Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Surrealisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Surrealisme. Mostrar tots els missatges

divendres, 15 d’octubre del 2010

Corría el año 2018...

...Corría el año 2018 cuando un sucedáneo de Sálvame, presentado por el mismo Jorge Javier, ocupaba la franja horaria de Telecinco desde las 10 de la mañana hasta las 22:30 de la noche, con pausas para la publicidad y los bloques informativos. Belén Estéban había fogacitado el resto de personajes del corazón, convirtiéndose en un leviathan que apenas entraba en el plató. Tenía su propia productora de chismes mediáticos y su propia agencia de noticias, con la que cubría las salidas de su domicilio. Toda la nube de licenciados en CC (antes Ciencias de la Comunicación, ahora Ciencias Chismosas, cuya facultad de referencia era la de la Pompeu Fabra, situada en el descampado del Poblenou, en Barcelona) le hablaban en diferentes idiomas para exportar las exclusivas a televisiones internacionales. El tema candente ahora era su supuesta relación años ha con el flamante papa, después de que Benedicto XVI muriera de sopetón mientras visitaba una guardería. La última exclusiva era que el nuevo papa Inocencio XIV había tenido un affaire -palabra que Belén Estéban se esforzaba en pronunciar casicorrectamente- con la "princesa del pueblucho" y corría el rumor -sin duda extendido por la propia agencia BE- que el papa había abusado de Andreíta en su época de obispo de Milán. Sobre ese tema, la agencia BE respetaba la dignidad de la menor.
Una localidad andaluza, cuyo nombre no quiero acordarme, sacaba esa estátua de Belén Estéban durante la procesión de Semana Santa

Precisamente sobre niños pequeños, ese mismo año, el presidente Zapatero abordaba la reforma de las guarderías. No era sostenible, decía, que, teniendo una población tan envejecida, los niños estuvieran en colegios y no con sus abuelos. Por eso reducía los 3 cursos de preescolar a uno, consistiendo en los tres meses de más frio de los 3 primeros años (3 meses cada año=9 meses, un curso), cuando hay riesgo de resfriados para niños y seniles, con consiguiente despilfarro para las arcas de la Sanidad Pública. Ante tal medida, los principales sindicatos preparaban una huelga para deciocho años después, coincidiendo con la mayoría de edad de los principales afectados.

Francisco Camps, líder del principal partido de la oposición, acusaba al gobierno de atacar a los más débiles. Lo cierto que, a pesar de lo pobre de su argumentación y las numerosas causas abiertas (entre ellas extorsión, malversación de fondos e intento de homicidio), las encuestas le daban una ventaja nada desdeñable frente al partido zapaterista. Después del tercer desastre electoral de Marian Rajoy a causa de un vídeo de autopromoción en que salía hablando catalán en la intimidad, las bases del partido habían apostado por el líder valenciano. Esperanza Aguirre había formado partido propio al fallar su enésimo intento de liderar el Partido Popular y ahora lideraba una coalición con la facción catalana de Dolors Nebrera.

La tercera preocupación de los españoles, después de Belén Estéban y las reformas de ZP, era, claro está, los infortunios de la selección de futbol. Después de ganar el mundial de 2010, "la roja" perdió vivez y colorido de juego y evolucionó hacia "la palida" y "la descolorá". En el mundial de 2014 no habíann pasado la fase prévia y habían sido eliminados por Cuba, que se estrenaba en el mundial tras su modernización. Los analistas acusaban las desorbitadas primas que ganaron los internacionales después de alzar la copa el 2010 como razón de tan evidente decadencia. Vagos y gordos, no conseguían aguantar los 90 minutos de partido. La liga había sufrido una bajada del nivel similar. Otra causa era la crisi del sector. Y es que el paro, que por suerte se había estabilizado alrededor del 21%, se cebaba en las clases populares. Los campos se habían vaciado y la compra de partidos por el plus casi no era rentable por los bares. En volumen de mercado, la hípica se había convertido en el deporte rey, ya que las fortunas que la mantenían seguían acaudalando pengües ingresos. La reforma fiscal restaba congelada por el grupo de CiU en el Congreso, liderado por Felip Puig.
El hijo de Felip Puig jugaba en el Español el año 2017

En Catalunya, Àrtur Mas intentaba contener las guerras cainitas en el seno del gobierno catalán, protagonizadas por Unió (conducida por el infatigable Duran i Lleida, consejero de Interior), Oriol Pujol (consejero de Presidencia) y el tercero en discordia, Ramon Tremosa, exeurodiputado, ahora encargado de construir el eje ferroviario mediterraneo. Àngel Ros lideraba el PSC y ganaba las encuestas para los próximos comicios (La Vanguardia apoyaba por primera vez un candidato socialista a la presidencia de la Generalitat). Ciutadans, socio minoritario del tripartito (CiU, PP i C'), auguraba un recorte de las horas de catalán en la escuela, para "homogeneizar la realidad de la calle con la de las escuelas", en palabras de Griselda Bereciartu, consejera de Educación. El resto de materías había pasado a impartirse en castellano o inglés al inicio de la legislatura, en 2015.
Ramon Tremosa se jacta de ser el único político catalán que ve el futuro

dilluns, 13 de setembre del 2010

Com escriure una carta a La Vanguardia

Al nostre país viuen 7 milions d'ànimes, de les quals un bon nombre d'elles troben suficient temps per redactar cartes al director de La Vanguardia (Josep Antich, un subjecte digne d'admirar). Sembla mentida, però són una turbamulta, membres de classes altes i classes mitjanes els que escriuren al diari. Hom podria trobar una estoneta, si deixés els plats per fregar, si fes esperar una mica la xiqueta, per parlar d'un tema verdaderament preocupant, com les injusticies més flagrants. Però no, resulta que hi ha moltíssima gent(ussa) que troba temps per expressar les opinions més estultícies sobre els temes més banals. Quan hom mira les perles de la literatura a mig camí de l'epístola dominical i l'article d'opinió que la penya escriu a La Vanguardia nota com una indignació li creix des de les pàgines per les falanges, les extremitats superiors (braços) i s'escampa pel cos com un orgasme invers: comença per les puntes i acaba als ous, que volen esclatar. Es com un Billy Elliot monstruós, que intenta aguantar-se el Hulk que porta a dins.



Un les llegeix i al·lucina. Es pregunta pels gilipolles que les escriuen, pels fills de puta que les seleccionen (si aquells són malalts, aquests directament són desequilibrats perillosos que haurien d'estar tancats -o potser ja n'estan) i acaba preguntant-se per un mateix, com ha estat prou imbècil again per tornar obrir la maleïda secció d'opinió pública del rotatiu. Una concadenació absurda d'individus que, lligats i relligats pel sistema de Jakobson -emissor, receptor i missatge, amb el encerclat del canal, que també té un paper important (els perturbats de seleccionadors)- ens converteixen a tots en un rei de les rates, units per la merda i per l'esquena, amb moviments grotescos i descompasats, enmig de xisclets d'horror, dolor i sentiment d'inutilitat.

La temàtica dels escrits varia d'allò més. Et pots trobar una carta sobre la comarcal G-13 al seu pas per Sant Hilari de Sacalm a la vora d'una carta d'una indignada pel Constitucional i a sota d'una que diu que el Guardiola és el millor que ha passat per Barcelona des de Pere el Gran i que els polítics n'haurien d'aprendre. Són mítiques les col·leccions de cartes sobre temes com els mitjons de rombes o el paper de vàter, i és que al prestigiós diari de tant en tant li dóna per acceptar cartes de subnormals ociosos (el que per ells són cronistes de la vida barcelonesa...) que inicien una cadena de respostes d'altres defensors del bon gust i la civilitat (ineptes amb manca carinyoafectiva, seria el diagnòstic). ¿Què provoca que algú destini dos hores de la seua vida a escriure sobre els escuradents i no sobre els escurabutxaques (és a dir, els bancs)? Misteris que mai descobrirem...

discussió sobre la civilitat de l'escuradents de dos destacats membres de la societat civil catalana

L'última joia per a les hemeroteques ha sigut un palurdo de 32 anys que es va lligar a una estudiant de medicina (12 anyets menys senyors, 12) a Calella de mar (miraquesmacuelllocoi?) una nit d'estiu. I ara estan junts gràcies a la publicació de les respectives cursilades a la secció de cartes del diari, prenen un gelat a l'Escribà i escolten Els Amics de les Parts. Busqueu-les, són per creure que les pel·lícules de Michell Pfeiffer són reals. Mireu que lligo poc, però si un dia em veig obligat a recórrer a La Vanguardia per lligar (em refereixo a la secció de cartes, no a la de contactes, que diuen que aporta grans beneficis als diaris), juro que utilitzaré pseudònim i només ho confessaré sota tortura.

Tot i aquesta parafernàlia, es produeix un fenomen d'exclusivitat força interessant. Cada dia publiquen unes 10 cartes de les milers que deuen rebre. Aconseguir que surti publicada, doncs, és motiu de celebració ja que molt pocs ho aconsegueixen. La capacitat influència és bastant minsa, però les dificultats són molt grans. No tothom pot aconseguir-ho, això està clar. Per fer-ho, has de passar pel filtre com si fossis un mocador de seda, un objecte lubricat per l'orifici vanguardista, m'enteneu oi? Si voleu que us publiquin una carta al director a La Vanguardia heu d'introduir en l'escrit almenys una de les següents referències:

1.- Encara que parleu de processos tant inconnexos que ni Déu podria coordinar (com que us heu perdut buscant una bústia perquè l'urbano no us ha dit que "no tengo ni pajotera idea, señora" i la carta s'ha perdut per Correus), heu de dir que el mínim comú denominador de la responsabilitat és l'administració, esa cosa, que és una puta merda, que té la culpa de tot, dels pitjors mals, de la mort del Floquet de Neu, de la crisi (sí, sí, de la crisi sobretot), de les retensions, de l'anorèctia...

2.- Encara que parleu de problemes més antics que les sandàlies, com l'alcoholisme, la mala educació dels nens, de com de sols estan els avis, de com de brutes estan les Rambles o les platges, heu d'acabar dient que vivim en un món decadent, sense valors ni moral (un consell, utilitzeu el civisme i l'esforç). Els valors ho són tot, sense els valors no som res. Els valors, els valors, els valors über alles. Probablement qui ho escrigui sigui dels que van a confessar-se cada setmana (desconfia dels que es confien massa sovint... pequen molt), però com sempre, són els que més saben de valors. Tu tira pa lante manolo. Esforç, suor i llàgrimes, encara que no hagis fotut pal a l'aigua i els papás t'ho hagin regalat tot. Civisme? No n'hi ha, on anirem a parar, que Déu ens agafi confessats, mentre agafem el cotxe per comprar el pa i no cedim el lloc als Ferrocatas als homes amb muletes perquè has treballat molt aquell dia. Ah, i és clar, els joves (joves: tota persona entre els 13 i els 36 que no són els meus fills) encarnen tots els mals. Les persones d'edat adulta són respectables i dignes, però alguna cosa ha passat que els seus fills han sortit petits genets porretes de l'Apocalipsi. En algun moment devien fer el canvi, segurament en la institució sanitària on van nèixer (la Quirón està exclosa), la qual cosa us remet a la condició 1a. (això es cura llegint La Vanguardia entre els 30 i els 35 en una dosi diària i doble el diumenge)

3.- Encara que el problema sigui medioambiental, col·lateral o còsmic, que s'escapi de les mans humanes i divines, la causa última de tot problema és la falta de lideratge que viu la nostra societat. Cal un governant amb mà fèrrea, amb el qual això que ens passa no passaria. No cal citar temps anteriors concrets, només al·ludir que això abans no passava. Aquí el matís ha de ser fi. Cal parlar d'un lideratge a l'estil de Churchill, baixet, gordet, però matón, decidit, que no s'estigui per òsties socialdemòcrates o experiments socials.

Va, proveu d'escriure un text sobre... que sé jo... la pesca de truites al Llobregat o el suposat cosmopolitisme dels entrepans PANS&COMPANY. La primera pot acabar criticant des dels guardaboscos fins als inspectors de consum; la segona, sobre la debacle dels valors tradicionals i la gastronomia de qualitat a favor de l'psomifagia barata i ràpida, signe dels temps que corren, que no valoren ni la mare que els va parir. Acabarem alimentant-nos de cucaratxes seques, cosa que ja feien els grecs. I és que tot torna, i de fet res se'n va, tot és cíclic. Tots esperem l'arribada del nou messíes.


dilluns, 5 d’abril del 2010

Un dia

"Todo lo contrario, en el recurso a los estereotipos del lenguaje político ve una repetición cuya naturaleza es, por sobre de todo, lúdica; y en la refacción de una universalidad funcional y adaptada, ella teme por el regreso masivo a los códigos coercitivos de la sinstituciones."
.
.
un poco de vino blanco
.
.
¿Hay algo que esté haciendo mal?
.
.
Sí.
.
.
No he bebido suficiente vino.
.
.
Vuelvo a leer.
.
.
joder con los estructuralistas (más vino)
.
.
Sigo, si es que es que me muevo (meditación cartesiana)
.
.
Prolongación peluda de mi abdomen que ronronea.
.
.
La cabeza de ma (ay, al revés) vueltas semiológicas. Me voy a dormir en la estructura cama. Será mejor.
.
.
- Hola Buenas noches, ¿a qué piso va?
- Hola, al Cadalso por favor.
.
.
Nunca había cogido el ascensor para ir del comedor a mi cama. ¡Que descubrimiento!
Oye, este botones se parece, que coño, es Jaume Sisa. Voy a preguntarle...Joder, si que sube ésto. No llegamos nunca. ¡Y qué calor de repente! Uf. ¿Será su mata de pelo?
- Oiga, ¿no tiene calor? ¿No falta aire aqui?
- Yo tengo un hermano llamado así.
- ¿Calor?
- No. Aire. Está encerrado en un cajón de armario. Bien, ya hemos llegado. Séptimo cielo, directamente engendrado en su cabeza. Buenas noches.
- ¿Como?
- Ya hemos llegado. Buenas noches. Adiós (¡cling!)
.
.
Mi cabeza es así? No me situo. Es compleja. Yo también pues (meditación cartesana)
.
.
Hay niebla hasta un palmo por encima del suelo. Será Lleida. Lo he superado. (clave metodológica propiedad de S.Freud)
.
.
pg. 29
.
.
Suena un piano por algun rincón del cielo. Es decir, suena en mi cabeza. Creo que son sueños que pueden comprarse (he aquí en enlace para lectores no hábiles: ponedlo, pero seguid leyendo, ya volveréis a verlo luego. Vale la pena, mola. NOTA TÉCNICA: abrir en otra pestaña o ventana, haciendo clic con el derecho y diciendole "abrir en otra pestaña" ¡Que sino te vas de este fantástico blog con esta mierda de texto!)
.
.
Un señor viejo y con joroba da vueltas lentamente a un polígono irregular con la ayuda de dos bastones. Parece que sabe muy bien lo que hace.
.
.
Qué sueño. Y hambre. Un hambre que te mueres.
.
.
¿Qué puede comer uno dentro de su cabeza? Representa que estoy en el séptimo cielo, pero no es sensualmente agradable.
.
.
Veo a Fifty. Bueno, mejor dicho que veo su cola. Parece que el resto se encuentra bajo la niebla. Podria comermelo.
.
.
Leo Salida Burguesa. ¿Será un restaurante? ¡Oh! Una bici sin pedales. Así iré más rápido, aunque pareceré un poco ridículo.
.
.
Bueno, estoy en mi cabeza. Que más da.
.
.
Parece que este relato no se termina nunca y empiezo a hartarme. Tengo sueño y mucho trabajo mañana.
.
.
(chico con mono azul y caja de cartón de tamaño televisor de casa de verano) - Disculpa. Em tornes sa bici? Li estava ensenyant a anar-hi a sa meva capsa. Estàvem descansant.
(detuviéndose, se baja y se la da) - I tant! Perdoni. Però com s'ho fa la capsa si no té pedals?
(sube la caja y se aleja)- Li és igual perquè tampoc té cames.
- Ah, tens raó. (saluda con la mano) Que vagi bé!
(se gira)- Adéu, i gracis!
.
.
Tengo hambre. ¿Quiero una zanahoria? ¿No hay otra cosa? Debo tener algunos nabos. ¡Gracias!
.
.
¡Es un nabo!
.
.
Eso lo dijo Estragón. Aquello Vladimir. Más claro no puedo ser. Bueno, puedo decir la página, pero seria repetirse.
.
. ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Inaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. semiinaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Audito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.
.
Tengo ganas de... mmmh... ser como Wittgenstein... Tu ja m'entens...
.
.
Mecagondéu, this journey never ends, isn't it? Porto 4 dies y yo tenia un examen de retórica, señoria. Tenía que aprenderme la tabla del siete, señorita. Y... no soy hombre de escusas.
.
.
oh, un paisaje

.
.
Duelo: no aplastamiento, bloqueo (lo cual supondría un 'lleno'), sino una disponibilidad dolorosa: estoy en alerta, esperando, espiando la llegada de un sentido de la vida. (ara no sé que anava a dir)


._______________. Fixeu-vos que heu avançat
_._____________._ (baixar de línies)
__.___________.__ i heu retrocedit
___. _________.___(pujar-ne)
____.________.___sense avançar de fet la lectura.
_____.______.____Jugo amb vosaltres. Pringuis!
______.____._____
_______.__.______
________._______
Amics, amigues, aprofitem ara que de grans... qui sap que menjarem de grans... Mireu a Peter, si no...
.
.
Oh, un llit!! (és de color verd perquè el verd és el color de l'esperança)
però no creo que aquí pueda dormir

.
1
.
.
2
.
.
.
3
-->z
--->z
---->z
------>Z
------>Z und so weiter (but in silence)
.
.
.
.
.
.
.
y que ganas de dormir, o de despertar: éste es el dilema. Que es más noble a l'esperit, deixar que el son prengui les brides de la vida o mantenir les nines vives, les oides atentes? Vetllar, dormir... dormir i potser somniar que vivim, i que el que succeix té un sentit otorgat.
.
.
¿Qué fin pondrías tu, si siempre terminamos en la cama, donde algunos follamos, donde otros mueren?