Out of the Weekend

A casa meua mai hem sigut de diumenge a la tarda. Quan jo era petit, les tardes de diumenge servien per llegir el diari amb la televisió encesa i fer els deures, sense preguntes gaire difícils pels pares. Ara tampoc faig res gaire diferent. M'agrada la llum de diumenge per la tarda. Té un aspecte de conclusió que no té la resta de dies, com si la simfonia estigués finint i s'espera el girar aspre i interminable del tocadiscos com a autorització pel recolliment serè.

El diumenge a la tarda és el moment del temps quiet i de l'amor despreocupat, molt diferent al de divendres a la tarda, més aviat àvid, o el de dissabte a la nit, més aviat proemial. És quan jo surto a córrer i esquivo les parelles que copen el carrer entre l'asfalt i el vespre d'orenetes. Corro com buscant una cadira quan la música s'ha aturat, o quelcom que ha passat per aquí fa uns segons i que m'és de vital importancia entrampar. Sóc un d'aquells partits presentats per Aristòfanes, separats de l'altra meitat i enganxats sapastrement a un desig, a una búsqueda, anhelant un encaix.

Vist des del davant, és com si m'entrenés per escapar-me d'alguna cosa, o com si ja estigués fugint dels errors de la setmana i que m'entrenés pels de la setmana que vindrà, la que tots rebrem l'endemà quan s'encengui el radiodespertador. Com si el cansament solucionés els conflictes a la feina, a casa, al banc. Potser sigui la raó de tant afany per l'esport i l'exercici físic en aquest absurd narcicista: com que no som capaços de determinar la sortida del laberint, aprenem a no cansar-nos fent veure que la busquem. I d'aquí la dissimulació de les carències, el defugir de la confusió i l'ocultació de les inseguretats, en, en resum, l'estètica chic de l'escapisme amb honor.

Assegut en un banc amb el posat escarransit, obsequi d'unes cames massa llargues i peludes, d'una cara enrojolada i una samarreta vella, miro les onades de personatges que surten d'una estació de metro propera. I imagino qui són i què fan. D'on venen? On es van conèixer? Treballen junts? Tenen els mateixos problemes que tinc jo? S'estimen o diuen que s'estimen? Menteixen a les seves parelles? Es menteixen a ells mateixos? Se senten especials o són conscients que només són una parella més? Se senten únics o només una persona més per l'altra? Els puc entendre? Em poden entendre ells a mi?

Un metro més, em dic, i espero els instants de personatges secundaris, d'alternatius amb xupa clàssica, de prejubilats amb melancolia de la rutina, de família cap a casa i sopar, de joves que tornen de provincia, d'alguns que se'n van a un altre barri. Un minut d'intermedi i arriba un altre comboi de preguntes i comparacions, que pugen les escales mecàniques de l'estació i giren la cantonada d'un altre diumenge que languideix.

Temps fora del temps

Tot era d'una intensitat tant singular que no s'hi podia avenir. Com era possible que una cosa com aquella pogués haver estat creada per humans, per al seu gaudi, per dotar de sentit, qui sap, aquella cosa que els biòlegs en deien sapastrement vida? I si la possibilitat de la seua existència ja era un dubte gairebé tan dens com la magnificiència del fet en si, de tal manera que es necessitaria una altra vida per comprendre la raó de la primera, era sobrehumà assumir la segona qüestió: per què s'havia d'acabar?
Per què una cosa tan pura, tan absolutament beneficiosa, havia de subjugar-se al dolor de la finitud? Per què era precisament una creació humana la que la feia caduca? No, no podia tenir tanta mala sort. Però quan intentanva figurar-se ell mateix com un subjecte novelesc, malaurat, un somriure estúpid se li escapava. Jo, dissortat? Jo, que estic vivint aquesta dansa com si no existís res més al món? No hi havia possibilitat de veure's envaït per la tristor de la mort en un moment com aquell.
S'omplia l'esperit del moviment que no aconseguia desxifrar. Tot provenia d'una estranya espontaneïtat i mostrava una harmonia que semblava infinita en el temps. La mort aguardava, però els girs perfectes marginaven l'error minúscul que, és clar, s'anava arrossegant amb la inèrcia centrífuga. Cada cop s'aniria convertint en una càrrega més feixuga, però és quelcom inperceptible pels cossos units en l'interior de la música d'aquell sentiment.
¿I si conscients de l'arribada dels plors, no fóra millor accelerar el pas, amb la il·lusió de prendre prou embranzida com per passar de llarg de la fi, amb burla, amb un somriure d'orella a orella i amarats de suor? Escapar de la nota final esdevint sords a les seues companyes predecessores i ignorant-les. No, això era impossible. Però valia la pena intentar-ho, bellugar-se com si el nostre temps fos un altre, com aquella revolució que havíem començat molt abans de què realment es produís. Sí, i tant que valia la pena intentar-ho.