dimarts, 13 de novembre del 2012

La violència és rebutjable, contraproduent i a vegades sorprenentment inútil (reflexions prèvies a la vaga general del 14-N)

Demà passat se celebrarà arreu de l'Estat espanyol una nova convocatòria de vaga general, la segona amb govern popular. Sindicats i treballadors assalariats escalfen l'ambient davant la mirada reticent d'altres treballadors que ja per la condició de ultraprecaris o per la d'autònoms, no poden secundar la convocatòria de protesta. Mitjans de comunicació i xarxes socials van plenes d'eslògans i presentacions de les raons per anar a la vaga. Seriem ingenus si penséssim que la convocatòria està exempta de perill de degenerar en algun tipus de violència. El més probable és que es repeteixin escenes molt similars a les que van passar al centre de Barcelona en l'anterior vaga general. Des de la perspectiva de la resolució de conflictes, aquells fets van quedar oberts, sense tancament. I quan dos que es barallen no s'asseuen i admeten excessos per ambdues parts, la situació té moltes probabilitats de repetir-se en el següent cas. Des de certs sectors sembla que s'anima directament a no se sap ben bé què. Videos com aquest fan reflexionar sobre què és exactament una vaga general i per quina cosa ens convoquen.
Un servidor pensa que la violència no ha de ser mai el mitjà per aconseguir res. Qualsevol meta que per ser assolida requereixi o utilitzi la violència camina sobre peus de fang i tard o d'hora acabarà caient. Axiomes com "la revolució s'aconsegueix fent-la cada dia" volen dir que, en cas de desitjar un món sense violència (jo el desitjo, i tu?), aquest principi s'ha d'aplicar sempre, és a dir, no posposant-lo per la urgència d'altres revolucions pendents. Per tot això, doncs, el 14-N, però també el 13, i el 15 i sempre, seran dies en què encomano a tothom a tenir una actitud noviolenta allí on es trobi.

Això no vol pas dir que com a persona pugui entendre la violència com un fet humà, com una acció amb unes causes múltiples i relacionades entre si, uns discursos o tradicions, uns contextos. Els temps que corren són temps difícils per moltíssima gent i els que tenen bastant de poder a les seues mans no actuen en favor d'aquesta gent, sinó d'unes altres. La gent s'indigna i amb raó. La persona enrabiada pot encegar-se i pot actuar violentament, i cal diferenciar les dues coses perquè poden actuar de manera simultànea o per separat, aconseguint resultats diferents.

Tot i que estem en una situació estructuralment insostenible, en què el sistema és dolent i rematadament dolent, els esclats de violència que observem, recordem l'última vaga general, quins efectes van tenir? Si considerem els canvis en les estructures del sistema, podem considerar que cap ni una (per tant, fracàs absolut). Si mirem les destrosses, podem recordar un establiment Starbucks destrossat, un cotxe de la guardia urbana i unes quantes desenes de contenidors cremats.

Sí, tots recordem aquella fumera i aquelles flames grandioses, aquella boirina i aquelles ximeneies pel mig de l'Eixample. 

Van aconseguir quelcom? Van aconseguir el que en català es diu literalment "foc d'encenalls", un espectacle pirotècnic que únicament podia fascinar a uns quans de cervell infantilitzat. És plàstic. El plàstic crema ràpid, fort i fa fum negre i pudor. Provoca una impressió (suficient per ser aprofitada pels mitjans) i en pocs minuts s'acaba. Si algú realment creia que la revolució estava començant és que estava cec. Cec i violent.

Com deia, puc entendre la violència, però la ceguesa em costa més de compadir perquè estem parlant de convocatòries de vaga programades i planificades. Podria entendre atemptats contra representants, els fets del Parlament, l'ou a la cara de l'Iceta, bombes al Liceu si voleu... Però, contenidors? Cremar contenidors és una pura recreació pírrica d'un escenari del passat, més propi de Port Aventura que de transformadors del món. Obviament, no es pot considerar que qui ho fa és menys violent que algú que atempta contra les institucions o les persones. Simplement és un violent encegat. Tres quarts del mateix passa amb el que veu la policia com a únic enemic a batre.

I és necessari acabar amb l'aclariment que aquest text no és una defensa de la violència "útil" diferenciant-la de la violència "inútil". No, és un discurs contra aquelles persones que diuen que, contra l'opressió, el que cal és reaccionar violentament i entenen per violència fer el ximplet. Que l'única via és l'actitud pacifista i noviolenta i que qualsevol altra postura és un intent de drecera cap a un miratge de la pau eterna.

3 comentaris:

Ignacio ha dit...

Ben cert això que dius. I el vídeo certament intenta donar un to èpic que fa que sembli que si la poli no ens dóna un fart de llenya no hem fet res.

Tot i això, sóc conscient que, tot i que la major part de la gent va parlant d'en Gandhi i en Luther King, podríem dir que són no-violents no-practicants. Recordo que, després d'aquell 18 de març en què hi va haver el desallotjament de la UB i la posterior (i famosa) manifestació en la qual jo i l'Adrià Estivill vam rebre, hi va haver una votació sobre si incloure, al comunicat de l'Assemblea Humanitats(crec, perquè era l'assemblea que votava), una condemna als 14 o 15 encaputxats violents que es veien als vídeos. Els partidaris de fer-ho vam perdre.

Tot i això, també hi ha qui confón no-violència amb inacció. La no-violència és molt més exigent que la violència. De fet, penso que ens exigim massa poc a nosaltres mateixos (parlo per mi, és clar). A Barna, amb uns companys, volíem muntar un grup de no-violència i preparar-nos, conèixer les lleis al respecte, i buscar maneres que realment canviessin quelcom, però me'n vaig anar a Lleida i després a Algèrria i ells no van continuar. Bé, és un projecte de futur.

Ignacio ha dit...

Vull dir que només anant a manis no fem res. El plowshares movement destrossava bombes i material militar provocant pèrdues econòmiques enormes a l'exèrcit, els freedom riders trencaven la segregació pel fet (i fins i tot s'entrenaven a no odiar, però això ja no m'atreveixo a demanar-ho a la gent d'aquí), Gandhi va trencar (i els seus) el monopoli de la sal i el del tèxtil... I tots van rebre i van anar a la presó, perquè és el que té la desobediència civil, que acates les consceqüències dels teus actes.

Crec que és el que ens falta, als no-violents d'ara. Deixar la comoditat de les manis per passar a objectius més ambiciosos.

Salut!

mar ha dit...

Ignacio, penso que tens tota la raó. Cal ser exigents.. clar que sí! Si volem canviar tot allò que critiquem i ser coherents amb el que pensem hem de ser exigents, i sí, tal com tu dius, potser començar a sortir d'aquesta comoditat de les manifestacions... Tot està per fer ;)