L'ós que portem dins

La preciosa il·lustració de Gabriella Barouch a la portada de Oso, de Marian Engel, va ser la trampa pel desprevingut explorador de llibreries que sóc. La imatge atrau, captiva. L'argument, també. És una novel·latan eròtica com una pel·lícula de'n Lars von Trier i Gainsbourg.

Aquest mes de maig he llegit sobre animals. Vull contrastar aquesta obra amb El zorro ártico de Sjón, el clàssic El viejo y el mar de Hemingway i fins i tot Moby Dick de Melville. En aquestes, alguns són classics, autors masculins descriuen com homes persegueixen la seva realització en la caça d'animals. Això, durant molt de temps, ha semblat trepidant i excitant per molts. En un altre petit llibre animalístic, La paloma de Süskind, la natura pertorba i desestabilitza la rutina parisina d'un modest vigilant de banc.

Oso, per la seva banda, no parla de cap persecució. Lou és una noia viciada per massa documents antics en el seu despatx soterrat en un Institut Nacional d'Història de Canadà. Catalogar un fons en una illa remota no li vindrà malament i decideix anar-hi. Però ningú li ha parlat de l'ós. L'ós és allí, hi era abans. Ella no l'ha cridat. Sembla domesticat. Però un ós sempre és un animal salvatge.

Què és l'ós? Què és la illa? Probablement no siguin res, potser sigui la pròpia soledat de Lou la que la impulsa a explorar densos camins desconeguts. Però la natura no li és hostil ni la defuig ni la castiga, com en els altres llibres. ¿Què hem de dir quan la natura respon en harmonia a la indecent proposta humana? Quan l'inofensiu et canvia alhora que et fereix, voldries separar-te'n?

Engel utilitza un llenguatge lleuger com el fred del bosc al matí, nét i sense soroll. De tant en tant, el so d'un ocell, un picasoques. A vegades resulta rude com el parlar de la gent de muntanya. En d'altres, és essencial, directe i bell. Aquesta novel·la, escrita per una de les escriptores més importants que ens ha donat Canadà, ens parla de la natura que ens allibera i ens pertorba en la mesura que ho estiguem nosaltres.

No es fácil cazar un zorro

He podido viajar durante dos tardes a una fría montaña de Islandia de la mano de Sjón y su zorro ártico. Novela corta y sutil, tiene mucho de Hemingway y de Bulgákov, un tanto de Melville y un poco de Poe. Una antigua leyenda local sirve para un completo juego de estilo cuyo montaje avanza armonicamente hasta las últimas páginas. Un zorro, un cazador. Una mujer con síndrome de Down, un pastor... Si alguna vez quisieran viajar a Islandia y no puedieran, lean El zorro ártico de Sjón. La buena literatura no tiene piernas, pero hace viajar.

"Tres dones fortes" entre la crueltat i la dignitat

Ressenya de la novel·la Tres dones fortes de Marie Ndiaye (Quaderns Crema, 2010)

El premi Goncourt del 2009 va reconèixer la potencia narrativa de Marie NDiaye, novel·lista francesa d'ascendència senegalesa que va publicar la primera novel·la als 18 anys i ha sigut reconeguda amb el Premi Femina el 2001. Tres dones fortes són tres relats independents que comparteixen alguns misteriosos punts comuns. Tres dones -una advocada, una mestra no habilitada i una migrant- que han d'enfrontar-se a situacions possibles, ni comunes ni excepcionals, que provoca sense voler-ho la tensió entre la França i l'Àfrica contemporànies. La precisió de rellotger dels retrats i la qualitat del teixit narratiu demostren el pes d'una sensibilitat contundent i un art creatiu de l'autora que ja es pot considerar una clàssica francesa.

L'element més destacat de la novel·la és la desbordant perspectiva femenina de les tres protagonistes que lluiten obstinadament per flotar en un pou d'aigua freda i fosca. Qui els hi ha llençat i com en sortiran són preguntes que potser han centrat altres veus en altres ocasions però no aquesta, i potser és per això que NDiaye diu que no és aquesta una novel·la feminista. Sobreviure, vulgui dir el que vulgui dir, sense heroïcitats, a les dramàtiques situacions sense que l'adaptació comporti faltar-se el respecte a elles mateixes és el tema d'aquesta novel·la. La dignitat. Tan senzill i complex al mateix temps.

Aquesta lluita, tot i que principalment personal, implica altres veus o, com la novel·la diu, contrapunts. El contrapunt és un concepte musical que té la característica de ser contrari, necessari i simultani al mateix temps. No és d'estranyar que els principals contrapunts siguin personatges masculins, però mai són ni plans ni estables. De fet, no són ni pròpiament secundaris, com ens ensenya en el meravellós i cinematògrafic relat segon, el de la Fanta i en Rudy, construït com un mirall en què a través d'ell copsem la història d'ella i amb el seu alliberament permet el d'ella i viceversa. No obstant, no estem parlant una novel·la conciliadora. L'alliberament es produeix quan les dones protagonistes poden sentir-se acceptades elles mateixes, orgulloses de qui són i del paper que juguen en la seua pròpia vida.La importància dramàtica és la transformació personal, no la de la història.

En les tres parts es repeteix la presència de símbols misteriosos però a la vegada forts i repetitius com tótems. Arbres, ocells i somnis concentren les obsessions dels personatges però canalitzen les lluites i serveixen de palanca per l'alliberament de les dones encara que la situació no canviï -com la de la Norah-, toqui fons -com la de la Fanta- o fineixi, com la vida de Khady, la tercera de les tres dones fortes, una història única però massa repetida a les fronteres del sud d'Europa. La dignitat i l'acceptació és quelcom que s'ha de buscar en un mateix i per un mateix quan tota la resta falla.

Mai un estil tan desfermat, tan sec i trencat, havia expressat la intensitat de la violència i la crueltat d'una manera tan nua i tan enganxifosa com la calor tropical. El ritme interromput agita la respiració i la converteix en panteixos, també en els personatges, i ens recorden els nostres. Els diàlegs densos, d'aquells que no diuen el que toca i sembla que només solidifiquen les posicions, allunyant la reconciliació, apareixen, crus, en la narració que sembla que arranqui en cada pàrraf, frustrant-se al prendre el vol.

Tres dones fortes és una novel·la captivadora i memorable per la cruesa de la violència i la profunditat de la perspectiva i del missatge. Una obra capital en la literatura europea dels últims anys d'una autora poc coneguda aquí però que es troba, encara, a les portes de la seua maduresa creativa. Només podem esperar-ne coses grans. I fortes.

Què has aprés avui? - XVIII: El cinema és cosa d'homes

Del setmanari La Directa (número 306) altre cop he aprés quelcom molt senzill i útil: un mètode per descobrir si en una pel·lícula hi apareixen dones. No si és feminista, si és igualitària bla, bla, bla. Tampoc jutja si és una bona pel·lícula. No, només si hi apareixen dones. Es tracta d'un test, el Test de Bechdel, i consta de tres preguntes:

- Hi apareixen com a mínim dues dones que tinguin nom?

- Aquestes dones conversen entre elles?

- Si conversen entre elles, parlen d'alguna cosa que no sigui un home?

Tres qüestions molt clares que desenmascaren i deixen muda tota una industria amb uns estereotips molt bàsics que donem per assumits. Sovint critiquem "com apareixen les dones en pel·lícules" quan, de fet, no hi apareixen (dramàticament) en la gran majoria de superproduccions.

Hi ha qui dirà que, sí, d'acord, el cinema és masclista, però que el bon cinema no entén d'aquestes qüestions (Tarantino, sens dubte, n'és un exemple). Llavors, és important que apareguin dones en un llargmetratge per a què sigui considerat de qualitat? I en una plaça o en una professió?

Aquí teniu un web en què classifica les pel·lícules segons el test de Bechdel i a continuació un resum de les pel·lícules guanyadores dels Óscars 2012 segons el Test de Bechdel: Tree of Life, Midnight in Paris, The Artist...

M'imagino una nova forma d'activisme: en les sales de cinema, xiular per cada pregunta del test superada.

La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions

Coses que penso una tarda de diumenge arribant a Barcelona:

1.- M'ha conmocionat el final de La peste de Camus. Que la vida és una responsabilitat (o que hih ha responsabilitat a la vida). Que la història de la humanitat no és estanca, com creien els premoderns, ni progressiva ni linial, com creien els moderns (il·lustrats i hegelians), sinó conflictiva i dialècticca i que el mal -la regressió, la peste- està sempre latent si no el combatem. Faig aquesta lectura del llibre i la trobo perfectament assumible. A més, m'ajuda a resoldre cert decalaix ideològic que tenia entre progressisme i postmodernitat. La crisi actual bé podria narrar-se com la peste de la que parla el llibre.

2.- La visita al Museu de Lleida és una visita a un llegat de primeríssim nivell en una ciutat que els locals ens entestem a odiar o estimar incondicionalment. Hem quedat admirats. En faig una lectura potser moral i inclús cristiana (fruit de massa art religiós si voleu): dintre d'unes robes brutes pot trobar-s'hi noblesa. Sóc conscient de les paraules emprades i de com de gastada que està la idea. El que vull dir és que l'epidermis, l'efecte immediat, no hauria de mediar definitivament la relació i el treball entre ànimes implicades. Aquest missatge, extret de la lectura de l'edifici del museu així com del seu contingut, és aplicable a la ciutat que l'alberga i practicable un mateix. Cap a ell. Cap als demés.

3.- A vegades penso que la música clàssica centroeuropea sembla haver sigut i seguir sent el principal refugi de l'esperit atormentat per la religió protestant. És el que n'extrec de Saraband, l'última de Bergman, que vam veure a casa ahir. Sembla que dedicar-se en cos i ànima a la música exculpi o si més no distregui dels dolorosos traumes. Per aquest poder d'alliberació i expressió, coneixer-la en profunditat és al mateix temps atraient i tenebrós. Sembla com un temut remolí que engull fatalment però al mateix temps et porta a un món subaquàtic de lleugeresa i fantasia. Em ve al cap Rafael Argullol amb el millor consell que li han donat mai, precisament, sobre remolins de riu: si no és gaire fort, atravessar-lo en línia recta amb totes les nostres energies; si és massa fort, deixar-se portar perquè ell mateix ens expulsarà tard o d'hora.

"El mapa y el territorio" de Houellebecq

La última de Michel Houellebecq, premio Goncourt del año pasado, supone un paso firme en la trayectoria de su autor. El mapa y el territorio es una novela sobre la producción de un artista, de su relación el mismo Houellebecq y el fatídico suceso que a éste le ocurre. Aunque morbosamente tiene más interés esta otra parte, vamos a centrarnos aquí en la primera, que contiene reflexiones bastante interesante.

“El mapa es más interesante que el territorio”. Es el título de la primera gran exposición de Jed Martin, que lo catapulta a la fama artística y a la alta cotización gracias la captación artística de diferentes mapas de la guia Michelin. El único trabajo remarcable de Jed Martin a éste era la catalogación, como si fueran insectos, de decenas de herramientas de tipo industrial. Para el siguiente proyecto, Jed Martin volvió (si es que había estado alguna vez) a la pintura con la colección de retratos de profesionales. Su mismo padre, arquitecto, abandonando su empresa, un periodista, una scot-girl, un ingeniero industrial, Bill Gates y Steve Jobs en una conversación informal, el retrato fallido de los magnates del mercado artístico y, su último cuadro, el retrato de Michel Houellebecq son algunos de los cuadros que convierten a Jed Martin en un hombre rico (15 millones), lo que le permite entrar en esa misteriosa fase de la vida donde el dinero ahoga el tiempo.

Para el último trabajo del artista (si, podemos decir que el artista solo realiza cuatro proyectos en toda su vida, pero todos muy existosos), Martin salta al videoarte. La degradación de elementos tecnológicos, entre ellos de fotografías de personas cercanas, y la superposición de fotogramas de vegetales. El proyecto es inmenso y se encuentra en el MOMA de Filadelfia, causando admiración y resquemor en los visitantes, algo así como una desolación incómoda. 4 proyectos en toda una vida, tan espaciadas en el tiempo y con técnicas tan diferentes dificultan poder expresar una visión de conjunto. Aún así, puede que que exista.

Se puede decir que la obra de Jed Martin es un regalo a la arqueologia. Sus obras retratan cosas y personas que son mediatizadas, esto es, que son medio de otras cosas y no un fin en si mismas. La lectura de las producciones de Martin trasladada a un tiempo futuro y lejano da mucha información de como es nuestro mundo. No quiere decir eso que Martin pueda colgarse esa etiqueta, tan nefasta como el número de prisionero, de “artista de su tiempo”. No. Una cosa es ser testimonio de el tiempo que uno vive y otra es retratar el tiempo que uno vive. La diferencia es la misma que hay entre el mapa y el territorio. El tema de Martin es nuestro tiempo y eso, claro está, tiene un interés arqueológico muy importante. Martin retrata herramientas y profesiones, fotografia mapas y grava degradaciones de objetos. Martin no se fija en personas y cuando lo hace, los retrata como profesionales de su ámbito.

Las herramientas, los mapas, los profesionales requieren de ser inmortalizados dada su esperanza de vida. La obra final de Martin, muestra como de la degradación de artilugios tecnológicos, fotografías y figurillas humanas rociados con ácido sulfúrico se degradan y dan paso otra vez a la naturaleza que emerge. Nuestra civilización industrial, capitalista, la de las herramientas, la de la conquista por los recursos territoriales y la de las profesiones, tiene que acabar forzosamente porque su resultado es demasiado penoso.

La crítica al estado de las cosas, que Houellebecq lleva haciendo desde La ampliación del campo de batalla se presenta en El mapa y el territorio de un modo más fino, dosificado y nostálgico que en las novelas anteriores. Quizá haya perdido la violencia y la explosividad que le otorgaron el término de enfant terrible de la literatura francesa. No. Esta nueva novela madura las críticas y hace autocrítica cínica (¿quién está fuera de este mapa?) a esta manera de vivir nuestra, la europea, tan cansada, tan decadentemente enferma. El tradicional cinismo del autor se convierte en el acostumbrado e íntimo refunfuñir de una caldera vieja. En este caso el pesimismo de Houellebecq se hace insoportable para si mismo: tranquilos, hay un final, una muerte, a esta vida de Sisífo. Lo que creíamos que era el mundo es solo un mapa que va a quedar, como todo, hecho jirones (cuidado con esta palabra). Lástima que no vamos a estar allí cuando el mundo tome lo que fue suyo. Que le vamos a hacer.

Paul Auster*

I feel I'm starting to really live in New York... Pero de debo. A fer coses que fan els novayorquesos. Anar escopetejat pel carrer, ignorar els negres que prediquen al metro i adorar Paul Auster.

Aqui no hay tuberias, aqui no hay canyerias,
no hay desagues. Aqui hacemos un pozo!
Vais a flipar! Palabra!

Dimarts vaig recorrer la ciutat des del Noho fins a la la llibreria Barnes&Noble (una especie d'Abacus mes gran pero nomes de llibres i amb discos i Sturbucks incorporat) de la 5a avinguda. Havia llegit malament l'adreça. On posava "17th 33-Park Avenue" havia llegit "17th 33st-Park Avenue". Quan vaig arribar al 33 amb Park Avenue no hi havia cap Barnes&Noble, cosa que ja em temia perque no em sonava. 33-Park Avenue es l'Empire State. Vaig anar a la Barnes mes propera, la de Park Avenue amb el carrer 48 o 50 i alli em van dir que no, que estava equivocat. Havia d'anar la Barnes de Union Sq, al numero 33 del carrer 17! Mes o menys, era d'on venia...

El que s'ha de fer per un idol literari. Encara vaig arribar amb temps i vaig poder seure força a prop de les primeres files. Nomes creuar la porta d'entrada, la seua ultima novela m'esperava en una muntanya (perque tracten els llibres aixi?) i la vaig agafar. Mentre es feia l'hora, molts de nosaltres iniciavem la historia d'un fotograf amb problemes de comunicacio que es lligava a una menor en un parc de Florida pel simple fet de que els dos estaven llegint The Great Gatsby, Oh my good, the same book I'm reading just now! Vaig pensar que res podia ser mes novayorques. En una novayorquesa llibreria amb vistes a Union Sq (be, era de nit aixi que nomes aparexien llumetes), esperant el novayorques Paul Auster i amb el meu novayorques Gatsby a la motxila (que es de New Jersey pero no ho vaig dir a ningu). A la vora hi tenia una novayorquesa senyora gran que, a causa d'un refresc (les coles les carrega el diable), es tirava uns rots que ni un gripau borratxo. La noia de pell blanca de la seua vora i jo ens aguantavem el riure. Puntual, va apareixer l'home alt d'ulls separats que em recorda al difunt Nestor Kirchner no se perque. Sense mes presentacions, va dir que aniria llegint alguns fragments separats i que potser ens marejaria, pero que be, que let's go. La senyora va tirar-se un altre rot.

Va començar pel principi. Era el que esperava i primer vaig pensar que, vaja, ja que havia de llegir, ja podia escollir alguna cosa que jo no hagues llegit, pero en pocs segons vaig canviar d'estat d'anim: sentia la veu d'en Paul Auster llegint una cosa que entenia, que em resultava completament familiar. A mes, en un estil tant facil que em semblava que ho hagues pogut escriure jo. I el personatge llegia el Great Gatsby, com jo. I era un noi sense ambicio a la vida, com jo. Uau, Aleix, vaig dir-me. Es com si tingues una pregunta tipus test que digues: Que esta llegint Paul Auster? a) un fragment de la seua ultima novela; b) una redaccio de l'Aleix sense faltes; c) la vida futura de l'Aleix; d) totes les anteriors son correctes pero la c mola mes. La seua veu masculina em seduia i pensava: ostia Aleix, estas davant de Paul Auster, de l'escriptor viu mes famos despres d'Stieg Larson i Dan Brown. De l'escriptor de New York, la ciutat que has vingut a visitar. Volies New York, doncs te! Trilogia Nova York, Gatsby i Paul Auster en jersei de llana.

Ostia, vaig pensar. Quan ho expliqui als de Barcelona, que he estat amb Paul Auster, fliparan. Sere l'espanyol mes paulausteria despres de Jorge Herralde. Estar a New York i sentir Paul Auster llegir sobre New York, be, si, ara parla de Florida, pero despres hi ha una personatge que es de NY, es una experiencia que Benjamin diria que es de l'aqui i l'a...

Quatre minuts despres de l'inici, quan en Paul (and Paul when you call me, you can call me Al...) llegia la vida d'una tia de la pagina 100, vaig pensar que a mi Paul Auster no m'interessava. I que les lectures publiques, com he defensat sempre, haurien d'estar prohibides des de la invencio de la imprempta. Tots tenim un exemplar, no cal que llegeixis, gracies. Les lectures publiques no et deixen aturar-te i mirar a la jamelga de dos metres mes enlla, com pretenia fer. Les lectures publiques no et permeten estirar-te ni canviar de posicio. Les lectures publiques no et permeten tirar-te un pet si en tens ganes, encara que rots si, com la senyora de la vora persistia en redordar-nos d'una manera irregular pero inesperable i sordida Les lectures publiques eren una practica de l'edat mitjana que, en la contemporaneitat, s'han convertit en una cursilada. La novela no es performativa. La musica i el teatre si. Al Cesar el que es del Cesar. No es la transgressio dels limits. Es l'onanisme del tedi. Es com si hi haguessin museus de discos o teatres en que nomes hi hagues una escultura damunt de l'escenari. Ningu aguantaria mes de quatre minuts.

I alli estava jo, en una actuacio kitsch d'un autor posmodeln, del que n'havia llegit una novela grafica de final inesperat, que diuen. Perque a mi se me'n refot una mica Paul Auster, sabeu? Potser es l'ostia. Potser si. Potser m'agrada d'aqui un temps. I no se si es bo o dolent. No tinc res en contra seua, de debo. Pero em preguntava que hi feia jo alli, si mai anava a lectures publiques. Havia vingut per allo de oh, en Paul Auster, tal i qual, que diuen uns estrategs del meu pais que ajuda a lligar. Potser sigui per trobar una Betty que em pugui dir Al.

*Text escrit en un alfabet on no trobo els accents i altres signes de la nostra preuada gramatica.

Ampliación del campo de batalla

"La dificultad es que no basta exactamente con vivir según la norma. De hecho consigues (a veces por los pelos, por los mismos pelos, pero en conjunto lo consigues) vivir según la norma. Tus impuestos están al día. Las facturas, pagadas en su fecha. Nunca te mueves sin el carnet de identidad (¡y el boplsillito especial para la tarjeta VISA!...).
Sin embargo, no tienes amigos.
(...)
A ti también te interesó el mundo. Fue hace mucho tiempo; te pido que lo recuerdes. El campo de la norma ya no te bastaba; no podías seguir viviendo en el campo de la norma; por eso tuviste que entrar en el campo de batalla. Te pido que te remontes a ese preciso momento. Fue hace mucho tiempo, ¿no? Acuérdate: el agua estaba fría."

Michel Houllebecq, Ampliación del campo de batalla

L'anàlisi

"—No li agrada sentir parlar de l'anàlisi...

—No cada dia. M'agrada molt i no m'agrada gens, amb alternança, enginyer.

—Com es menja això?
—L'anàlisi és bona com a instrument de clarícia i de civilització, bona en la mesura que fa trontollar els convenciments necis, anul·la els prejudicis naturals i soterra l'autoritat; amb altres paraules, és bona en tant que allibera, refina, humanitza i fa que els esclaus madurin per a la llibertat. I dolenta, molt dolenta, en la mesura que impedeix l'acció, perjudica les arrels de la vida i és incapaç de donar-ne, de vida. L'anàlisi pot ser una cosa molt poc apetitosa, tan poc apetitosa com la mort, i de fet crec que en forma part... està emparentada amb la tomba, amb la sospitosa anatomia de la mort."

Thomas Mann, La muntanya màgica, pg. 327.

De la realidad literaria

Decía Nabokov que hay tres niveles de interpretación literaria. La primera es la infantil, en la que el lector "vive" lo relatado. Así, todos nos hemos creído alguna vez mosquetero, Phileas Fogg o Frodo Bolsón. No creo que haya nada de malo en ello. A lo mejor creen que soy un anticuado, pero prefiero que un niño haga eso a que se pase la tarde jugando en una videoconsola.

El nivel siguiente es el adolescente, esto es, el que lee la literatura como si se tratase de un manual para la vida, sonsacando lecciones del mundo. No tiene porqué ser malo tampoco. El adolescente se caracteriza por su desarrollo en el mundo, dejando atrás el ámbito familiar más cerrado. Aparecen el amor i los amigos, en fin, nada que no sepan ya. Como nuestros padres acostumbran a no soltar prenda de como fue su época de andanzas, y como la vida acostumbra a no ser enseñada en las escuelas y los institutos (aunque ese sea su propósito), para eso están los libros. Leemos la tragedia de Joseph K., de Werther y del lejano Siddharta. Nótese que en la mayoría de los casos son aventuras acabadas en fracaso, a diferencia de las infantiles, que acaban bien, por lo general. Es decir, el adolescente es como si prefiriese compartir el conflicto más que aprender a evitarlo.

Nabokov decía que lo difícil es llegar al nivel adulto de la literatura, por el cual el lector se acerca al libro como artefacto, como creación, y no como representación de algo. Sus libros no son una narración novelística de nada. Es decir, el lector no puede identificarse para nada con los personajes de Ada o el ardor o ¡Mira los arlequines!. Desde este punto de vista, y mirando hacía atrás, parece un tanto ridículo, mejor dicho quijotesco, creer que uno se asemeja con un personaje novelesco, ya sea Ulisses o Max Estrella. Dicho en otras palabras, el adulto se acerca al libro por su calidad como producto completo, no por su posible correspondencia con la vida real, que es lo que busca el lector "adolescente". El adolescente busca un significado vital; el adulto un significante.

No es que lo que yo diga aquí tan alegremente sea una verdad que poseo y que quiero transmitir. Lo que Nabokov dice es algo radicalmente dispar a lo que yo y creo que muchos de ustedes acostumbramos a hacer: leer una novela para aprehender alguna lección vital. Buscamos en las novelas una evasión de la realidad pero que nos haga reflexionar sobre ella. A Nabokov le da igual la existencia. La única realidad es la que el escritor crea, acaso la única que existe. Esto es más difícil de lo que parece. Significa, creo, la separación total del yo con la realidad empírica para la total libertad creativa. Consideremos que cada uno de nosotros tiene un estilo propio, más o menos original y personal, pero observemos que tenemos uno y no muchos. Estamos ligados a la realidad literaria como estamos ligados a nuestro estilo. Nabokov es un maestro no en confundir realidad y ficción, sino en el mismo arte narrativo, que es el de la creación, sea cual sea.Reconozcamos que la literatura, pues, no sirve como método de descripción del mundo y la realidad que nos concierne. ¿A caso Nabokov traza una literatura demasiado purista? ¿Qué clásicos se salvan? ¿A caso Don Quijote, unos cuantos más y el mismo Nabokov? Y aún así, posiblemente baste.

Nabokov

-Me ha parecido entender que no aprecia a Freud.

-No es exacto. Aprecio mucho a Freud como autor cómico. Las explicaciones que da sobre las emociones de sus pacientes y sus sueños son de un burlesco increíble, pero hay que leerlo en la lengua original. No entiendo cómo se le puede tomar en serio. No hablemos más de eso.

-Los escritores políticos tampoco son sus autores de cabecera.

-Muchas veces me preguntan quién me gusta y quién no, entre los novelistas, comprometidos o no, de mi siglo maravilloso. Primero, no aprecio al escritor que no ve las maravillas de este siglo, las pequeñas cosas, la ropa masculina informal, el cuarto de baño que substituye al lavabo inmundo. Las grandes cosas como la sublime libertad de pensamiento en nuestro doble occidente. ¡Y la luna! Recuerdo con qué escalofrío delicioso, envidia y angustia, miraba yo en la televisión los primeros pasos flotantes del hombre sobre el talco de nuestro satélite y cómo despreciaba a quienes decían que no valí la pena gastar tantos dólares para pisar el polvo de un mundo muerto. Detesto pues a los divulgadores comprometidos, a los escritores sin misterio, a los infelices que se alimentan con los elixires del charlatán vienés. Aquellos que aprecio saben que sólo el verbo es el valor real de la obra maestra. Principio tan viejo como verdadero, y eso no ocurre a menudo. No es preciso dar nombres, nos reconocemos por un lenguaje de signos, a través de los signos del lenguaje, o bien, al contrario, todo nos irrita en el estilo de un contemporáneo detestable, incluso sus puntos suspensivos.

-Me han dicho que no le gusta Faulkner. Cuesta creerlo.

-¡No! No soporto la literatura regional, el folklore artificial.

Fragment de l'entrevista de Bernard Pivot a Vladimir Nabokov