diumenge, 25 de març de 2007

God save the King!

Una raó per ser monàrquic

Sóc conscient que el títol d'aquest article pot donar lloc a confusió, sobretot per aquells que tenen i tenim la mala costum de llegir tant sols els titulars dels textos, i creure que amb això ja en tenim suficient per saber què diuen. Així que el primer pas en aquest article serà professar la meva creença en la República. No obstant, la monarquia és un mal menor per evitar el cataclisme nacional.


Avui es compleix el cinquantè aniversari de la firma del Tractat de Roma, en què sis països posaven les primeres pedres del que avui és la Unió Europea. Coincidint amb això, Espanya és noticia per un altre afer que ha preocupat seriosament Europa. El Partit Popular ha fet una crida a boicotejar el grup Prisa ―grup que controla el diari El País, la ràdio Cadena Ser i el canal Cuatro, les editorials Alfaguara, Santillana i Taurus, entre altres plataformes― per unes declaracions del seu president, Jesús de Polanco, en l'última junta d'accionistes, en què va dir que “es muy dificil ser neutral cuando una de las partes considera que vale todo con tal de recuperar el poder” i “en unos momentos en los que hay que desea volver a la Guerra Civil”. Rajoy va respondre que està ofès per aquestes declaracions, demana que siguin retirades i proposa un boicot als seus productes i a les empreses col·laboradores i anunciants al grup Prisa. Les reaccions no s'han fet esperar: tots els partits condemnen el boicot, el Partit Socialista Europeu es mostra “horroritzat” i Reporters Sense Fronteres denuncien el fet.


Des de que el PSOE va arribar al poder fa ja tres anys, el PP ha mantingut una actitud incendiaria en contra del govern. Els partits a l'oposició tenen el dret, evidentment, de criticar quan les polítiques oficials no agraden, inclòs de sortir al carrer. És un dret que a ningú li és negat. Però, en aquests anys, i sobretot en els últims mesos, hem sentit declaracions que no es tenien perquè haver tolerat en una societat plenament europea. Així, hem sentit insults i desqualificacions a ministres i el mateix President, escollit per 11 milions d'espanyols de forma lliure i democràtica; hem vist gestos ofenosos i cridòries en els plens de les cambres representatives de la nació espanyola, el Congrès i el Senat; hem sigut testimonis de manifestacions en contra del President i del Govern, sense proposar arguments ni polítiques millors; hem escoltat declaracions fantasioses, en què s'acusaven alguns partits, personalitats i el mateix govern de cedir i vendre's a ETA; hem observat com es critiquen sense pudor les resolucions del Poder Judicial. I la llista és llarga.


Segons aquests fets el Partit Popular és un partit d'extrema dreta: no accepta els resultats democràtics, desprestigia les institucions, és demagog, insulta els espanyols que no pensen com ells... Això, benvolguts lectors, són fets greus en democràcia. Què passaria si qualsevol altre partit acusés als votants del partit popular de ser mediocres i indecents espanyols. Sumem-li les banderes i proclames pròpies del franquisme, de la intolerància, l'insult i la violència que s'arramben perillosament en el si de l'opinió pública, cada cop més dividida. Sumem-li per últim les amenaces més que advertències del militar que va dir que l'exèrcit podia intervenir en cas de que la integritat nacional es veiés amenaçada, tal i com marca la Constitució, en referència a l'Estatut de Catalunya. Realment el clima que estem vivint és un clima prebèlic.


Algunes persones d'esquerres, progressistes, demòcrates i tolerants hem començat, amb el pas del PP a l'oposició, a tenir por. Por perquè l'espiral no sap ni ella mateixa quan s'aturarà. Realment, tot i que les declaracions de Polanco són desencertades ―per la persona que és i pel que representa―, Rajoy, Acebes, Zaplana i Aznar s'estan passant de la ratlla i l'ambient es crispa sense que l'esquerra pugui posar-hi fre. Si amb un creixement econòmic alt i sostenible, si amb polítiques socials importants no n'hi ha prou per presentar-se a la ciutadania amb el cap ben alt, què cal fer? Passa a l'insult i a l'espectacle barroer? Alguns diuen: no tranquil, el poble sabrà al final qui ha fet feina i qui s'ha dedicat als arguments barats. Jo responc: sí, així igual va passar amb la República. ¿I si vivim les mateixos insults i les mateixes desqualificacions, en fi, la mateixa dreta que ens va portar al cataclisme del franquisme, perquè no fem cap a un nou cop d'Estat?


La resposta és el Rei. És un rei passiu, que regna però no governa, que inaugura i saluda, però que ja va treure les castanyes del foc a la democràcia quan el 23-F i que és l'únic bastió que els conservadors d'aquest país encara respecten, desprès de demostrar que ni el Poder Legislatiu, l'Executiu, el Judicial, els Governs Autonòmics i, en fi, el conjunt de ciutadans mereixen el menys mínim tracte de cordialitat. El Rei i les seves, doncs, fermes creences democràtiques són la millor (o única) garantia d'estabilitat democràtica del nostre país. Estic segur, doncs, que el Rei sabrà frenar amb mà de ferro qualsevol intent seriós de desestabilitzar el país, tot i que no estaria malament que mostrés la seva presència ja, en aquests moments. Que els republicans haguem de confiar en la figura del Rei per respirar tranquils als carrers i a les Universitats no crec que sigui senyal de salut democràtica. La reforma federal i republicana haurà d'esperar. Llarga vida al Rei!

dilluns, 19 de març de 2007

King of pain

Per fi ha plogut la solitud necessària. Per fi els núvols i el vent han recuperat l'espai que els pertoca. El sol que, feliçment vaig gaudir dissabte al matí, ha hagut de cedir a les quatre gotes que esquitxaven el vidre del menjador aquesta tarda, mentre restava al sofà, llegint, gaudint d'un te que feia molt de temps que anhelava, i del jazz de la Norah. Quatre paraigües han trobat necessari obrir-se al carrer Torrijos aquesta tarda.

La melancolia em prenia i m'ha pres dolçament. I jo m'he deixat fer. En aquesta sala d'estar m'he sentit estrany amb mi. Avui m'he adonat que he tornat a donar la impressió de noi alt, seriós i estudiós que havia donat en altres llocs temps enrere. Què faig amb mi mateix? “Hola, sóc l'Aleix, un noi alt, seriós i estudiós. Em llevo seriós, estudio seriosament, prenc cafè de forma seriosa, miro el diari seriós, introdueixo seriosament el bitllet de metro...” I què? I què més?! Què aconsegueixo? Què pretenc? Ser el noi formal de la classe? No, no, no... l'Elena va saber treure'm la seriositat de la cara. Elena fugit, redet severitatem. Vull que torni? No. Crec que no. Vull una Elena que em piqui al nas i em digui que no sóc seriós, que sóc espectacular, que sóc un circ ambulant. On és? On se'n troben? La sequera afecta també les persones. M'afecta perquè no tinc tardes melancòliques de te, jazz, llibre o poesia. Perquè no tinc a qui fer-li poesies. M'afecta perquè em panseixo i m'asseco. I Sant Jordi s'acosta i em quedaré plantat amb un poema que no hauré sabut escriure i una rosa que seré incapaç d'olorar. I la tradicional punxa de la tija no em produirà sinó un calfred. I la rosa esdevindrà seca també.

Si això no canvia aviat i no hi hagi un sotrac que m'alteri, crec que podré anunciar que m'hauré assecat i que seré incapaç d'escriure un text literari que valgui la pena. Cada cop veig més gris que ompli la Moleskine amb una novel·la, i veig més clar que el que m'esperen són passadissos acadèmics, assajos, articles i, com a molt, teatre. Gris, gris, gris... Necessito el gris dels núvols per veure el sol que hi ha al radere.

divendres, 2 de març de 2007

Ser sincer

Algunes persones m'han dit algun cop que un dels meus trets característics és dir la pura veritat de la manera en què fa més mal. Altres sé que ho veuen un defecte ―i hi coincideixo sovint― i altres ho consideren senzillament graciós. Avui seré sincer, o millor dit, diré el que penso. Sense convencions, sense entrebancs.

I dic avui perquè avui és un dia especial: som 1 de març. Aquest dia és un dels més odiats de l'any per mí. La raó és senzilla: l'endemà del meu aniversari, no puc sinó repassar la gent que la vigília em va felicitar i, sobretot, enrecordar-me'n de qui no ho feu. Serà que sóc malvat, pessimista... No ho sé. Però cada primer de març encerclo mentalment amb vermell aquell quese n'hagi oblidat.

I et trobes amb sorpreses. Aquest any, tres de quatre "íntims" m'han oblidat. Amb una d'elles mantinc una relació tan estrambòtica, amb una capacitat de superar-se ella mateixa (la relació), de pendre nous rumbs, que fa que passin coses com aquesta: desprès de no dir-me ni ase ni bèstia durant setmanes, va ser la primera i l'última persona amb qui vaig parlar el dia 28 ―per iniciativa seva, a més― i no menciona el meu aniversari, tot i les pistes en majúscules al nick. L'endemà em felicita incrèdula de què fos el meu aniversari.

Un altre amic, els missatges del qual sempre són excusant-se de no poder quedar, no hi ha pensat. Un altre amic, una mica reservat, em va confessar quan li vaig felicitar l'aniversari, que s'entendria quan la gent se n'enrecordava. Tampoc hi ha pensat. Encara un altre em va felicitar l'endemà a la nit, havent jo assistit a la seva festa un mes abans. I la llista continua...

Una examiga em retreia fa molts anys el meu cinisme: les nostres vides se separaven i jo ho entomava com la cosa més normal del món; no calia fer-se'n mala sang. La vida és una casa on hom entra, surt, obra i tanca portes a mesura que canvia d'estança. Ens hem de lamentar pels que deixem enrere? Jo crec que no. És un procès imparable que es repeteix continuament al llarg de la vida (canviar d'escola, d'institut, de feina, la Universitat) i cal ser una mica estoic. Quan aquest any canviaren tant les coses entre la colla vaig pensar, també, que deixaríem molts bons records dels amics de Lleida però que en perdríem poc a poc el contacte. No vaig preveure, però, que aquest "traspàs" seria tan ràpid, és a dir, que sabríem conservar els llaços fins a acabar, com a mínim, el primer curs...

Gent amb qui no parlo des de fa dos anys m'han buscat per felicitar-me. I els meus millors amics no han sigut capaços ni d'enviar un missatge. I desprès he d'aguantar retrets com que renego del meu passat ponentí, etc.

Frustració, desengany, vergonya... La paraula alemanya Ernuchterung ―la qual casualment he après avui― ho il·lustra molt bé: vol dir 'ressaca' i 'desengany'. Això és el que van sentir els alemanys desprès dels quatre anys que va durar la Primera Guerra Mundial i aquesta sensació portà a l'expressionisme.

Doncs bé. Estic cansat de lluitar, de trucar per quedar, de convidar a sopar, d'abandonar una mare malalta per poder estar amb els amics de Lleida, ni que sigui per una nit i cansat de la feina. Sempre rebré amb un gran somriure sincer (de debò) i amb els braços oberts a tothom. Hem passat moltes coses bones en el passat. Però, enteneu-me, estic cansat de fer l'idiota. Tanquem portes; tanquem la paradeta. Siguem sincers.