Bona part de la política catalana, això és, les peticions, exigències o condicions que es posen damunt de la taula a Madrid, és el tema de les infraestructures del nostre país. En l'últim curs polític s'ha vist que falten obres importants per al desenvolupament de Catalunya, com són les rodalies de Renfe, la xarxa elèctrica o les autopistes. En les passades eleccions, aquest tema era un dels plats forts de la campanya i va ocupar, per exemple, un dels blocs del debat dels candidats i candidates catalans a les Corts Generals, a TV3.
Paral·lelament es feu el debat dels candidats lleidatans a Lleida Televisió i també hi hagué discusió al voltant de les infraestructures a Lleida. S'arribà a una conclusió: el debat no existeix, no hi ha demanda de noves infraestructures per a les terres de Lleida. Si ens hi fixem, les obres i inversions que reclamen els polítics catalans afecten a la zona geogràfica de Barcelona i la seua àrea i pertanyen, doncs, al centralisme al qual ens tenen tan mal acostumats.
En efecte, a Lleida, amb l'arribada del tren d'alta velocitat, l'autovia cap a Barcelona i cap a Saragossa (l'única gran via circulatòria de Catalunya que no és de pagament), i les actuals construccions de l'aeoroport i el canal Segarra-Garrigues -llargament demanats-, quina altra infraestructura podem reclamar per al desenvolupament econòmic?
Lleida, però, hauria de fer una profunda reflexió sobre aquestes infrastructures. Un dels eslògans de Lleida ha estat sempre, des de temps dels romans, que Lleida era un nus de comunicacions. Cert. La seua posició més o menys estratègica, a la riba d'un riu gran i al creuament de camins muntanya-costa, litoral-interior, etc. La seua posició lateral de Catalunya la configura com a pas obligat per anar a Saragossa, Madrid i a l'atlàntic. No obstant, la indústria logística, la que havia de prestar possibilitats al comerç de mitjana i llarga distància, emmagatzematge i redistribució de mercaderies no s'ha desenvolupat mai a Lleida. Les causes són variades i no es veuen amb claritat (per a quan un anàlisis crític de l'economia lleidatana?): la relativa proximitat dels ports de Barcelona i de Tarragona, el potent sector logístic de Saragossa, falta de captació de capital, etc.
El que sospito que hi pot haver és una manca de decisió per apostar i invertir. Quelcom semblant ha passat aparentment amb l'arribada de l'Ave. La seua ignauguració el 2004 feia de Lleida la porta de Catalunya a l'Ave. Els comerciants es fregaven les mans: la gent vindria de Barcelona, de Tarragona i de Girona per agafar el tren a Lleida i anar a Madrid. I viceversa: els madrilenys es plantarien a Lleida amb 3 hores i desprès pujarien al Pirineu. I què ha passat? 4 anys desprès, el pont de Príncep de Viana s'està fent, la nova estació d'autobusos -prevista a la vora de l'estació de ferrocarrils- encara s'ha de licitar i el complex comercial i urbanístic de l'estació ha estat altra vegada remodelat a l'Ajuntament, la qual cosa indica la velocitat amb la que es du a terme. Mentrestant l'Ave ha arribat a Barcelona (amb 4 anys de retard!) i ja comença a desbancar el pont aeri. Si el pàrquing de l'estació encara està per fer, on preveien que aparcarien els que havien de venir de Barcelona? Una oportunitat perduda.
En tercer lloc hi ha la qüestió aeroportuària. S'està construïnt l'aeroport d'Alguaire i està previst que entri en funcionament el pròxim gener. A la vegada, alguns estudis desconfien de la viabilitat d'aquest aeroport: amb el de Reus, el de Barcelona, el de Saragossa i el de la Seu d'Urgell el de Lleida ho té molt difícil per iniciar nous vols. Els vols nacionals manquen de sentit a Lleida (no hi ha públic regular per tenir línia a Sevilla o a Coruña) i els internacionals són difícils (els low-costs a Londres, París, etc. estan consolidats al Prat i a Reus). Pel que fa als vols de mercaderies, el sector de la fruita podria sortir-se'n molt beneficiat però, sospir, la logística paral·lela no existeix com hauria. Ja veurem si és l'enèssima oportunitat perduda.
Una altra obra menor, que tindrà un valor simbòlic molt important i espero que també econòmic és la connexió ferroviària amb Girona, ara mateix inexistent (Sic). Fins a la construcció de l'eix transversal, per anar de Girona a Lleida calia passar per Barcelona. Si bé ja hi ha connexió viària (tot i que aquesta sigui pèssima), el tren és necessari. Aquesta obra va lligada a la millora de la línia Lleida-Manresa-Barcelona -tercermundista és un qualificatiu suau- i està prevista per al 2020. Així que paciència.
Per acabar, queden obres que es poden fer i que dotarien Lleida d'un valor afegit. No m'hi estendré perquè espero fer-ho algun altre dia amb més deteniment. En primer lloc, ara que la comunicació ferroviària amb Barcelona està resolta amb els trens Avant, una xarxa de rodalies ferroviàries i/o de cotxes de línia pràctics, que facin del pla de Lleida una regió ben comunicada. En segon lloc, una Universitat que dinamitzi seriosament el sector productiu i social de les terres de Lleida. Aquestes dues idees no es poden proposar ara mateix. Demanar una xarxa de rodalies completa seria la broma històrica més gran de la història desprès del port de Cervera. Són dos projectes a desenvolupar al llarg de tot el segle XXI i a reclamar quan Lleida hagi extret tot el suc que les vies de comunicació, els trens i l'aeroport han permès i que, de moment, tan malament ha sapigut aprofitar. Mentrestant, certament, no hi ha més obres a reclamar al ministeri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada