com sempre, són els que més saben de valors. Tu tira pa lante manolo. Esforç, suor i llàgrimes, encara que no hagis fotut pal a l'aigua i els papás t'ho hagin regalat tot. Civisme? No n'hi ha, on anirem a parar, que Déu ens agafi confessats, mentre agafem el cotxe per comprar el pa i no cedim el lloc als Ferrocatas als homes amb muletes perquè has treballat molt aquell dia. Ah, i és clar, els joves (joves: tota persona entre els 13 i els 36 que no són els meus fills) encarnen tots els mals. Les persones d'edat adulta són respectables i dignes, però alguna cosa ha passat que els seus fills han sortit petits genets porretes de l'Apocalipsi. En algun moment devien fer el canvi, segurament en la institució sanitària on van nèixer (la Quirón està exclosa), la qual cosa us remet a la condició 1a. (això es cura llegint La Vanguardia entre els 30 i els 35 en una dosi diària i doble el diumenge)

3.- Encara que el problema sigui medioambiental, col·lateral o còsmic, que s'escapi de les mans humanes i divines, la causa última de tot problema és la falta de lideratge que viu la nostra societat. Cal un governant amb mà fèrrea, amb el qual això que ens passa no passaria. No cal citar temps anteriors concrets, només al·ludir que això abans no passava. Aquí el matís ha de ser fi. Cal parlar d'un lideratge a l'estil de Churchill, baixet, gordet, però matón, decidit, que no s'estigui per òsties socialdemòcrates o experiments socials.

Va, proveu d'escriure un text sobre... que sé jo... la pesca de truites al Llobregat o el suposat cosmopolitisme dels entrepans PANS&COMPANY. La primera pot acabar criticant des dels guardaboscos fins als inspectors de consum; la segona, sobre la debacle dels valors tradicionals i la gastronomia de qualitat a favor de l'psomifagia barata i ràpida, signe dels temps que corren, que no valoren ni la mare que els va parir. Acabarem alimentant-nos de cucaratxes seques, cosa que ja feien els grecs. I és que tot torna, i de fet res se'n va, tot és cíclic. Tots esperem l'arribada del nou messíes.

Humanitats

Estudis holístics, interpretatius i interdisciplinars que careixen de lògica, estadística o qualsevol altra metodologia argumentativa.

Per què ens agrada Woody Allen?

Sóc de l'opinió que Woody Allen no és per nosaltres. I quan dic nosaltres dic qualsevol persona perquè la gent que surt ales pel·lícules de Woody Allen no són qualsevol persona. Aquesta és una sospita que s'ha confirmat amb l'última pel·lícula You Will Meet a Tall Dark Stranger (traduïda aquí per Coneixeràs l'home dels teus somnis), que forma part del cicle "londinenc" de Woody Allen. Aquest cicle va començar amb Match Point, va continuar amb Scoop i Cassandra's Dream. Els dos anys desprès va dirigir el que probablement siguin les seues pitjors pel·lícules, la celebèrrima Vicky Cristina Barcelona, on va llençar la ciutat a l'univers del cine com si fos escombraria espacial, i Wathever Works, una comèdieta al més vell estil Allen, aquesta cruament masclista, on un tio que no era Woody Allen intentava fer de Woody Allen. Finalment, ha tornat a Londres on ha filmat You Will Meet a Tall Dark Stranger.

Hem d'agrair a Jaume Roures el monumental trunyo de Vicky Cristina Barcelona, que va ser per veure que els viviem a Barcelona no viviem ben bé en ella. Ara mateix no recordo del tot la col·lecció de guirillades que sortien, però em sembla que els únics espais tipically Barcelona que he xafat en 4 anys són Ca l'Almirall on he fet les borratxeres d'absenta i el terrat de la Pedrera en la visita turística de rigor. Si ells (i elles) estan a Barcelona, jo on sóc? Pensar això em va fer reveure Match Point, la qual m'havia fet pensar que viure a Londres era viure així.

Oh amic meu!- vaig dir-me- ets un il·lús! En aquella pel·li tots vam creure'ns capaços d'esmorzar amb vistes al Tàmesis i al Parlament, treballar al Gherkin, treure'ns la corbata i jugar a tennis, matar una amant de curves espectaculars i al vespre anar a l'òpera amb la pobra Emily Mortimer, que pobra no té culpa de res i li ha tocat el paper de pija rica quan l'estúpida és l'altra (sí, sí, és l'altra la burra que fracassa en el seu intent de lligar-se a un hereu forrat de diners). No, nosaltres no veurem res d'això si anem a Londres. Ni a Barcelona. No treballarem a Quaderns Crema mentre la nostra dona, que gestiona el MACBA, es tira al director de projectes del FAD en una habitació de l'hotal W quan deia que anava a una performance a l'Art Santa Mònica.
Perquè Woody Allen és un puto elitista que fa pel·lícules sobre bo-bos. Sí, bohemis i burgesos (bourgeois) Sí, el que explica són universals, però els protas són uns megapijos estetes de bona casa que si te'ls creuessis pel carrer et considerarien merda. A Match Point mantenia un equilibri entre classes humils (Chris, Nola) i benestants (Chloe i Tom) i professions de sector ""burgès"" (Chris, profe de tennis i economista, en Tom no se sap) i professions cultural-estètiques en el pitjor sentit de la paraula, només per per xulejar de professió (-i tu què fas?/ -jo sóc comissària d'art contemporani/ -Ah! Que bé, no?) (Nola actriu, Chloe galerista). A Coneixeràs l'home de la teva vida tots aquests equilibris se'n van a la porra en pro de l'ideal de l'esteta: un és un escriptor (fracassat, però ja ens agradaria a nosaltres ser un escriptor fracassat...), la seua dona treballa en una galeria d'art "descobrint nous talents" i s'enamora del seu cap, que la convida a l'òpera "perquè li encanta Donizetti". El seu marit no es queda curt i es lliga a la nova veïna del davant, una jove de família india, estudiant de doctorat en musicologia que vesteix sempre de vermell. Vaya por Dios, està casi tan bona com la Naomi Watts.
La gent que viu d'aquesta manera són uns bobos de classe altíssima. No surt un sol pringat. Només un dels germans de Cassandra's Dream. No hi ha ningú normal? Realment existeix el tio que treballa d'escriptor, té una nòvia galerista i una amant musicòloga? De debò pots enamorar-te del teu galerista i que aquest s'emboliqui amb una pintora de flors vermelles amb arracades de diamants pel mig?

En aquests films de Woody Allen hi ha un petit problema d'identificació, que en certa manera tranquil·litza: com que el nostre cap no serà un guaperas (si acceptem el Banderas com a guapet) ric i artísticament sensible, mai ens enamorarem d'ell; com que el més probable és que la veïna de davant sigui senyora amb 3 fills bruts, no haurem d'espiar-la mai. En certa manera, el binomi entre vida al cim de l'aspiració intel·lectual i entrada a l'avern dels problemes universals (la sort, les il·lusions) ens dóna certa distància: la nostra vida és més senzilla i aquestes coses no ens passen. Ara bé, que sigui aquest tipus de gent la que es troba en aquest tipus de dilemes, i que sigui cinematogràficament idealitzada ens condemna a la gent normal a l'ostracisme dels problemes humans més bàsics. I és que si ets normal no seràs mai un tema dostievskià.

Si Woody Allen s'ha de servir de referents de classe benestant i culta per parlar de la naturalesa humana és que no sap situar aquestes qüestions en el ser humà corrent. (o només en clau de comèdia). O no vol: l'ambient burgués és molt més fàcil de desestabilitzar perquè té l'equilibri com a principi obsessiu. El drama burguès (Henry James) aconsegueix en la síntesi un estat molt similar a la tesi, fins a Haneke, és clar. El drama shakesperià diu que quan vegis l'antítesis, fuig d'escena perquè no quedarà títere con cabeza. Si aconsegueixes ser el primer desprès del'holocaust, t'endús la grossa. El drama obrer o mitjà comença fosc, tira cap a marró fosc i acaba amb una paret de color verd perquè volem acabar-lo bé, però sabem que acaba amb el mateix color de merda del principi. Mentre Woody Allen no acabi les seues pel·lícules (que passa al final amb els personatges de You Meet a Tall Dark Stranger? Tornen a la situació inicial? Busquen nous camins?). ¿Els finals semioberts són un missatge per als retratats (mira, nen, no juguis amb foc que...) o per a la gent normal (que pringuis aquests galeristes)?
Jo sincerament penso que el final "demà plourà però que me quiten lo bailao" de Match Point o Cassandra's Dream o "la que se avecina" de You Meet a Tall Dark Stranger és una manera de reconèixer que els guapos també tenen problemes i van al psicòleg, però són més guapos que tu i això mola.

I és que viure bé costa molts diners i maldecaps, però, òstia, que se'n viu de bé...

Ampliación del campo de batalla

"La dificultad es que no basta exactamente con vivir según la norma. De hecho consigues (a veces por los pelos, por los mismos pelos, pero en conjunto lo consigues) vivir según la norma. Tus impuestos están al día. Las facturas, pagadas en su fecha. Nunca te mueves sin el carnet de identidad (¡y el boplsillito especial para la tarjeta VISA!...).
Sin embargo, no tienes amigos.
(...)
A ti también te interesó el mundo. Fue hace mucho tiempo; te pido que lo recuerdes. El campo de la norma ya no te bastaba; no podías seguir viviendo en el campo de la norma; por eso tuviste que entrar en el campo de batalla. Te pido que te remontes a ese preciso momento. Fue hace mucho tiempo, ¿no? Acuérdate: el agua estaba fría."

Michel Houllebecq, Ampliación del campo de batalla

Caure mort

Porto dies reflexionant sobre la vida, en un sentit general, és a dir, tràgic. Potser sigui el maleït estiu. Jo, ho sento, sóc dels que pensen que l'estiu és la pitjor època de l'any. Sabeu una cosa que no soporto? La gent que es passa 9 mesos l'any desitjant que arribi l'estiu, cantant les alegries de l'estiu i que utilitza paraules com estiuet i caloreta i desprès es passa 3 mesos dient la tautològica frase "quina calor que fa!". Per què? No és el que volies? What do you expect?, que diu aquella, amorrada al piló. I què esperàvem? Doncs que et despullessis, idiota. Per això t'han pagat 20 anys de pel·lícules. Perquè això és l'únic que té l'estiu, que les ties es despullen i els tios van al gimnàs.

Segurament estic marcat per la calor de Lleida. Un basc em concedia que odiés l'estiu. "Bueno, tienes razón. Una vez pasé por Lleida en verano y fue decir: ¡Dios!". Está molt ben expressat. És una puta merda. És com parlar-li del Nadal a un nen orfe. L'estiu és cosa de rics. No hi ha volta de fulla.

Com deia, porto dies en la contemplació tràgica de la vida. Suposo que és moment de canvi, d'inpass que diuen alguns, d'una fase a una altra de la vida. I això provoca certs reajustaments. El que em pregunto és si les perspectives de vida que tenia -teniem- serveixen per alguna cosa. Amb el que hem anat fent, estudiant, què tenim? Utilitzarem alguna vegada el lineal B de la civilització minoica o les meditacions cartesianes? Espero que no soni pedant. El que estic dient és que qui segueixi guardant els apunts de classe "...per si de cas algun dia" els necessiti es fotrà l'òstia de la vida. Perquè els apunts no serveixen ni que vulguis fer doctorat. En les desenes de pàgines només hi ha frases sense sentit, dibuixos d'avorriment i parides dels professors.

Perquè, què és exactament la vida? Jo pensava que era estudiar una cosa, posar-se a treballar i contribuir al progrès de la humanitat aplicant el que havies après. I mentrestant, constituir una xarxa de relacions íntimes (posar família està out) que funcioni com a metàfora de la humanitat, però en petita escala. Reconeixem-ho, ho hem pensat tots. Ens passariem l'any realitzant-nos i gaudint dels estiuets successius amb les respectives caloretes, que el bo del món ens dóna anualment com a prova del seu agraïment per la nostra labor constructiva. Viatjariem a Marrakech amb la parella i pensarem que que bé que existeixin llocs com aquest.

I no fillets, no, que diria el doctor Behrens. La vida és una successió de rutines tacades d'anècdotes. Un dia et plantes als 50 i mires al voltant i veus els fills i les factures i la rutina i els problemes i et preguntes de què coi servia el jurament dels Horacis o Balzac. No com a element de consum (això és al que aspirarem), sinó com a element transformador del món, que és el que estudiàvem 30 anys enrera. "això ho vaig estudiar a la facultat", direm quan parlin de l'enèssima reedició del Tractatus en un suplement de cultura, que fullejarem durant la pausa de la nostra anel·lada feina. I de què t'ha servit, si treballes en una farmacèutica?

La feina. Podriem fer un repàs d'on han anat a treballar tots els llicenciats de lletres. Seria per posar-se a plorar. Segur que n'hi ha contents, però és que tots, reconeixem-ho un altre cop, aspiràvem a fer llibres que marquessin època. O cine, m'és igual. Voliem parlar d'un projecte per una exposició d'artistes canadencs que us han ofert un museu de Copenhaghuen i citar Beckett amb una copa a la mà igual que feiem durant el cafè de mig matí al pati de la universitat, despertant somriures mandrosos. I ara com a molt ens adormim al llegir les critiques de la sala de teatre que porta el seu nom perquè els maleïts crios de 3r ESO B et provoquen insomni.

I un dia et troben una pedra al ronyó o, directament, un tumor a l'esòfag. I tornes a casa i mires a la prestatgeria i dius: què agafo? Us ho dic perquè ho he experimentat. De què serveix l'Ètica a Nicòmac, el lloro de Flaubert? I Friedrich? Què me'n dieu de Friedrich? Us ajudarà molt les putes creus a la muntanya? Llavors pots fer dues coses. O et dónes per vençut i et passes a la novel·la negra (perquè treu a la llum la naturalesa que portem dins sasquetvuidir?) o als diaris, que t'omplin les nits d'insomni i els dies de tedi; o et tornes un hooligan d'alguna cosa. És igual. La qüestió és trobar el sentit de la vida. La gent que ha trobat el sentit de la vida es caracteritza per fotre la xapa a qualsevol sobre el tema. El barroc castellà, Star Wars, els rellotges de sol, el català, el budisme, les víctimes de X o F dictador o la pervivència de l'oreneta de ribera. Si no protegim els boscos, no ens protegim a nosaltres. I fareu cartes al diari. I tant! Sobre què? És igual. Alguna cosa que t'ompli el temps. Una entrevista a un diari local i au, a soltar-li la lliçó magistral sobre la pobra xavala del cafè, probablement estudiant de sociologia. Evidentment, tot amanit amb referències a com de malament va el món i en especial la joventut.

Mentre nosaltres estudiem on collons va començar la modernitat (hi ha qui la situa al segle XII), ens fan tornar a l'Antiguitat. La modernitat social no existeix. Pels que no hagueu començat la Universitat: penseu-vos bé què voleu estudiar, desgraciats! Oblideu-vos de tenir jubilació, baixes per depressió o escola gratuïta pels fills. Us passareu la vida com la que us he descrit i no podreu fer ni d'avis. I qui sap si no sereu com el negre que critiqueu per no anar dutxat, que ha estudiat dos cursos de psicologia a Malabo. O la rumana que critiqueu perquè no escombra sota els sofàs, que sap tocar el piano millor que el professor que es folla a ta filla. Potser ens hem de veure en una cadena de muntatge en un poligon de Vancouver o de porter en un club de Shangai. Si no, temps al temps. Arribarem a la vellesa més tarats del que estem.

Recentment sortia un estudi que deia que la temperatura de la Península pujarà entre 5 o 6 graus d'aqui 50 anys. És per fotre el camp. Una cosa són 29 graus (a Lleida 33). 6 graus ja són 35 (39 a Lleida) com a norma general. No surts amb bici amb els nens quan estàs a 33 a les 11 del matí, m'enteneu? Què fotrem quan tinguem 70 o 80 anys? Mireu-vos els padrins. El que no es caga al damunt està deprimit. És patètic, de debò. Tota la vida partint-se el llom i acabar al banc del sinofos. Morirem com porcs suats en una parada d'autobús.

Carta al Sr. Vicepresident de la Coca Cola

Sr. Vicepresident,

Dubto si l'he de tractar de tu perquè és un piltrafa de 16 anys o de vostè perquè és vicepresident d'una empresa. Opto per la segona. L'escric perquè estic molt preocupat amb la campanya que està llançant vostè mateix en nom de la seua empresa.

Vostè anuncia per la tele que ha trobat la manera de contenir més producte en els recipients. Ho ha aconseguit ampliant els recipients. Vostè té una ment priviliegiada, escolti. D'això no n'hi ha cap dubte. En el recipient de 1,5 litres vostè s'ha carregat les dues zones convexes que permetien una subjecció ergonòmica, arribant així fins als 2 litres. Bravíssimo. Per altra banda, en l'ampolla de vidre de 300 centilitres vostè ha superat el non plus ultra: ha fet ampolles més grans de tal manera que li capiguin gairebé 600 centilitres. Inaudit.

La meua pregunta és molt senzilla: per què volem més Coca cola? No és una pregunta absurda. Entenc que a molta gent li agradi la Coca Cola. Què jo sapigui, ningú s'havia queixat de manca de Coca Cola. Sí, és cert que algú en els restaurants havia demanat una Coca cola de llauna perquè aquest envàs contè més líquid negre que l'ampolla de vidre. Ara vostès presenten la de 550 centilitres. I de 300 a 550 hi van 250, que és gairebé una altra consumició. És un augment residual? A mi em sembla que no. Quans grams més de sucres i greixos ingerirà el client? Gairebé el doble també, he de suposar.

Paral·lelament (no estic dient que hi hagi relació), el Rei Hamburguesa ha presentat els seus postres extragrans. A mi això em recorda una cosa: Super Size Me. En un moment donat afirmen que la mida petita de beguda als restaurant de fast food dels Estats Units equival a la mida gran dels locals europeus de la mateixa cadena. Jo no sóc client d'aquests tipus de comerços, però si suposo que la mida gran a Europa deu rondar el mig litre o més. La mida gran als EUA deu ser de 1,5 o així (fa temps que vaig veure el documental). Sembla ser, doncs, que vostès i el senyor Rei Hamburguesa estan disposats a acabar amb aquesta "anomalia".

Gràcies a vostès Europa serà una mica més obesa. Gràcies a vostès hi haurà més infarts de miocardi, més greixos saturats, més diabètics. Sí, vostè pot apel·lar que el consumidor és responsable i que hi ha lliure mercat. Això és fals. El sucre és adictiu i ho saben. I com més menges, més gran es fa l'estomac i més costa d'omplir-lo, i ho saben. Jo regalaria una Coca Cola de 550 cl al seu fill o filla cada cop que digués això de la responsabilitat del consumidor i la llibertat de mercat. I l'obligaria a beure-se-la sencera. Però com que no crec que vostè tingui decendència perquè és un adolescent, li donaria a vostè i li fotria per un embut, com a un canard. Quan als 20 anys pesi 90 quilograms estaré encantat d'acceptar-li les disculpes i veure com s'intenta agenollar però li és francament impossible.

En el temps en què l'estalvi i la moderació començaven a imposar-se en el caos que l'avaricia i l'abundància han provocat, vostès contraataquen i s'aprofiten del públic jove, el qual ni és responsable ni entèn la llibertat. Si, apel·li a la responsabilitat dels pares. Però, sap?, prefereixo limitar el seu marge de benefici que gastar millonades de l'erari públic per vigilar els pares quan el seus fills facin una festa a casa. Els Estats Units és obesa pel seu afany de diners, no perquè ho hagin decidit els ciutadans d'Estats Units en un exercici de responsabilitat i llibertat.

Per tot això li demano que es foti tota la nova Coca Cola que diu que ens dóna de més i se la foti pel cul amb una manguera fins que li surti per la boca. Just desprès salti cinc cops i engoleixi un paquet sencer de Mentos.

L'oratòria com a síntoma

Analitzo varis discursos, pronunciats o escrits en diversos moments per diverses persones. Molts d'ells apel·len a valors que, diuen, doten de sentit la comunitat. La pronuncia d'aquests valors és precisament el que encén l'auditori, el que fa que regni la màgia de la retòrica: el silenci, l'emoció i la trascendència de l'experiència col·lectiva. Això passa quan s'apel·la a aquells valors amb els quals tothom s'hi sent identificat. Aquests valors poden ser la llibertat, la història, l'esforç, la responsabilitat, etc.

Ara bé, si fem un pas enrere i ens ho mirem amb calma, veurem que si s'apel·la a aquests valors és perquè estan desvalorats. Tindria sentit parlar de democràcia si aquesta fos desenvolupada plenament? ¿Ens emocionariem sentint a parlar de l'alliberació de la dona si la dona estigués alliberada, encara que creiem que la dona lliure és el pilar de la nostra societat? Aplico el principi que hom no valora quelcom fins que li és arrebatat. Concretem: podem valorar quelcom intrínsec a la nostra cultura, però el versar-ne indica que hi ha una preocupació al voltant, és a dir, que no hi és o que està malmesa. Us imagineu que constantment hi haguessin discursos en defensa l'escolarització obligatòria? No, perquè està assolida i integrada. En canvi, sobre l'esforç a les aules, tothom se n'ompla la boca. És a dir, qui diu com de bons són els amics és perquè se sent sol, qui creu que "España sólo hay una" és perquè n'hi ha moltes, qui diu que som moderns és perquè som antics, etc.

L'anunci d'Estrella Damm sobre les coses ben fetes és un exemple. Aquest anunci identifica la feina ben feta del Futbol Club Barcelona amb el tarannà del ser català: treballar, esforçar-se, perseverar, innovar... en fi, fer les coses ben fetes. Reconeixem-ho: a tots ens ha encandilat i hi ens hi hem identificat com a catalans; hem pensat realment que aquí fem les coses millors que allí (un lloc indeterminat, però no costa gaire fer la dicotomia...). Però queden uns interrogants que sembla que ningú ha pensat: el Barça guanya sempre? Realment fem la feina tan ben feta? I encara més: des de quan la rumba i la cervesa s'associen a la feina ben feta? El Barça no sempre juga bé, Catalunya no és model de gairebé res i si treballéssim amb rumba i una estrella ens fotrien al carrer als dos dies.

Estarem d'acord que l'anunci és un bon joc d'il·lusions, que juga amb els somnis (èxit, modernitat, dinamisme) amb els ídols (tots els que surten) i l'alegria (cervesa, rumbeta, platja). El mateix passa amb tants altres exemples de discursos. Qualsevol polític diu que la joventut és el tresor més valuós d'un poble. Ens podem creure valuosos al sortir del meeting i l'endemà al matí mentre esmorzem, però més enllà la realitat se'ns mostra com un món antipàtic amb el jovent. El més preocupant és quan qui parla és un manipulador nat, un demagog i parla de valors en els que ni tant sols hi creu. Això es comprova de dues maneres: com es comporta en el seu dia a dia i com treballa en conseqüència. L'esforç és un exemple paradigmàtic: quans dels que diuen que sense esforç no es fa res a la vida no són uns panxacontents que tot a la vida els ha vingut regalat? Quans dels que diuen que la vida cristiana és la vida virtuosa desprès viuen de pecat en pencat? Quans dels que diuen que el jovent és la clau pel progrés no han mogut ni un dit per millorar la situació laboral dels que comencen? Llavors, l'exercici d'oratòria es torna en un exercici d'embaucadors: uns enganyen un auditori per perpetuar interessos propis.

En conclusió, els grans passos endavants són signe de grans coixeres: com més il·lusiona un discurs, a més coses inexistents apel·la i és per això que hom ha de vigilar qui escolta i a qui s'encomana.

Ciutats

"Però les ciutats americanes no assoleixen mai aquelles vaances fora del temps a què convida el gènere monumental, aquella vida sense edat que caracteritza les més belles ciutats, esdevingudes objecte de contemplació i de refleció i no simples instruments de la funció urbana. El que em colpeix a les ciutats del Nou Món, tant si es tracta de Mova York, com de Xicago o Sao Paulo, que hom sovint compara, no és pas la manca de vestigis: aquesta absència és un element de llur significació."

Claude Leví-Strauss, Tristos tòpics, pg. 91

L'anàlisi

"—No li agrada sentir parlar de l'anàlisi...

—No cada dia. M'agrada molt i no m'agrada gens, amb alternança, enginyer.

—Com es menja això?
—L'anàlisi és bona com a instrument de clarícia i de civilització, bona en la mesura que fa trontollar els convenciments necis, anul·la els prejudicis naturals i soterra l'autoritat; amb altres paraules, és bona en tant que allibera, refina, humanitza i fa que els esclaus madurin per a la llibertat. I dolenta, molt dolenta, en la mesura que impedeix l'acció, perjudica les arrels de la vida i és incapaç de donar-ne, de vida. L'anàlisi pot ser una cosa molt poc apetitosa, tan poc apetitosa com la mort, i de fet crec que en forma part... està emparentada amb la tomba, amb la sospitosa anatomia de la mort."

Thomas Mann, La muntanya màgica, pg. 327.

Primavera

Si la joventut és la primavera de la vida, tu ets abril.

Si fa, no fa

-I què me'n dius de tot això? De què ha servit?
Perds el temps saltant d'una pàgina a l'altra. Esperant un correu nou, algú que et comenti, alguna entrada suficientment dolenta en algun blog que no et faci sentir enveja, algun vídeo nou, prou esplícit sense caure en la falsedat. I així dia a dia. Sort que no he entrat en el món de les sèries. Això si és estar penjat.
- Fem les coses massa ràpid, estem accelerats...
Si home. I que fots a les nits? A cas llegir articles? Ningú és més humà que el que és, però no fotem. Les excuses són un gènere literari: són ficció aforística. Però, què és el que falla? A cas ells, a cas el sistema, a cas jo? El fuet i el dit són damunt la taula. Poden ser utilitzats tots dos?
- Sí, ja ho veig. Però em sento malament, saps? Què som al cap i a la fi?
Creus que jo ho puc saber? Em limito a produir coses que em defineixin o millor dit em vesteixin. Les coses que no hem pogut fer són samarretes que ens alletgen. Però nosaltres som una altra cosa. Què? No t'ho sé dir.
- Estem viciats, doncs?
Potser. Potser el vici és preguntar-s'ho.

Clergues pederastes

(carta enviada al diari Segre)

Sr. Director,

M'ha cridat molt l'atenció que en l'edició del passat diumenge 11 d'abril hi hagués dues cartes sobre clergues pedòfils i en defensa de l'Esglèsia. No tinc comprovat que n'hi hagin en sentit contrari però m'ha semblat necessari respondre.

Les cartes (firmades per Baldomer Vallverdú i Jaume Sirera) intenten desvincular de l'estructura mateixa de l'Esglèsia els casos de pederastia que van apareixent i desvien l'atenció, al meu parer, cap a altres temes, com la pietat i l'antiavortisme, respectivament. No em sembla rigurós fer-ho.

El nombre de casos que apareixen a la llum pública comencen a ser massa com per considerar-los casos aïllats. Això no vol dir que la majoria o tots els clergues siguin propensos a cometre tal acció, però caldrà estudiar si l'estructura catòlica ho permet o ho facilita de manera inconscient.

En segon lloc cal atendre si l'Esglèsia catòlica és autoritat moral o no. Sense cap mena de dubte, l'Esglèsia és una institució que s'ha preocupat des de fa segles sobre moltes qüestions morals. Però sembla que últimament atèn assumptes que no haurien de ser competència seua. Parlo de temes que entren sota el rètol 'família', com el matrimoni (entre homosexuals), l'avortament i l'educació dels infants. Dic que no són competència seua perquè cap d'aquests tres assumptes són accions de les que els clergues puguin tenir experiència directa. El seu coneixement sobre la família és metafòric i simbòlic, no pas pràctic. Per tant, la seua aportació pot ser interessant als debats que s'hi formulin, però donar-los autoritat és exagerat.

Fou Sant Pau qui, savi com era, digué la frase “més val casats que cremats” (I Corintis 7:2), referint-se al conjunt dels mortals excepte els clergues, als quals se'ls hi presuposa castedat santa. Els casos apareguts indiquen, almenys, esquerdes en aquest plantejament. No és d'estranyar que, davant aquesta obsessió pels temes familiars i sexuals, que contrasta amb el silenci que l'Esglèsia guarda sobre altres temes com la violència (de gènere, militar, etc.) o les desigualtats socioeconòmiques, l'opinió pública s'indigni quan la hipocresia assoleix nivells tan vergonyosos.

An Injustice in Spain

(Editorial del New York Times)
Published: April 8, 2010

Spain’s best-known investigative magistrate, Baltasar Garzón, is now being prosecuted in a politically driven case that should have been thrown out of court.

Judge Garzón is charged with ignoring a 1977 amnesty law when he decided to investigate the disappearances of more than 100,000 people during Spain’s 1930s civil war and the decade of Francoist repression that followed. The charges were brought by two far-right groups who fear an open investigation of the Franco-era record. Unfortunately, one of Mr. Garzón’s fellow magistrates sustained the complaint and brought formal charges this week.

As a result, he will now be suspended from his duties pending trial. If convicted, he could be barred from the bench for up to 20 years, effectively ending a career dedicated to holding terrorists and dictators accountable for their crimes. That would please his political enemies, but it would be a travesty of justice.

The real crimes in this case are the disappearances, not Mr. Garzón’s investigation. If, as seems likely, these were crimes against humanity under international law, Spain’s 1977 amnesty could not legally absolve them. The suspected perpetrators are all dead, and Mr. Garzón long ago halted his investigation, passing jurisdiction to local Spanish courts in the areas where the victims were exhumed.

Mr. Garzón is a fearless and controversial prosecutor who has made many enemies over the years. He has brought cases against Basque and Al Qaeda terrorists, powerful Spanish politicians, Latin American dictators and Russian mafia thugs.

High-profile cases, like his bid to try the former Chilean dictator Augusto Pinochet, appeal to him, and sometimes he overreaches. But his consistent goal has been to deny impunity to the powerful and expand the scope of international human rights law.

Mr. Garzón should be allowed to resume that work at the earliest possible date. Spain needs an honest accounting of its troubled past, not prosecution of those who have the courage to demand it.

Navegante

Después de birras veo
Sardenya a través de Aragó
y dejo tu cama atrás
y sólo encuentro parejas.
Parejas que se tocan
Parejas que rien
Parejas que discuten
Parejas que salen de fiesta.
Y subo ese paseo
tantas veces cruzado juntos.
Ahora eso
se instala en mi espalda
a medida que me alejo.

Un dia

"Todo lo contrario, en el recurso a los estereotipos del lenguaje político ve una repetición cuya naturaleza es, por sobre de todo, lúdica; y en la refacción de una universalidad funcional y adaptada, ella teme por el regreso masivo a los códigos coercitivos de la sinstituciones."
.
.
un poco de vino blanco
.
.
¿Hay algo que esté haciendo mal?
.
.
Sí.
.

.

No he bebido suficiente vino.

.

.
Vuelvo a leer.
.
.

joder con los estructuralistas (más vino)

.
.
Sigo, si es que es que me muevo (meditación cartesiana)
.
.
Prolongación peluda de mi abdomen que ronronea.
.
.

La cabeza de ma (ay, al revés) vueltas semiológicas. Me voy a dormir en la estructura cama. Será mejor.

.
.
- Hola Buenas noches, ¿a qué piso va?

- Hola, al Cadalso por favor.

.
.
Nunca había cogido el ascensor para ir del comedor a mi cama. ¡Que descubrimiento!
Oye, este botones se parece, que coño, es Jaume Sisa. Voy a preguntarle...Joder, si que sube ésto. No llegamos nunca. ¡Y qué calor de repente! Uf. ¿Será su mata de pelo?
- Oiga, ¿no tiene calor? ¿No falta aire aqui?
- Yo tengo un hermano llamado así.
- ¿Calor?
- No. Aire. Está encerrado en un cajón de armario. Bien, ya hemos llegado. Séptimo cielo, directamente engendrado en su cabeza. Buenas noches.
- ¿Como?
- Ya hemos llegado. Buenas noches. Adiós (¡cling!)
.
.
Mi cabeza es así? No me situo. Es compleja. Yo también pues (meditación cartesana)
.
.
Hay niebla hasta un palmo por encima del suelo. Será Lleida. Lo he superado. (clave metodológica propiedad de S.Freud)
.
.

pg. 29
.
.

Suena un piano por algun rincón del cielo. Es decir, suena en mi cabeza. Creo que son sueños que pueden comprarse (he aquí en enlace para lectores no hábiles: ponedlo, pero seguid leyendo, ya volveréis a verlo luego. Vale la pena, mola. NOTA TÉCNICA: abrir en otra pestaña o ventana, haciendo clic con el derecho y diciendole "abrir en otra pestaña" ¡Que sino te vas de este fantástico blog con esta mierda de texto!)
.
.
Un señor viejo y con joroba da vueltas lentamente a un polígono irregular con la ayuda de dos bastones. Parece que sabe muy bien lo que hace.
.
.
Qué sueño. Y hambre. Un hambre que te mueres.
.
.
¿Qué puede comer uno dentro de su cabeza? Representa que estoy en el séptimo cielo, pero no es sensualmente agradable.
.
.
Veo a Fifty. Bueno, mejor dicho que veo su cola. Parece que el resto se encuentra bajo la niebla. Podria comermelo.
.
.
Leo Salida Burguesa. ¿Será un restaurante? ¡Oh! Una bici sin pedales. Así iré más rápido, aunque pareceré un poco ridículo.
.
.
Bueno, estoy en mi cabeza. Que más da.
.
.
Parece que este relato no se termina nunca y empiezo a hartarme. Tengo sueño y mucho trabajo mañana.
.
.
(chico con mono azul y caja de cartón de tamaño televisor de casa de verano) - Disculpa. Em tornes sa bici? Li estava ensenyant a anar-hi a sa meva capsa. Estàvem descansant.
(detuviéndose, se baja y se la da) - I tant! Perdoni. Però com s'ho fa la capsa si no té pedals?
(sube la caja y se aleja)- Li és igual perquè tampoc té cames.
- Ah, tens raó. (saluda con la mano) Que vagi bé!
(se gira)- Adéu, i gracis!
.
.
Tengo hambre. ¿Quiero una zanahoria? ¿No hay otra cosa? Debo tener algunos nabos. ¡Gracias!
.
.
¡Es un nabo!
.
.
Eso lo dijo Estragón. Aquello Vladimir. Más claro no puedo ser. Bueno, puedo decir la página, pero seria repetirse.
.
. ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Inaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. semiinaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Audito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.
.
Tengo ganas de... mmmh... ser como Wittgenstein... Tu ja m'entens...
.
.
Mecagondéu, this journey never ends, isn't it? Porto 4 dies y yo tenia un examen de retórica, señoria. Tenía que aprenderme la tabla del siete, señorita. Y... no soy hombre de escusas.
.
.
oh, un paisaje

.
.
Duelo: no aplastamiento, bloqueo (lo cual supondría un 'lleno'), sino una disponibilidad dolorosa: estoy en alerta, esperando, espiando la llegada de un sentido de la vida. (ara no sé que anava a dir)


._______________. Fixeu-vos que heu avançat
_._____________._ (baixar de línies)
__.___________.__ i heu retrocedit
___. _________.___(pujar-ne)
____.________.___sense avançar de fet la lectura.
_____.______.____Jugo amb vosaltres. Pringuis!
______.____._____
_______.__.______
________._______
Amics, amigues, aprofitem ara que de grans... qui sap que menjarem de grans... Mireu a Peter, si no...
.
.

Oh, un llit!! (és de color verd perquè el verd és el color de l'esperança)
però no creo que aquí pueda dormir

.
1
.
.
2
.
.
.
3
-->z
--->z
---->z
------>Z
------>Z und so weiter (but in silence)
.
.
.
.
.
.
.
y que ganas de dormir, o de despertar: éste es el dilema. Que es más noble a l'esperit, deixar que el son prengui les brides de la vida o mantenir les nines vives, les oides atentes? Vetllar, dormir... dormir i potser somniar que vivim, i que el que succeix té un sentit otorgat.
.
.
¿Qué fin pondrías tu, si siempre terminamos en la cama, donde algunos follamos, donde otros mueren?

L'Escola

Una tarda de tardor vam sortir els dos cursos de P5 i P4 si no m'equivoco (sincerament no me n'enrecordo) a buscar pedres. Les mestres no ens van pas avisar. Jo vaig saludar la meua germana tan bon punt la vaig veure, encara que no feia ni 10 minuts que havíem estat al pati o que al cap de dos hores podria dir-li el que fos a l'autocar. La qüestió era recordar als meus amics que tenia una germana al curs de sota. Vam creuar la carretera. Això era una cosa que es podia fer als principis dels 90 amb més o menys llicència. Ara cap mestra s'arriscaria.

Just a davant de l'escola hi havia la carretera i desprès hi havia un camí que feia baixada fins al marge del riu, feia un gir de 90º i discorria per la riba. És a dir, l'escola estava com en un turonet proper al riu. Cada matí observàvem aquell camí que s'allunyava paral·lel al riu i es perdia. Sempre m'he preguntat on duia, riu amunt. A les muntanyes? A la neu? Podeu imaginar l'estat d'excitació que significava deixar la carretera per baixar pel camí.

Llavors les mestres ens van dir què feiem allí. Veníem a agafar un còdol que desprès pintàriem com si fos una marieta. Ens van advertir que vigiléssim, que podíem caure al riu, que es trobava a un metre i un poc més per sota nostre. Vaig pensar que ja s'havia de ser ruc per caure en una cosa tan gran com un riu. Al cap d'una estona vaig sentir com una petita esllavissada de pols i sorra i un cos del que només vaig poder distingir la bata a ratlles i els pantalons foscos que queia. Era el F. Durant molt de temps vaig pensar: qui si no? En F., però, no es va mullar. En una imatge pròpia de l'Indiana Jones, havent caigut de cul encara al camí, va saber girar-se i agafar-se a una sòlida arrel d'arbre que sobresortia només un pam de la terra. Depressa les mestres van ajudar-lo. Ni Harrisson Ford ho hagués fet millor.

(Anys desprès, a 6è, amb bicicleta pel Delta de l'Ebre, ell mateix, fent el ruc, va sortir-se de la carretera i va caure, aquest cop sí, a una sèquia plena de llenties. Les llàgrimes per la bronca de la profe (un dia us en parlaré) se li mesclaven amb l'aigua fangonosa mentre el monitor rescatava la bici.)

On éreu, vosaltres, aquell dia?

Al despertar, el neoliberalismo seguía allí

“Restablecer la competitividad de España puede necesitar grandes sacrificios, como una bajada de salarios.” -Olivier Blanchard, economista jefe del FMI-

Isaac Rosa || Público, 06/II/2010

Permitan que parafrasee hoy el famoso cuento hiperbreve de Monterroso: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.” Porque así me siento estos días. Cuando uno cree estar despertando de la pesadilla de la crisis, todavía amodorrado y entumecido, abre los ojos y se encuentra al FMI, la OCDE y compañía, en el mismo sitio en que los dejamos, y emitiendo los mismos gruñidos. Así que cierro los ojos y me duermo otra vez, o por lo menos me hago el dormido.

¿Me he perdido algo? ¿Me di un golpe en la cabeza y no me he enterado? Porque hasta hace nada todavía se oían voces, incluso voces autorizadas, que prometían un cambio de rumbo, que las cosas no podían volver a ser como antes, había que aprender de los errores y etc. Ya digo, hace nada de eso. Y de repente, me encuentro estos días con los mismos informes y portavoces de los mismos organismos internacionales, recomendando las mismas medidas de ortodoxia neoliberal que recomendaban antes de la crisis.

Y no sólo el FMI y demás fauna. También oigo hablar estos días de “los mercados internacionales”, ante los que gobiernos como España o Grecia deben arrodillarse, tratar de usted y obedecer en lo que manden para recuperar la confianza de esos mercados, que por lo visto son capaces con sus decisiones de mantenerte a flote otro ratito o terminar de hundirte.

Pero hay más. Entre los dinosaurios revividos no falta el T-Rex: resulta que el gobierno tiene que girar a la derecha para que las agencias de calificación no devalúen los bonos de deuda. ¿Mande? ¿He oído bien? ¿Agencias de calificación? ¿No fueron ésas las que dieron nota alta a la basura financiera? ¿Y para esto me he despertado? Casi que prefiero la pesadilla.

_____________________________________________________________

La CEOE propone un nuevo contrato precario para jóvenes

La idea de la patronal es que tenga "una duración de entre seis meses y un año, sin protección por desempleo y con cuotas empresariales cero"

EL PAÍS - Madrid - 02/03/2010

Con la mesa del diálogo social en marcha, la patronal ha lanzado una nueva propuesta de contrato juvenil. La idea de CEOE es que este contrato tenga "una duración de entre seis mese y un año, sin protección por desempleo y con cuotas empresariales cero", ha explicado el director de Relaciones Laborales de la patronal, José de la Cavada, en los pasillos del Congreso de los Diputados, tras intervenir en la comisión de Trabajo del Congreso.

El responsable de la patronal fue más allá al precisar que esta propuesta se inspira en una medida francesa que "en el mejor de los casos" iguala el salario mínimo interprofesional, aunque eso en España podría revisarse.

Según De la Cavada, la propuesta ha sido puesta encima de la mesa del diálogo social, y no ha recibido una buena acogida ni por empresarios, ni por sindicatos. Pero desde la orilla sindical se niega que haya formulado con tal nivel de detalle. Se admite que, en algún momento, la CEOE ha intentado hablar de nuevos modelos de contratos, pero que el Gobierno ha rechazado abrir ese debate.

Bonificaciones a la contratación

Por su parte, el secretario general de CEPYME, José Manuel Vilar, ha señalado que la experiencia ha dicho que hay que perfeccionar el sistema de bonificaciones a la contratación para que sea más eficaz y cumpla los objetivos para los que fue creado.

Durante su intervención en la comisión, Vilar ha subrayado que no es cierto que exista "una cultura de la temporalidad" entre los empresarios y añadió que lo que hay es incertidumbre y que las personas también son temporales. En cualquier caso, subrayó que "ojalá mañana hubiera uno o dos millones de contratos temporales".

Paraules de comiat

Lleida, 10 de febrer de 2010

La mare s’ha mort. I vull dir des del principi que crec que jo no hauria d’estar aquí dient aquestes paraules. O no ara.

Volia dir-vos en primer lloc que és injust. Les mares es moren, és cert. Però no és just que la nostra mare, aquesta mare i no una altra, s’hagi mort ara. No és just que ens deixi amb 20 i 21 anys. No és just que desprès de sofrir tant entrés en aquesta malaltia i no se’n sortís. No és just. No és just que després dels esforços per fer-nos créixer, no ens vegi adults, titulats i enamorats. No és just que no ens pugui fer d’àvia.

La mare ens ha criat, educat i mantingut. I ho ha fet amb molt de patiment. Hem de preguntar-nos si ha estat feliç la mare. Ho ha estat? Crec que ho ha estat en la mesura que veia en nosaltres, la Violeta i jo, el producte dels seus esforços.

Recordo i recordaré la mare com una dona lluitadora, exemple per a moltes altres dones. Com a mare ens ha transmès el valor de la dedicació i l’esforç. L’estiu passat ella estava en un moment delicat. Ella no ho sabia. I sense saber-ho, vam tenir una conversa, ella i jo, a la meua habitació. Vam parlar de les dues coses més important que ella ens havia volgut transmetre. I una d’elles era aquesta: l’hàbit d’esmenar-se en les coses, de fer-les i fer-les bé. Això era el principal caràcter de la persona bona, deia. Per a mi, és clar, ella ha estat una mare que ha tret forces d’on no n’hi havia per portar-nos amunt. I crec que ho ha fet, de nou, de manera exemplar. Violeta: seguirem endavant.

L’altre valor que ella va destacar aquella tarda d’estiu té a veure amb aquest Andante grazioso de la sonata número 11 de Mozart que hem escoltat. Una altra tarda ella i jo estàvem al menjador de casa. Ella llegia el diari, jo un llibre, el gat dormia arraulit i vaig posar aquesta sonata. De seguida vaig notar que passava alguna cosa. De repent, la música establia entre ella i jo un marc familiar tancat i equilibrat, on el temps només era el senzill sonar de les notes o el pas de les pàgines. No feia falta que parléssim. El segon valor que la mare ens ha transmès és el de la serenitat de l’acció, la serenitat i l’harmonia d’un andante grazioso de Mozart. Això és més important del que sembla i es veurà a la llarga.

La mare és morta. Va morir a mitja tarda, la llum del sol ponent entrava a l’habitació de l’hospital de manera plàcida i agradable. Va morir com era ella: amb pau, amb serenitat i sí, reconeixem-ho, amb un xic de tristesa. Va morir amb els que més s’estimava, que érem nosaltres. Ara ja descansa en pau.

La Violeta i jo hem perdut la nostra referència, el nostre pilar. Probablement sigui l’esdeveniment més important en la nostra vida. S’obra una nova etapa que serà dura. Però, Violeta, tenim quatre coses que ens ajudaran. Dos ens les ha donat la mare, a saber:

1) L’esperit de l’esforç i de la feina ben feta, clau per sobreviure i tenir èxit.

2) La serenitat per neutralitzar els obstacles, per viure en harmonia amb el món i els altres.

3) Els amics. Els amics seus i nostres, que s’han bolcat i es bolcaran en nosaltres. Sense vosaltres això no serà possible.

4) Nosaltres. Cadascú pel seu compte però units encara més, la Violeta i jo som dipositaris d’aquest grandiós exemple que era la mare. Violeta, sabrem caminar sols, n’estic segur.

Mare: descansa en pau que ja et toca. Gràcies per tot el que has fet per nosaltres. Moltes, moltes gràcies. T’estimem.

Gràcies a tots i a totes per haver vingut. Ara, quan sortim d’aquí havent acabat, fem-ho com ella hagués volgut: tristos però contents d’haver-la conegut. Dolguts, però amb un somriure de serenitat. Estic segur que així ho hagués volgut. Moltes gràcies.