dissabte, 1 de febrer de 2020

Paraules de comiat II - pare


Torno a pujar aquestes escales per 4t cop en una dècada. En 16 dies exactament es compliran 10 anys que per primer cop les enfilava i parlava llavors de la meua mare, l’Hortènsia. Molts de vosaltres ens acompanyàveu llavors i ens acompanyeu avui. Entremig, la mort de la meua tieta Eulàlia i el traspàs de la meua àvia materna, l’abu. Eren Mares, tietes, germanes, amigues... A tots els que ens vau acompanyar, ens torneu acompanyar avui o ens acompanyeu per primer cop, gràcies.


I torno a pujar-les i ho faig en nom meu, però també de la meua germana, per parlar d’aquesta ja incòmoda amiga que a vegades pensem, Violeta, que és una germana més. Una germana fosca, una germana gran i llunyana que de vegades ens visita i ens pren, malèfica, coses que per nosaltres són importants: la mare, l’àvia, l’abu, la tieta, el tiet... el pare. 


O potser no és germana, és germà, i s’instal·la a casa, i s’agafa confiances i ho embruta tot i ens pren els llits i el menjar, i ens fa està prims i cada cop més cansats i dèbils i malalts. El germà es diu càncer i la germana, mort.


I com fa deu anys, us diré, aquí, ben clar i sí, ferit i amb l’ànima rebregada i bruta, que la Violeta i jo, n’estem tips, n’estem farts, i sentim que ja n’hi ha prou, que no pot ser tanta malastruga, tant llamp i rellamp i trons i pluja sobre mullat. Hem vist morir els dos pares entre els 20 i els 30. Sense nets, sense celebrar carreres professionals, sense veure’ls descansar i gaudir del descans. 


Tot això, ho sabem, ha anat així com podria haver anat millor o pitjor. En traiem valuoses lliçons de vida, oi, germana?, que compartirem amb vosaltres quan les menesteu, amb amor i solidaritat. Compteu-hi. Però ara sentim dolor i ràbia i tristor. Cuideu-nos ara a la Violeta, a la Tere i a mi.


El fill. La condició de fill. He sigut fill infant, fill jove i fill d’adult. Els que em coneixeu d’aprop em sabeu un deix a l’antigor, certa animadversió als trets de la joventut, un anacronisme arrelat en el caràcter. Tot això li dec al pare. Però també li dec al pare, i a la mare, el fet d’assumir en determinats moments, massa aviat, trets de persona adulta. Ser fill de Xavier Porta no ha sigut fàcil perquè ser fill de Francesc Porta no ho va ser tampoc. Al meu pare i a mi ens van manipular la infància: al meu pare no el van deixar créixer; a mi em van fer créixer molt ràpid.


Un joc de miralls que ha reflectit i rebotat idees, valors, maneres de fer i de dir de generació en generació. He incorporat trets definitoris del pare, altres de l’avi. Altres, els he rebutjat de ple perquè venien precisament del pare i no m’agradaven. Alguns me’ls ha passat el pare, i altres l’avi Cesc, a través del pare. 


Amb una mica d’esforç, he trobat al meu pare infant fill del seu pare. Petit, fascinat, desconsolat... I veient el meu pare infant, he vist el meu propi reflex com a pare del meu pare. Sever, preocupat, cuidador. I encara més, quan he escrutat prou el meu miratge com a pare he descobert el meu jo infant. Com a fill infant. He hagut de fer-me adult per ser infant.


Per això he triat aquesta cançó del Leonard Cohen. Beneïda sigui la memòria de tots els nens i nenes.[1] La meua, com la seua, és una memòria marcada per l’absència i la mancança. Tenia clara aquesta cançó des de feia temps (el càncer, té aquestes coses, dona temps), però en aquests últims mesos ha passat un seguit de coses increïbles.


Quan ja perdíem la guerra, el fill li va parlar al pare. Com a fill. I el pare va poder ser pare. I enmig de la tenebror de la proximitat de la fi, el pare va poder tornar a ser fill, i de fill a fill ens vam entendre. I llavors el pare va treure la valentia que no havia pogut treure mai. I va plorar per la germana mort, la seua. I també li va dir al germà càncer que l’odiava, que podia guanyar aquesta lluita despiadada però que l’havia odiat tots aquests cinc anys. I li va dir a sàdica germana que aquí estava, que aquí l’esperava. I va dir adéu, va dir adéu al fills, als germans, als amics, a tots vosaltres. I el fill va dir-li al pare que n’era de valent i com l’admirava, que no l’havia admirat mai tant. I llavors el pare va prendre les regnes de la seua vida i va decidir que volia morir i es va posar a triar aquestes músiques, aquestes lletres que avui veieu.


I després d’una última crueltat innecessària, un mes de més de vida, de mala vida, de semi mort (dos parèntesis aquí: primer, gràcies a tot l’equip de l’Hospital Nadal Meroles per fer passable l’horror; i segon: eutanàsia legal ja, per suposat), li diem avui adéu al pare, al Xavier. Vull que us quedeu amb aquest record de fill. Blessed is the memory of everybody’s child.


Acabo. Ara vindrà l’últim fragment del vídeo que el meu pare va imaginar, muntat pel seu germà Oriol i la meua cosina Nora. Veureu al pare infant i és possible que em vegueu a mi a través d’ell. Pareu compte perquè el joc de miralls és meticulós (qui em digui més d’una vegada que som iguals, rebrà una severa amonestació). Veureu també els meus tiets i tietes i algun cosí. Veureu genètica creuada. Veureu una família. Potser us semblen massa fotos, però és que era necessària la cançó com ho era que els 3 germans del pare, els meus tiets, Roser, Oriol, Mariona, es parlessin com a germans. Tietes, tiets: tingueu-vos ara més que mai. I tingueu-nos a nosaltres.


I després del vídeo, una última cançó del fill. Una cançó, pare, que tenies en un cassette gravat i reproduït en aquell Lància Delta vermell. Tu, pare, que tenies un defecte que vas convertir en la gran virtut per la qual t’hem estimat tant. Erets un naif. Sí, érets incapaç de tocar de peus a terra, d’aprofitar el temps, de construir una casa pròpia. I ens feies passar unes estones excel·lents mentrestant. And I Love you untill your heart stops. I Love you untill You’re dead. Descansa pare, I guess this must be the place.[2]

Gràcies.


[1] Blessed Is The Memory, Leonard Cohen (Songs of Leonard Cohen, 1967). Cançó i lletra (original i traduïda). Escolteu també la versió de la Rosemary Standley, que m’agrada quasi tant o més.
[2] This Must Be The Place, Talking Heads (Speaken in Tongues, 1983), cançó i lletra (original i traduïda).