De gènere home no violent

"Mai canviaràs res si lluites contra una realitat existent. Per canviar, construeix un model nou que converteixi en obsolet el model actual."

Buckmister Fuller

 

Aquesta frase, dita per un arquitecte visionari, ens va com anell al dit pel tema que commemorem avui, la violència de gènere, com també per tantes altres coses que ens ha tocat viure en aquests temps indecisos. Un visionari és aquell que posa la mirada al darrera dels límits de la realitat que li ha tocat viure. Intentaré mostrar-vos la meua visió sobre aquesta violència que ens ocupa avui.

La violència de gènere és un concepte amb un nom i un cognom o, si es vol, un mot compost: violència i gènere. El problema social que suposa aquesta violència, amb centenars o milers de víctimes i desenes de víctimes mortals, ha fet que per tristos mèrits s'hagi singularitzat aquest tipus de violència. El que passa és que potser hem deslligat el significat de les paraules del seu marc conceptual i d'actuació. Hi ha altres tipus de violència? Com les digerim com a societat?

Una aproximació, breu, més global i multidisciplinar al fenomen de la violència (vegeu lectures al peu) ens indica des de molts àmbits (biologia, genètica, sociologia, estudis culturals, etc.) que la violència...

1.- És la realització d'un comportament, un impuls, que és l'agressivitat.

2.- Que aquesta agressivitat està present en la condició humana per raons biològiques i socioculturals.

3.- Que la violència també és un fet inherent a l'existència humana però amb diferències notables en períodes de la història i llocs (climes en diria jo) i que som més violents nosaltres que algunes altres espècies evolutivament similars a nosaltres

3.- Que els homes, en tots moments de la història, situacions i en moltes espècies animals tendeixen a respondre més agressivament a imputs del context i a cometre actes violents que les dones.

Per aquesta raó, penso que podem afirmar que el terme violència de gènere és, en molts casos, una reiteració o una tautologia, perquè, com indiquen les estadístiques, es donen moltes més situacions d'agressivitat i de violència cada cop que hi ha homes pel mig. Mirem com ens ho mirem, les morts, agressions, insults, etc. entre homes superen i de molt el equivalents entre homes i dones que tenen aquells com agressors. I sense menystenir la dona víctima d'una agressió per part d'un home, demano que la víctima d'una agressió per part d'un home sigui també considerada violència de gènere. Com diu Marina Subirats, les raons patriarcals, o de gènere, que condueixen a una baralla de mascles, a consumir drogues per presumir o a celebrar curses suicïdes amb les motos són les mateixes que porten a maltractar la parella. 

És gràcies al feminisme que, com sempre, els homes obrim els ulls i podem veure que violència, agressivitat i homes són fenomens propers però separables. És per això que sempre que parlem d'aquesta violència, la violència d'homes contra les dones, haurem de parlar, doncs, de violència masclista o contra les dones. Perquè el masclisme és el codi de valors que justifica l'abús de les dones per part dels homes. O introduïm els homes en la violència de gènere, o canviem el mot per referir-nos a la violència contra les dones, sense que això, obviament, resti importància efectiva, política i social. Només faltaria.

Tot això ho dic perquè, com a home, he de carregar amb el meu gènere sempre acompanyat de sospites i resulta que voldria sentir-me orgullós del que sóc. Sóc un home però no sóc masclista i per tant rebutjo tots els comportaments agressius i violents en la mesura que puc. Vers les dones, vers els homes. Sé que en mi hi ha base biològica i social que m'atribueix comportaments agressius, però no em dóna la gana de fer-los efectius i convertir-los en violència. Per això vull respostes a les agressions que diàriament es cometen contra els homes per part dels homes de comportament patriarcal. Aquest no és el meu model d'home i necessito ajuda per substituir-lo.

A l'hora de construir nous models, més justos, hauriem de tenir en compte que el gènere masculí té aquests implícits biològics (major tendència a l'agressivitat) però també té molt de camp lliure per construir-se una identitat i uns valors que no el facin una persona agressiva ni violenta, menys cap a les dones. Com deia la frase de Fuller, per fer-ho possible, hem de posar en pràctica un model d'home i de dona just, comprensiu, no-violent, no només combatent el que no ens agrada de l'existent. L'existent cal fer-lo obsolet. Educant en sortides no-violentes a l'agressivitat i apagant els focs de la violència farem de la violència contra les dones un fenomen del passat.

Referències:

- Castells, M. i M. Subirats: Mujeres y hombres. ¿Un amor imposible?. Madrid, Alianza, 2007.

- VVAA: ¿Somos una especie violenta? La violencia humana explicada desde la biologia y la psicopatologia. Barcelona, UBe, 2014.

"The Spirit of '45" o el renaixement de la idea d'igualtat

Ressenya del documental The Spirit of '45, de Ken Loach (2013)
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.

El punt d'inici del documental és la formació del govern laborista de Clement Attlee just després del final de la Segona Guerra Mundial però de seguida fa un salt endarrere per explicar les condicions de vida misèrrima de la classe treballadora britànica durant la crisi dels anys 30. La pobresa i la desigualtat van portar al poder a uns laboristes que van saber transmetre el sentiment d'esperança, pau i progrés. El desig que, acabada la guerra, calia canviar de rumb per millorar les condicions de vida de la població i establir les bases de la recuperació econòmica. El conjunt de les principals actuacions del govern d'Attlee ocupa el segon bloc del film. Aquestes actuacions van ser la creació de l'Estat del Benestar i la nacionalització dels sectors clau de l'economia nacional. Es creà la primera Seguretat Social Universal, la nacionalització de la Sanitat, l'extensió de l'Educació Secundària, la millora de la situació laboral dels treballadors de molts sectors, la nacionalització del Banc d'Anglaterra, de les mines, dels transports terrestres i aeris i la creació d'un programa nacional d'habitatges, entre altres mesures molt ambicioses en un moment de postguerra i amb les arques arruïnades.

La tercera part del documental se situa, amb un salt temporal de magnitud, en l'arribada al poder de Margaret Tatcher l'any 1979 i el seu programa privatitzador amb nefastes conseqüències en igualtat social i dinamisme econòmic. Per citar alguns exemples, la sanitat privada ha resultat ser més cara que la pública, la desregularització dels serveis ferroviaris han provocat nombrosos accidents o la ruïna total de la mineria. L'última part se situa en l'actualitat i s'acosta al moviment "Occupy" (la versió anglosaxona dels nostres indignats) com a receptors d'aquest esperit col·lectivitzador de la postguerra.

Com s'ha dit, el director utilitza protagonistes afectats que varen viure les transformacions que s'expliquen. El testimoni de miners, ferroviaris, infermeres, mossos de càrrega jubilats i jubilades es combina amb filmacions de l'època i aportacions acadèmiques o polítiques d'aquell moment. Que tot el visualitzat sigui en blanc i negre i sense narrador dóna caràcter de testimoni unitari als diferents registres que apareixen, ressaltant la voluntat del director de subratllar la memòria històrica de les persones de a peu, sense caure en dramatismes però sense estalviar la realitat dura.

Loach explica la història d'una manera clara i comprenedora i poc discutible a la major. La seua opinió sobre l'estat de les coses sempre ha estat clara i aquest documental n'és una mostra més. Hi ha qüestions, però, que en un documental que vulgui ser rigorós no hauria d'haver passat per alt. El principal, ja apuntat, és si a aquestes alçades l'esquema narratiu "tot anava bé fins que vingué un monstre molt dolent (la Tatcher) i s'ho menjà tot (The party is over)" és vàlid històriogràficament. Què va passar entre el 50, en què els laboristes ja van perdre molt suport electoral, i el 79? Tatcher és l'única responsable de l'evaporització de l'esperit del 45? La societat anglesa continua sent avui aquella formada per treballadors, blancs i testimonis de la guerra? Què passa amb el canvi de la balança migratòria, la terciarització i globalització de l'economia, el baby boom i la generació punk, etc.? No hi pinten res?

El final aconsegueix no ser gaire paternalista pel que podria esperar-se i es limita a dir que les idees del socialisme estan en la base de les reclamacions dels indignats. Segurament sigui així, però el documental no assoleix a mostrar, aquí tampoc, l'evolució de la societat. És a dir, encara que al llarg del film i sobretot a la primera i la tercera part es mostrin paral·lelismes clars amb els temps que ens ha tocat viure, no es tracta de reproduir el mateix... un altre cop i de la mateixa manera. 

El documental aporta elements crítics sobre el nostre present a partir de l'explicació clara i viva del passat i ja per això val la pena la seua recomanació. Un altre argument és el protagonisme i el testimoni de la gent gran, és a dir, la seva memòria narrada, té molt de sentit a l'hora d'analitzar el curs dels fenòmens històrics d'avui en dia. Tant o més que els arguments polítics o les estadístiques. Trobar experiències similars, crear empaties i, en definitiva, compartir esperits uneix les generacions, element bàsic per la transformació efectiva en una societat més justa i igualitària.

Un somni estrany

Em trobava de vacances en un poble de l'Empordà. No em preguntis quin. Només sé que jo sabia que em trobava a l'Empordà. Llavors llegia al diari local que l'Ajuntament havia donat la senyal d'alarma per un mosquit gegant. Però no era que hi hagués una plaga de mosquits grans. No. Era que hi havia un sol mosquit. Només un. I no és que fos dinosàuric com si fos una peli americana. Era de la mida d'una poma. Ho sé perquè caminant pel carrer se'm feia nítid el mosquit que volava en la meua direcció i jo l'havia d'esquivar. Darrera ell apareixia un forestal amb un casc rotllo apicultor i una raqueta matamosques, corrent desesperat per atrapar-lo. Es ficaven ambdós pel jardí d'una casa i desapareixien. Jo em deia: "Apa, ja has vist el famós mosquit. Ja està". I pensava que allò s'acabaria, que un mosquit no fa estiu. Però m'equivocava. Els dies següents tot girava al voltant del mosquit. Tota el poble estava en alerta i tothom tenia els nervis a flor de pell. Les raons eren confuses, perquè la picada del mosquit se sabia inofensiva, fins i tot pels al·lèrgics. Només una mica més gran que la d'un mosquit normal. Era evident que l'alarma era desmesurada, sens dubte induïda pels mitjans de comunicació que, sigui com a maniobra de distracció sobre temes punyents, sigui per la manca de noticies habitual en períodes estiuencs, repetien i amplificaven la noticia. Jo no parava de sorprendre'm i alhora desesperar-me per tanta bogeria col·lectiva. És només un mosquit! Viuen menys d'una setmana! Però en els moments que no mirava ningú, em notava l'oida hipersensibilitzada, tement el famós brunzit.

La violència és rebutjable, contraproduent i a vegades sorprenentment inútil (reflexions prèvies a la vaga general del 14-N)

Demà passat se celebrarà arreu de l'Estat espanyol una nova convocatòria de vaga general, la segona amb govern popular. Sindicats i treballadors assalariats escalfen l'ambient davant la mirada reticent d'altres treballadors que ja per la condició de ultraprecaris o per la d'autònoms, no poden secundar la convocatòria de protesta. Mitjans de comunicació i xarxes socials van plenes d'eslògans i presentacions de les raons per anar a la vaga. Seriem ingenus si penséssim que la convocatòria està exempta de perill de degenerar en algun tipus de violència. El més probable és que es repeteixin escenes molt similars a les que van passar al centre de Barcelona en l'anterior vaga general. Des de la perspectiva de la resolució de conflictes, aquells fets van quedar oberts, sense tancament. I quan dos que es barallen no s'asseuen i admeten excessos per ambdues parts, la situació té moltes probabilitats de repetir-se en el següent cas. Des de certs sectors sembla que s'anima directament a no se sap ben bé què. Videos com aquest fan reflexionar sobre què és exactament una vaga general i per quina cosa ens convoquen.

Un servidor pensa que la violència no ha de ser mai el mitjà per aconseguir res. Qualsevol meta que per ser assolida requereixi o utilitzi la violència camina sobre peus de fang i tard o d'hora acabarà caient. Axiomes com "la revolució s'aconsegueix fent-la cada dia" volen dir que, en cas de desitjar un món sense violència (jo el desitjo, i tu?), aquest principi s'ha d'aplicar sempre, és a dir, no posposant-lo per la urgència d'altres revolucions pendents. Per tot això, doncs, el 14-N, però també el 13, i el 15 i sempre, seran dies en què encomano a tothom a tenir una actitud noviolenta allí on es trobi.

Això no vol pas dir que com a persona pugui entendre la violència com un fet humà, com una acció amb unes causes múltiples i relacionades entre si, uns discursos o tradicions, uns contextos. Els temps que corren són temps difícils per moltíssima gent i els que tenen bastant de poder a les seues mans no actuen en favor d'aquesta gent, sinó d'unes altres. La gent s'indigna i amb raó. La persona enrabiada pot encegar-se i pot actuar violentament, i cal diferenciar les dues coses perquè poden actuar de manera simultànea o per separat, aconseguint resultats diferents.

Tot i que estem en una situació estructuralment insostenible, en què el sistema és dolent i rematadament dolent, els esclats de violència que observem, recordem l'última vaga general, quins efectes van tenir? Si considerem els canvis en les estructures del sistema, podem considerar que cap ni una (per tant, fracàs absolut). Si mirem les destrosses, podem recordar un establiment Starbucks destrossat, un cotxe de la guardia urbana i unes quantes desenes de contenidors cremats.

Sí, tots recordem aquella fumera i aquelles flames grandioses, aquella boirina i aquelles ximeneies pel mig de l'Eixample. 

Van aconseguir quelcom? Van aconseguir el que en català es diu literalment "foc d'encenalls", un espectacle pirotècnic que únicament podia fascinar a uns quans de cervell infantilitzat. És plàstic. El plàstic crema ràpid, fort i fa fum negre i pudor. Provoca una impressió (suficient per ser aprofitada pels mitjans) i en pocs minuts s'acaba. Si algú realment creia que la revolució estava començant és que estava cec. Cec i violent.

Com deia, puc entendre la violència, però la ceguesa em costa més de compadir perquè estem parlant de convocatòries de vaga programades i planificades. Podria entendre atemptats contra representants, els fets del Parlament, l'ou a la cara de l'Iceta, bombes al Liceu si voleu... Però, contenidors? Cremar contenidors és una pura recreació pírrica d'un escenari del passat, més propi de Port Aventura que de transformadors del món. Obviament, no es pot considerar que qui ho fa és menys violent que algú que atempta contra les institucions o les persones. Simplement és un violent encegat. Tres quarts del mateix passa amb el que veu la policia com a únic enemic a batre.

I és necessari acabar amb l'aclariment que aquest text no és una defensa de la violència "útil" diferenciant-la de la violència "inútil". No, és un discurs contra aquelles persones que diuen que, contra l'opressió, el que cal és reaccionar violentament i entenen per violència fer el ximplet. Que l'única via és l'actitud pacifista i noviolenta i que qualsevol altra postura és un intent de drecera cap a un miratge de la pau eterna.

Què has après avui? -XIV: minories ètniques

El silenci d'aquest blog no ha sigut causat per un obnubilament hivernal a causa de l'onada siberiana ni tampoc un assoliment del nirvana intel·lectual-platònic. La raó és que ha sigut un gener bastant estressant, amb dos treballs que m'ocupaven bastant la ment i el temps. En fi, és igual, no crec que us interessi...

Estic aquí per comentar el que ressalto del dia d'avui, que ha sigut particularment variat. Aquesta tarda llegia uns articles per a la meua nova assignatura del màster, Migracions i Demografia urbana. Un d'ells, introductori, explica diferents teories sobre migracions. En un punt, parla de les ètnies i diu dues coses que em semblen interessants. La primera és la diferència entre comunitats ètniques i minories ètniques. Les primeres són aquelles que bàsicament són integrades dins de la societat: els seus drets són reconeguts, poden assentar-se lliurement i la seua cultura s'integra progressivament amb l'ètnia dominant. Les segones, les minories ètniques,  són aquelles que no tenen l'assentament permès ni ciutadania nacional reconeguda, tenen una posició social subordinada i la seua cultura es percep com estàtica i regressiva.

Sobre la mateixa idea d'etnicitat, que sovint s'atribueix a grups minoritaris com si els autòctons i majoritaris no forméssim una ètnia, té, tot i els seus tresors culturals i identitaris, el risc de què els elements que la composen siguin utilitzats per exlcloure els membres d'aquella ètnia. Sovint passa que l'ètnia només té rellevància en política quan hi ha una tensió entre grups dominants i grups dominats.

Per últim, que és la reflexió que més m'ha agradat, esdevenir minoria ètnia no és conseqüència de la migració d'un conjunt d'unes persones, sinó dels mecanismes de marginació social i cultural. És a dir, com bonament deia aquell del poble de Amanece que no es poco, "¡Yo no soy negro! ¡Yo soy minoria étnica!". Perquè, encara que fill d'una autòctona del poble, per bastard i per negre que no el deixen congregar a la missa diària i ha de passejar en zig-zag per fer més lleugera l'estona de marginació.

Els temps canvien

La imatge està realitzada en una biblioteca universitària de Catalunya. En ella es veu clarament un noi 'fent colzes', una senyora llegint en una tauleta tàctil i llibres en prestatges. Ha sigut presa d'amagatotis un dissabte de novembre al matí, any 2011.

El que m'ha cridat l'atenció d'aquesta estampa és el valor sintetizador de com els temps estan canviant. És una imatge que s'hauria de comparar amb una amb les mateixes dues tipologies de persona que hi apareixen però uns vint, deu o set anys anys abans. Un noi i una senyora i un element tecnològic d'alta tecnologia. No tinc aquella imatge però la podria buscar. Molts de nosaltres l'hem viscuda o vista. És la següent: una persona d'edat jove té, vol adiquirir o utilitza de manera còmoda un aparell electrònic d'emmagatzematge i comunicació de la informació. Estem parlant d'un ordinador, un telèfon mòbil o un aparell de televisió per cable. A la seua vora, una persona d'edat adulta avançada no n'entèn ni un borrall, del que està fent l'altre. Forma part de l'altra banda de l'abisme digital. És més, desconfia de la nova tecnologia. Aquesta era la teoria que aparegué en l'època Clinton: la societat s'està dividint entre aquells que han nascut en un món digital i que en dominen el llenguatge, i uns altres que no i que l'han d'apendre. El risc de trencament cultural era molt alt i hi havia por. Sembla raonable.

Ara l'escena és inaudita: la senyora utilitza una gadget d'última tecnologia. El noi estudia amb bolígraf i papers en blanc. Segons aquella teoria, els objectes haurien d'estar en mans de l'altra persona. Què ha passat?

La crisi actual canvia moltes de les idees socials i culturals definides en el paradigma de la segona meitat del XX. Dos són els factors que han fet possible aquesta imatge: un és la simplificació de l'ús de la tecnologia. Realment, fa molts anys, en el seus inicis, escriure un correu era bastant complicat. Ara ja no. El segon dels factors és un sistema laboral i econòmic que amb la crisi s'ha extremat. Era un sistema laboral que donava bastantes garanties a unes generacions nascudes entre entre els 50 i els 60, però no pas als següents. La situació familiar és molt típica: pares ben establerts professionalment i econòmicament, uns ingressos assegurats i un benestar bastant correcte, molt millor que el seus pares, "amb la vida feta", amb uns fills joves encara a casa a causa d'un mercat laboral molt cruel que els impossibilita emancipar-se i crèixer laboralment i una visió negativa de l'emancipació. És cert que podria ser que aquesta imatge pogués estar debilitant-se per la durada de la crisi. El resultat és que la tecnologia més última ja no està a les mans de les generacions més joves: senzillament no poden pagar-la. Una tauleta costa entre 100 i 500€ i això està fora de les possibilitats d'un jove sense ingressos o amb ingressos molt petits. Hi ha, és clar, la possibilitat del regal, però sospito que no tots els joves se sentirien còmodes si els seus pares els regalessin quelcom per valor de 400€ pel seu vint-i-quart aniversari...

Jo només vull ser periodista cultural

El sisè escrit que vaig fer en aquest blog estava titulat "Cap a una nova època fosca?" i era una reflexió d'estudiant de primer de carrera escèptic amb això de la postmodernitat. Un resum: internet i, en general, l'alfabetització veritablement universal feia que els escrits íntims, l'escriptura personal però també la pública es multipliquessin per infinit. Llavors, la recerca de testimonis es col·lapsava. Com trobar testimonis del segle XXI entre milions de blogs i sms?

En fi, ja ho veieu, molt dolent. Però el que m'interessa ara és l'associació facilona però ei-sóc-un-estudiant-que-relaciona-conceptes d'"època fosca", la medieval, de la que en tenim relativa poca informació comparada amb altres èpoques, amb una nova època fosca, però no per manca de testimonis, sinó per excés. El tema és que cinc anys desprès em trobo de nou amb una cosa semblant: el periodista asceta.

Sembla clar que ha mort el periodista de redacció. L'època de contractes, viatges pagats, de "m'acompanya en Pep, el fotograf de l'àgencia..." s'ha acabat. Ara tot seran col·laboracions, freelances, articles puntuals o comprats. Abans, el diari pagava el viatge, l'hotel sortia gratis i tota la pesca. Ara hauràs de pagar la connexió a internet.

Els que n'entenen diuen que el periodista del segle XXI ha de tenir les següents qualitats o característiques. La primera és una passió infinita per un àmbit, ser un fan, ser l'ombra d'alguna cosa i dedicar-s'hi amb cor i ànima, deixant-hi la pell. Has de tenir una actitud fervorosa vers allò que segueixes, dedicar-li tants esforços fins que al final tu i la cosa us confongueu, us fusioneu. És igual el que, però el cas és que tu siguis la màxima autoritat quan algú vulgui saber alguna cosa sobre el tema.

La segona és la creació d'un perfil, d'una marca pròpia. Que no siguis un blogger més: el teu nom ha de ser conegut arreu. Tothom quan senti el nom ha d'aixecar les celles i dir "oh, E**** G******* és aquí?!" i actuar de manera gairebé venerativa: les teues cròniques i posts seran rebuts com la paraula verdadera, com una autoritat periodística. Per això, hom ha de trobar el seu propi camí de coneixement i de transmissió, la seua propia via. Si crea escola i ordre, millor.

La tercera de les característiques definitòries del periodista té a veure amb la recompensació. Com deiem, allò dels plusos, dietes, sous... bah, bah. Són coses antiquades, luxes de classe mitjana. Al que tota persona que escriu aspira és a ser llegit, a rebre un feedback. Les publicacions digitals i en paper es classifiquen pel tràfic, per l'audiència, que no dóna de menjar, però fa que et convidin a piscolabis al Salambó de tant en tant. Si escrius aquí, tens m tràfic; si escrius allà, tens m+n en què n és el tràfic provinent de tot aquell que entra a la web del grup editorial del qual depèn el web. Està clar: seràs retribuït en comunicació amb altres persones que, a la llarga, et salvaran si caus en desgracia, diuen.

Per tant, per dir-ho amb un eslògan, el periodista del segle XXI és com l'asceta del segle III. Fe, dedicació, santificació i recompensa comunicacional són els seus principis. O en altres paraules: el periodista de les nostres dècades haurà de ser un fanàtic, un incansable i un mort de gana, haurà de volcar-se en un tema fins perdre la noció de realitat i relativitat, fundir-se amb ell, esperar ser sant i patró dels seguidors de tal cosa i no aspirar a res més que ser escoltat per la Gran Orella. És clar que aquesta no és la única visió del periodista blogger, n'hi ha d'altres. El que està clar és que el nou jourlanist viurà i morirà en la més pura de les misèries però serà venerat.

Estupendo

Per què ens agrada Woody Allen?

Sóc de l'opinió que Woody Allen no és per nosaltres. I quan dic nosaltres dic qualsevol persona perquè la gent que surt ales pel·lícules de Woody Allen no són qualsevol persona. Aquesta és una sospita que s'ha confirmat amb l'última pel·lícula You Will Meet a Tall Dark Stranger (traduïda aquí per Coneixeràs l'home dels teus somnis), que forma part del cicle "londinenc" de Woody Allen. Aquest cicle va començar amb Match Point, va continuar amb Scoop i Cassandra's Dream. Els dos anys desprès va dirigir el que probablement siguin les seues pitjors pel·lícules, la celebèrrima Vicky Cristina Barcelona, on va llençar la ciutat a l'univers del cine com si fos escombraria espacial, i Wathever Works, una comèdieta al més vell estil Allen, aquesta cruament masclista, on un tio que no era Woody Allen intentava fer de Woody Allen. Finalment, ha tornat a Londres on ha filmat You Will Meet a Tall Dark Stranger.

Hem d'agrair a Jaume Roures el monumental trunyo de Vicky Cristina Barcelona, que va ser per veure que els viviem a Barcelona no viviem ben bé en ella. Ara mateix no recordo del tot la col·lecció de guirillades que sortien, però em sembla que els únics espais tipically Barcelona que he xafat en 4 anys són Ca l'Almirall on he fet les borratxeres d'absenta i el terrat de la Pedrera en la visita turística de rigor. Si ells (i elles) estan a Barcelona, jo on sóc? Pensar això em va fer reveure Match Point, la qual m'havia fet pensar que viure a Londres era viure així.

Oh amic meu!- vaig dir-me- ets un il·lús! En aquella pel·li tots vam creure'ns capaços d'esmorzar amb vistes al Tàmesis i al Parlament, treballar al Gherkin, treure'ns la corbata i jugar a tennis, matar una amant de curves espectaculars i al vespre anar a l'òpera amb la pobra Emily Mortimer, que pobra no té culpa de res i li ha tocat el paper de pija rica quan l'estúpida és l'altra (sí, sí, és l'altra la burra que fracassa en el seu intent de lligar-se a un hereu forrat de diners). No, nosaltres no veurem res d'això si anem a Londres. Ni a Barcelona. No treballarem a Quaderns Crema mentre la nostra dona, que gestiona el MACBA, es tira al director de projectes del FAD en una habitació de l'hotal W quan deia que anava a una performance a l'Art Santa Mònica.
Perquè Woody Allen és un puto elitista que fa pel·lícules sobre bo-bos. Sí, bohemis i burgesos (bourgeois) Sí, el que explica són universals, però els protas són uns megapijos estetes de bona casa que si te'ls creuessis pel carrer et considerarien merda. A Match Point mantenia un equilibri entre classes humils (Chris, Nola) i benestants (Chloe i Tom) i professions de sector ""burgès"" (Chris, profe de tennis i economista, en Tom no se sap) i professions cultural-estètiques en el pitjor sentit de la paraula, només per per xulejar de professió (-i tu què fas?/ -jo sóc comissària d'art contemporani/ -Ah! Que bé, no?) (Nola actriu, Chloe galerista). A Coneixeràs l'home de la teva vida tots aquests equilibris se'n van a la porra en pro de l'ideal de l'esteta: un és un escriptor (fracassat, però ja ens agradaria a nosaltres ser un escriptor fracassat...), la seua dona treballa en una galeria d'art "descobrint nous talents" i s'enamora del seu cap, que la convida a l'òpera "perquè li encanta Donizetti". El seu marit no es queda curt i es lliga a la nova veïna del davant, una jove de família india, estudiant de doctorat en musicologia que vesteix sempre de vermell. Vaya por Dios, està casi tan bona com la Naomi Watts.
La gent que viu d'aquesta manera són uns bobos de classe altíssima. No surt un sol pringat. Només un dels germans de Cassandra's Dream. No hi ha ningú normal? Realment existeix el tio que treballa d'escriptor, té una nòvia galerista i una amant musicòloga? De debò pots enamorar-te del teu galerista i que aquest s'emboliqui amb una pintora de flors vermelles amb arracades de diamants pel mig?

En aquests films de Woody Allen hi ha un petit problema d'identificació, que en certa manera tranquil·litza: com que el nostre cap no serà un guaperas (si acceptem el Banderas com a guapet) ric i artísticament sensible, mai ens enamorarem d'ell; com que el més probable és que la veïna de davant sigui senyora amb 3 fills bruts, no haurem d'espiar-la mai. En certa manera, el binomi entre vida al cim de l'aspiració intel·lectual i entrada a l'avern dels problemes universals (la sort, les il·lusions) ens dóna certa distància: la nostra vida és més senzilla i aquestes coses no ens passen. Ara bé, que sigui aquest tipus de gent la que es troba en aquest tipus de dilemes, i que sigui cinematogràficament idealitzada ens condemna a la gent normal a l'ostracisme dels problemes humans més bàsics. I és que si ets normal no seràs mai un tema dostievskià.

Si Woody Allen s'ha de servir de referents de classe benestant i culta per parlar de la naturalesa humana és que no sap situar aquestes qüestions en el ser humà corrent. (o només en clau de comèdia). O no vol: l'ambient burgués és molt més fàcil de desestabilitzar perquè té l'equilibri com a principi obsessiu. El drama burguès (Henry James) aconsegueix en la síntesi un estat molt similar a la tesi, fins a Haneke, és clar. El drama shakesperià diu que quan vegis l'antítesis, fuig d'escena perquè no quedarà títere con cabeza. Si aconsegueixes ser el primer desprès del'holocaust, t'endús la grossa. El drama obrer o mitjà comença fosc, tira cap a marró fosc i acaba amb una paret de color verd perquè volem acabar-lo bé, però sabem que acaba amb el mateix color de merda del principi. Mentre Woody Allen no acabi les seues pel·lícules (que passa al final amb els personatges de You Meet a Tall Dark Stranger? Tornen a la situació inicial? Busquen nous camins?). ¿Els finals semioberts són un missatge per als retratats (mira, nen, no juguis amb foc que...) o per a la gent normal (que pringuis aquests galeristes)?
Jo sincerament penso que el final "demà plourà però que me quiten lo bailao" de Match Point o Cassandra's Dream o "la que se avecina" de You Meet a Tall Dark Stranger és una manera de reconèixer que els guapos també tenen problemes i van al psicòleg, però són més guapos que tu i això mola.

I és que viure bé costa molts diners i maldecaps, però, òstia, que se'n viu de bé...

L'oratòria com a síntoma

Analitzo varis discursos, pronunciats o escrits en diversos moments per diverses persones. Molts d'ells apel·len a valors que, diuen, doten de sentit la comunitat. La pronuncia d'aquests valors és precisament el que encén l'auditori, el que fa que regni la màgia de la retòrica: el silenci, l'emoció i la trascendència de l'experiència col·lectiva. Això passa quan s'apel·la a aquells valors amb els quals tothom s'hi sent identificat. Aquests valors poden ser la llibertat, la història, l'esforç, la responsabilitat, etc.

Ara bé, si fem un pas enrere i ens ho mirem amb calma, veurem que si s'apel·la a aquests valors és perquè estan desvalorats. Tindria sentit parlar de democràcia si aquesta fos desenvolupada plenament? ¿Ens emocionariem sentint a parlar de l'alliberació de la dona si la dona estigués alliberada, encara que creiem que la dona lliure és el pilar de la nostra societat? Aplico el principi que hom no valora quelcom fins que li és arrebatat. Concretem: podem valorar quelcom intrínsec a la nostra cultura, però el versar-ne indica que hi ha una preocupació al voltant, és a dir, que no hi és o que està malmesa. Us imagineu que constantment hi haguessin discursos en defensa l'escolarització obligatòria? No, perquè està assolida i integrada. En canvi, sobre l'esforç a les aules, tothom se n'ompla la boca. És a dir, qui diu com de bons són els amics és perquè se sent sol, qui creu que "España sólo hay una" és perquè n'hi ha moltes, qui diu que som moderns és perquè som antics, etc.

L'anunci d'Estrella Damm sobre les coses ben fetes és un exemple. Aquest anunci identifica la feina ben feta del Futbol Club Barcelona amb el tarannà del ser català: treballar, esforçar-se, perseverar, innovar... en fi, fer les coses ben fetes. Reconeixem-ho: a tots ens ha encandilat i hi ens hi hem identificat com a catalans; hem pensat realment que aquí fem les coses millors que allí (un lloc indeterminat, però no costa gaire fer la dicotomia...). Però queden uns interrogants que sembla que ningú ha pensat: el Barça guanya sempre? Realment fem la feina tan ben feta? I encara més: des de quan la rumba i la cervesa s'associen a la feina ben feta? El Barça no sempre juga bé, Catalunya no és model de gairebé res i si treballéssim amb rumba i una estrella ens fotrien al carrer als dos dies.

Estarem d'acord que l'anunci és un bon joc d'il·lusions, que juga amb els somnis (èxit, modernitat, dinamisme) amb els ídols (tots els que surten) i l'alegria (cervesa, rumbeta, platja). El mateix passa amb tants altres exemples de discursos. Qualsevol polític diu que la joventut és el tresor més valuós d'un poble. Ens podem creure valuosos al sortir del meeting i l'endemà al matí mentre esmorzem, però més enllà la realitat se'ns mostra com un món antipàtic amb el jovent. El més preocupant és quan qui parla és un manipulador nat, un demagog i parla de valors en els que ni tant sols hi creu. Això es comprova de dues maneres: com es comporta en el seu dia a dia i com treballa en conseqüència. L'esforç és un exemple paradigmàtic: quans dels que diuen que sense esforç no es fa res a la vida no són uns panxacontents que tot a la vida els ha vingut regalat? Quans dels que diuen que la vida cristiana és la vida virtuosa desprès viuen de pecat en pencat? Quans dels que diuen que el jovent és la clau pel progrés no han mogut ni un dit per millorar la situació laboral dels que comencen? Llavors, l'exercici d'oratòria es torna en un exercici d'embaucadors: uns enganyen un auditori per perpetuar interessos propis.

En conclusió, els grans passos endavants són signe de grans coixeres: com més il·lusiona un discurs, a més coses inexistents apel·la i és per això que hom ha de vigilar qui escolta i a qui s'encomana.

Clergues pederastes

(carta enviada al diari Segre)

Sr. Director,

M'ha cridat molt l'atenció que en l'edició del passat diumenge 11 d'abril hi hagués dues cartes sobre clergues pedòfils i en defensa de l'Esglèsia. No tinc comprovat que n'hi hagin en sentit contrari però m'ha semblat necessari respondre.

Les cartes (firmades per Baldomer Vallverdú i Jaume Sirera) intenten desvincular de l'estructura mateixa de l'Esglèsia els casos de pederastia que van apareixent i desvien l'atenció, al meu parer, cap a altres temes, com la pietat i l'antiavortisme, respectivament. No em sembla rigurós fer-ho.

El nombre de casos que apareixen a la llum pública comencen a ser massa com per considerar-los casos aïllats. Això no vol dir que la majoria o tots els clergues siguin propensos a cometre tal acció, però caldrà estudiar si l'estructura catòlica ho permet o ho facilita de manera inconscient.

En segon lloc cal atendre si l'Esglèsia catòlica és autoritat moral o no. Sense cap mena de dubte, l'Esglèsia és una institució que s'ha preocupat des de fa segles sobre moltes qüestions morals. Però sembla que últimament atèn assumptes que no haurien de ser competència seua. Parlo de temes que entren sota el rètol 'família', com el matrimoni (entre homosexuals), l'avortament i l'educació dels infants. Dic que no són competència seua perquè cap d'aquests tres assumptes són accions de les que els clergues puguin tenir experiència directa. El seu coneixement sobre la família és metafòric i simbòlic, no pas pràctic. Per tant, la seua aportació pot ser interessant als debats que s'hi formulin, però donar-los autoritat és exagerat.

Fou Sant Pau qui, savi com era, digué la frase “més val casats que cremats” (I Corintis 7:2), referint-se al conjunt dels mortals excepte els clergues, als quals se'ls hi presuposa castedat santa. Els casos apareguts indiquen, almenys, esquerdes en aquest plantejament. No és d'estranyar que, davant aquesta obsessió pels temes familiars i sexuals, que contrasta amb el silenci que l'Esglèsia guarda sobre altres temes com la violència (de gènere, militar, etc.) o les desigualtats socioeconòmiques, l'opinió pública s'indigni quan la hipocresia assoleix nivells tan vergonyosos.

Entrevista Renzo Piano

"El arquitecto siempre busca la Atlántida"

El creador del Beaubourg de París sigue siendo uno de los arquitectos más activos, con proyectos en todo el mundo. Se considera "un artesano". "Mi trabajo se basa en la verdad", afirma.

LUCIA MAGI |El País, suplement Babelia, 09/01/2010

Su estudio es una caja de cristal en equilibrio entre mar y montaña. Descansa en la ladera de una colina, justo encima de la bahía de Punta Nave, unos 30 kilómetros al oeste de Génova. Se accede por un ascensor transparente que trepa a cielo abierto hasta la puerta. Los cincos niveles de este fortín de luz son un hervidero de gente reunida alrededor de diferentes mesas, examinando dibujos, escrutando maquetas o charlando en los pasillos con un rotulador entre los labios. Renzo Piano se para, asiente con la cabeza, se toca la barba meditativo, sonríe. Su estudio, el Renzo Piano Building Workshop, es uno de los más activos y laboriosos del mundo. En este momento cuenta con 27 obras en curso: desde el campus de la Columbia University hasta el Tower Bridge de Londres; de un monasterio de monjas en Ronchamp, Francia, a Gandía, Valencia, donde acaba de arrancar la calificación urbana del puerto. La Fundación ICO de Madrid le homenajeará con una retrospectiva a finales de septiembre. A sus 72 años -nació en Génova en 1937- parece inagotable. Salta de un rincón a otro del planeta, dividiéndose entre la sede italiana del RPBW, la de Nueva York y la más antigua, abierta en 1981 en París, donde vive. Luego controla las obras in situ, observa, come entre los andamios, habla con trabajadores y vecinos.

PREGUNTA. Usted prepara sus intervenciones como un buen reportero una pieza. En la calle.

RESPUESTA. No se puede ser arquitecto sin un perpetuo trabajo de investigación de la realidad. Sin la actitud continua y humilde de preguntar a las personas y a las cosas que viven en un lugar. Un edificio no es un ornamento, es algo que dialoga con su contexto. Hay que prestar atención a ese entorno. Tampoco se trata de una celebración narcisista: interpretas a una comunidad, no te citas a ti mismo. Es un pirateo, que recoge estímulos de cualquier cosa. Un robo constante, y muy peculiar: a rostro descubierto y mano desarmada, perpetrado con la honesta intención de devolver el botín en el futuro.

P. ¿Cómo se consigue?

R. La mía era una familia bastante humilde: mi padre, constructor; mi madre, ama de casa. Pero lograron inculcarme el germen de la curiosidad. Me obligaban a leer. Una lectura asidua te hace instintivamente curioso. Y sólo si te interesa el mundo puedes escucharle.

P. ¿El truco entonces está en su niñez?

R. No se me daba muy bien la escuela. Eso me ha permitido crecer con la idea de que tenía que aprender de los otros. Los empollones se forman pensando que son superiores, y acaban siendo arrogantes. Yo tenía la sensación inversa.

P. ¿El conflicto mundial afectó a su infancia?

R. Los que nacimos con la guerra y nos criamos en sus consecuencias somos hijos de un temporal. Venimos al mundo en medio del drama, de la tragedia, del miedo. Cuando llegó la paz, empezamos a notar pequeños cambios: las calles eran cada vez menos destartaladas, los edificios menos agujereados, la comida más sustanciosa, el coche de familia más grande... Día tras día, mejoraba la vida. Al final, se te pega una suerte de optimismo intrínseco. Más tarde, llegó la universidad, la Politécnica de Milán. Vivía compartiendo piso e ideas; trabajaba en la bodega del arquitecto Franco Albini y por la noche participaba en la ocupación de la facultad. ¡Aquellos debates infinitos! Teníamos la sensación de que podíamos cambiar el mundo.

P. ¿Sigue pensándolo?

R. ¡Claro que sí! Un arquitecto tiene que cultivar la absurda idea de que puede mejorar la realidad. El sueño es lo que te empuja.

P. Sin embargo, un edificio es algo con los pies bien plantados en la tierra...

R. El arquitecto sigue dos pulsiones. Si por un lado idealiza, por el otro atiende a la tierra. Estudia la luz, el viento, la geología, la tecnología. Mi trabajo se funda en la pura fuerza de la necesidad. Se basa en la verdad, que es la cosa más terca y cabezota que existe. Estamos todos allí anclados. Pero luego me abro a cualquier sugestión, porque si no te quedas aplastado. Es un trabajo divertido que te hace testigo activo del mundo.

P. Enzo Biagi [importante periodista italiano] decía: "El reportero debe ser testigo de su época".

R. Je, je, creo, sin embargo, que un arquitecto es una especie rara de reportero. Es alguien que se transforma en ciudadano del sitio que relata con su obra. Tardas años en terminar un proyecto y pasas en aquel lugar un tiempo muy dilatado, que no transcurre en superficie, sino en profundidad. Para construir en una ciudad, te vinculas a ella, te identificas con ella, acabas considerándote ciudadano suyo. Eres el prototipo del antiturista, una persona que vive su permanencia con ligereza.

P. ¿Logra ser turista a veces?

R. Sí. Detrás del timón de mi barco. En el mar, la esencia de la que participas es acuática. Tocas la tierra y ya te vuelves a ir. Estás de paso, capturas una impresión mutable, de navegador. Como arquitecto no puedo. Me obligo a entender los ritmos, los rituales, los sentimientos de un barrio, de su comunidad. Acabo siendo lo que hago. Entro en un rol. Como un actor. A Vittorio Gassman le gustaba repetirme que un actor es un mentiroso que, sin embargo, sabe decir las cosas con gran sinceridad. El arquitecto no es un mentiroso, pero debe poder reproducir lo que captura en una ciudad con extrema lealtad.

El arquitecto-actor genovés ha interpretado algunos de los lugares símbolos de la historia contemporánea. Aún joven, en 1971, con su compañero Richard Rogers, hizo planear en el centro de París un nuevo tipo de museo, aquel Beaubourg todo cristal, abierto a la ciudad, que rompió con la Academia más de cien mayos del 68. Él proyectó la Potsdamer Platz finalmente unificada, justo encima de la herida que había dividido el mundo en dos partes. La nueva sede de The New York Times fue el primer rascacielos construido en la Gran Manzana tras el 11-S. El año pasado inauguró la Modern Wing del Art Institute de Chicago, una gran alfombra voladora que cataliza el fervor cultural de una ciudad que se descubre orgullosa tras la elección de un ciudadano suyo a la Casa Blanca. La ecosostenible California Academy of Sciences de San Francisco, con su techo ondulado y verde, parece un himno a la naturaleza, cuando ésta se revela frágil y el hombre se pregunta cómo dejar de vulnerarla. En el trabajo de interpretación del mundo, Piano parece estar siempre en el lugar apropiado en el momento apropiado. Cuando se lo haces notar, rompe en una divertida carcajada. "He tenido suerte. El truco es no quitarte las antenas. Acabas siendo un sensor que capta las ondas emocionales y las necesidades de una comunidad".

P. ¿Qué era lo que captaba en Nueva York? Construir en ese momento fue una especie de psicoterapia colectiva.

R. Las personas necesitaban volver a confiar. Por eso nos decantamos por un edificio completamente de cristal, con un auditorio donde organizar eventos para los ciudadanos y una planta baja que es un continuo ir y venir de gente. La transparencia no te esconde y te deja ver el mundo, transmite seguridad y sentido de pertenencia.

P. ¿Y en Berlín?

R. Sentido de culpabilidad. Necesidad de inocencia. Ganas de olvidar, incapacidad de asumir una memoria tan dolorosa. Los berlineses son así: borrón y cuenta nueva. Lo habían tachado todo. En 1990, Potsdamer Platz era un desierto. Eso fue difícil.

P. Hubiera dicho que sería más fácil construir en la nada que en un contexto urbano ya muy denso.

R. Es un lugar común creer que sin pautas, en la más completa libertad, el creativo pueda expresarse mejor. Para no crear sólo objetos bonitos, necesitas una partitura, algo a lo que aferrarte. La fantasía es una cosa maravillosa. Como la mermelada: riquísima, pero no hay que abusar y resulta aún mejor encima de una buena rebanada de pan.

P. Sueño y realismo, mermelada y pan. ¿Así nace un proyecto?

R. La lentitud forma parte del proceso. Te reúnes con los que encargaron la obra, con quien va a usarla y con tus colegas. Debes dejar que los estímulos y la parte técnica conversen, fluyan, reposen.

P. ¿El trabajo de equipo ayuda?

R. Claro. Conmigo está gente desde hace 30 o 40 años. Nuestras reuniones parecen partidos de pimpón. Ni nos acordamos quién dice qué, lo nuestro es un proceso colectivo. Generamos tanta carga que luego basta un movimiento de la mano, una arruga en una hoja, para que nazca un boceto.

P. ¿Cómo es su relación con las obras acabadas?

R. Son tus criaturas, como los hijos. Aunque se hayan independizado, sigues preocupándote por ellas, te preguntas cómo están. Y además son tu memoria. Te dan coherencia. Cuando estás con un nuevo proyecto siempre te acuerdas de una solución adoptada en el pasado, un error que ahora evitas...

P. ¿Vuelve a visitarlas?

R. Claro. Por ejemplo, una vez al mes suelo comer en el Beaubourg. El día siguiente le envío al director una nota en plan: "La ventana de la tercera planta necesita reformas; la maceta de la sala tal está agrietada...". Pasaré por una madre ansiosa, pero éste es mi oficio.

P. Habla de arquitectura como oficio y no como arte.

R. Me da reparo usar esa palabra: arte. Es un concepto que se desvanece nada más pronunciarlo. Como si afirmara ser modesto. Al autoproclamarme tal, ya dejaría de serlo. No puedo definirme un artista. El arquitecto es un constructor, un artesano.

P. Pero lo que crea dura, como el arte.

R. La arquitectura dura porque es el oficio de hacer las ciudades. Y las urbes son longevas, igual que una buena sinfonía. Mi amigo Luciano Berio decía que música y arquitectura viven de tiempos largos como los ríos, las montañas o los bosques.

P. Y cambian la realidad...

R. El arquitecto siempre busca la Atlántida. La arquitectura es sueño.

Entrevista a Richard Sennet

"El capitalismo se ha hecho hostil a la vida"

El sociólogo estadounidense habla de su última obra, 'El artesano', basad en una conversación con su profesora Hannah Arendt

JUSTO BARRANCO | Barcelona | 23/12/2009 | La Vanguardia | Cultura

EL PERFIL

Del violonchelo a la sociología
Su padre fue voluntario de la Brigada Lincoln en la guerra civil española y además tradujo poesía popular catalana y autores como Unamuno. "No es el filósofo que yo hubiera elegido, pero…", bromea Richard Sennett (Chicago, 1943) sentado en el archivo del CCCB. Su padre regresaría a España poco después de nacer Richard y él crecería con su madre en un suburbio de Chicago, vivienda pública para familias pobres, sobre todo negras, en el que imperaba la ley del más fuerte, pero en el que aun así creció dentro de una cierta bohemia intelectual izquierdista. Iba para violonchelista hasta que una enfermedad en la mano le apartó de la música. Y acabó en la sociología, donde se ha convertido en una figura internacional gracias a obras como El declive del hombre público o La corrosión del carácter, en las que ha examinado desde la permanencia oculta de las clases sociales en la sociedad opulenta a los efectos del sistema económico en la narración de nuestra vida. Fundador del New York Institute for Humanities, actualmente es profesor de la London School of Economics.

---

El capitalismo financiero ha cambiado el mundo. Y no para mejor, opina el sociólogo Richard Sennett. La aversión al largo plazo de este capitalismo ha sido uno de los factores que han originado la crisis actual y que ha cambiado radicalmente nuestras vidas en las últimas décadas. Sennett estuvo el lunes en Barcelona para hablar en el CCCB de su último libro traducido en España, El artesano (Anagrama), que parte de una vieja conversación con su profesora Hannah Arendt, la autora de La condición humana, en la que ella separaba la producción física, en la que seríamos poco más que bestias de carga, de la creación mental. Para Arendt, la mente entra en funcionamiento una vez terminado el trabajo. Para Sennett, en el proceso de producción del artesano –todo aquel que desea realizar una tarea bien hecha, y que incluye no sólo la producción manual, sino también a programadores, médicos, artistas o padres– están integrados el pensar y el sentir. La mano y la cabeza no están separadas, aunque nuestra sociedad sólo valore una.

¿Por qué la relación entre la mano y la cabeza es básica?
Nuestra potencia mental se desarrolló a través de las manos, de la manipulación de cosas. Hoy pensamos en las actividades materiales como cosas estúpidas, percibimos nuestros cerebros como una maquinaria autosuficiente. Es erróneo. Hay un proceso abierto entre mejorar las capacidades físicas y el pensamiento, una relación estrecha entre la mano, la cabeza y el corazón. Pensamos un diseño y creemos que esa imagen mental puede proyectarse al mundo. Una política malísima: no aprendemos de la práctica.

Parece aquella vieja división filosófica entre alma y cuerpo.
No es la filosofía sólo, la política también. El capitalismo ha alentado esta división. En las últimas décadas los bancos han negociado con abstracciones, teorizan sobre los valores y pierden el contacto con lo que es una fábrica, una tienda. Muchos compran y venden empresas que no entienden. Ni lo necesitan, porque compran su valor monetizado. Y no hay posibilidad, artesanía, de hacer que la empresa sea buena o mala, no hay conocimiento. Compran una empresa de colchones y la venden a otra pero con más deuda, esta hace lo mismo. La empresa cada vez tiene menos capital y tiende a la quiebra. Le pregunté a uno de los compradores: ¿Has visto cómo se fabrica un colchón? Me dijo que para qué, si sólo iba a ser propietario tres meses. Así se desarrolla ahora la economía capitalista, se desprecia la praxis, las manos en la masa, no saben qué hacer porque de hecho nunca han gestionado nada.

¿Es la explotación actual?
Sí, la dominación de las finanzas sobre la economía real. Las finanzas son una operativa abstracta. Siempre pensamos que el capitalismo es hostil a la artesanía porque discapacita al artista, pero es más sofisticado: no está implicado en la práctica. Teoriza. Por ejemplo, con la deuda. Es una de las razones de la crisis actual.

¿Y las otras?
Otra es la forma del tiempo en el capitalismo hoy: todo es a corto plazo. La economía global se reorienta al comercio del precio de las acciones más que a sus beneficios finales. La noción de gestionar una empresa para tener beneficios a largo plazo ha desaparecido. Puedes ganar dinero con empresas que están perdiendo. De manera que cuando llegas a una economía como esta no tienes ningún interés en lograr que la economía real funcione.

¿Qué piensa el autor de La corrosión del carácter de la alarma por la alta tasa de suicidios en empresas como Renault o France Télécom?
En mi equipo estamos estudiando el desempleo a largo plazo en Wall Street y encontrando cosas muy similares. Alcohólicos y suicidios no sólo entre los que pierden el trabajo sino entre los que se quedan, que están tan estresados porque para conservar el puesto de trabajo tienen que hacer cada vez más. El capitalismo en los últimos veinte años se ha hecho completamente hostil a la construcción de la vida. En el antiguo capitalismo corporativo de mediados del siglo XX podías sufrir injusticias pero construirte la vida. En los últimos 20 años se ha convertido en algo inhumano y la izquierda tan contenta de ser hombres prácticos que pueden hablar con los banqueros. De hecho, el primer movimiento en la crisis ha sido ayudar a los bancos. En Inglaterra se compraron cuatro y aun así se decidió no interferir en lo que hicieran.

¿Cuál es su alternativa?
No podemos volver al antiguo capitalismo. La izquierda debe reflexionar sobre cómo hacer crecer empresas que realmente permanezcan. Empresas de tamaño pequeño como las del norte de Italia y sur de Alemania, con trabajos muy especializados. No fabrican en masa y trabajan más a largo plazo, desde la formación de los trabajadores a sus relaciones de exportación. Un trabajo artesanal, que puede ser muy avanzado, como pantallas de enorme definición para operaciones quirúrgicas.

El artesano es el inicio de una trilogía de despedida.
Quería unir las preocupaciones básicas de mi obra, la relación entre lo material y lo social, lo concreto y lo abstracto. Luego me dedicaré al violoncelo, he recuperado la posibilidad de tocarlo, pero sólo me quedan diez años en la mano. Por cierto: todos los músicos son artesanos, saben que no existe una idea musical sin base física. El segundo libro estará dedicado a la relación entre lo material y lo social: la confianza, el respeto, la cooperación, la autoridad, la artesanía de las relaciones sociales. Y el tercero, a nuestra relación con el medio ambiente.

Usted rechaza lo que implica la idea de sostenibilidad.

Porque no somos propietarios de la naturaleza. Sostenibilidad significa mantener las cosas como están. Es una metáfora errónea. Podemos funcionar con mucho menos. Menos tráfico, menos carbono. Distintos tipos de edificio. Debemos cambiar la noción de la modernidad de que el ser humano siempre dominaría la naturaleza. Produce autodestrucción. Copenhague ha sido terrible, especialmente los chinos, que cinco días antes decían verde verde, y luego que no, que no quieren que nadie interfiera con ellos ni conozcan su tecnología. Aterrador. Y los europeos, fuera de juego.

Curs de Geografia nacional I

Aquest curs pretèn mostrar textos, imatges i sons que ens ajudin a conèixer millor la fauna del nostre territori ibèric. Comencem amb dos vídeos del tema nacional per excel·lència: el SEXE.
Prengueu apunts.

http://www.youtube.com/watch?v=F6HqyEbs6l4&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=qXZm7ZPoF40

Aforismos hospitalarios II

¿En qué piensa un arquitecto o unos arquitectos a la hora de diseñar un hospital? El arquitecto es el artista que debe subliminar su genio a la utilidad. ¿No es de artista supremo poder hacer claro tu mensaje a pesar, a través y mediante la censura de la practicidad? Pues bien, aún así, ¿por qué tantas filigranas arquitectónicas sin conseguir que ni pacientes ni acompañantes se sientan mejor? Podría estar peor diseñado, por supuesto, pero algo me dice que se avanza poco.

Por supuesto, la culpa la tiene el presupuesto. Los hospitales no forman parte de la cultura del Estado. Estaciones, museos, aeropuertos, metros, universidades y bibliotecas dan votos. Los enfermos y sus acompañantes no. Pobres arquitectos. Pobres enfermos. Esos si me dan pena.

No me quieras tanto, colega; sólo quiéreme

28.02.2009 -

RESU CRUZ VALLEJO

GRUPO DE IGUALDAD DEL PSOE LOGROÑO Y MIEMBRO DEL COMITÉ REGIONAL

Es muy triste que tenga que suceder algo grave, como la muerte de Marta del Castillo, para que seamos conscientes de la gravedad de los temas, aunque vamos a pensar que «nunca es tarde, si la dicha es buena» y que «más vale tarde que nunca». Os voy a intentar hacer una reflexión que espero os haga pensar, como me lo ha hecho a mí, que muchas veces estas cosas son previsibles y que, una vez más, está en nuestras manos el evitarlas.

Me hago eco de la próxima campaña de Aído sobre violencia de género específica para jóvenes que, como toda campaña procedente del Gobierno como la del condón, una vez más tendrá sus detractores. Ojalá leyendo estas líneas cambien de opinión.

Tomo prestada una frase de Antonio Andrés Pueyo, director del Grupo de Estudios Avanzados en Violencia que dice que «si quieres predecir el futuro, analiza el pasado». Y la tomo prestada porque me hace recordar los comienzos de la relación de esta chica, en boca de sus padres, unos primeros momentos que deberían haber sido los mejores y que sus padres describían como totalmente infelices. Ahí estaba la primera señal de alarma, ese era el primer síntoma, el primer SOS, que podía predecir el futuro.

La chica podía sentirse querida todavía porque seguía llamándola, quedando, mucho tiempo después de haber roto la relación, podía sentirse hasta halagada porque buscaba el asesino hasta réplicas de ella en sus posteriores relaciones. Pero, fatalmente, hay amores que matan. Como ha señalado la ministra cuando tu novio te envía 100 mensajes de texto al día o te prohíbe vestirte de cierto modo, no es porque te quiere mucho, sino porque te quiere dominar.

Aunque puede que el detonante del anuncio de la puesta en marcha de este plan dirigido sólo a mujeres jóvenes sea tristemente este último asesinato, esta campaña se produce, según fuentes del ministerio, ante el aumento desde 2003 hasta 2008 de la violencia de género en mujeres jóvenes.

Este plan con un lenguaje fresco y directo, típico de la adolescencia, les tiene que hacer ser conscientes de que «la violencia de género no comienza con la primera bofetada» y según la psicóloga y experta Rosaura González Méndez, a las chicas hay que enseñarles estrategias alternativas que no sean «devolver la torta», porque al final «las que van al hospital son ellas».

Continuando con el refranero, como comenzábamos, siempre estamos en lo mismo: en esto como en todo, «más vale prevenir que curar», por ello una de las fórmulas para remediar estas actitudes violentas reside en la prevención. Todos los expertos recomiendan que los programas comiencen antes de que los adolescentes tengan su primera vivencia en pareja y que estén dirigidos al conjunto de la población juvenil

Dicho esto, paso a analizar los resultados de una investigación, al respecto, que os va a dejar de «pasta de boniato» como a mí. Se trata de un estudio realizado por la Comisión para la Investigación de Malos tratos a mujeres de noviembre del 2005, tomando como muestra los talleres de prevención, que funcionan desde el 2003 y que se impartieron en 28 Institutos de la Comunidad de Madrid.

Son, ante todo, preocupantes las conclusiones (los resultados son literalmente transcritos de una sesión con un grupo de secundaria de 2º de ESO):

-Creen que alguien que te hace sufrir o te trata mal puede quererte al mismo tiempo.

-Minimizan las situaciones de violencia de género y no identifican conductas de abuso psicológico en sus parejas o parejas del sexo opuesto.

-Pasan por alto actos como que les controlen el móvil, la ropa, con quien deben o no salir, que les griten, que se enfaden sin motivo, o incluso los pequeños golpes.

-Gran parte del alumnado considera que si no hay celos en una pareja es porque realmente no hay amor, es algo necesario y una forma de demostrar ese amor.

-Preguntadas por el hombre ideal, en el grupo de chicas preocupa especialmente la elección que hacen del «malote». Describiéndolo como el «típico chulo, caradura, rebelde, popular, el líder generalmente negativo...». En él buscan reconocimiento social, seguridad y protección. Esta actitud se traduce en una relación no igualitaria por definición. La protección se brinda a la chica desde una posición superior.

-Llama la atención la poca frecuencia con la que ambos sexos hablan de la reciprocidad en la relación «que nos queramos, que nos entendamos, que nos respetemos».

-Se da una ausencia total de valores en la pareja. En ningún caso se incluyen valores como la tolerancia, la generosidad, la solidaridad, honestidad, integridad...

-Los/as adolescentes describen una pareja en términos muy superficiales, que encaja con los cánones de belleza del momento y con rasgos muy estereotipados. Esto se ve con más claridad en el grupo de los chicos. Ejemplo: hombre fuerte y con poder económico, o mujer sumisa y disponible para el hombre.

-Los chicos realizan una descripción de la mujer claramente como objeto sexual y muy influida por la pornografía.

-Las chicas hacen una descripción más completa, e incluyen un mayor número de atributos positivos en su hombre ideal, pero de igual forma hay una tendencia a lo material, a lo superficial.

-En ningún caso se contempla la interculturalidad en la pareja. La descripción que realizan ambos grupos es la de una persona de raza blanca, chocante cuando donde la multiculturalidad es más visible es, precisamente, en las aulas.

Aunque, muchas veces, sus opiniones no se corresponden con el pensamiento individual de cada uno de ellos, sí recoge una idea grupal y nos orienta sobre la forma sexista en la que muchos de estos adolescentes construyen su identidad, asociando los valores femeninos con la debilidad y la sumisión y los masculinos con la fuerza, el control y la dureza emocional.

Me encantan las investigaciones sociológicas, pero los resultados de ésta, en especial, me han herido en lo más hondo, porque demuestran que nos queda un arduo trabajo en el camino hacia la igualdad y que, para más INRI, las piedras en ese camino nos las seguimos poniendo las propias mujeres.

Hay que inculcar a nuestros jóvenes que ya nadie muere de amor y que los amores que matan no son amores sino obsesiones.