Memorial Hortènsia Alonso sobre violència masclista

Paraules llegides en nom de la família de l'Hortènsia a la inauguració del I Memorial Hortènsia Alonso de Lleida, el 28 de novembre de 2012.

 

Hola a totes i tots,

Em dirigeixo a vosaltres en representació de la família de l’Hortènsia, per agrair el reconeixement i la possibilitat de què el treball de la mare no sigui envà i, ara que ja fa gairebé tres anys que ens va deixar, el seu desig i metodologia de treball per l’erradicació de la violència masclista tingui una continuïtat.

Que les primeres jornades Memorial Hortènsia Alonso s’hagin dedicat a les víctimes més vulnerables d’aquesta violència, els infants, és una decisió que se’ns dubte la mare hagués compartit plenament. Estic segura que el contingut de les jornades interessarà a tota persona interessada en el treball amb infants en situació de vulnerabilitat i de risc, així com les persones interessades en la violència masclista i les divulgadores de la cultura de la pau i de la noviolència. Aquests tres interessos s’enllaçaran avui en aquest espai, creant dinàmiques i cultures de transformació per una societat que hauria de considerar la infància, la igualtat i la noviolència valors molt preuats en la seua quotidianeïtat.

Aquests tres valors que avui veiem reflectits en el programa d’aquest memorial formaven part de la mare en diferents moments de la seua vida (com a responsable de les polítiques de prevenció contra la violència de gènere a la Subdelegació, com a tècnica d’infància a l’Ajuntament o, anant una mica més enllà, la plataforma anti-OTAN). A més, el mateix format de l’acte, modest, transformador, cuidat, treballat i obert a professionals i ciutadania, s’adiu molt bé a la manera en què a la mare li agradava treballar i li hagués agradat perdurar.

En nom de la familia volia donar les gràcies a les persones que han fet possible l’existència d’aquestes jornades i que s’anomenin Memorial Hortènsia Alonso, en especial al Col·lectiu de Dones i a Maria Rosa Ball, desde la Regidoria de Drets Civils, Cooperació i Igualtat de l’Ajuntament de Lleida. Els seus fills i familia ens sentim molt honorats que el nom de la mare s’assocïi a un espai d’explicació, reflexió i debat com segur que seran les xerrades que seguiran avui i els anys vinents.

Moltes gràcies.

La violència és rebutjable, contraproduent i a vegades sorprenentment inútil (reflexions prèvies a la vaga general del 14-N)

Demà passat se celebrarà arreu de l'Estat espanyol una nova convocatòria de vaga general, la segona amb govern popular. Sindicats i treballadors assalariats escalfen l'ambient davant la mirada reticent d'altres treballadors que ja per la condició de ultraprecaris o per la d'autònoms, no poden secundar la convocatòria de protesta. Mitjans de comunicació i xarxes socials van plenes d'eslògans i presentacions de les raons per anar a la vaga. Seriem ingenus si penséssim que la convocatòria està exempta de perill de degenerar en algun tipus de violència. El més probable és que es repeteixin escenes molt similars a les que van passar al centre de Barcelona en l'anterior vaga general. Des de la perspectiva de la resolució de conflictes, aquells fets van quedar oberts, sense tancament. I quan dos que es barallen no s'asseuen i admeten excessos per ambdues parts, la situació té moltes probabilitats de repetir-se en el següent cas. Des de certs sectors sembla que s'anima directament a no se sap ben bé què. Videos com aquest fan reflexionar sobre què és exactament una vaga general i per quina cosa ens convoquen.

Un servidor pensa que la violència no ha de ser mai el mitjà per aconseguir res. Qualsevol meta que per ser assolida requereixi o utilitzi la violència camina sobre peus de fang i tard o d'hora acabarà caient. Axiomes com "la revolució s'aconsegueix fent-la cada dia" volen dir que, en cas de desitjar un món sense violència (jo el desitjo, i tu?), aquest principi s'ha d'aplicar sempre, és a dir, no posposant-lo per la urgència d'altres revolucions pendents. Per tot això, doncs, el 14-N, però també el 13, i el 15 i sempre, seran dies en què encomano a tothom a tenir una actitud noviolenta allí on es trobi.

Això no vol pas dir que com a persona pugui entendre la violència com un fet humà, com una acció amb unes causes múltiples i relacionades entre si, uns discursos o tradicions, uns contextos. Els temps que corren són temps difícils per moltíssima gent i els que tenen bastant de poder a les seues mans no actuen en favor d'aquesta gent, sinó d'unes altres. La gent s'indigna i amb raó. La persona enrabiada pot encegar-se i pot actuar violentament, i cal diferenciar les dues coses perquè poden actuar de manera simultànea o per separat, aconseguint resultats diferents.

Tot i que estem en una situació estructuralment insostenible, en què el sistema és dolent i rematadament dolent, els esclats de violència que observem, recordem l'última vaga general, quins efectes van tenir? Si considerem els canvis en les estructures del sistema, podem considerar que cap ni una (per tant, fracàs absolut). Si mirem les destrosses, podem recordar un establiment Starbucks destrossat, un cotxe de la guardia urbana i unes quantes desenes de contenidors cremats.

Sí, tots recordem aquella fumera i aquelles flames grandioses, aquella boirina i aquelles ximeneies pel mig de l'Eixample. 

Van aconseguir quelcom? Van aconseguir el que en català es diu literalment "foc d'encenalls", un espectacle pirotècnic que únicament podia fascinar a uns quans de cervell infantilitzat. És plàstic. El plàstic crema ràpid, fort i fa fum negre i pudor. Provoca una impressió (suficient per ser aprofitada pels mitjans) i en pocs minuts s'acaba. Si algú realment creia que la revolució estava començant és que estava cec. Cec i violent.

Com deia, puc entendre la violència, però la ceguesa em costa més de compadir perquè estem parlant de convocatòries de vaga programades i planificades. Podria entendre atemptats contra representants, els fets del Parlament, l'ou a la cara de l'Iceta, bombes al Liceu si voleu... Però, contenidors? Cremar contenidors és una pura recreació pírrica d'un escenari del passat, més propi de Port Aventura que de transformadors del món. Obviament, no es pot considerar que qui ho fa és menys violent que algú que atempta contra les institucions o les persones. Simplement és un violent encegat. Tres quarts del mateix passa amb el que veu la policia com a únic enemic a batre.

I és necessari acabar amb l'aclariment que aquest text no és una defensa de la violència "útil" diferenciant-la de la violència "inútil". No, és un discurs contra aquelles persones que diuen que, contra l'opressió, el que cal és reaccionar violentament i entenen per violència fer el ximplet. Que l'única via és l'actitud pacifista i noviolenta i que qualsevol altra postura és un intent de drecera cap a un miratge de la pau eterna.

Què has aprés avui? XV - Crisi energètica

Els debats sobre la crisi, sobre polítiques econòmiques, socials i fins i tot les que tracten les formes d'estat (tema ben nostrat) acostumen a obviar un assumpte. De fet, acostumem a obviar-lo de les nostres vides més quotidianes. Estic parlant de l'energia. L'energia que permet els microfons per a aquests debats, l'energia que permet la mobilitat i el treball, l'energia que em deixa escriure ara mateix. D'on ve tota aquesta potència? Tenim clares les implicacions medioambientals, econòmiques, ètiques a nivell regional, global? Sabem el que costa un KW de llum? Quan costa en quin sentit? En termes monetaris? I en termes energètics? Tenim alguna idea del que hi ha a l'altre cantó dels cables elèctrics i dels oleoductes?

Jo crec que no, que no en tenim ni idea.

Per això, el programa Singulars de l'últim dilluns (coincidint amb l'inici d'una campanya electoral que ignorarà aquests assumptes) ha explicat coses molt interessants sobre tots aquests assumptes. Gràcies a l'investigador Antonio Turiel ens hem assabentat de fets clau del nostre sistema energètic, com per exemple, que cada català gastem l'energia de 45 humans, que de cara al 2018 només India i Xina absorbiran el 100% de les exportacions de petrolis actuals, que el 2020 haurà caigut el 40% de la producció en els pous actuals, que Indonèsia ha deixat de formar part de l'OPEP perquè ja no exporta petroli i que Regne Unit, Argentina i Veneçuela tenen problemes per abastir el consum intern amb la producció nacional, que 1/5 de l'urani consumit al món per fer energia nuclear prové de míssils russos desvallestats i que l'any que ve Rússia deixarà de vendre aquest urani per esgotament de l'urani per a les pròpies centrals.

Antonio Turiel també ens ha advertit de fets més contundents i clars: Espanya no podrà tornar a crèixer mai més a un 2% perquè el seu sistema energètic no ho permet, que el sistema econòmic es basa en un consum il·limitat de recursos energètics i que fins i tot l'AIE afirma que s'ha superat el punt de màxima extracció en petroli o el que se'n diu el Peak Oil, però també ho hem fet amb l'urani, l'or i estem a punt de fer-ho amb el coure. Les dues úniques solucions són les energies renovables i el decreixement. Qualsevol altra consideració és un malgastament d'energia. No és un debat, són fets. No hem de discutir gaires més coses. Ja hem superat el punt màxim de producció i el consum segueix creixent.

Ben segur que no tornarem a mirar una bombeta i una gasolinera igual.

La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions

Coses que penso una tarda de diumenge arribant a Barcelona:

1.- M'ha conmocionat el final de La peste de Camus. Que la vida és una responsabilitat (o que hih ha responsabilitat a la vida). Que la història de la humanitat no és estanca, com creien els premoderns, ni progressiva ni linial, com creien els moderns (il·lustrats i hegelians), sinó conflictiva i dialècticca i que el mal -la regressió, la peste- està sempre latent si no el combatem. Faig aquesta lectura del llibre i la trobo perfectament assumible. A més, m'ajuda a resoldre cert decalaix ideològic que tenia entre progressisme i postmodernitat. La crisi actual bé podria narrar-se com la peste de la que parla el llibre.

2.- La visita al Museu de Lleida és una visita a un llegat de primeríssim nivell en una ciutat que els locals ens entestem a odiar o estimar incondicionalment. Hem quedat admirats. En faig una lectura potser moral i inclús cristiana (fruit de massa art religiós si voleu): dintre d'unes robes brutes pot trobar-s'hi noblesa. Sóc conscient de les paraules emprades i de com de gastada que està la idea. El que vull dir és que l'epidermis, l'efecte immediat, no hauria de mediar definitivament la relació i el treball entre ànimes implicades. Aquest missatge, extret de la lectura de l'edifici del museu així com del seu contingut, és aplicable a la ciutat que l'alberga i practicable un mateix. Cap a ell. Cap als demés.

3.- A vegades penso que la música clàssica centroeuropea sembla haver sigut i seguir sent el principal refugi de l'esperit atormentat per la religió protestant. És el que n'extrec de Saraband, l'última de Bergman, que vam veure a casa ahir. Sembla que dedicar-se en cos i ànima a la música exculpi o si més no distregui dels dolorosos traumes. Per aquest poder d'alliberació i expressió, coneixer-la en profunditat és al mateix temps atraient i tenebrós. Sembla com un temut remolí que engull fatalment però al mateix temps et porta a un món subaquàtic de lleugeresa i fantasia. Em ve al cap Rafael Argullol amb el millor consell que li han donat mai, precisament, sobre remolins de riu: si no és gaire fort, atravessar-lo en línia recta amb totes les nostres energies; si és massa fort, deixar-se portar perquè ell mateix ens expulsarà tard o d'hora.

"El mapa y el territorio" de Houellebecq

La última de Michel Houellebecq, premio Goncourt del año pasado, supone un paso firme en la trayectoria de su autor. El mapa y el territorio es una novela sobre la producción de un artista, de su relación el mismo Houellebecq y el fatídico suceso que a éste le ocurre. Aunque morbosamente tiene más interés esta otra parte, vamos a centrarnos aquí en la primera, que contiene reflexiones bastante interesante.

“El mapa es más interesante que el territorio”. Es el título de la primera gran exposición de Jed Martin, que lo catapulta a la fama artística y a la alta cotización gracias la captación artística de diferentes mapas de la guia Michelin. El único trabajo remarcable de Jed Martin a éste era la catalogación, como si fueran insectos, de decenas de herramientas de tipo industrial. Para el siguiente proyecto, Jed Martin volvió (si es que había estado alguna vez) a la pintura con la colección de retratos de profesionales. Su mismo padre, arquitecto, abandonando su empresa, un periodista, una scot-girl, un ingeniero industrial, Bill Gates y Steve Jobs en una conversación informal, el retrato fallido de los magnates del mercado artístico y, su último cuadro, el retrato de Michel Houellebecq son algunos de los cuadros que convierten a Jed Martin en un hombre rico (15 millones), lo que le permite entrar en esa misteriosa fase de la vida donde el dinero ahoga el tiempo.

Para el último trabajo del artista (si, podemos decir que el artista solo realiza cuatro proyectos en toda su vida, pero todos muy existosos), Martin salta al videoarte. La degradación de elementos tecnológicos, entre ellos de fotografías de personas cercanas, y la superposición de fotogramas de vegetales. El proyecto es inmenso y se encuentra en el MOMA de Filadelfia, causando admiración y resquemor en los visitantes, algo así como una desolación incómoda. 4 proyectos en toda una vida, tan espaciadas en el tiempo y con técnicas tan diferentes dificultan poder expresar una visión de conjunto. Aún así, puede que que exista.

Se puede decir que la obra de Jed Martin es un regalo a la arqueologia. Sus obras retratan cosas y personas que son mediatizadas, esto es, que son medio de otras cosas y no un fin en si mismas. La lectura de las producciones de Martin trasladada a un tiempo futuro y lejano da mucha información de como es nuestro mundo. No quiere decir eso que Martin pueda colgarse esa etiqueta, tan nefasta como el número de prisionero, de “artista de su tiempo”. No. Una cosa es ser testimonio de el tiempo que uno vive y otra es retratar el tiempo que uno vive. La diferencia es la misma que hay entre el mapa y el territorio. El tema de Martin es nuestro tiempo y eso, claro está, tiene un interés arqueológico muy importante. Martin retrata herramientas y profesiones, fotografia mapas y grava degradaciones de objetos. Martin no se fija en personas y cuando lo hace, los retrata como profesionales de su ámbito.

Las herramientas, los mapas, los profesionales requieren de ser inmortalizados dada su esperanza de vida. La obra final de Martin, muestra como de la degradación de artilugios tecnológicos, fotografías y figurillas humanas rociados con ácido sulfúrico se degradan y dan paso otra vez a la naturaleza que emerge. Nuestra civilización industrial, capitalista, la de las herramientas, la de la conquista por los recursos territoriales y la de las profesiones, tiene que acabar forzosamente porque su resultado es demasiado penoso.

La crítica al estado de las cosas, que Houellebecq lleva haciendo desde La ampliación del campo de batalla se presenta en El mapa y el territorio de un modo más fino, dosificado y nostálgico que en las novelas anteriores. Quizá haya perdido la violencia y la explosividad que le otorgaron el término de enfant terrible de la literatura francesa. No. Esta nueva novela madura las críticas y hace autocrítica cínica (¿quién está fuera de este mapa?) a esta manera de vivir nuestra, la europea, tan cansada, tan decadentemente enferma. El tradicional cinismo del autor se convierte en el acostumbrado e íntimo refunfuñir de una caldera vieja. En este caso el pesimismo de Houellebecq se hace insoportable para si mismo: tranquilos, hay un final, una muerte, a esta vida de Sisífo. Lo que creíamos que era el mundo es solo un mapa que va a quedar, como todo, hecho jirones (cuidado con esta palabra). Lástima que no vamos a estar allí cuando el mundo tome lo que fue suyo. Que le vamos a hacer.

El silencio tiene una capilla en Helsinki

El silencio tiene una capilla en Helsinki:
Anatxu Zabalbeascoa (Del Tirador a la Ciudad)

FOTO: Antonin Alas
La capilla del silencio que se acaba de inaugurar en Helsinki es un espacio laico pagado por la asociación de las iglesias luteranas de la ciudad. No hay curas, quienes escuchan a quien tiene necesidad de hablar son trabajadores sociales. El encargo lo dejaba claro. Se trataba de recuperar una idea religiosa para mejorarla: escuchar sin juzgar.


Se trataba también de que quienes necesitan ser escuchados no tengan que hacer colas frente a las oficinas sociales sentados y callados frente a otras personas que también esperan para que les escuchen. Un estudio finlandés, K2S, ganó el concurso en 2008, al tiempo que ganaba otro para realizar el pabellón finlandés en la Expo de Shanghai. Como aquel, este trata la madera como un material precioso, cálido, noble y cercano a la vez. Y espera llegar a la gente con una forma sencilla pero icónica. El proyecto es caro, una joya visible para la ciudad y un refugio para los más necesitados en medio de la zona más bulliciosa de la capital finlandesa: la plaza Narinkka, el lugar donde llega el metro al centro. Costó siete millones de euros y el trabajo realizado en ella es de ebanista. También de futuro. Se atreve a diseñar un refugio para la ansiedad existencial que devora a tantos occidentales fuera del territorio sagrado. Llega hasta el bullicio que esconde tantos problemas de la gente sin problemas de subsistencia.


Convertida en reclamo la capilla, que se abrió al público a finales de mayo, impone el silencio. Sirve al turista y al necesitado. Nadie levanta allí la voz. Es una llamada de atención. El cuerpo cilíndrico encierra solo la capilla. El acceso se hace por un prisma de hormigón y vidrio donde tienen una sala los trabajadores sociales. Ese prisma funciona de antesala también en las épocas de frío y nieve (más de medio año en Helsinki) y guarda los paraguas y los abrigos de quienes llegan hasta ahí. Se trata de preparar. También de despojar. De llegar hasta el silencio sin ruidos visuales y ligero de equipaje.


FOTO: Tuomas Uusheimo

Un petit gran descobriment: la pedra d'alum

L'altre dia em van regalar 100€. Amb aquests diners em vaig permetre comprar certes coses no obligades pel dia a dia. Arribades les temperatures estiuenques, vaig decidir que un desodorant podria ser agraït pels que conviuen amb aquest mascle usuari empedernit de la bicicleta. Vaig decidir, però reflexionar sobre el consum d'aquests productes abans de comprar-ne un. El que em preocupa principalment és l'impacte sobre el medi ambient, si s'adequa al discurs del decreixement, l'ètica que envolta el producte i el preu.

Una ullada al prestatge del supermercat em deixà bastant astorat. Em donà la sensació que hi ha un desodorant per cada tipus d'home, i no per cada tipus de suor, que crec que seria més convenient. Pels classicons, pels homes de mar, pels de whysky doble malta, pels joves desesperats... També observo que, de dones, n'hi ha forces més tipus. Alguns amb alcohol, altres no. El preu oscil·la entre els 2€ i els 4€. No em convenç. Tot i la varietat, ho trobo tot molt igual. Hi ha d'haver altres solucions, penso.

Preguntant a una companya de feina em va comentar que ella utilitzava pedra d'alum. (Obviament, va dir pedra d'alumbre perquè d'alum no ho diu ningú, però cal cuidar la llengua que sinó se'ns mor). M'explica que és una pedra que, mullada, s'aplica sobre la pell, i això crea una capa del mineral dissolt que absorbeix les olors sense cap dels problemes associats als desodorants clàssics (que si tapen, que si taquen, que si obturen, que si irriten). Afegeix que és un desodorant desodorant, és a dir, que no fa olor. Això em fa caure que els altres productes, els de supermercat, haurien de dir-se odorants o desviaodorants.

Pregunto en una botiga ecofriendly del barri de Gràcia, amb jardí inclòs. La venedora m'ensenya la famosa pedra. És un prisma cristal·lí, translúcid, que val 7,5€. La mateixa pedra però en forma de cilindre i punta arrodonida val 13,5€ (l'ecologisme té una vessant pija que algun dia haurà de purgar, penso, sense compartir-ho amb la venedora). Li pregunto quan dura i em respon que ella fa dos anys que té la ateixa pedra i no aprecia signes de desgast. Ressalta, com la meua companya, que no fa gens d'olor. Faig càlculs ràpids: si un odorant pot durar-me un parell de mesos i costa 2,5€, aquesta pedra en val com tres però dura com 20 o 30. Penso que en termes ecològics i de decreixement, surt a compte i me l'enduc a casa.

Desprès d'una setmana d'utilitzar-lo puc dir que estic entusiasmat i molt sorprés amb el producte: esborra completament les meues olors durant més de 24 hores (24 hores reals, no les dels odorants, que són 5 reals). Començo a preguntar-me si podrien trobar-me els gossos policials si em perseguissin.

No obstant, m'assalten alguns dubtes. Llegeixo a la wikipedia que l'alum és un mineral que s'extreu en canteres (a Espanya n'hi ha algunes). En tant que mineral, no significa llavors que té un límit i que la seua extracció té un impacte sobre el territori? Quines són les reserves d'aquest mineral? Podríem tenir tots la nostra pedra d'alum? Són preguntes que, si algú en sap rastrejar la resposta, si us plau, que m'ho expliqui.

Què has après avui? -XIV: minories ètniques

El silenci d'aquest blog no ha sigut causat per un obnubilament hivernal a causa de l'onada siberiana ni tampoc un assoliment del nirvana intel·lectual-platònic. La raó és que ha sigut un gener bastant estressant, amb dos treballs que m'ocupaven bastant la ment i el temps. En fi, és igual, no crec que us interessi...

Estic aquí per comentar el que ressalto del dia d'avui, que ha sigut particularment variat. Aquesta tarda llegia uns articles per a la meua nova assignatura del màster, Migracions i Demografia urbana. Un d'ells, introductori, explica diferents teories sobre migracions. En un punt, parla de les ètnies i diu dues coses que em semblen interessants. La primera és la diferència entre comunitats ètniques i minories ètniques. Les primeres són aquelles que bàsicament són integrades dins de la societat: els seus drets són reconeguts, poden assentar-se lliurement i la seua cultura s'integra progressivament amb l'ètnia dominant. Les segones, les minories ètniques,  són aquelles que no tenen l'assentament permès ni ciutadania nacional reconeguda, tenen una posició social subordinada i la seua cultura es percep com estàtica i regressiva.

Sobre la mateixa idea d'etnicitat, que sovint s'atribueix a grups minoritaris com si els autòctons i majoritaris no forméssim una ètnia, té, tot i els seus tresors culturals i identitaris, el risc de què els elements que la composen siguin utilitzats per exlcloure els membres d'aquella ètnia. Sovint passa que l'ètnia només té rellevància en política quan hi ha una tensió entre grups dominants i grups dominats.

Per últim, que és la reflexió que més m'ha agradat, esdevenir minoria ètnia no és conseqüència de la migració d'un conjunt d'unes persones, sinó dels mecanismes de marginació social i cultural. És a dir, com bonament deia aquell del poble de Amanece que no es poco, "¡Yo no soy negro! ¡Yo soy minoria étnica!". Perquè, encara que fill d'una autòctona del poble, per bastard i per negre que no el deixen congregar a la missa diària i ha de passejar en zig-zag per fer més lleugera l'estona de marginació.

Què has après avui? -XIII: Garrotins

Avui de matinada, en la típica languidesa de les entrades d'any nou, i gràcies a l'habilitt de Joan Baró he après com es fan els 

garrotins. 

Que són aquelles cançons típiques de la rumba gitana catalana. Entre tornada i tornada ("Al garrotin, al garrotan/ de la vera vera vera/ de la vera de Sant Joan") hi va una estrofa de quatre versos que jo no sabia que era improvitzada. Bé, improvitzada a mitges. Has de pensar "la frase de gràcia" que és la del final (per exemple, nou, d'any nou). Penses bé la paraula final perquè ha de rimar amb l'última del segon vers. I dius qualsevol cosa en el primer, el segon i el tercer i ja està! No sé perquè no ho fan a les escoles. Bé, m'ho penso... Allí va:

Per sort no tinc ressaca

Encara que vaig menjar un ou

Que bé que m'ho vaig passar

A l'entrada de l'any nou.

Al garrotin...