Detectar

La paraula sona a través d'un lavabo vaporitzat. La diu un locutor de l'emissora de la ràdio pública local i fa referència a persones. Dues persones en concret: una dona i el seu fill menor d'edat.

Aquestes persones són dues de tantes altres que han sortit de les runes de l'antic mercat dels Encants per situar-se al mig de la plaça mediàtica: molts d'ells són antics veïns de les naus desallotjades l'any passat al Poblenou. Allò és un problema (la situació, no les persones és clar), però fixem-nos a com es transmet aquest problema afegit.

"...Entre els quals s'han detectat una mare acompanyada d'un menor. Els serveis socials de seguida han ofert residència i ajuda a aquestes dues persones..."

Quan vaig descobrir la paraula detectar? Era en uns dibuixos animats en què uns superherois eren avistats per un dolent. Els seus esbirros utilitzaven tecnologia punta (radars, càmares, cablejats, làsers...) a fi de descobrir intrusos en la seva fortalesa. Detectar és una paraula que descriu aquell subtil moment en què algú o alguna cosa nota quelcom molt petit o sigiliós que no hauria de ser allí. Quelcom desharmoniós, colateral, indesitjable... Les coses no es detecten mirant-les directament. Es descobreixen de reüll, o per una alarma, o per intuïció de què alguna cosa no està en el lloc on hauria de ser.

Però tot i així, detectar no és el mateix que descobrir o trobar. Una persona detecta les coses que no van bé (detecto que m'amagues alguna cosa, detecto que algú em roba la llet, detecto un menor entre aquests sense sostre), però no detecta coses estupendes (mama, no ploris, he detectat una feina). I llavors, per què no diuen que s'han detectat 40 subsaharians a l'antic mercat dels Encants i només es detecten la dona i el menor?

Perquè la nostra societat detecta eficaçment els problemes i un menor sense sostre és un problema. I en quan es detecta, se soluciona i el sistema torna a la normalitat. I davant d'una situació problemàtica, se'n detecta una de més greu, es fa noticia i es fa noticia el retorn a la normalitat (el menor ja és atès com correspon pels serveis socials). I ja està, sisplau, continuïn circulant.

Criscrisissis

Avui, el vinyetista treu una bona vinyeta sobre la crisi. Tan bona com les últimes vinyetes dels últims quatre anys.

Els informatius informen de nous informes de nous corruptes, més corruptes que els anteriors corruptes dels últims quatre anys.

Els moviments socials mobilitzen de nou aquells i aquelles que volen moure les coses. Però les seues mobilitzacions no mouen els inmobilistes des de fa quatre anys.

L'editorial edita novament un llibre sobre la crisi, que els llibreters s'esforcen en destacar enmig de tantes altres novetats editorials sobre la crisis dels últims quatre anys.

El govern nacionalista nacionalitza de nou el sentiment nacional mentre desnacionalitza els serveis nacionals, tal i com porta fent des de fa quatre anys.

La compra de deute estatal per fer front al deute estatal dels últims quatre anys endeuta encara més l'estat endeutat sobre una societat endeutada que està farta de comprar deute estatal des de fa més de quatre anys.

No persigas al conejo

Vivimos uno de los períodos más turbios de la historia de este país (España) con casos de corrupción que afectan a la médula del Estado y una crisis estructural (seguramente, son la misma cosa) que nos conduce a las casillas de salida de la Historia. Frente a ese ruido tormentoso, continuo, sofocante, el estallido de un cristal acapara nuestra atención mediática de una manera desproporcionada.

Estoy hablando de las declaraciones del ministro Fernández sobre el matrimonio -el "natural" y el homosexual- y la asignatura de religión -donde se aprende la polisemia de la palabra "maria". Unas declaraciones que aparecen en medio de un fin de semana y que han levantado mucha polvareda en la opinión publicada. Sin embargo, uno debe preguntarse qué aportan esas opiniones a la situación general del país.

Se quejaba Richard Sennett, en su clásico El declive del hombre público, que nuestra época está marcada, sobre ese aspecto, por un dominio del narcicismo. Ese narcicismo, en política, se muestra a través de mostrar supuestas virtudes más que demostrarlas. Alguien que (re)quiera seducir al público tiene que aparentar tener una personalidad, un cáracter y unas creencias que demuestren confianza, vigor, responsabilidad. Eso no es nada si no se acompaña con el hecho que eso, el personaje -a fin de cuentas es lo que es- tiene que representarlo de manera creible. Y eso está lejos de serlo realmente. Es decir, que haya unos hechos que demuestren supuestas virtudes. De eso se intuye que es el lenguaje y no la acción la mejor herramienta para la carrera de uno mismo.

Del lenguaje, y no de los hechos, viven realmente los medios de comunicación. Harto más fácil es recoger unas declaraciones que enregistrar un hecho en su complejidad. Si ojeamos un noticiario veremos cual facil nos resulta leer una noticia sobre una polémica que comprender el debate entorno a cambios legislativos o ejecutivos. Los directores de periódicos lo saben y es normal que tiendan a llenar sus portadas con eslóganes provocativos.

Todo este rodeo para volver al tema que nos ocupa, las declaraciones del ministro. Vamos a enfriar el asunto con la siguiente pregunta: ¿Qué nos importan las declaraciones de un ministro en un seminario privado en el Vaticano sobre asuntos que literalmente no le compiten? En otras palabras, ¿qué demuestran o confirman sus palabras en términos fácticos? ¿Qué va a hacer el ministro sobre esos asuntos que tanto nos tiene que preocupar? La respuesta a las tres preguntas es nada, nada y nada.

Entonces, ¿por que tanto alboroto? Pues se trata de soltar un conejo para que lo persigamos, para bajar la guardia de la madriguera donde se esconden los billetes y toda el suculento botín que Bárcenas ha ido reuniendo con el beneplácito de Rajoy y los suyos. ¿Y por que Fernández Díaz? Porque Gallardón y Wert andan liados en respectivas reformas, Aguirre ya no se presta y porque él necesita recuperar perfil mediático después del chaparrón a raiz del preso etarra moribundo. 

A mi, lo que me preocupa es que casi toda la izquierda mediática se alce por unas declaraciones que merecían no más que un breve, media columna a lo sumo. Nuestra cotidianeidad, incluso las de las parejas entre homosexuales y la de los alumnos de religión, seguirá igual que antes de las declaraciones del ministro. Han roto un vaso para que volvamos la vista y dejemos la tormenta por un rato. ¿Vamos a permitírselo igual que les permitimos su corrupción?

És 'El País' "tecnocratista" o només busca inversors?

La roda de premsa que Mariano Rajoy i Angela Merkel han concedit avui als mitjans de comunicació des de Berlín m'ha recordat, tot de sobte, una altra roda de premsa entre dos mandataris europeus, d'un d'ells espanyols. És la que us enllaço a continuació, entre Zapatero i Berlusconi, ambdós sortosament apartats de la primera línia política. Berlusconi és preguntat pel periodista d'El País (Miguel Mora era en aquell temps el corresponsal a Roma?) sobre l'escàndol de la mansió del dirigent on es destapà l'escàndol de prostitució, escàndol publicat en exclusiva per El País. Avui, el rostre gèlid de Merkel semblava el de Zapatero el 2009, a la vora d'un homònim acorralat per la premsa.

Més enllà dels paral·lelismes de la figura, em preocupa profundament la semblança dels contextos. Quan semblava que Berlusconi no podia suportar un altre escàndol més, il Cavaliere aguantava i aguantava i, de celebrar-se comicis, no semblava descabellat pensar que seguiria en el poder. Però llavors, els déus se li van girar en contra i van llençar una tempesta de prima de risc. El preu del bo del tresor italià va superar l'espanyol ("no estamos tan mal" es deia aquí) i Berlusconi va haver de dimitir per no comptar amb la confiança dels mercats. Merkozy va apadrinar un "tecnòcrata" com Monti i la democràcia italiana, ni estava ni se l'esperava. D'un dia per l'altre, Berlusconi fugia amb cotxe, Napolitani demanava govern a Monti i la prima de risc iniciava el seu descens. Monti no era Berlusconi i amb això n'hi havia prou.

La història nostra és ben similar. El mateix diari, El País, destapa uns escàndols que posen contra les cordes l'actual president del govern per haver rebut, pressumtament, sobresous de manera periòdica i il·legal. Que bona part del ventall periodístic i polític expressi els seus dubtes sobre la continuïtat de Rajoy al capdavant del govern no és suficient i ell s'enroca en la falsedat de tot l'assumpte. Que els ciutadans protestin al carrer i al Twitter i que la recollida de signatures per la seua dimissió comenci a albirar el milió de firmants (1/11 part dels vots que va recollir el PP el 20N del 2011) no sembla ni tan sols importunar-lo. Com Berlusconi.

Rajoy i Merkel, ahir a Berlín

Avui, però, han passat coses. Si divendres, dia posterior a la publicació de l'escàndol, el ministre de Guindos deia que el cas Bárcenas no tenia impacte en la prima de risc, avui segurament no es mostraria tan segur. La prima de risc ha pujat 34 punts des del divendres, la pujada més brusca des de fa més de dos mesos. Jo no crec que la prima de risc sigui indicatiu fidedigne de la situació econòmica d'un país ni crec que n'haguem de fer proselitisme. Sí que em preocupa el fet que sigui raó o excusa dels mercats per intervenir de manera decidida en el funcionament democràtic dels estats. Com succeí a Itàlia.

El fet que el debilitament fatal es produeixi al vell estil Kane i no per la pressió ciutadana, sense restar validesa a les proves aportades (ni als ciutadans que fem el que podem), escampa una ombra de sospita més que raonable sobre la publicació de l'escàndol. El rentat de cara que les últimes exclusives han suposat per El País i per El Mundo escombra actuacions recents de mal periodisme ―com la fotografia del fals Chávez intubat, l'ERE d'un terç de la plantilla o les ocurrències sobre Artur Mas― així com el revisitat tòpic de la crisi de la premsa en paper. En poc més de dues setmanes els dos mitjans generalistes han deixat de ser la transcripció de les atrocitats del capitalisme més despiadat per tornar fer sonar aquella música de garants de la Transició i la democràcia. Fins i tot sona fina l'harmonia entre ambdues línies editorials, tradicionalment contràries.

S'obra un escenari complex a partir d'ara. Les probabilitats que es compleixi allò que es deia fa un any del sobrenom del president "Mariano Rajoy, el Breve" semblen augmentar per moments i es fa difícil creure que celebri l'equador de la legislatura. La possibilitat de la caiguda del govern en ple i la designació a dit d'un tecnòcrata és cada cop més factible i, segons preveig que ens faran creure ambdós diaris manu editorialis, cada cop més desitjable per una ciutadania que ni entén que darrera de tota tècnica hi ha una ideologia ni suporta la italianització de la política espanyola.

Un somni estrany

Em trobava de vacances en un poble de l'Empordà. No em preguntis quin. Només sé que jo sabia que em trobava a l'Empordà. Llavors llegia al diari local que l'Ajuntament havia donat la senyal d'alarma per un mosquit gegant. Però no era que hi hagués una plaga de mosquits grans. No. Era que hi havia un sol mosquit. Només un. I no és que fos dinosàuric com si fos una peli americana. Era de la mida d'una poma. Ho sé perquè caminant pel carrer se'm feia nítid el mosquit que volava en la meua direcció i jo l'havia d'esquivar. Darrera ell apareixia un forestal amb un casc rotllo apicultor i una raqueta matamosques, corrent desesperat per atrapar-lo. Es ficaven ambdós pel jardí d'una casa i desapareixien. Jo em deia: "Apa, ja has vist el famós mosquit. Ja està". I pensava que allò s'acabaria, que un mosquit no fa estiu. Però m'equivocava. Els dies següents tot girava al voltant del mosquit. Tota el poble estava en alerta i tothom tenia els nervis a flor de pell. Les raons eren confuses, perquè la picada del mosquit se sabia inofensiva, fins i tot pels al·lèrgics. Només una mica més gran que la d'un mosquit normal. Era evident que l'alarma era desmesurada, sens dubte induïda pels mitjans de comunicació que, sigui com a maniobra de distracció sobre temes punyents, sigui per la manca de noticies habitual en períodes estiuencs, repetien i amplificaven la noticia. Jo no parava de sorprendre'm i alhora desesperar-me per tanta bogeria col·lectiva. És només un mosquit! Viuen menys d'una setmana! Però en els moments que no mirava ningú, em notava l'oida hipersensibilitzada, tement el famós brunzit.

Això són tres listillos i un li diu a l'altre: tens un piti?

Aquest escrit intentarà resumir i comentar els fets ocorreguts ja fa uns dies entre tres intel·lectuals espanyols en mitjans de comunicació. La polèmica té la seua rellevància ja que gira al voltant de què entenem per periodisme. Els tres protagonistes de la història són en Paco Rico, Javier Cercas i l'Arcadi Espada.

Paco Rico va publicar un article infame sobre l'arxicomentada llei antitabac del govern central. Paco Rico utilitza la seua autoritat com a filòleg per ocupar una tribuna del principal rotatiu espanyol (serà per allò de l'intel·lectual compromés) per alliberar-se de la tensió que el mono li provoca. L'estil de l'article és el típic de filòleg expert en textos literaris que es posa a analitzar un text d'un gènere diferent, en aquest cas, legal, amb xuleria i desparpajo impropis de la seua categoria. L'article de l'il·lustre acadèmic, al qual Miguel de Cervantes va tenir el detall d'escriure una novel·la per a què annexés a un pròleg seu, completa l'article amb un post escriptum francament divertit que salva la dignitat de l'escrit: "En mi vida he fumado un solo cigarrillo."

La broma fa referencia a l'última reforma ortogràfica de la RAE, que suprimeix l'accent diacrític de "sólo" quan aquest vol dir "solamente". El fet és que Paco Rico és un fumador constant. Per ser exactes, quan sa mare va trencar aigües, el primer que va sortir va ser fum. La frase, doncs -i perdoneu que esguerri la broma-, juga amb "jo solament he fumat una cigarreta en ma vida" i "en ma vida he fumat una sola cigarreta". La broma va provocar un allau de comentaris i cartes al diari de gent suficientment ignorant com per no entendre la broma i suficientment listilla com per creure's amb el deure d'escriure una protesta al diari, trencant una llança en favor de la Veritat. (el fet secundari és que l'atenció se centri sobre aquest PS i no sobre la vergonya d'article; Rico, expert en picaresca espanyola barroca, intenta demostrar que també és un expert en ètica uns dies desprès).

El segon dels nostres listillos, Javier Cercas, publica "Rico, al paredón", en defensa del seu mestre i en defensa de la ficció en periodisme. En resum és un conjunt de paradoxes històriques i de la cohabitació de gèneres (el relat, la columna, la tribuna i les cròniques) dins d'una mateixa publicació (un diari). Probablement estaria d'acord amb el que pensa Cercas, però no amb el que escriu. El problema són els idiotes que s'han cregut la broma i protesten més per orgull que per honor a la veritat. Però com que si alguna cosa no està ben vista en un diari és insultar als lectors, Cercas s'ha vist obligat (perquè s'hi ha vist, suposo) a fer malabarismes altre cop literaris per justificar una llicència literaria en una plataforma periodística.

Arcadi Espada, articulista d'El Mundo, va decidir donar a Cercas una dosis de la seua pròpia medicina i en una columna comenta que Cercas va ser sorprès amb els pantalons baixats en un prostíbul madrileny on hi hagué una redada. Sembla que va ser detingut, identificat i posat en llibertat. El fet és absolutament fals i la broma pesada. Obviament, qualsevol persona normal hagués posat el crit al cel per tal cosa. I Cercas ho va fer. Però és que dóna la casualitat que en el seu article en defensa de la ficció en periodisme no li havia quedat espai, entre la mare enana i frigorífica de Millàs i la suposada conversa del director del País amb aquest, de precisar en quins casos i en quins no és lícita la broma literària. Arcadi Espada, amb el que ja ha tingut altres discussions sobre la ficció en el periodisme, va decidir recordar les xocades amb una descarada falta d'educació.

La polèmica està inflada per la personalitat de tots tres integrants, i això és gairebé tant important com la polèmica -si la ficció en periodisme és lícita o no-. Des del meu punt de vista, el periodisme no és l'espai de la imaginació i la ficció, encara que la transmissió verbal de fets sempre té un marge de subjectivitat. Suposo que la clau es troba en la voluntat de qui escriu: serveixo a la veritat? Penso que incloure elements de collita pròpia beneficia al text? No entenc la postura d'alguns escriptors de creure que tot és ficció, que tot està permés i de prendre's tot a xauxa. Que en els diaris hi hagi possibilitat d'error i, per tant, de ficció (involuntària) no significa que aquest hagi de ser el seu objectiu. El meu parer és que és diferent la ficció per al gaudi i la reflexió de la ficció per a la manipulació o per manca de professionalitat. Però discutir sobre aquestes coses no ha de degenerar en la fal·làcia i l'intrusisme, d'una banda, i de l'atac personal, de l'altra. El panorama és el de tres espavilats del tres al quatre que manegen trajectòries sòlides en cada àmbit però que l'obliden quan se'ls presenta una oportunitat.

Jo només vull ser periodista cultural

El sisè escrit que vaig fer en aquest blog estava titulat "Cap a una nova època fosca?" i era una reflexió d'estudiant de primer de carrera escèptic amb això de la postmodernitat. Un resum: internet i, en general, l'alfabetització veritablement universal feia que els escrits íntims, l'escriptura personal però també la pública es multipliquessin per infinit. Llavors, la recerca de testimonis es col·lapsava. Com trobar testimonis del segle XXI entre milions de blogs i sms?

En fi, ja ho veieu, molt dolent. Però el que m'interessa ara és l'associació facilona però ei-sóc-un-estudiant-que-relaciona-conceptes d'"època fosca", la medieval, de la que en tenim relativa poca informació comparada amb altres èpoques, amb una nova època fosca, però no per manca de testimonis, sinó per excés. El tema és que cinc anys desprès em trobo de nou amb una cosa semblant: el periodista asceta.

Sembla clar que ha mort el periodista de redacció. L'època de contractes, viatges pagats, de "m'acompanya en Pep, el fotograf de l'àgencia..." s'ha acabat. Ara tot seran col·laboracions, freelances, articles puntuals o comprats. Abans, el diari pagava el viatge, l'hotel sortia gratis i tota la pesca. Ara hauràs de pagar la connexió a internet.

Els que n'entenen diuen que el periodista del segle XXI ha de tenir les següents qualitats o característiques. La primera és una passió infinita per un àmbit, ser un fan, ser l'ombra d'alguna cosa i dedicar-s'hi amb cor i ànima, deixant-hi la pell. Has de tenir una actitud fervorosa vers allò que segueixes, dedicar-li tants esforços fins que al final tu i la cosa us confongueu, us fusioneu. És igual el que, però el cas és que tu siguis la màxima autoritat quan algú vulgui saber alguna cosa sobre el tema.

La segona és la creació d'un perfil, d'una marca pròpia. Que no siguis un blogger més: el teu nom ha de ser conegut arreu. Tothom quan senti el nom ha d'aixecar les celles i dir "oh, E**** G******* és aquí?!" i actuar de manera gairebé venerativa: les teues cròniques i posts seran rebuts com la paraula verdadera, com una autoritat periodística. Per això, hom ha de trobar el seu propi camí de coneixement i de transmissió, la seua propia via. Si crea escola i ordre, millor.

La tercera de les característiques definitòries del periodista té a veure amb la recompensació. Com deiem, allò dels plusos, dietes, sous... bah, bah. Són coses antiquades, luxes de classe mitjana. Al que tota persona que escriu aspira és a ser llegit, a rebre un feedback. Les publicacions digitals i en paper es classifiquen pel tràfic, per l'audiència, que no dóna de menjar, però fa que et convidin a piscolabis al Salambó de tant en tant. Si escrius aquí, tens m tràfic; si escrius allà, tens m+n en què n és el tràfic provinent de tot aquell que entra a la web del grup editorial del qual depèn el web. Està clar: seràs retribuït en comunicació amb altres persones que, a la llarga, et salvaran si caus en desgracia, diuen.

Per tant, per dir-ho amb un eslògan, el periodista del segle XXI és com l'asceta del segle III. Fe, dedicació, santificació i recompensa comunicacional són els seus principis. O en altres paraules: el periodista de les nostres dècades haurà de ser un fanàtic, un incansable i un mort de gana, haurà de volcar-se en un tema fins perdre la noció de realitat i relativitat, fundir-se amb ell, esperar ser sant i patró dels seguidors de tal cosa i no aspirar a res més que ser escoltat per la Gran Orella. És clar que aquesta no és la única visió del periodista blogger, n'hi ha d'altres. El que està clar és que el nou jourlanist viurà i morirà en la més pura de les misèries però serà venerat.

Estupendo