Què has aprés avui? XV - Crisi energètica

Els debats sobre la crisi, sobre polítiques econòmiques, socials i fins i tot les que tracten les formes d'estat (tema ben nostrat) acostumen a obviar un assumpte. De fet, acostumem a obviar-lo de les nostres vides més quotidianes. Estic parlant de l'energia. L'energia que permet els microfons per a aquests debats, l'energia que permet la mobilitat i el treball, l'energia que em deixa escriure ara mateix. D'on ve tota aquesta potència? Tenim clares les implicacions medioambientals, econòmiques, ètiques a nivell regional, global? Sabem el que costa un KW de llum? Quan costa en quin sentit? En termes monetaris? I en termes energètics? Tenim alguna idea del que hi ha a l'altre cantó dels cables elèctrics i dels oleoductes?

Jo crec que no, que no en tenim ni idea.

Per això, el programa Singulars de l'últim dilluns (coincidint amb l'inici d'una campanya electoral que ignorarà aquests assumptes) ha explicat coses molt interessants sobre tots aquests assumptes. Gràcies a l'investigador Antonio Turiel ens hem assabentat de fets clau del nostre sistema energètic, com per exemple, que cada català gastem l'energia de 45 humans, que de cara al 2018 només India i Xina absorbiran el 100% de les exportacions de petrolis actuals, que el 2020 haurà caigut el 40% de la producció en els pous actuals, que Indonèsia ha deixat de formar part de l'OPEP perquè ja no exporta petroli i que Regne Unit, Argentina i Veneçuela tenen problemes per abastir el consum intern amb la producció nacional, que 1/5 de l'urani consumit al món per fer energia nuclear prové de míssils russos desvallestats i que l'any que ve Rússia deixarà de vendre aquest urani per esgotament de l'urani per a les pròpies centrals.

Antonio Turiel també ens ha advertit de fets més contundents i clars: Espanya no podrà tornar a crèixer mai més a un 2% perquè el seu sistema energètic no ho permet, que el sistema econòmic es basa en un consum il·limitat de recursos energètics i que fins i tot l'AIE afirma que s'ha superat el punt de màxima extracció en petroli o el que se'n diu el Peak Oil, però també ho hem fet amb l'urani, l'or i estem a punt de fer-ho amb el coure. Les dues úniques solucions són les energies renovables i el decreixement. Qualsevol altra consideració és un malgastament d'energia. No és un debat, són fets. No hem de discutir gaires més coses. Ja hem superat el punt màxim de producció i el consum segueix creixent.

Ben segur que no tornarem a mirar una bombeta i una gasolinera igual.

Un petit gran descobriment: la pedra d'alum

L'altre dia em van regalar 100€. Amb aquests diners em vaig permetre comprar certes coses no obligades pel dia a dia. Arribades les temperatures estiuenques, vaig decidir que un desodorant podria ser agraït pels que conviuen amb aquest mascle usuari empedernit de la bicicleta. Vaig decidir, però reflexionar sobre el consum d'aquests productes abans de comprar-ne un. El que em preocupa principalment és l'impacte sobre el medi ambient, si s'adequa al discurs del decreixement, l'ètica que envolta el producte i el preu.

Una ullada al prestatge del supermercat em deixà bastant astorat. Em donà la sensació que hi ha un desodorant per cada tipus d'home, i no per cada tipus de suor, que crec que seria més convenient. Pels classicons, pels homes de mar, pels de whysky doble malta, pels joves desesperats... També observo que, de dones, n'hi ha forces més tipus. Alguns amb alcohol, altres no. El preu oscil·la entre els 2€ i els 4€. No em convenç. Tot i la varietat, ho trobo tot molt igual. Hi ha d'haver altres solucions, penso.

Preguntant a una companya de feina em va comentar que ella utilitzava pedra d'alum. (Obviament, va dir pedra d'alumbre perquè d'alum no ho diu ningú, però cal cuidar la llengua que sinó se'ns mor). M'explica que és una pedra que, mullada, s'aplica sobre la pell, i això crea una capa del mineral dissolt que absorbeix les olors sense cap dels problemes associats als desodorants clàssics (que si tapen, que si taquen, que si obturen, que si irriten). Afegeix que és un desodorant desodorant, és a dir, que no fa olor. Això em fa caure que els altres productes, els de supermercat, haurien de dir-se odorants o desviaodorants.

Pregunto en una botiga ecofriendly del barri de Gràcia, amb jardí inclòs. La venedora m'ensenya la famosa pedra. És un prisma cristal·lí, translúcid, que val 7,5€. La mateixa pedra però en forma de cilindre i punta arrodonida val 13,5€ (l'ecologisme té una vessant pija que algun dia haurà de purgar, penso, sense compartir-ho amb la venedora). Li pregunto quan dura i em respon que ella fa dos anys que té la ateixa pedra i no aprecia signes de desgast. Ressalta, com la meua companya, que no fa gens d'olor. Faig càlculs ràpids: si un odorant pot durar-me un parell de mesos i costa 2,5€, aquesta pedra en val com tres però dura com 20 o 30. Penso que en termes ecològics i de decreixement, surt a compte i me l'enduc a casa.

Desprès d'una setmana d'utilitzar-lo puc dir que estic entusiasmat i molt sorprés amb el producte: esborra completament les meues olors durant més de 24 hores (24 hores reals, no les dels odorants, que són 5 reals). Començo a preguntar-me si podrien trobar-me els gossos policials si em perseguissin.

No obstant, m'assalten alguns dubtes. Llegeixo a la wikipedia que l'alum és un mineral que s'extreu en canteres (a Espanya n'hi ha algunes). En tant que mineral, no significa llavors que té un límit i que la seua extracció té un impacte sobre el territori? Quines són les reserves d'aquest mineral? Podríem tenir tots la nostra pedra d'alum? Són preguntes que, si algú en sap rastrejar la resposta, si us plau, que m'ho expliqui.