Paraules de comiat II - pare

Torno a pujar aquestes escales per 4t cop en una dècada. En 16 dies exactament es compliran 10 anys que per primer cop les enfilava i parlava llavors de la meua mare, l’Hortènsia. Molts de vosaltres ens acompanyàveu llavors i ens acompanyeu avui. Entremig, la mort de la meua tieta Eulàlia i el traspàs de la meua àvia materna, l’abu. Eren Mares, tietes, germanes, amigues... A tots els que ens vau acompanyar, ens torneu acompanyar avui o ens acompanyeu per primer cop, gràcies.

I torno a pujar-les i ho faig en nom meu, però també de la meua germana, per parlar d’aquesta ja incòmoda amiga que a vegades pensem, Violeta, que és una germana més. Una germana fosca, una germana gran i llunyana que de vegades ens visita i ens pren, malèfica, coses que per nosaltres són importants: la mare, l’àvia, l’abu, la tieta, el tiet... el pare. 

O potser no és germana, és germà, i s’instal·la a casa, i s’agafa confiances i ho embruta tot i ens pren els llits i el menjar, i ens fa està prims i cada cop més cansats i dèbils i malalts. El germà es diu càncer i la germana, mort.

I com fa deu anys, us diré, aquí, ben clar i sí, ferit i amb l’ànima rebregada i bruta, que la Violeta i jo, n’estem tips, n’estem farts, i sentim que ja n’hi ha prou, que no pot ser tanta malastruga, tant llamp i rellamp i trons i pluja sobre mullat. Hem vist morir els dos pares entre els 20 i els 30. Sense nets, sense celebrar carreres professionals, sense veure’ls descansar i gaudir del descans. 

Tot això, ho sabem, ha anat així com podria haver anat millor o pitjor. En traiem valuoses lliçons de vida, oi, germana?, que compartirem amb vosaltres quan les menesteu, amb amor i solidaritat. Compteu-hi. Però ara sentim dolor i ràbia i tristor. Cuideu-nos ara a la Violeta, a la Tere i a mi.

El fill. La condició de fill. He sigut fill infant, fill jove i fill d’adult. Els que em coneixeu d’aprop em sabeu un deix a l’antigor, certa animadversió als trets de la joventut, un anacronisme arrelat en el caràcter. Tot això li dec al pare. Però també li dec al pare, i a la mare, el fet d’assumir en determinats moments, massa aviat, trets de persona adulta. Ser fill de Xavier Porta no ha sigut fàcil perquè ser fill de Francesc Porta no ho va ser tampoc. Al meu pare i a mi ens van manipular la infància: al meu pare no el van deixar créixer; a mi em van fer créixer molt ràpid.

Un joc de miralls que ha reflectit i rebotat idees, valors, maneres de fer i de dir de generació en generació. He incorporat trets definitoris del pare, altres de l’avi. Altres, els he rebutjat de ple perquè venien precisament del pare i no m’agradaven. Alguns me’ls ha passat el pare, i altres l’avi Cesc, a través del pare. 

Amb una mica d’esforç, he trobat al meu pare infant fill del seu pare. Petit, fascinat, desconsolat... I veient el meu pare infant, he vist el meu propi reflex com a pare del meu pare. Sever, preocupat, cuidador. I encara més, quan he escrutat prou el meu miratge com a pare he descobert el meu jo infant. Com a fill infant. He hagut de fer-me adult per ser infant.

Per això he triat aquesta cançó del Leonard Cohen. Beneïda sigui la memòria de tots els nens i nenes.[1] La meua, com la seua, és una memòria marcada per l’absència i la mancança. Tenia clara aquesta cançó des de feia temps (el càncer, té aquestes coses, dona temps), però en aquests últims mesos ha passat un seguit de coses increïbles.

Quan ja perdíem la guerra, el fill li va parlar al pare. Com a fill. I el pare va poder ser pare. I enmig de la tenebror de la proximitat de la fi, el pare va poder tornar a ser fill, i de fill a fill ens vam entendre. I llavors el pare va treure la valentia que no havia pogut treure mai. I va plorar per la germana mort, la seua. I també li va dir al germà càncer que l’odiava, que podia guanyar aquesta lluita despiadada però que l’havia odiat tots aquests cinc anys. I li va dir a sàdica germana que aquí estava, que aquí l’esperava. I va dir adéu, va dir adéu al fills, als germans, als amics, a tots vosaltres. I el fill va dir-li al pare que n’era de valent i com l’admirava, que no l’havia admirat mai tant. I llavors el pare va prendre les regnes de la seua vida i va decidir que volia morir i es va posar a triar aquestes músiques, aquestes lletres que avui veieu.

I després d’una última crueltat innecessària, un mes de més de vida, de mala vida, de semi mort (dos parèntesis aquí: primer, gràcies a tot l’equip de l’Hospital Nadal Meroles per fer passable l’horror; i segon: eutanàsia legal ja, per suposat), li diem avui adéu al pare, al Xavier. Vull que us quedeu amb aquest record de fill. Blessed is the memory of everybody’s child.

Acabo. Ara vindrà l’últim fragment del vídeo que el meu pare va imaginar, muntat pel seu germà Oriol i la meua cosina Nora. Veureu al pare infant i és possible que em vegueu a mi a través d’ell. Pareu compte perquè el joc de miralls és meticulós (qui em digui més d’una vegada que som iguals, rebrà una severa amonestació). Veureu també els meus tiets i tietes i algun cosí. Veureu genètica creuada. Veureu una família. Potser us semblen massa fotos, però és que era necessària la cançó com ho era que els 3 germans del pare, els meus tiets, Roser, Oriol, Mariona, es parlessin com a germans. Tietes, tiets: tingueu-vos ara més que mai. I tingueu-nos a nosaltres.

I després del vídeo, una última cançó del fill. Una cançó, pare, que tenies en un cassette gravat i reproduït en aquell Lància Delta vermell. Tu, pare, que tenies un defecte que vas convertir en la gran virtut per la qual t’hem estimat tant. Erets un naif. Sí, érets incapaç de tocar de peus a terra, d’aprofitar el temps, de construir una casa pròpia. I ens feies passar unes estones excel·lents mentrestant. And I Love you untill your heart stops. I Love you untill You’re dead. Descansa pare, I guess this must be the place.[2]

Gràcies.

---

[1] Blessed Is The Memory, Leonard Cohen (Songs of Leonard Cohen, 1967). Cançó i lletra (original i traduïda). Escolteu també la versió de la Rosemary Standley, que m’agrada quasi tant o més.

[2] This Must Be The Place, Talking Heads (Speaken in Tongues, 1983), cançó i lletra (original i traduïda).

De gènere home no violent

"Mai canviaràs res si lluites contra una realitat existent. Per canviar, construeix un model nou que converteixi en obsolet el model actual."

Buckmister Fuller

 

Aquesta frase, dita per un arquitecte visionari, ens va com anell al dit pel tema que commemorem avui, la violència de gènere, com també per tantes altres coses que ens ha tocat viure en aquests temps indecisos. Un visionari és aquell que posa la mirada al darrera dels límits de la realitat que li ha tocat viure. Intentaré mostrar-vos la meua visió sobre aquesta violència que ens ocupa avui.

La violència de gènere és un concepte amb un nom i un cognom o, si es vol, un mot compost: violència i gènere. El problema social que suposa aquesta violència, amb centenars o milers de víctimes i desenes de víctimes mortals, ha fet que per tristos mèrits s'hagi singularitzat aquest tipus de violència. El que passa és que potser hem deslligat el significat de les paraules del seu marc conceptual i d'actuació. Hi ha altres tipus de violència? Com les digerim com a societat?

Una aproximació, breu, més global i multidisciplinar al fenomen de la violència (vegeu lectures al peu) ens indica des de molts àmbits (biologia, genètica, sociologia, estudis culturals, etc.) que la violència...

1.- És la realització d'un comportament, un impuls, que és l'agressivitat.

2.- Que aquesta agressivitat està present en la condició humana per raons biològiques i socioculturals.

3.- Que la violència també és un fet inherent a l'existència humana però amb diferències notables en períodes de la història i llocs (climes en diria jo) i que som més violents nosaltres que algunes altres espècies evolutivament similars a nosaltres

3.- Que els homes, en tots moments de la història, situacions i en moltes espècies animals tendeixen a respondre més agressivament a imputs del context i a cometre actes violents que les dones.

Per aquesta raó, penso que podem afirmar que el terme violència de gènere és, en molts casos, una reiteració o una tautologia, perquè, com indiquen les estadístiques, es donen moltes més situacions d'agressivitat i de violència cada cop que hi ha homes pel mig. Mirem com ens ho mirem, les morts, agressions, insults, etc. entre homes superen i de molt el equivalents entre homes i dones que tenen aquells com agressors. I sense menystenir la dona víctima d'una agressió per part d'un home, demano que la víctima d'una agressió per part d'un home sigui també considerada violència de gènere. Com diu Marina Subirats, les raons patriarcals, o de gènere, que condueixen a una baralla de mascles, a consumir drogues per presumir o a celebrar curses suicïdes amb les motos són les mateixes que porten a maltractar la parella. 

És gràcies al feminisme que, com sempre, els homes obrim els ulls i podem veure que violència, agressivitat i homes són fenomens propers però separables. És per això que sempre que parlem d'aquesta violència, la violència d'homes contra les dones, haurem de parlar, doncs, de violència masclista o contra les dones. Perquè el masclisme és el codi de valors que justifica l'abús de les dones per part dels homes. O introduïm els homes en la violència de gènere, o canviem el mot per referir-nos a la violència contra les dones, sense que això, obviament, resti importància efectiva, política i social. Només faltaria.

Tot això ho dic perquè, com a home, he de carregar amb el meu gènere sempre acompanyat de sospites i resulta que voldria sentir-me orgullós del que sóc. Sóc un home però no sóc masclista i per tant rebutjo tots els comportaments agressius i violents en la mesura que puc. Vers les dones, vers els homes. Sé que en mi hi ha base biològica i social que m'atribueix comportaments agressius, però no em dóna la gana de fer-los efectius i convertir-los en violència. Per això vull respostes a les agressions que diàriament es cometen contra els homes per part dels homes de comportament patriarcal. Aquest no és el meu model d'home i necessito ajuda per substituir-lo.

A l'hora de construir nous models, més justos, hauriem de tenir en compte que el gènere masculí té aquests implícits biològics (major tendència a l'agressivitat) però també té molt de camp lliure per construir-se una identitat i uns valors que no el facin una persona agressiva ni violenta, menys cap a les dones. Com deia la frase de Fuller, per fer-ho possible, hem de posar en pràctica un model d'home i de dona just, comprensiu, no-violent, no només combatent el que no ens agrada de l'existent. L'existent cal fer-lo obsolet. Educant en sortides no-violentes a l'agressivitat i apagant els focs de la violència farem de la violència contra les dones un fenomen del passat.

Referències:

- Castells, M. i M. Subirats: Mujeres y hombres. ¿Un amor imposible?. Madrid, Alianza, 2007.

- VVAA: ¿Somos una especie violenta? La violencia humana explicada desde la biologia y la psicopatologia. Barcelona, UBe, 2014.

"The Spirit of '45" o el renaixement de la idea d'igualtat

Ressenya del documental The Spirit of '45, de Ken Loach (2013)
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.

El punt d'inici del documental és la formació del govern laborista de Clement Attlee just després del final de la Segona Guerra Mundial però de seguida fa un salt endarrere per explicar les condicions de vida misèrrima de la classe treballadora britànica durant la crisi dels anys 30. La pobresa i la desigualtat van portar al poder a uns laboristes que van saber transmetre el sentiment d'esperança, pau i progrés. El desig que, acabada la guerra, calia canviar de rumb per millorar les condicions de vida de la població i establir les bases de la recuperació econòmica. El conjunt de les principals actuacions del govern d'Attlee ocupa el segon bloc del film. Aquestes actuacions van ser la creació de l'Estat del Benestar i la nacionalització dels sectors clau de l'economia nacional. Es creà la primera Seguretat Social Universal, la nacionalització de la Sanitat, l'extensió de l'Educació Secundària, la millora de la situació laboral dels treballadors de molts sectors, la nacionalització del Banc d'Anglaterra, de les mines, dels transports terrestres i aeris i la creació d'un programa nacional d'habitatges, entre altres mesures molt ambicioses en un moment de postguerra i amb les arques arruïnades.

La tercera part del documental se situa, amb un salt temporal de magnitud, en l'arribada al poder de Margaret Tatcher l'any 1979 i el seu programa privatitzador amb nefastes conseqüències en igualtat social i dinamisme econòmic. Per citar alguns exemples, la sanitat privada ha resultat ser més cara que la pública, la desregularització dels serveis ferroviaris han provocat nombrosos accidents o la ruïna total de la mineria. L'última part se situa en l'actualitat i s'acosta al moviment "Occupy" (la versió anglosaxona dels nostres indignats) com a receptors d'aquest esperit col·lectivitzador de la postguerra.

Com s'ha dit, el director utilitza protagonistes afectats que varen viure les transformacions que s'expliquen. El testimoni de miners, ferroviaris, infermeres, mossos de càrrega jubilats i jubilades es combina amb filmacions de l'època i aportacions acadèmiques o polítiques d'aquell moment. Que tot el visualitzat sigui en blanc i negre i sense narrador dóna caràcter de testimoni unitari als diferents registres que apareixen, ressaltant la voluntat del director de subratllar la memòria històrica de les persones de a peu, sense caure en dramatismes però sense estalviar la realitat dura.

Loach explica la història d'una manera clara i comprenedora i poc discutible a la major. La seua opinió sobre l'estat de les coses sempre ha estat clara i aquest documental n'és una mostra més. Hi ha qüestions, però, que en un documental que vulgui ser rigorós no hauria d'haver passat per alt. El principal, ja apuntat, és si a aquestes alçades l'esquema narratiu "tot anava bé fins que vingué un monstre molt dolent (la Tatcher) i s'ho menjà tot (The party is over)" és vàlid històriogràficament. Què va passar entre el 50, en què els laboristes ja van perdre molt suport electoral, i el 79? Tatcher és l'única responsable de l'evaporització de l'esperit del 45? La societat anglesa continua sent avui aquella formada per treballadors, blancs i testimonis de la guerra? Què passa amb el canvi de la balança migratòria, la terciarització i globalització de l'economia, el baby boom i la generació punk, etc.? No hi pinten res?

El final aconsegueix no ser gaire paternalista pel que podria esperar-se i es limita a dir que les idees del socialisme estan en la base de les reclamacions dels indignats. Segurament sigui així, però el documental no assoleix a mostrar, aquí tampoc, l'evolució de la societat. És a dir, encara que al llarg del film i sobretot a la primera i la tercera part es mostrin paral·lelismes clars amb els temps que ens ha tocat viure, no es tracta de reproduir el mateix... un altre cop i de la mateixa manera. 

El documental aporta elements crítics sobre el nostre present a partir de l'explicació clara i viva del passat i ja per això val la pena la seua recomanació. Un altre argument és el protagonisme i el testimoni de la gent gran, és a dir, la seva memòria narrada, té molt de sentit a l'hora d'analitzar el curs dels fenòmens històrics d'avui en dia. Tant o més que els arguments polítics o les estadístiques. Trobar experiències similars, crear empaties i, en definitiva, compartir esperits uneix les generacions, element bàsic per la transformació efectiva en una societat més justa i igualitària.

Què has aprés avui? -XVII: la integritat

 A la meua mare

 

Engalanats com hem sabut fer-ho, sortim del casal per arribar a l'inici de rua de Carnestoltes. Vaig tancant el grup i això fa que m'ajunti amb la familia de l'Ahmed (nom fictici) el qual té tres fills amb la seua dona. Costa maniobrar el cotxet per les estretes, tortuoses i empinades voreres de Santa Coloma. En un moment donat em diu amb tristesa: -"Aquest era el nostre pis". I m'assenyala amb el cap (amb les mans condueix el cotxet) un primer. Li pregunto si era de lloguer o amb hipoteca. -"Hipoteca. El vam comprar fa 15 anys. Ens faltaven set lletres." La família de l'Ahmed va ser desnonada fa uns mesos i ara viu en un magatzem. O en el bar que encara tenen, i per poc. De fet, els dos fills que assisteixen al casal (el més menut és massa petit) venen per satisfer una necessitat bàsica amb més comoditat de la que poden fer-ho a casa seua, sense garrafes ni palanganes: dutxar-se. 

Tots els infants són infants. Però cadascun és diferent. I al nostre casal venen infants que requereixen des d'un espai on oblidar-se dels problemes de casa fins a infants als que cal assegurar-ne un seguiment alimentari, passant per algun al que li costen les restes portant-ne o alguna que ha d'aprendre a perdre. Els fills de l'Ahmed i la Rashida (nom fictici també) són educats, somriuen, demanen permís i van bé a l'escola. Viuen en un puto magatzem però continuen somrient i continuen demanant permís. Els seus pares estan arruïnats però els venen a buscar, junts, i ens pregunten que tal ha estat el seu fill al casal. 

Encara diria més: parlen català. Un català sense dubtes ni entrebancs. Un català com el teu i el meu. I em sorprèn la vena rancia que em creua el pensament mentre m'explica el seu drama: "quin català més polit". I el judici passa per davant de l'empatia. Perquè, reconeguem-ho, tendim a avaluar els estrangers segons el seu domini de la llengua de l'Espriu. Pot ser un mafiós o un maltractador, que si parla català se li ha de fer confiança. I m'avergonyeixo de ser partícip d'aquest etnicisme tan injust. Confonem integració amb integritat, obviament només en el cas dels estrangers. Des de quan el domini de la llengua és prova de la moral d'una persona?

Em trobo davant d'una família que estima i s'estima molt, que entén que les dificultats econòmiques no erosionen l'amor i la dedicació pels fills. Tots ells mostren una resistència i una resiliència admirables. I per un conglomerat de dificultats econòmiques l'Ahmed i la Raschida em cedeixen els seus fills unes tardes a la setmana per a què els dutxi i els eduqui. No, si us plau, eduqueu-me vosaltres a mi.

Què has après avui? -VII: Els nostres actes ens defineixen

Avui he anat a veure el documental Els oblidats dels oblidats de Carles Caparrós al cinema Alexandra de Barcelona. En ell s'explica la feina de la fundació de Saint Camille de Lellis i del seu fundador, Gregoire a Costa de Marfil i països veïns. Rescaten malalts mentals de les zones marginades de la societat i intenten millorar la seua situació clínica i social. En alguns casos, rescaten malalts tractats com animals, lligats amb cadenes durant mesos, fins i tot anys.

Cap al final de la pel·lícula, Gregoire va a buscar a un poble recòndit a un antic pacient al qual se li havia acabat la medicació, havia tornat a recaure i el tenien en una cambra amb la cama atrapada a un tronc. Gregoire renya als familiars: -Quan costa portar-lo fins a l'hospital? 8€? I no els podeu pagar? I si cadascú del poble posa 0,50 no ho podreu fer? No és millor que cadascú del poble aporti una mica que tenir a una persona encadenada a un tronc? És la vostra responsabilitat. Això és vergonyós per la persona, per la família i pel poble sencer. Tractar així a un membre del poble no fa honor a aquest poble ni a la seua gent.

Les injústicies i les violacions dels drets humans no són fets aïllats. Ens defineixen com a humanitat i és la nostra responsabilitat impedir que això continui passant. Això he après avui.

THE FORGOTTEN from Aigua Films on Vimeo.

Què has après avui? -III: la abuela estudia

Avui, mentre posava els plats al rentaplats, l'abu m'ensenyava una recepta que la meua memòria reté amb dificultat. De sobte, jo no sé que he dit que ella ha respost amb el següent refrany:

Va la vieja muriendo y sigue aprendiendo.

Us parlaré una mica de la meua abu. Té 87 anys ("murió joven, con 83" ha dit una estona abans) i manté la seua particular guerra amb el seu cos. No ha tingut una vida fàcil i ja comença a mostrar algun símptoma del pes dels anys. Fer-se vell deu ser alguna cosa així com saber que queden molt poques coses per aprendre. Però encara té el cap molt fresc i a vegades diu coses plenes de sentit, per a ella mateixa i pels demés. I aquesta és una d'aquestes vegades. Gràcies abu.

Què he après avui? - II: les dinàmiques de resistència

Avui he après que no cal desesperar-se, que tot el que ha de ser, serà. També he après que tot l'acció que molts hem fet quan érem una mica més joves i inclús ara també d'utilitzar un objecte o espai públic de manera diferent per la qual havia estat dissenyada s'anomena dinàmica de resistència. És a dir, això de fer-se Empar Moliner i seure de manera "no preestablerta": està més vist i estudiat que el tebeo. Els geògrafs i sociòlegs ho fan.

Els viatges de Gulliver (Top of the Rock)

Des del mirador del Rockefeller pots veure l'Empire State, cosa que des de l'Empire State obviament no pots... A part d'aquest, gairebé només pots veure gratacels. No es veuen places ni parcs i només alguna cruïlla. La gent sembla formigues, o éssers encara més petits. A quarts d'una d'un dia de tardor el sol ja ha passat de llarg el migdia i les ombres són més llargues que els cossos. Així que des d'aqui dalt es reconeix un èssser humà per l'ombra que projecta, no pel seu volum natural, que resulta insignificant a la vista. Per exemple, una ombra es distingeix d'una altra perquè té un apèndix groc fosforescent que es mou enmig de capsetes grogues que no fan ombra. Altres ombres però d'apèndixs més discrets es mouen tumultuosament pels laterals dels cotxes i ocasionalment, davant. I tu et preguntes per l'efecte de l'ombra.

El següent pas lògic és concebre els apèndixs, els propietaris de les allargades ombres com éssers diferents a tu. S'assemblen però són més petits i, per tant, tenen una mentalitat diferent, més petita. És així i no passa res. Al món conviuen diverses espècies. d'un mateix grup De la branca dels "homo sapiens", uns són d'una mida irrisoria i altres són gegants a la seua vora. Des d'aquí no es pot pensar en una mida humana o per una mida humana. El pensament es mou per uns altres circuits, vertebrats per un altre tipus de construcció o matèria. Pot ser en un llenguatge de xifres o estadístiques, no ho sé. Què és l'amor? Què la necessitat, la religió, la simpatia? Són categories d'una validesa nul·la, que manquen de significat.

La vista distingeix nobles afirmacions de voluntat. Tots els triomfs de l'existència que es es mostren al voltant, com el Bank of America, el MetLife o tu mateix, no deuen respecte ni pleitesia a ningú, a excepció de l'absolut Empire State. No, no estic parlant només d'una competició d'edificis alts. No és només una cursa arquitectònica. És alguna cosa més humana amb un toc més inhumà. És un altre tipus de pensament, separat del terra, de dimensions en un altre sistema de valoració, de normes. Els axiomes determinen altres objectius, altres conseqüencies en idiomes diferents. La norma i la ciències que tu i jo coneixíem són una cosa tant petita i insignificant que no se'ns exigeix ni l'esforç d'observar-les.

Aquí estem per sobre de la norma. Recorda-ho i fes'ho recordar a ells, insignificants.

Com escriure una carta a La Vanguardia

Al nostre país viuen 7 milions d'ànimes, de les quals un bon nombre d'elles troben suficient temps per redactar cartes al director de La Vanguardia (Josep Antich, un subjecte digne d'admirar). Sembla mentida, però són una turbamulta, membres de classes altes i classes mitjanes els que escriuren al diari. Hom podria trobar una estoneta, si deixés els plats per fregar, si fes esperar una mica la xiqueta, per parlar d'un tema verdaderament preocupant, com les injusticies més flagrants. Però no, resulta que hi ha moltíssima gent(ussa) que troba temps per expressar les opinions més estultícies sobre els temes més banals. Quan hom mira les perles de la literatura a mig camí de l'epístola dominical i l'article d'opinió que la penya escriu a La Vanguardia nota com una indignació li creix des de les pàgines per les falanges, les extremitats superiors (braços) i s'escampa pel cos com un orgasme invers: comença per les puntes i acaba als ous, que volen esclatar. Es com un Billy Elliot monstruós, que intenta aguantar-se el Hulk que porta a dins.

Un les llegeix i al·lucina. Es pregunta pels gilipolles que les escriuen, pels fills de puta que les seleccionen (si aquells són malalts, aquests directament són desequilibrats perillosos que haurien d'estar tancats -o potser ja n'estan) i acaba preguntant-se per un mateix, com ha estat prou imbècil again per tornar obrir la maleïda secció d'opinió pública del rotatiu. Una concadenació absurda d'individus que, lligats i relligats pel sistema de Jakobson -emissor, receptor i missatge, amb el encerclat del canal, que també té un paper important (els perturbats de seleccionadors)- ens converteixen a tots en un rei de les rates, units per la merda i per l'esquena, amb moviments grotescos i descompasats, enmig de xisclets d'horror, dolor i sentiment d'inutilitat.

La temàtica dels escrits varia d'allò més. Et pots trobar una carta sobre la comarcal G-13 al seu pas per Sant Hilari de Sacalm a la vora d'una carta d'una indignada pel Constitucional i a sota d'una que diu que el Guardiola és el millor que ha passat per Barcelona des de Pere el Gran i que els polítics n'haurien d'aprendre. Són mítiques les col·leccions de cartes sobre temes com els mitjons de rombes o el paper de vàter, i és que al prestigiós diari de tant en tant li dóna per acceptar cartes de subnormals ociosos (el que per ells són cronistes de la vida barcelonesa...) que inicien una cadena de respostes d'altres defensors del bon gust i la civilitat (ineptes amb manca carinyoafectiva, seria el diagnòstic). ¿Què provoca que algú destini dos hores de la seua vida a escriure sobre els escuradents i no sobre els escurabutxaques (és a dir, els bancs)? Misteris que mai descobrirem...

discussió sobre la civilitat de l'escuradents de dos destacats membres de la societat civil catalana

L'última joia per a les hemeroteques ha sigut un palurdo de 32 anys que es va lligar a una estudiant de medicina (12 anyets menys senyors, 12) a Calella de mar (miraquesmacuelllocoi?) una nit d'estiu. I ara estan junts gràcies a la publicació de les respectives cursilades a la secció de cartes del diari, prenen un gelat a l'Escribà i escolten Els Amics de les Parts. Busqueu-les, són per creure que les pel·lícules de Michell Pfeiffer són reals. Mireu que lligo poc, però si un dia em veig obligat a recórrer a La Vanguardia per lligar (em refereixo a la secció de cartes, no a la de contactes, que diuen que aporta grans beneficis als diaris), juro que utilitzaré pseudònim i només ho confessaré sota tortura.

Tot i aquesta parafernàlia, es produeix un fenomen d'exclusivitat força interessant. Cada dia publiquen unes 10 cartes de les milers que deuen rebre. Aconseguir que surti publicada, doncs, és motiu de celebració ja que molt pocs ho aconsegueixen. La capacitat influència és bastant minsa, però les dificultats són molt grans. No tothom pot aconseguir-ho, això està clar. Per fer-ho, has de passar pel filtre com si fossis un mocador de seda, un objecte lubricat per l'orifici vanguardista, m'enteneu oi? Si voleu que us publiquin una carta al director a La Vanguardia heu d'introduir en l'escrit almenys una de les següents referències:

1.- Encara que parleu de processos tant inconnexos que ni Déu podria coordinar (com que us heu perdut buscant una bústia perquè l'urbano no us ha dit que "no tengo ni pajotera idea, señora" i la carta s'ha perdut per Correus), heu de dir que el mínim comú denominador de la responsabilitat és l'administració, esa cosa, que és una puta merda, que té la culpa de tot, dels pitjors mals, de la mort del Floquet de Neu, de la crisi (sí, sí, de la crisi sobretot), de les retensions, de l'anorèctia...

2.- Encara que parleu de problemes més antics que les sandàlies, com l'alcoholisme, la mala educació dels nens, de com de sols estan els avis, de com de brutes estan les Rambles o les platges, heu d'acabar dient que vivim en un món decadent, sense valors ni moral (un consell, utilitzeu el civisme i l'esforç). Els valors ho són tot, sense els valors no som res. Els valors, els valors, els valors über alles. Probablement qui ho escrigui sigui dels que van a confessar-se cada setmana (desconfia dels que es confien massa sovint... pequen molt), però com sempre, són els que més saben de valors. Tu tira pa lante manolo. Esforç, suor i llàgrimes, encara que no hagis fotut pal a l'aigua i els papás t'ho hagin regalat tot. Civisme? No n'hi ha, on anirem a parar, que Déu ens agafi confessats, mentre agafem el cotxe per comprar el pa i no cedim el lloc als Ferrocatas als homes amb muletes perquè has treballat molt aquell dia. Ah, i és clar, els joves (joves: tota persona entre els 13 i els 36 que no són els meus fills) encarnen tots els mals. Les persones d'edat adulta són respectables i dignes, però alguna cosa ha passat que els seus fills han sortit petits genets porretes de l'Apocalipsi. En algun moment devien fer el canvi, segurament en la institució sanitària on van nèixer (la Quirón està exclosa), la qual cosa us remet a la condició 1a. (això es cura llegint La Vanguardia entre els 30 i els 35 en una dosi diària i doble el diumenge)

3.- Encara que el problema sigui medioambiental, col·lateral o còsmic, que s'escapi de les mans humanes i divines, la causa última de tot problema és la falta de lideratge que viu la nostra societat. Cal un governant amb mà fèrrea, amb el qual això que ens passa no passaria. No cal citar temps anteriors concrets, només al·ludir que això abans no passava. Aquí el matís ha de ser fi. Cal parlar d'un lideratge a l'estil de Churchill, baixet, gordet, però matón, decidit, que no s'estigui per òsties socialdemòcrates o experiments socials.

Va, proveu d'escriure un text sobre... que sé jo... la pesca de truites al Llobregat o el suposat cosmopolitisme dels entrepans PANS&COMPANY. La primera pot acabar criticant des dels guardaboscos fins als inspectors de consum; la segona, sobre la debacle dels valors tradicionals i la gastronomia de qualitat a favor de l'psomifagia barata i ràpida, signe dels temps que corren, que no valoren ni la mare que els va parir. Acabarem alimentant-nos de cucaratxes seques, cosa que ja feien els grecs. I és que tot torna, i de fet res se'n va, tot és cíclic. Tots esperem l'arribada del nou messíes.

L'oratòria com a síntoma

Analitzo varis discursos, pronunciats o escrits en diversos moments per diverses persones. Molts d'ells apel·len a valors que, diuen, doten de sentit la comunitat. La pronuncia d'aquests valors és precisament el que encén l'auditori, el que fa que regni la màgia de la retòrica: el silenci, l'emoció i la trascendència de l'experiència col·lectiva. Això passa quan s'apel·la a aquells valors amb els quals tothom s'hi sent identificat. Aquests valors poden ser la llibertat, la història, l'esforç, la responsabilitat, etc.

Ara bé, si fem un pas enrere i ens ho mirem amb calma, veurem que si s'apel·la a aquests valors és perquè estan desvalorats. Tindria sentit parlar de democràcia si aquesta fos desenvolupada plenament? ¿Ens emocionariem sentint a parlar de l'alliberació de la dona si la dona estigués alliberada, encara que creiem que la dona lliure és el pilar de la nostra societat? Aplico el principi que hom no valora quelcom fins que li és arrebatat. Concretem: podem valorar quelcom intrínsec a la nostra cultura, però el versar-ne indica que hi ha una preocupació al voltant, és a dir, que no hi és o que està malmesa. Us imagineu que constantment hi haguessin discursos en defensa l'escolarització obligatòria? No, perquè està assolida i integrada. En canvi, sobre l'esforç a les aules, tothom se n'ompla la boca. És a dir, qui diu com de bons són els amics és perquè se sent sol, qui creu que "España sólo hay una" és perquè n'hi ha moltes, qui diu que som moderns és perquè som antics, etc.

L'anunci d'Estrella Damm sobre les coses ben fetes és un exemple. Aquest anunci identifica la feina ben feta del Futbol Club Barcelona amb el tarannà del ser català: treballar, esforçar-se, perseverar, innovar... en fi, fer les coses ben fetes. Reconeixem-ho: a tots ens ha encandilat i hi ens hi hem identificat com a catalans; hem pensat realment que aquí fem les coses millors que allí (un lloc indeterminat, però no costa gaire fer la dicotomia...). Però queden uns interrogants que sembla que ningú ha pensat: el Barça guanya sempre? Realment fem la feina tan ben feta? I encara més: des de quan la rumba i la cervesa s'associen a la feina ben feta? El Barça no sempre juga bé, Catalunya no és model de gairebé res i si treballéssim amb rumba i una estrella ens fotrien al carrer als dos dies.

Estarem d'acord que l'anunci és un bon joc d'il·lusions, que juga amb els somnis (èxit, modernitat, dinamisme) amb els ídols (tots els que surten) i l'alegria (cervesa, rumbeta, platja). El mateix passa amb tants altres exemples de discursos. Qualsevol polític diu que la joventut és el tresor més valuós d'un poble. Ens podem creure valuosos al sortir del meeting i l'endemà al matí mentre esmorzem, però més enllà la realitat se'ns mostra com un món antipàtic amb el jovent. El més preocupant és quan qui parla és un manipulador nat, un demagog i parla de valors en els que ni tant sols hi creu. Això es comprova de dues maneres: com es comporta en el seu dia a dia i com treballa en conseqüència. L'esforç és un exemple paradigmàtic: quans dels que diuen que sense esforç no es fa res a la vida no són uns panxacontents que tot a la vida els ha vingut regalat? Quans dels que diuen que la vida cristiana és la vida virtuosa desprès viuen de pecat en pencat? Quans dels que diuen que el jovent és la clau pel progrés no han mogut ni un dit per millorar la situació laboral dels que comencen? Llavors, l'exercici d'oratòria es torna en un exercici d'embaucadors: uns enganyen un auditori per perpetuar interessos propis.

En conclusió, els grans passos endavants són signe de grans coixeres: com més il·lusiona un discurs, a més coses inexistents apel·la i és per això que hom ha de vigilar qui escolta i a qui s'encomana.

Clergues pederastes

(carta enviada al diari Segre)

Sr. Director,

M'ha cridat molt l'atenció que en l'edició del passat diumenge 11 d'abril hi hagués dues cartes sobre clergues pedòfils i en defensa de l'Esglèsia. No tinc comprovat que n'hi hagin en sentit contrari però m'ha semblat necessari respondre.

Les cartes (firmades per Baldomer Vallverdú i Jaume Sirera) intenten desvincular de l'estructura mateixa de l'Esglèsia els casos de pederastia que van apareixent i desvien l'atenció, al meu parer, cap a altres temes, com la pietat i l'antiavortisme, respectivament. No em sembla rigurós fer-ho.

El nombre de casos que apareixen a la llum pública comencen a ser massa com per considerar-los casos aïllats. Això no vol dir que la majoria o tots els clergues siguin propensos a cometre tal acció, però caldrà estudiar si l'estructura catòlica ho permet o ho facilita de manera inconscient.

En segon lloc cal atendre si l'Esglèsia catòlica és autoritat moral o no. Sense cap mena de dubte, l'Esglèsia és una institució que s'ha preocupat des de fa segles sobre moltes qüestions morals. Però sembla que últimament atèn assumptes que no haurien de ser competència seua. Parlo de temes que entren sota el rètol 'família', com el matrimoni (entre homosexuals), l'avortament i l'educació dels infants. Dic que no són competència seua perquè cap d'aquests tres assumptes són accions de les que els clergues puguin tenir experiència directa. El seu coneixement sobre la família és metafòric i simbòlic, no pas pràctic. Per tant, la seua aportació pot ser interessant als debats que s'hi formulin, però donar-los autoritat és exagerat.

Fou Sant Pau qui, savi com era, digué la frase “més val casats que cremats” (I Corintis 7:2), referint-se al conjunt dels mortals excepte els clergues, als quals se'ls hi presuposa castedat santa. Els casos apareguts indiquen, almenys, esquerdes en aquest plantejament. No és d'estranyar que, davant aquesta obsessió pels temes familiars i sexuals, que contrasta amb el silenci que l'Esglèsia guarda sobre altres temes com la violència (de gènere, militar, etc.) o les desigualtats socioeconòmiques, l'opinió pública s'indigni quan la hipocresia assoleix nivells tan vergonyosos.

L'Escola

Una tarda de tardor vam sortir els dos cursos de P5 i P4 si no m'equivoco (sincerament no me n'enrecordo) a buscar pedres. Les mestres no ens van pas avisar. Jo vaig saludar la meua germana tan bon punt la vaig veure, encara que no feia ni 10 minuts que havíem estat al pati o que al cap de dos hores podria dir-li el que fos a l'autocar. La qüestió era recordar als meus amics que tenia una germana al curs de sota. Vam creuar la carretera. Això era una cosa que es podia fer als principis dels 90 amb més o menys llicència. Ara cap mestra s'arriscaria.

Just a davant de l'escola hi havia la carretera i desprès hi havia un camí que feia baixada fins al marge del riu, feia un gir de 90º i discorria per la riba. És a dir, l'escola estava com en un turonet proper al riu. Cada matí observàvem aquell camí que s'allunyava paral·lel al riu i es perdia. Sempre m'he preguntat on duia, riu amunt. A les muntanyes? A la neu? Podeu imaginar l'estat d'excitació que significava deixar la carretera per baixar pel camí.

Llavors les mestres ens van dir què feiem allí. Veníem a agafar un còdol que desprès pintàriem com si fos una marieta. Ens van advertir que vigiléssim, que podíem caure al riu, que es trobava a un metre i un poc més per sota nostre. Vaig pensar que ja s'havia de ser ruc per caure en una cosa tan gran com un riu. Al cap d'una estona vaig sentir com una petita esllavissada de pols i sorra i un cos del que només vaig poder distingir la bata a ratlles i els pantalons foscos que queia. Era el F. Durant molt de temps vaig pensar: qui si no? En F., però, no es va mullar. En una imatge pròpia de l'Indiana Jones, havent caigut de cul encara al camí, va saber girar-se i agafar-se a una sòlida arrel d'arbre que sobresortia només un pam de la terra. Depressa les mestres van ajudar-lo. Ni Harrisson Ford ho hagués fet millor.

(Anys desprès, a 6è, amb bicicleta pel Delta de l'Ebre, ell mateix, fent el ruc, va sortir-se de la carretera i va caure, aquest cop sí, a una sèquia plena de llenties. Les llàgrimes per la bronca de la profe (un dia us en parlaré) se li mesclaven amb l'aigua fangonosa mentre el monitor rescatava la bici.)

On éreu, vosaltres, aquell dia?

Paraules de comiat

Lleida, 10 de febrer de 2010

La mare s’ha mort. I vull dir des del principi que crec que jo no hauria d’estar aquí dient aquestes paraules. O no ara.

Volia dir-vos en primer lloc que és injust. Les mares es moren, és cert. Però no és just que la nostra mare, aquesta mare i no una altra, s’hagi mort ara. No és just que ens deixi amb 20 i 21 anys. No és just que desprès de sofrir tant entrés en aquesta malaltia i no se’n sortís. No és just. No és just que després dels esforços per fer-nos créixer, no ens vegi adults, titulats i enamorats. No és just que no ens pugui fer d’àvia.

La mare ens ha criat, educat i mantingut. I ho ha fet amb molt de patiment. Hem de preguntar-nos si ha estat feliç la mare. Ho ha estat? Crec que ho ha estat en la mesura que veia en nosaltres, la Violeta i jo, el producte dels seus esforços.

Recordo i recordaré la mare com una dona lluitadora, exemple per a moltes altres dones. Com a mare ens ha transmès el valor de la dedicació i l’esforç. L’estiu passat ella estava en un moment delicat. Ella no ho sabia. I sense saber-ho, vam tenir una conversa, ella i jo, a la meua habitació. Vam parlar de les dues coses més important que ella ens havia volgut transmetre. I una d’elles era aquesta: l’hàbit d’esmenar-se en les coses, de fer-les i fer-les bé. Això era el principal caràcter de la persona bona, deia. Per a mi, és clar, ella ha estat una mare que ha tret forces d’on no n’hi havia per portar-nos amunt. I crec que ho ha fet, de nou, de manera exemplar. Violeta: seguirem endavant.

L’altre valor que ella va destacar aquella tarda d’estiu té a veure amb aquest Andante grazioso de la sonata número 11 de Mozart que hem escoltat. Una altra tarda ella i jo estàvem al menjador de casa. Ella llegia el diari, jo un llibre, el gat dormia arraulit i vaig posar aquesta sonata. De seguida vaig notar que passava alguna cosa. De repent, la música establia entre ella i jo un marc familiar tancat i equilibrat, on el temps només era el senzill sonar de les notes o el pas de les pàgines. No feia falta que parléssim. El segon valor que la mare ens ha transmès és el de la serenitat de l’acció, la serenitat i l’harmonia d’un andante grazioso de Mozart. Això és més important del que sembla i es veurà a la llarga.

La mare és morta. Va morir a mitja tarda, la llum del sol ponent entrava a l’habitació de l’hospital de manera plàcida i agradable. Va morir com era ella: amb pau, amb serenitat i sí, reconeixem-ho, amb un xic de tristesa. Va morir amb els que més s’estimava, que érem nosaltres. Ara ja descansa en pau.

La Violeta i jo hem perdut la nostra referència, el nostre pilar. Probablement sigui l’esdeveniment més important en la nostra vida. S’obra una nova etapa que serà dura. Però, Violeta, tenim quatre coses que ens ajudaran. Dos ens les ha donat la mare, a saber:

1) L’esperit de l’esforç i de la feina ben feta, clau per sobreviure i tenir èxit.

2) La serenitat per neutralitzar els obstacles, per viure en harmonia amb el món i els altres.

3) Els amics. Els amics seus i nostres, que s’han bolcat i es bolcaran en nosaltres. Sense vosaltres això no serà possible.

4) Nosaltres. Cadascú pel seu compte però units encara més, la Violeta i jo som dipositaris d’aquest grandiós exemple que era la mare. Violeta, sabrem caminar sols, n’estic segur.

Mare: descansa en pau que ja et toca. Gràcies per tot el que has fet per nosaltres. Moltes, moltes gràcies. T’estimem.

Gràcies a tots i a totes per haver vingut. Ara, quan sortim d’aquí havent acabat, fem-ho com ella hagués volgut: tristos però contents d’haver-la conegut. Dolguts, però amb un somriure de serenitat. Estic segur que així ho hagués volgut. Moltes gràcies.