La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions

Coses que penso una tarda de diumenge arribant a Barcelona:

1.- M'ha conmocionat el final de La peste de Camus. Que la vida és una responsabilitat (o que hih ha responsabilitat a la vida). Que la història de la humanitat no és estanca, com creien els premoderns, ni progressiva ni linial, com creien els moderns (il·lustrats i hegelians), sinó conflictiva i dialècticca i que el mal -la regressió, la peste- està sempre latent si no el combatem. Faig aquesta lectura del llibre i la trobo perfectament assumible. A més, m'ajuda a resoldre cert decalaix ideològic que tenia entre progressisme i postmodernitat. La crisi actual bé podria narrar-se com la peste de la que parla el llibre.

2.- La visita al Museu de Lleida és una visita a un llegat de primeríssim nivell en una ciutat que els locals ens entestem a odiar o estimar incondicionalment. Hem quedat admirats. En faig una lectura potser moral i inclús cristiana (fruit de massa art religiós si voleu): dintre d'unes robes brutes pot trobar-s'hi noblesa. Sóc conscient de les paraules emprades i de com de gastada que està la idea. El que vull dir és que l'epidermis, l'efecte immediat, no hauria de mediar definitivament la relació i el treball entre ànimes implicades. Aquest missatge, extret de la lectura de l'edifici del museu així com del seu contingut, és aplicable a la ciutat que l'alberga i practicable un mateix. Cap a ell. Cap als demés.

3.- A vegades penso que la música clàssica centroeuropea sembla haver sigut i seguir sent el principal refugi de l'esperit atormentat per la religió protestant. És el que n'extrec de Saraband, l'última de Bergman, que vam veure a casa ahir. Sembla que dedicar-se en cos i ànima a la música exculpi o si més no distregui dels dolorosos traumes. Per aquest poder d'alliberació i expressió, coneixer-la en profunditat és al mateix temps atraient i tenebrós. Sembla com un temut remolí que engull fatalment però al mateix temps et porta a un món subaquàtic de lleugeresa i fantasia. Em ve al cap Rafael Argullol amb el millor consell que li han donat mai, precisament, sobre remolins de riu: si no és gaire fort, atravessar-lo en línia recta amb totes les nostres energies; si és massa fort, deixar-se portar perquè ell mateix ens expulsarà tard o d'hora.

Què has après avui? -XIII: Garrotins

Avui de matinada, en la típica languidesa de les entrades d'any nou, i gràcies a l'habilitt de Joan Baró he après com es fan els 

garrotins. 

Que són aquelles cançons típiques de la rumba gitana catalana. Entre tornada i tornada ("Al garrotin, al garrotan/ de la vera vera vera/ de la vera de Sant Joan") hi va una estrofa de quatre versos que jo no sabia que era improvitzada. Bé, improvitzada a mitges. Has de pensar "la frase de gràcia" que és la del final (per exemple, nou, d'any nou). Penses bé la paraula final perquè ha de rimar amb l'última del segon vers. I dius qualsevol cosa en el primer, el segon i el tercer i ja està! No sé perquè no ho fan a les escoles. Bé, m'ho penso... Allí va:

Per sort no tinc ressaca

Encara que vaig menjar un ou

Que bé que m'ho vaig passar

A l'entrada de l'any nou.

Al garrotin...

Out of the Weekend

A casa meua mai hem sigut de diumenge a la tarda. Quan jo era petit, les tardes de diumenge servien per llegir el diari amb la televisió encesa i fer els deures, sense preguntes gaire difícils pels pares. Ara tampoc faig res gaire diferent. M'agrada la llum de diumenge per la tarda. Té un aspecte de conclusió que no té la resta de dies, com si la simfonia estigués finint i s'espera el girar aspre i interminable del tocadiscos com a autorització pel recolliment serè.

El diumenge a la tarda és el moment del temps quiet i de l'amor despreocupat, molt diferent al de divendres a la tarda, més aviat àvid, o el de dissabte a la nit, més aviat proemial. És quan jo surto a córrer i esquivo les parelles que copen el carrer entre l'asfalt i el vespre d'orenetes. Corro com buscant una cadira quan la música s'ha aturat, o quelcom que ha passat per aquí fa uns segons i que m'és de vital importancia entrampar. Sóc un d'aquells partits presentats per Aristòfanes, separats de l'altra meitat i enganxats sapastrement a un desig, a una búsqueda, anhelant un encaix.

Vist des del davant, és com si m'entrenés per escapar-me d'alguna cosa, o com si ja estigués fugint dels errors de la setmana i que m'entrenés pels de la setmana que vindrà, la que tots rebrem l'endemà quan s'encengui el radiodespertador. Com si el cansament solucionés els conflictes a la feina, a casa, al banc. Potser sigui la raó de tant afany per l'esport i l'exercici físic en aquest absurd narcicista: com que no som capaços de determinar la sortida del laberint, aprenem a no cansar-nos fent veure que la busquem. I d'aquí la dissimulació de les carències, el defugir de la confusió i l'ocultació de les inseguretats, en, en resum, l'estètica chic de l'escapisme amb honor.

Assegut en un banc amb el posat escarransit, obsequi d'unes cames massa llargues i peludes, d'una cara enrojolada i una samarreta vella, miro les onades de personatges que surten d'una estació de metro propera. I imagino qui són i què fan. D'on venen? On es van conèixer? Treballen junts? Tenen els mateixos problemes que tinc jo? S'estimen o diuen que s'estimen? Menteixen a les seves parelles? Es menteixen a ells mateixos? Se senten especials o són conscients que només són una parella més? Se senten únics o només una persona més per l'altra? Els puc entendre? Em poden entendre ells a mi?

Un metro més, em dic, i espero els instants de personatges secundaris, d'alternatius amb xupa clàssica, de prejubilats amb melancolia de la rutina, de família cap a casa i sopar, de joves que tornen de provincia, d'alguns que se'n van a un altre barri. Un minut d'intermedi i arriba un altre comboi de preguntes i comparacions, que pugen les escales mecàniques de l'estació i giren la cantonada d'un altre diumenge que languideix.

Paraules de comiat

Lleida, 10 de febrer de 2010

La mare s’ha mort. I vull dir des del principi que crec que jo no hauria d’estar aquí dient aquestes paraules. O no ara.

Volia dir-vos en primer lloc que és injust. Les mares es moren, és cert. Però no és just que la nostra mare, aquesta mare i no una altra, s’hagi mort ara. No és just que ens deixi amb 20 i 21 anys. No és just que desprès de sofrir tant entrés en aquesta malaltia i no se’n sortís. No és just. No és just que després dels esforços per fer-nos créixer, no ens vegi adults, titulats i enamorats. No és just que no ens pugui fer d’àvia.

La mare ens ha criat, educat i mantingut. I ho ha fet amb molt de patiment. Hem de preguntar-nos si ha estat feliç la mare. Ho ha estat? Crec que ho ha estat en la mesura que veia en nosaltres, la Violeta i jo, el producte dels seus esforços.

Recordo i recordaré la mare com una dona lluitadora, exemple per a moltes altres dones. Com a mare ens ha transmès el valor de la dedicació i l’esforç. L’estiu passat ella estava en un moment delicat. Ella no ho sabia. I sense saber-ho, vam tenir una conversa, ella i jo, a la meua habitació. Vam parlar de les dues coses més important que ella ens havia volgut transmetre. I una d’elles era aquesta: l’hàbit d’esmenar-se en les coses, de fer-les i fer-les bé. Això era el principal caràcter de la persona bona, deia. Per a mi, és clar, ella ha estat una mare que ha tret forces d’on no n’hi havia per portar-nos amunt. I crec que ho ha fet, de nou, de manera exemplar. Violeta: seguirem endavant.

L’altre valor que ella va destacar aquella tarda d’estiu té a veure amb aquest Andante grazioso de la sonata número 11 de Mozart que hem escoltat. Una altra tarda ella i jo estàvem al menjador de casa. Ella llegia el diari, jo un llibre, el gat dormia arraulit i vaig posar aquesta sonata. De seguida vaig notar que passava alguna cosa. De repent, la música establia entre ella i jo un marc familiar tancat i equilibrat, on el temps només era el senzill sonar de les notes o el pas de les pàgines. No feia falta que parléssim. El segon valor que la mare ens ha transmès és el de la serenitat de l’acció, la serenitat i l’harmonia d’un andante grazioso de Mozart. Això és més important del que sembla i es veurà a la llarga.

La mare és morta. Va morir a mitja tarda, la llum del sol ponent entrava a l’habitació de l’hospital de manera plàcida i agradable. Va morir com era ella: amb pau, amb serenitat i sí, reconeixem-ho, amb un xic de tristesa. Va morir amb els que més s’estimava, que érem nosaltres. Ara ja descansa en pau.

La Violeta i jo hem perdut la nostra referència, el nostre pilar. Probablement sigui l’esdeveniment més important en la nostra vida. S’obra una nova etapa que serà dura. Però, Violeta, tenim quatre coses que ens ajudaran. Dos ens les ha donat la mare, a saber:

1) L’esperit de l’esforç i de la feina ben feta, clau per sobreviure i tenir èxit.

2) La serenitat per neutralitzar els obstacles, per viure en harmonia amb el món i els altres.

3) Els amics. Els amics seus i nostres, que s’han bolcat i es bolcaran en nosaltres. Sense vosaltres això no serà possible.

4) Nosaltres. Cadascú pel seu compte però units encara més, la Violeta i jo som dipositaris d’aquest grandiós exemple que era la mare. Violeta, sabrem caminar sols, n’estic segur.

Mare: descansa en pau que ja et toca. Gràcies per tot el que has fet per nosaltres. Moltes, moltes gràcies. T’estimem.

Gràcies a tots i a totes per haver vingut. Ara, quan sortim d’aquí havent acabat, fem-ho com ella hagués volgut: tristos però contents d’haver-la conegut. Dolguts, però amb un somriure de serenitat. Estic segur que així ho hagués volgut. Moltes gràcies.

Curs de Geografia nacional I

Aquest curs pretèn mostrar textos, imatges i sons que ens ajudin a conèixer millor la fauna del nostre territori ibèric. Comencem amb dos vídeos del tema nacional per excel·lència: el SEXE.
Prengueu apunts.

http://www.youtube.com/watch?v=F6HqyEbs6l4&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=qXZm7ZPoF40

Aperturisme

L'avanç en l'estudi i en els anys d'estudi de la Guerra Freda em milloren l'ànim.
No obstant, aquest matí he plorat per primera vegada en l'estiu, mentre escoltava l'Andante grazioso de la sonata número 11 en La Major (alla turca) de Mozart, que em situa en una escena domèstica en què la mare i jo llegim, ens fem companyia mútuament i la música fa de llaç entre nosaltres; de marc espiritual, suprimint el marc temporal, mentre el menjador és el marc espaial.
He pensat que aquesta peça trista però serena al principi amb variacions és l'estructura immaterial imprescindible, que supera la necessitat espaial i temporal i que ella i jo -necessaria per tots dos- podrem invocar en el futur per reconstruir allò que vam compartir una tarda de juliol mentre els dos llegíem als sofàs de casa nostra.