dilluns, 29 de març del 2010

L'Escola

Una tarda de tardor vam sortir els dos cursos de P5 i P4 si no m'equivoco (sincerament no me n'enrecordo) a buscar pedres. Les mestres no ens van pas avisar. Jo vaig saludar la meua germana tan bon punt la vaig veure, encara que no feia ni 10 minuts que havíem estat al pati o que al cap de dos hores podria dir-li el que fos a l'autocar. La qüestió era recordar als meus amics que tenia una germana al curs de sota. Vam creuar la carretera. Això era una cosa que es podia fer als principis dels 90 amb més o menys llicència. Ara cap mestra s'arriscaria.

Just a davant de l'escola hi havia la carretera i desprès hi havia un camí que feia baixada fins al marge del riu, feia un gir de 90º i discorria per la riba. És a dir, l'escola estava com en un turonet proper al riu. Cada matí observàvem aquell camí que s'allunyava paral·lel al riu i es perdia. Sempre m'he preguntat on duia, riu amunt. A les muntanyes? A la neu? Podeu imaginar l'estat d'excitació que significava deixar la carretera per baixar pel camí.

Llavors les mestres ens van dir què feiem allí. Veníem a agafar un còdol que desprès pintàriem com si fos una marieta. Ens van advertir que vigiléssim, que podíem caure al riu, que es trobava a un metre i un poc més per sota nostre. Vaig pensar que ja s'havia de ser ruc per caure en una cosa tan gran com un riu. Al cap d'una estona vaig sentir com una petita esllavissada de pols i sorra i un cos del que només vaig poder distingir la bata a ratlles i els pantalons foscos que queia. Era el F. Durant molt de temps vaig pensar: qui si no? En F., però, no es va mullar. En una imatge pròpia de l'Indiana Jones, havent caigut de cul encara al camí, va saber girar-se i agafar-se a una sòlida arrel d'arbre que sobresortia només un pam de la terra. Depressa les mestres van ajudar-lo. Ni Harrisson Ford ho hagués fet millor.

(Anys desprès, a 6è, amb bicicleta pel Delta de l'Ebre, ell mateix, fent el ruc, va sortir-se de la carretera i va caure, aquest cop sí, a una sèquia plena de llenties. Les llàgrimes per la bronca de la profe (un dia us en parlaré) se li mesclaven amb l'aigua fangonosa mentre el monitor rescatava la bici.)

On éreu, vosaltres, aquell dia?

1 comentari:

Joveguile ha dit...

Jo era allí. De fet, recordo això de les pedres. Anys després, la meva primera exposició de pintures va ésser a un riu amb els retrats pintats a les pedres.