Paraules de comiat II - pare

Torno a pujar aquestes escales per 4t cop en una dècada. En 16 dies exactament es compliran 10 anys que per primer cop les enfilava i parlava llavors de la meua mare, l’Hortènsia. Molts de vosaltres ens acompanyàveu llavors i ens acompanyeu avui. Entremig, la mort de la meua tieta Eulàlia i el traspàs de la meua àvia materna, l’abu. Eren Mares, tietes, germanes, amigues... A tots els que ens vau acompanyar, ens torneu acompanyar avui o ens acompanyeu per primer cop, gràcies.

I torno a pujar-les i ho faig en nom meu, però també de la meua germana, per parlar d’aquesta ja incòmoda amiga que a vegades pensem, Violeta, que és una germana més. Una germana fosca, una germana gran i llunyana que de vegades ens visita i ens pren, malèfica, coses que per nosaltres són importants: la mare, l’àvia, l’abu, la tieta, el tiet... el pare. 

O potser no és germana, és germà, i s’instal·la a casa, i s’agafa confiances i ho embruta tot i ens pren els llits i el menjar, i ens fa està prims i cada cop més cansats i dèbils i malalts. El germà es diu càncer i la germana, mort.

I com fa deu anys, us diré, aquí, ben clar i sí, ferit i amb l’ànima rebregada i bruta, que la Violeta i jo, n’estem tips, n’estem farts, i sentim que ja n’hi ha prou, que no pot ser tanta malastruga, tant llamp i rellamp i trons i pluja sobre mullat. Hem vist morir els dos pares entre els 20 i els 30. Sense nets, sense celebrar carreres professionals, sense veure’ls descansar i gaudir del descans. 

Tot això, ho sabem, ha anat així com podria haver anat millor o pitjor. En traiem valuoses lliçons de vida, oi, germana?, que compartirem amb vosaltres quan les menesteu, amb amor i solidaritat. Compteu-hi. Però ara sentim dolor i ràbia i tristor. Cuideu-nos ara a la Violeta, a la Tere i a mi.

El fill. La condició de fill. He sigut fill infant, fill jove i fill d’adult. Els que em coneixeu d’aprop em sabeu un deix a l’antigor, certa animadversió als trets de la joventut, un anacronisme arrelat en el caràcter. Tot això li dec al pare. Però també li dec al pare, i a la mare, el fet d’assumir en determinats moments, massa aviat, trets de persona adulta. Ser fill de Xavier Porta no ha sigut fàcil perquè ser fill de Francesc Porta no ho va ser tampoc. Al meu pare i a mi ens van manipular la infància: al meu pare no el van deixar créixer; a mi em van fer créixer molt ràpid.

Un joc de miralls que ha reflectit i rebotat idees, valors, maneres de fer i de dir de generació en generació. He incorporat trets definitoris del pare, altres de l’avi. Altres, els he rebutjat de ple perquè venien precisament del pare i no m’agradaven. Alguns me’ls ha passat el pare, i altres l’avi Cesc, a través del pare. 

Amb una mica d’esforç, he trobat al meu pare infant fill del seu pare. Petit, fascinat, desconsolat... I veient el meu pare infant, he vist el meu propi reflex com a pare del meu pare. Sever, preocupat, cuidador. I encara més, quan he escrutat prou el meu miratge com a pare he descobert el meu jo infant. Com a fill infant. He hagut de fer-me adult per ser infant.

Per això he triat aquesta cançó del Leonard Cohen. Beneïda sigui la memòria de tots els nens i nenes.[1] La meua, com la seua, és una memòria marcada per l’absència i la mancança. Tenia clara aquesta cançó des de feia temps (el càncer, té aquestes coses, dona temps), però en aquests últims mesos ha passat un seguit de coses increïbles.

Quan ja perdíem la guerra, el fill li va parlar al pare. Com a fill. I el pare va poder ser pare. I enmig de la tenebror de la proximitat de la fi, el pare va poder tornar a ser fill, i de fill a fill ens vam entendre. I llavors el pare va treure la valentia que no havia pogut treure mai. I va plorar per la germana mort, la seua. I també li va dir al germà càncer que l’odiava, que podia guanyar aquesta lluita despiadada però que l’havia odiat tots aquests cinc anys. I li va dir a sàdica germana que aquí estava, que aquí l’esperava. I va dir adéu, va dir adéu al fills, als germans, als amics, a tots vosaltres. I el fill va dir-li al pare que n’era de valent i com l’admirava, que no l’havia admirat mai tant. I llavors el pare va prendre les regnes de la seua vida i va decidir que volia morir i es va posar a triar aquestes músiques, aquestes lletres que avui veieu.

I després d’una última crueltat innecessària, un mes de més de vida, de mala vida, de semi mort (dos parèntesis aquí: primer, gràcies a tot l’equip de l’Hospital Nadal Meroles per fer passable l’horror; i segon: eutanàsia legal ja, per suposat), li diem avui adéu al pare, al Xavier. Vull que us quedeu amb aquest record de fill. Blessed is the memory of everybody’s child.

Acabo. Ara vindrà l’últim fragment del vídeo que el meu pare va imaginar, muntat pel seu germà Oriol i la meua cosina Nora. Veureu al pare infant i és possible que em vegueu a mi a través d’ell. Pareu compte perquè el joc de miralls és meticulós (qui em digui més d’una vegada que som iguals, rebrà una severa amonestació). Veureu també els meus tiets i tietes i algun cosí. Veureu genètica creuada. Veureu una família. Potser us semblen massa fotos, però és que era necessària la cançó com ho era que els 3 germans del pare, els meus tiets, Roser, Oriol, Mariona, es parlessin com a germans. Tietes, tiets: tingueu-vos ara més que mai. I tingueu-nos a nosaltres.

I després del vídeo, una última cançó del fill. Una cançó, pare, que tenies en un cassette gravat i reproduït en aquell Lància Delta vermell. Tu, pare, que tenies un defecte que vas convertir en la gran virtut per la qual t’hem estimat tant. Erets un naif. Sí, érets incapaç de tocar de peus a terra, d’aprofitar el temps, de construir una casa pròpia. I ens feies passar unes estones excel·lents mentrestant. And I Love you untill your heart stops. I Love you untill You’re dead. Descansa pare, I guess this must be the place.[2]

Gràcies.

---

[1] Blessed Is The Memory, Leonard Cohen (Songs of Leonard Cohen, 1967). Cançó i lletra (original i traduïda). Escolteu també la versió de la Rosemary Standley, que m’agrada quasi tant o més.

[2] This Must Be The Place, Talking Heads (Speaken in Tongues, 1983), cançó i lletra (original i traduïda).

Elogi de Cavalleria

-¿Qué te parece desto, Sancho? -dijo don Quijote-. ¿Hay encantos que valgan contra la verdadera valentía? Bien podrán los encantadores quitarme la ventura, pero el esfuerzo y el ánimo, será imposible.

Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha, II.XVII

Pròleg del llibre Jordi&Oslo. Les primeres tires del dibuixant i amic JoveGuille. Podeu adquirir-lo aquest Sant Jordi en llibreries especialitzades (o no!) o per internet.

Quan un cavaller es calça el casc i l'armadura i s'adentra dins del bosc, desenganyem-nos, res ni ningú pot aturar-lo. Un cavaller surt victoriós de totes les conteses, de tots els perills i de totes les trampes que li poden parar els més malvats éssers. A vegades pot sortir-ne malferit o fins i tot mort, però el primer que has de saber, lector o lectora, és que viu o mort no són sinònims de victòria i derrota en l'univers d'un cavaller. De peu o estirat, en sortirà ple de glòria. Sempre i quan no caigui víctima dels particulars perills de la cavalleria.

Poques coses són més destructives que el desànim i els braços caiguts. Són aquests els perills que des de dins de l'armadura el corquen. La traïció a un mateix és el seu únic punt feble del cavaller. És per això que per no deixar les mans mortes el cavaller porta una cosa en cada mà: una llança i un escut.

Una llança punxeguda i afilada que apunta sempre endavant. La direcció és clara i inqüestionable: endavant, preparat pel que hagi de venir. La llança és, diu la tècnica militar, una arma ofensiva, d'atac. Però és molt més que això: és la fletxa que marca el camí, la particular pastanaga del cavaller. Qui sap on el portarà?

Potser no ho sabrem mai. Però, mentrestant, la persistència inesgotable d'aventures és la que fa trobar misteris sorprenents i meravelles trepidants. El nostre petit gran cavaller, en Jordi, converteix una piscina inflable en un mar... i no s'hi ofega. Hi naufraga... però no s'hi ofega: viu l'aventura del naufragi i de la salvació. I així amb centenars de petites grans aventures viscudes pel cavaller infatigable en les pàgines que segueixen. 

En Jordi no porta llança, és cert, una llança com a tal. Però té les seves raons. En primer lloc perquè una llança seria molt gran de dibuixar en unes vinyetes tan petites. I en segon lloc, perquè en Jordi és com el jove Perceval extasiat de cavalleria: l'ansia d'aventures l'empeny a l'aventura abans de ser armat oficialment cavaller. És una actitud. Però, si no porta la llança a sobre, porta escut?

Sí, l'escut i qui el porta, l'escuder, és la lleialtat infinita, l'amistat irrompible. Pren forma d'Oslo, de company de fatigues, de silenciós conseller, de sol·lícita companyia, de fidel seguretat. L'amistat verdadera és lleugera com una ploma i alhora resistent com la roca. Com ha de ser un bon escut de cavaller. I què millor que un drac per defensar-se quan les adversitats t'envolten. La lleialtat a una amistat fa que les aventures entre dos sempre siguin millors.

En Jordi, com l'autor que l'ha creat, és un cavaller infatigable i fidel als principis d'optimisme i esforç aventurer. Aquest llibre no hagués vist la llum sense la tenacitat i alegre tossuderia del seu autor i dibuixant. Sense fer cas del que puguin fer-li els malvats encantadors roba-ventures, en JoveGuille conserva l'ànim i les ganes d'explicar les originals històries de Jordi i Oslo. En la difícil i misteriosa terra de la creació, els llibres i l'edició, en JoveGuille és un cavaller errant, que no pas errat.

Potser don Quixot no estava tan equivocat. Potser els que havien perdut el món de vista eren Sancho i tots els personatges que desfilaven per la famosa novel·la de Miguel de Cervantes, desencantats de la terra que els envoltava. Potser l'única manera d'aventurar-se en aquest selvàtic segle XXI, benvolgut lector, és amb una bona llança i un bon escut.

Barcelona, gener de 2015

Criscrisissis

Avui, el vinyetista treu una bona vinyeta sobre la crisi. Tan bona com les últimes vinyetes dels últims quatre anys.

Els informatius informen de nous informes de nous corruptes, més corruptes que els anteriors corruptes dels últims quatre anys.

Els moviments socials mobilitzen de nou aquells i aquelles que volen moure les coses. Però les seues mobilitzacions no mouen els inmobilistes des de fa quatre anys.

L'editorial edita novament un llibre sobre la crisi, que els llibreters s'esforcen en destacar enmig de tantes altres novetats editorials sobre la crisis dels últims quatre anys.

El govern nacionalista nacionalitza de nou el sentiment nacional mentre desnacionalitza els serveis nacionals, tal i com porta fent des de fa quatre anys.

La compra de deute estatal per fer front al deute estatal dels últims quatre anys endeuta encara més l'estat endeutat sobre una societat endeutada que està farta de comprar deute estatal des de fa més de quatre anys.

Un somni estrany

Em trobava de vacances en un poble de l'Empordà. No em preguntis quin. Només sé que jo sabia que em trobava a l'Empordà. Llavors llegia al diari local que l'Ajuntament havia donat la senyal d'alarma per un mosquit gegant. Però no era que hi hagués una plaga de mosquits grans. No. Era que hi havia un sol mosquit. Només un. I no és que fos dinosàuric com si fos una peli americana. Era de la mida d'una poma. Ho sé perquè caminant pel carrer se'm feia nítid el mosquit que volava en la meua direcció i jo l'havia d'esquivar. Darrera ell apareixia un forestal amb un casc rotllo apicultor i una raqueta matamosques, corrent desesperat per atrapar-lo. Es ficaven ambdós pel jardí d'una casa i desapareixien. Jo em deia: "Apa, ja has vist el famós mosquit. Ja està". I pensava que allò s'acabaria, que un mosquit no fa estiu. Però m'equivocava. Els dies següents tot girava al voltant del mosquit. Tota el poble estava en alerta i tothom tenia els nervis a flor de pell. Les raons eren confuses, perquè la picada del mosquit se sabia inofensiva, fins i tot pels al·lèrgics. Només una mica més gran que la d'un mosquit normal. Era evident que l'alarma era desmesurada, sens dubte induïda pels mitjans de comunicació que, sigui com a maniobra de distracció sobre temes punyents, sigui per la manca de noticies habitual en períodes estiuencs, repetien i amplificaven la noticia. Jo no parava de sorprendre'm i alhora desesperar-me per tanta bogeria col·lectiva. És només un mosquit! Viuen menys d'una setmana! Però en els moments que no mirava ningú, em notava l'oida hipersensibilitzada, tement el famós brunzit.

La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions

Coses que penso una tarda de diumenge arribant a Barcelona:

1.- M'ha conmocionat el final de La peste de Camus. Que la vida és una responsabilitat (o que hih ha responsabilitat a la vida). Que la història de la humanitat no és estanca, com creien els premoderns, ni progressiva ni linial, com creien els moderns (il·lustrats i hegelians), sinó conflictiva i dialècticca i que el mal -la regressió, la peste- està sempre latent si no el combatem. Faig aquesta lectura del llibre i la trobo perfectament assumible. A més, m'ajuda a resoldre cert decalaix ideològic que tenia entre progressisme i postmodernitat. La crisi actual bé podria narrar-se com la peste de la que parla el llibre.

2.- La visita al Museu de Lleida és una visita a un llegat de primeríssim nivell en una ciutat que els locals ens entestem a odiar o estimar incondicionalment. Hem quedat admirats. En faig una lectura potser moral i inclús cristiana (fruit de massa art religiós si voleu): dintre d'unes robes brutes pot trobar-s'hi noblesa. Sóc conscient de les paraules emprades i de com de gastada que està la idea. El que vull dir és que l'epidermis, l'efecte immediat, no hauria de mediar definitivament la relació i el treball entre ànimes implicades. Aquest missatge, extret de la lectura de l'edifici del museu així com del seu contingut, és aplicable a la ciutat que l'alberga i practicable un mateix. Cap a ell. Cap als demés.

3.- A vegades penso que la música clàssica centroeuropea sembla haver sigut i seguir sent el principal refugi de l'esperit atormentat per la religió protestant. És el que n'extrec de Saraband, l'última de Bergman, que vam veure a casa ahir. Sembla que dedicar-se en cos i ànima a la música exculpi o si més no distregui dels dolorosos traumes. Per aquest poder d'alliberació i expressió, coneixer-la en profunditat és al mateix temps atraient i tenebrós. Sembla com un temut remolí que engull fatalment però al mateix temps et porta a un món subaquàtic de lleugeresa i fantasia. Em ve al cap Rafael Argullol amb el millor consell que li han donat mai, precisament, sobre remolins de riu: si no és gaire fort, atravessar-lo en línia recta amb totes les nostres energies; si és massa fort, deixar-se portar perquè ell mateix ens expulsarà tard o d'hora.

Què has après avui? -VI: Geography's everywhere!

Avui, mentre vaig escrivint un resum, m'he adonat de la immensa problemàtica de la geografia, sobretot la regional. Quan dic que estudio geografia i no sé ben bé dir on és per mostrar. En canvi, tot està format, o millor dit, configurat, en termes geogràfics. Visc a Gràcia i tu no, agafar un tren o un altre, fer un viatge a Berlín, desplaçar-se fins a tal lloc per treballar, les farmàcies de guardia, els països desenvolupats, les habitacions d'un pis compartit, la comunicació per Skype amb Sydney, Barcelona i San Francisco en una mateixa hora i amb 19 de diferència al mateix temps... Catalunya, els Pirineus, Afganistan, Jerusalem, el món musulmà, la Plaça del Sol i la Plaza del Sol... Què hi ha aquí o allà, com s'hi viu, què fa diferent aquesta terra d'aquella i de la de més enllà, què es pot millorar i com... Tot té una dimensió espacial, tot té un caràcter regional...Tot és geografia i en canvi em veig argumentant que estudio alguna cosa més que muntanyes, rius i fronteres... Sembla ser que hi ha una geografia "recordada" (la de l'escola...), una geografia "quotidiana" (subjacent, per tothom) i una geografia "d'estudi" (o professional, a la que sembla ser que em dedico).

Out of the Weekend

A casa meua mai hem sigut de diumenge a la tarda. Quan jo era petit, les tardes de diumenge servien per llegir el diari amb la televisió encesa i fer els deures, sense preguntes gaire difícils pels pares. Ara tampoc faig res gaire diferent. M'agrada la llum de diumenge per la tarda. Té un aspecte de conclusió que no té la resta de dies, com si la simfonia estigués finint i s'espera el girar aspre i interminable del tocadiscos com a autorització pel recolliment serè.

El diumenge a la tarda és el moment del temps quiet i de l'amor despreocupat, molt diferent al de divendres a la tarda, més aviat àvid, o el de dissabte a la nit, més aviat proemial. És quan jo surto a córrer i esquivo les parelles que copen el carrer entre l'asfalt i el vespre d'orenetes. Corro com buscant una cadira quan la música s'ha aturat, o quelcom que ha passat per aquí fa uns segons i que m'és de vital importancia entrampar. Sóc un d'aquells partits presentats per Aristòfanes, separats de l'altra meitat i enganxats sapastrement a un desig, a una búsqueda, anhelant un encaix.

Vist des del davant, és com si m'entrenés per escapar-me d'alguna cosa, o com si ja estigués fugint dels errors de la setmana i que m'entrenés pels de la setmana que vindrà, la que tots rebrem l'endemà quan s'encengui el radiodespertador. Com si el cansament solucionés els conflictes a la feina, a casa, al banc. Potser sigui la raó de tant afany per l'esport i l'exercici físic en aquest absurd narcicista: com que no som capaços de determinar la sortida del laberint, aprenem a no cansar-nos fent veure que la busquem. I d'aquí la dissimulació de les carències, el defugir de la confusió i l'ocultació de les inseguretats, en, en resum, l'estètica chic de l'escapisme amb honor.

Assegut en un banc amb el posat escarransit, obsequi d'unes cames massa llargues i peludes, d'una cara enrojolada i una samarreta vella, miro les onades de personatges que surten d'una estació de metro propera. I imagino qui són i què fan. D'on venen? On es van conèixer? Treballen junts? Tenen els mateixos problemes que tinc jo? S'estimen o diuen que s'estimen? Menteixen a les seves parelles? Es menteixen a ells mateixos? Se senten especials o són conscients que només són una parella més? Se senten únics o només una persona més per l'altra? Els puc entendre? Em poden entendre ells a mi?

Un metro més, em dic, i espero els instants de personatges secundaris, d'alternatius amb xupa clàssica, de prejubilats amb melancolia de la rutina, de família cap a casa i sopar, de joves que tornen de provincia, d'alguns que se'n van a un altre barri. Un minut d'intermedi i arriba un altre comboi de preguntes i comparacions, que pugen les escales mecàniques de l'estació i giren la cantonada d'un altre diumenge que languideix.

Temps fora del temps

Tot era d'una intensitat tant singular que no s'hi podia avenir. Com era possible que una cosa com aquella pogués haver estat creada per humans, per al seu gaudi, per dotar de sentit, qui sap, aquella cosa que els biòlegs en deien sapastrement vida? I si la possibilitat de la seua existència ja era un dubte gairebé tan dens com la magnificiència del fet en si, de tal manera que es necessitaria una altra vida per comprendre la raó de la primera, era sobrehumà assumir la segona qüestió: per què s'havia d'acabar?
Per què una cosa tan pura, tan absolutament beneficiosa, havia de subjugar-se al dolor de la finitud? Per què era precisament una creació humana la que la feia caduca? No, no podia tenir tanta mala sort. Però quan intentanva figurar-se ell mateix com un subjecte novelesc, malaurat, un somriure estúpid se li escapava. Jo, dissortat? Jo, que estic vivint aquesta dansa com si no existís res més al món? No hi havia possibilitat de veure's envaït per la tristor de la mort en un moment com aquell.
S'omplia l'esperit del moviment que no aconseguia desxifrar. Tot provenia d'una estranya espontaneïtat i mostrava una harmonia que semblava infinita en el temps. La mort aguardava, però els girs perfectes marginaven l'error minúscul que, és clar, s'anava arrossegant amb la inèrcia centrífuga. Cada cop s'aniria convertint en una càrrega més feixuga, però és quelcom inperceptible pels cossos units en l'interior de la música d'aquell sentiment.
¿I si conscients de l'arribada dels plors, no fóra millor accelerar el pas, amb la il·lusió de prendre prou embranzida com per passar de llarg de la fi, amb burla, amb un somriure d'orella a orella i amarats de suor? Escapar de la nota final esdevint sords a les seues companyes predecessores i ignorant-les. No, això era impossible. Però valia la pena intentar-ho, bellugar-se com si el nostre temps fos un altre, com aquella revolució que havíem començat molt abans de què realment es produís. Sí, i tant que valia la pena intentar-ho.

Possible història de Sant Francisco

Un dogo de Burdeus de color verd esmeralda esquivava hippiless tranquil·lament per Haight Street quan va veure, per l'altra vorera i en sentit contrari, un beagle de clapes morades sobre fons blau celeste. Tots dos van aturar-se un moment, van esguardar el can de l'altra vorera i van continuar caminant.

-"Em quedaria bé un clapejat com el seu", va dir-se el dogo de Burdeus.

-"Definitivament, he de tornar al color verd", va opinar el beagle per a si mateix.

Era de dia i tot i així plovia, per variar.

Ara, respon les següents preguntes:

1.- Partint de la base que els gossos s'assemblen als seus amos i que a San Francisco tothom té un gos, quina pinta creus que feien llurs propietaris?

2.- Quin dels dos (propietaris) és gay, si s'ha dit que cadascun caminava per un cantó del carrer?

3.- Com s'ho han fet els gossos per veure-hi en colors?

Corría el año 2018...

...Corría el año 2018 cuando un sucedáneo de Sálvame, presentado por el mismo Jorge Javier, ocupaba la franja horaria de Telecinco desde las 10 de la mañana hasta las 22:30 de la noche, con pausas para la publicidad y los bloques informativos. Belén Estéban había fogacitado el resto de personajes del corazón, convirtiéndose en un leviathan que apenas entraba en el plató. Tenía su propia productora de chismes mediáticos y su propia agencia de noticias, con la que cubría las salidas de su domicilio. Toda la nube de licenciados en CC (antes Ciencias de la Comunicación, ahora Ciencias Chismosas, cuya facultad de referencia era la de la Pompeu Fabra, situada en el descampado del Poblenou, en Barcelona) le hablaban en diferentes idiomas para exportar las exclusivas a televisiones internacionales. El tema candente ahora era su supuesta relación años ha con el flamante papa, después de que Benedicto XVI muriera de sopetón mientras visitaba una guardería. La última exclusiva era que el nuevo papa Inocencio XIV había tenido un affaire -palabra que Belén Estéban se esforzaba en pronunciar casicorrectamente- con la "princesa del pueblucho" y corría el rumor -sin duda extendido por la propia agencia BE- que el papa había abusado de Andreíta en su época de obispo de Milán. Sobre ese tema, la agencia BE respetaba la dignidad de la menor.

Una localidad andaluza, cuyo nombre no quiero acordarme, sacaba esa estátua de Belén Estéban durante la procesión de Semana Santa

Precisamente sobre niños pequeños, ese mismo año, el presidente Zapatero abordaba la reforma de las guarderías. No era sostenible, decía, que, teniendo una población tan envejecida, los niños estuvieran en colegios y no con sus abuelos. Por eso reducía los 3 cursos de preescolar a uno, consistiendo en los tres meses de más frio de los 3 primeros años (3 meses cada año=9 meses, un curso), cuando hay riesgo de resfriados para niños y seniles, con consiguiente despilfarro para las arcas de la Sanidad Pública. Ante tal medida, los principales sindicatos preparaban una huelga para deciocho años después, coincidiendo con la mayoría de edad de los principales afectados.

Francisco Camps, líder del principal partido de la oposición, acusaba al gobierno de atacar a los más débiles. Lo cierto que, a pesar de lo pobre de su argumentación y las numerosas causas abiertas (entre ellas extorsión, malversación de fondos e intento de homicidio), las encuestas le daban una ventaja nada desdeñable frente al partido zapaterista. Después del tercer desastre electoral de Marian Rajoy a causa de un vídeo de autopromoción en que salía hablando catalán en la intimidad, las bases del partido habían apostado por el líder valenciano. Esperanza Aguirre había formado partido propio al fallar su enésimo intento de liderar el Partido Popular y ahora lideraba una coalición con la facción catalana de Dolors Nebrera.

La tercera preocupación de los españoles, después de Belén Estéban y las reformas de ZP, era, claro está, los infortunios de la selección de futbol. Después de ganar el mundial de 2010, "la roja" perdió vivez y colorido de juego y evolucionó hacia "la palida" y "la descolorá". En el mundial de 2014 no habíann pasado la fase prévia y habían sido eliminados por Cuba, que se estrenaba en el mundial tras su modernización. Los analistas acusaban las desorbitadas primas que ganaron los internacionales después de alzar la copa el 2010 como razón de tan evidente decadencia. Vagos y gordos, no conseguían aguantar los 90 minutos de partido. La liga había sufrido una bajada del nivel similar. Otra causa era la crisi del sector. Y es que el paro, que por suerte se había estabilizado alrededor del 21%, se cebaba en las clases populares. Los campos se habían vaciado y la compra de partidos por el plus casi no era rentable por los bares. En volumen de mercado, la hípica se había convertido en el deporte rey, ya que las fortunas que la mantenían seguían acaudalando pengües ingresos. La reforma fiscal restaba congelada por el grupo de CiU en el Congreso, liderado por Felip Puig.

El hijo de Felip Puig jugaba en el Español el año 2017

En Catalunya, Àrtur Mas intentaba contener las guerras cainitas en el seno del gobierno catalán, protagonizadas por Unió (conducida por el infatigable Duran i Lleida, consejero de Interior), Oriol Pujol (consejero de Presidencia) y el tercero en discordia, Ramon Tremosa, exeurodiputado, ahora encargado de construir el eje ferroviario mediterraneo. Àngel Ros lideraba el PSC y ganaba las encuestas para los próximos comicios (La Vanguardia apoyaba por primera vez un candidato socialista a la presidencia de la Generalitat). Ciutadans, socio minoritario del tripartito (CiU, PP i C'), auguraba un recorte de las horas de catalán en la escuela, para "homogeneizar la realidad de la calle con la de las escuelas", en palabras de Griselda Bereciartu, consejera de Educación. El resto de materías había pasado a impartirse en castellano o inglés al inicio de la legislatura, en 2015.

Ramon Tremosa se jacta de ser el único político catalán que ve el futuro

Una bebida del este

No sé por qué razón, la gente del bar parecian dependientes de una gran suficie cinco minutos después de que mi copa se llenara de aire. El sonido se distanciaba de la luz. Era como en esos vídeos amateurs donde la chica abre la boca pero los jadeos llegan después, como un orgasmo por fascículos. Discutíamos (bueno, él discutia) sobre la vida, tema virgen de máximas. Su voz me parecía salir del escote de la amiga que fumaba y que nunca se liaría conmigo.

-Mira los Beatles. Tanta droga y éxito acabaron con ellos. John Lennon muerto por sobredosis, George Harrison en un convento...

¿Pero que estaba diciendo? Para mis adentros me dije "cotas imposibles, ahora vuelvo, tengo que solucionar una cuestión de principios". Intenté girar la cabeza, pero no pude. En lugar de eso conseguí que todo el bar se moviera un cuarto de hora para que mi amigo quedara enfrente. Eso no fue gratuïto, por supuesto. Tuve que agarrarme al sofá.

- Por suerte, los músicos de hoy no son así, son mucho más normales, civilizados.
- Lo que dices es una gilipollez.

La z salió aliñada con algunas gotitas de saliva que se estrellaron en la oscuridad. No había estado muy asertivo. Lo vi en la cara de Lluís. Mejor dicho, en un punto a la izquierda de la cabeza de Lluís. Mi argumento era algo débil. Toda mi maquinaria intelectual trabajaba para pronunciar algo ingenioso. El problema era que todas las palabras parecían enganchadas de chapapote rosa ultra dulce y me costaba arrancarlas del magma cerebral. Las chicas parecían estar pasándoselo en grande y no paraban de reir, fumar y tener pechos al otro lado de la mesa fijada en el suelo. Su mundo me parecía mucho más ligero y próspero que el sector masculino. Intenté saltar el muro hacía el lifestyle y el milagro del otro lado de la mesa de mármol con lámparita también fija. Iba a decir algo, y además en catalán, perfé país.

- Esther, el Lluís diu que John Lennon va morir de sobredosis.

Esther echó una calada rápida y profunda y sopló el aire mientras machacaba el cigarrillo en el cementerio de cigarrillos que a mi me recordaba un cementerio de elefantes. Dijo no sé que de Los Manolos, de su cara de drogaadictos, las otras dos se rieron con ella, repitieron al unísono el nombre del grupo y picaron las palmas, lo que a mi me sonó como un golpe de láminas de madera. Dios, todo el mundo se movía cada vez más rápido y yo me quedaba atrás. En sólo unos segundos Lluís se había liado otro cigarrillo.

- ¿Has pensao alguna vez que muchos artistas han muerto de tuberculosis? Yo de ti no comería patatas muy a menudo...

He aquí su intento de mejorar el mundo (nuestro mundo, el segundo de los existentes) con un chistecillo. Yo me dejé caer en el respaldo y me pasé la mano por el pelo, añorando cuando lo hacía ella. Las amigas se rieron de lo malo que era el chiste, pero Lluís se sentia realizado. Había unido los dos lados de la mesa. Intenté sumarme al éxito.

-Coneixeu la cançó de la Trinca, aquella de què l'home ve de la patata?

El telón de acero cayó de nuevo cuando se hizo el vacio encima de las copas: mis amigos aspiraron la nicotina de sus cigarrillos, abriendo fuego contra mi y creando el vacio en el centro. Todos habían pensado en la puta canción cuando Lluís había dicho "comería patatas" por una simple acción involuntaria de los mecanismos de la memoria. Sólo que yo tenía chapapote rosa en mis costas mentales. Me seguí masturbando el cuero cabelludo y mis ojos intentaron reconocer a alguien que estuviera en el bar. En mi cabeza se repite "Yes sir, I can boogie, boogie boogie" sin que le vea ninguna puta razón. Propongo pedir otra copa y también fracaso.

Caure mort

Porto dies reflexionant sobre la vida, en un sentit general, és a dir, tràgic. Potser sigui el maleït estiu. Jo, ho sento, sóc dels que pensen que l'estiu és la pitjor època de l'any. Sabeu una cosa que no soporto? La gent que es passa 9 mesos l'any desitjant que arribi l'estiu, cantant les alegries de l'estiu i que utilitza paraules com estiuet i caloreta i desprès es passa 3 mesos dient la tautològica frase "quina calor que fa!". Per què? No és el que volies? What do you expect?, que diu aquella, amorrada al piló. I què esperàvem? Doncs que et despullessis, idiota. Per això t'han pagat 20 anys de pel·lícules. Perquè això és l'únic que té l'estiu, que les ties es despullen i els tios van al gimnàs.

Segurament estic marcat per la calor de Lleida. Un basc em concedia que odiés l'estiu. "Bueno, tienes razón. Una vez pasé por Lleida en verano y fue decir: ¡Dios!". Está molt ben expressat. És una puta merda. És com parlar-li del Nadal a un nen orfe. L'estiu és cosa de rics. No hi ha volta de fulla.

Com deia, porto dies en la contemplació tràgica de la vida. Suposo que és moment de canvi, d'inpass que diuen alguns, d'una fase a una altra de la vida. I això provoca certs reajustaments. El que em pregunto és si les perspectives de vida que tenia -teniem- serveixen per alguna cosa. Amb el que hem anat fent, estudiant, què tenim? Utilitzarem alguna vegada el lineal B de la civilització minoica o les meditacions cartesianes? Espero que no soni pedant. El que estic dient és que qui segueixi guardant els apunts de classe "...per si de cas algun dia" els necessiti es fotrà l'òstia de la vida. Perquè els apunts no serveixen ni que vulguis fer doctorat. En les desenes de pàgines només hi ha frases sense sentit, dibuixos d'avorriment i parides dels professors.

Perquè, què és exactament la vida? Jo pensava que era estudiar una cosa, posar-se a treballar i contribuir al progrès de la humanitat aplicant el que havies après. I mentrestant, constituir una xarxa de relacions íntimes (posar família està out) que funcioni com a metàfora de la humanitat, però en petita escala. Reconeixem-ho, ho hem pensat tots. Ens passariem l'any realitzant-nos i gaudint dels estiuets successius amb les respectives caloretes, que el bo del món ens dóna anualment com a prova del seu agraïment per la nostra labor constructiva. Viatjariem a Marrakech amb la parella i pensarem que que bé que existeixin llocs com aquest.

I no fillets, no, que diria el doctor Behrens. La vida és una successió de rutines tacades d'anècdotes. Un dia et plantes als 50 i mires al voltant i veus els fills i les factures i la rutina i els problemes i et preguntes de què coi servia el jurament dels Horacis o Balzac. No com a element de consum (això és al que aspirarem), sinó com a element transformador del món, que és el que estudiàvem 30 anys enrera. "això ho vaig estudiar a la facultat", direm quan parlin de l'enèssima reedició del Tractatus en un suplement de cultura, que fullejarem durant la pausa de la nostra anel·lada feina. I de què t'ha servit, si treballes en una farmacèutica?

La feina. Podriem fer un repàs d'on han anat a treballar tots els llicenciats de lletres. Seria per posar-se a plorar. Segur que n'hi ha contents, però és que tots, reconeixem-ho un altre cop, aspiràvem a fer llibres que marquessin època. O cine, m'és igual. Voliem parlar d'un projecte per una exposició d'artistes canadencs que us han ofert un museu de Copenhaghuen i citar Beckett amb una copa a la mà igual que feiem durant el cafè de mig matí al pati de la universitat, despertant somriures mandrosos. I ara com a molt ens adormim al llegir les critiques de la sala de teatre que porta el seu nom perquè els maleïts crios de 3r ESO B et provoquen insomni.

I un dia et troben una pedra al ronyó o, directament, un tumor a l'esòfag. I tornes a casa i mires a la prestatgeria i dius: què agafo? Us ho dic perquè ho he experimentat. De què serveix l'Ètica a Nicòmac, el lloro de Flaubert? I Friedrich? Què me'n dieu de Friedrich? Us ajudarà molt les putes creus a la muntanya? Llavors pots fer dues coses. O et dónes per vençut i et passes a la novel·la negra (perquè treu a la llum la naturalesa que portem dins sasquetvuidir?) o als diaris, que t'omplin les nits d'insomni i els dies de tedi; o et tornes un hooligan d'alguna cosa. És igual. La qüestió és trobar el sentit de la vida. La gent que ha trobat el sentit de la vida es caracteritza per fotre la xapa a qualsevol sobre el tema. El barroc castellà, Star Wars, els rellotges de sol, el català, el budisme, les víctimes de X o F dictador o la pervivència de l'oreneta de ribera. Si no protegim els boscos, no ens protegim a nosaltres. I fareu cartes al diari. I tant! Sobre què? És igual. Alguna cosa que t'ompli el temps. Una entrevista a un diari local i au, a soltar-li la lliçó magistral sobre la pobra xavala del cafè, probablement estudiant de sociologia. Evidentment, tot amanit amb referències a com de malament va el món i en especial la joventut.

Mentre nosaltres estudiem on collons va començar la modernitat (hi ha qui la situa al segle XII), ens fan tornar a l'Antiguitat. La modernitat social no existeix. Pels que no hagueu començat la Universitat: penseu-vos bé què voleu estudiar, desgraciats! Oblideu-vos de tenir jubilació, baixes per depressió o escola gratuïta pels fills. Us passareu la vida com la que us he descrit i no podreu fer ni d'avis. I qui sap si no sereu com el negre que critiqueu per no anar dutxat, que ha estudiat dos cursos de psicologia a Malabo. O la rumana que critiqueu perquè no escombra sota els sofàs, que sap tocar el piano millor que el professor que es folla a ta filla. Potser ens hem de veure en una cadena de muntatge en un poligon de Vancouver o de porter en un club de Shangai. Si no, temps al temps. Arribarem a la vellesa més tarats del que estem.

Recentment sortia un estudi que deia que la temperatura de la Península pujarà entre 5 o 6 graus d'aqui 50 anys. És per fotre el camp. Una cosa són 29 graus (a Lleida 33). 6 graus ja són 35 (39 a Lleida) com a norma general. No surts amb bici amb els nens quan estàs a 33 a les 11 del matí, m'enteneu? Què fotrem quan tinguem 70 o 80 anys? Mireu-vos els padrins. El que no es caga al damunt està deprimit. És patètic, de debò. Tota la vida partint-se el llom i acabar al banc del sinofos. Morirem com porcs suats en una parada d'autobús.

Un dia

"Todo lo contrario, en el recurso a los estereotipos del lenguaje político ve una repetición cuya naturaleza es, por sobre de todo, lúdica; y en la refacción de una universalidad funcional y adaptada, ella teme por el regreso masivo a los códigos coercitivos de la sinstituciones."
.
.
un poco de vino blanco
.
.
¿Hay algo que esté haciendo mal?
.
.
Sí.
.

.

No he bebido suficiente vino.

.

.
Vuelvo a leer.
.
.

joder con los estructuralistas (más vino)

.
.
Sigo, si es que es que me muevo (meditación cartesiana)
.
.
Prolongación peluda de mi abdomen que ronronea.
.
.

La cabeza de ma (ay, al revés) vueltas semiológicas. Me voy a dormir en la estructura cama. Será mejor.

.
.
- Hola Buenas noches, ¿a qué piso va?

- Hola, al Cadalso por favor.

.
.
Nunca había cogido el ascensor para ir del comedor a mi cama. ¡Que descubrimiento!
Oye, este botones se parece, que coño, es Jaume Sisa. Voy a preguntarle...Joder, si que sube ésto. No llegamos nunca. ¡Y qué calor de repente! Uf. ¿Será su mata de pelo?
- Oiga, ¿no tiene calor? ¿No falta aire aqui?
- Yo tengo un hermano llamado así.
- ¿Calor?
- No. Aire. Está encerrado en un cajón de armario. Bien, ya hemos llegado. Séptimo cielo, directamente engendrado en su cabeza. Buenas noches.
- ¿Como?
- Ya hemos llegado. Buenas noches. Adiós (¡cling!)
.
.
Mi cabeza es así? No me situo. Es compleja. Yo también pues (meditación cartesana)
.
.
Hay niebla hasta un palmo por encima del suelo. Será Lleida. Lo he superado. (clave metodológica propiedad de S.Freud)
.
.

pg. 29
.
.

Suena un piano por algun rincón del cielo. Es decir, suena en mi cabeza. Creo que son sueños que pueden comprarse (he aquí en enlace para lectores no hábiles: ponedlo, pero seguid leyendo, ya volveréis a verlo luego. Vale la pena, mola. NOTA TÉCNICA: abrir en otra pestaña o ventana, haciendo clic con el derecho y diciendole "abrir en otra pestaña" ¡Que sino te vas de este fantástico blog con esta mierda de texto!)
.
.
Un señor viejo y con joroba da vueltas lentamente a un polígono irregular con la ayuda de dos bastones. Parece que sabe muy bien lo que hace.
.
.
Qué sueño. Y hambre. Un hambre que te mueres.
.
.
¿Qué puede comer uno dentro de su cabeza? Representa que estoy en el séptimo cielo, pero no es sensualmente agradable.
.
.
Veo a Fifty. Bueno, mejor dicho que veo su cola. Parece que el resto se encuentra bajo la niebla. Podria comermelo.
.
.
Leo Salida Burguesa. ¿Será un restaurante? ¡Oh! Una bici sin pedales. Así iré más rápido, aunque pareceré un poco ridículo.
.
.
Bueno, estoy en mi cabeza. Que más da.
.
.
Parece que este relato no se termina nunca y empiezo a hartarme. Tengo sueño y mucho trabajo mañana.
.
.
(chico con mono azul y caja de cartón de tamaño televisor de casa de verano) - Disculpa. Em tornes sa bici? Li estava ensenyant a anar-hi a sa meva capsa. Estàvem descansant.
(detuviéndose, se baja y se la da) - I tant! Perdoni. Però com s'ho fa la capsa si no té pedals?
(sube la caja y se aleja)- Li és igual perquè tampoc té cames.
- Ah, tens raó. (saluda con la mano) Que vagi bé!
(se gira)- Adéu, i gracis!
.
.
Tengo hambre. ¿Quiero una zanahoria? ¿No hay otra cosa? Debo tener algunos nabos. ¡Gracias!
.
.
¡Es un nabo!
.
.
Eso lo dijo Estragón. Aquello Vladimir. Más claro no puedo ser. Bueno, puedo decir la página, pero seria repetirse.
.
. ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Inaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. semiinaudito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.ahora me apetece escribir entre los puntos. ¿A qué soy original? Escribir entre puntos. Audito. Nunca se me había pasado por mi cabeza.
.
.
Tengo ganas de... mmmh... ser como Wittgenstein... Tu ja m'entens...
.
.
Mecagondéu, this journey never ends, isn't it? Porto 4 dies y yo tenia un examen de retórica, señoria. Tenía que aprenderme la tabla del siete, señorita. Y... no soy hombre de escusas.
.
.
oh, un paisaje

.
.
Duelo: no aplastamiento, bloqueo (lo cual supondría un 'lleno'), sino una disponibilidad dolorosa: estoy en alerta, esperando, espiando la llegada de un sentido de la vida. (ara no sé que anava a dir)


._______________. Fixeu-vos que heu avançat
_._____________._ (baixar de línies)
__.___________.__ i heu retrocedit
___. _________.___(pujar-ne)
____.________.___sense avançar de fet la lectura.
_____.______.____Jugo amb vosaltres. Pringuis!
______.____._____
_______.__.______
________._______
Amics, amigues, aprofitem ara que de grans... qui sap que menjarem de grans... Mireu a Peter, si no...
.
.

Oh, un llit!! (és de color verd perquè el verd és el color de l'esperança)
però no creo que aquí pueda dormir

.
1
.
.
2
.
.
.
3
-->z
--->z
---->z
------>Z
------>Z und so weiter (but in silence)
.
.
.
.
.
.
.
y que ganas de dormir, o de despertar: éste es el dilema. Que es más noble a l'esperit, deixar que el son prengui les brides de la vida o mantenir les nines vives, les oides atentes? Vetllar, dormir... dormir i potser somniar que vivim, i que el que succeix té un sentit otorgat.
.
.
¿Qué fin pondrías tu, si siempre terminamos en la cama, donde algunos follamos, donde otros mueren?