"The Spirit of '45" o el renaixement de la idea d'igualtat

Ressenya del documental The Spirit of '45, de Ken Loach (2013)
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.

El punt d'inici del documental és la formació del govern laborista de Clement Attlee just després del final de la Segona Guerra Mundial però de seguida fa un salt endarrere per explicar les condicions de vida misèrrima de la classe treballadora britànica durant la crisi dels anys 30. La pobresa i la desigualtat van portar al poder a uns laboristes que van saber transmetre el sentiment d'esperança, pau i progrés. El desig que, acabada la guerra, calia canviar de rumb per millorar les condicions de vida de la població i establir les bases de la recuperació econòmica. El conjunt de les principals actuacions del govern d'Attlee ocupa el segon bloc del film. Aquestes actuacions van ser la creació de l'Estat del Benestar i la nacionalització dels sectors clau de l'economia nacional. Es creà la primera Seguretat Social Universal, la nacionalització de la Sanitat, l'extensió de l'Educació Secundària, la millora de la situació laboral dels treballadors de molts sectors, la nacionalització del Banc d'Anglaterra, de les mines, dels transports terrestres i aeris i la creació d'un programa nacional d'habitatges, entre altres mesures molt ambicioses en un moment de postguerra i amb les arques arruïnades.

La tercera part del documental se situa, amb un salt temporal de magnitud, en l'arribada al poder de Margaret Tatcher l'any 1979 i el seu programa privatitzador amb nefastes conseqüències en igualtat social i dinamisme econòmic. Per citar alguns exemples, la sanitat privada ha resultat ser més cara que la pública, la desregularització dels serveis ferroviaris han provocat nombrosos accidents o la ruïna total de la mineria. L'última part se situa en l'actualitat i s'acosta al moviment "Occupy" (la versió anglosaxona dels nostres indignats) com a receptors d'aquest esperit col·lectivitzador de la postguerra.

Com s'ha dit, el director utilitza protagonistes afectats que varen viure les transformacions que s'expliquen. El testimoni de miners, ferroviaris, infermeres, mossos de càrrega jubilats i jubilades es combina amb filmacions de l'època i aportacions acadèmiques o polítiques d'aquell moment. Que tot el visualitzat sigui en blanc i negre i sense narrador dóna caràcter de testimoni unitari als diferents registres que apareixen, ressaltant la voluntat del director de subratllar la memòria històrica de les persones de a peu, sense caure en dramatismes però sense estalviar la realitat dura.

Loach explica la història d'una manera clara i comprenedora i poc discutible a la major. La seua opinió sobre l'estat de les coses sempre ha estat clara i aquest documental n'és una mostra més. Hi ha qüestions, però, que en un documental que vulgui ser rigorós no hauria d'haver passat per alt. El principal, ja apuntat, és si a aquestes alçades l'esquema narratiu "tot anava bé fins que vingué un monstre molt dolent (la Tatcher) i s'ho menjà tot (The party is over)" és vàlid històriogràficament. Què va passar entre el 50, en què els laboristes ja van perdre molt suport electoral, i el 79? Tatcher és l'única responsable de l'evaporització de l'esperit del 45? La societat anglesa continua sent avui aquella formada per treballadors, blancs i testimonis de la guerra? Què passa amb el canvi de la balança migratòria, la terciarització i globalització de l'economia, el baby boom i la generació punk, etc.? No hi pinten res?

El final aconsegueix no ser gaire paternalista pel que podria esperar-se i es limita a dir que les idees del socialisme estan en la base de les reclamacions dels indignats. Segurament sigui així, però el documental no assoleix a mostrar, aquí tampoc, l'evolució de la societat. És a dir, encara que al llarg del film i sobretot a la primera i la tercera part es mostrin paral·lelismes clars amb els temps que ens ha tocat viure, no es tracta de reproduir el mateix... un altre cop i de la mateixa manera. 

El documental aporta elements crítics sobre el nostre present a partir de l'explicació clara i viva del passat i ja per això val la pena la seua recomanació. Un altre argument és el protagonisme i el testimoni de la gent gran, és a dir, la seva memòria narrada, té molt de sentit a l'hora d'analitzar el curs dels fenòmens històrics d'avui en dia. Tant o més que els arguments polítics o les estadístiques. Trobar experiències similars, crear empaties i, en definitiva, compartir esperits uneix les generacions, element bàsic per la transformació efectiva en una societat més justa i igualitària.

No persigas al conejo

Vivimos uno de los períodos más turbios de la historia de este país (España) con casos de corrupción que afectan a la médula del Estado y una crisis estructural (seguramente, son la misma cosa) que nos conduce a las casillas de salida de la Historia. Frente a ese ruido tormentoso, continuo, sofocante, el estallido de un cristal acapara nuestra atención mediática de una manera desproporcionada.

Estoy hablando de las declaraciones del ministro Fernández sobre el matrimonio -el "natural" y el homosexual- y la asignatura de religión -donde se aprende la polisemia de la palabra "maria". Unas declaraciones que aparecen en medio de un fin de semana y que han levantado mucha polvareda en la opinión publicada. Sin embargo, uno debe preguntarse qué aportan esas opiniones a la situación general del país.

Se quejaba Richard Sennett, en su clásico El declive del hombre público, que nuestra época está marcada, sobre ese aspecto, por un dominio del narcicismo. Ese narcicismo, en política, se muestra a través de mostrar supuestas virtudes más que demostrarlas. Alguien que (re)quiera seducir al público tiene que aparentar tener una personalidad, un cáracter y unas creencias que demuestren confianza, vigor, responsabilidad. Eso no es nada si no se acompaña con el hecho que eso, el personaje -a fin de cuentas es lo que es- tiene que representarlo de manera creible. Y eso está lejos de serlo realmente. Es decir, que haya unos hechos que demuestren supuestas virtudes. De eso se intuye que es el lenguaje y no la acción la mejor herramienta para la carrera de uno mismo.

Del lenguaje, y no de los hechos, viven realmente los medios de comunicación. Harto más fácil es recoger unas declaraciones que enregistrar un hecho en su complejidad. Si ojeamos un noticiario veremos cual facil nos resulta leer una noticia sobre una polémica que comprender el debate entorno a cambios legislativos o ejecutivos. Los directores de periódicos lo saben y es normal que tiendan a llenar sus portadas con eslóganes provocativos.

Todo este rodeo para volver al tema que nos ocupa, las declaraciones del ministro. Vamos a enfriar el asunto con la siguiente pregunta: ¿Qué nos importan las declaraciones de un ministro en un seminario privado en el Vaticano sobre asuntos que literalmente no le compiten? En otras palabras, ¿qué demuestran o confirman sus palabras en términos fácticos? ¿Qué va a hacer el ministro sobre esos asuntos que tanto nos tiene que preocupar? La respuesta a las tres preguntas es nada, nada y nada.

Entonces, ¿por que tanto alboroto? Pues se trata de soltar un conejo para que lo persigamos, para bajar la guardia de la madriguera donde se esconden los billetes y toda el suculento botín que Bárcenas ha ido reuniendo con el beneplácito de Rajoy y los suyos. ¿Y por que Fernández Díaz? Porque Gallardón y Wert andan liados en respectivas reformas, Aguirre ya no se presta y porque él necesita recuperar perfil mediático después del chaparrón a raiz del preso etarra moribundo. 

A mi, lo que me preocupa es que casi toda la izquierda mediática se alce por unas declaraciones que merecían no más que un breve, media columna a lo sumo. Nuestra cotidianeidad, incluso las de las parejas entre homosexuales y la de los alumnos de religión, seguirá igual que antes de las declaraciones del ministro. Han roto un vaso para que volvamos la vista y dejemos la tormenta por un rato. ¿Vamos a permitírselo igual que les permitimos su corrupción?

És 'El País' "tecnocratista" o només busca inversors?

La roda de premsa que Mariano Rajoy i Angela Merkel han concedit avui als mitjans de comunicació des de Berlín m'ha recordat, tot de sobte, una altra roda de premsa entre dos mandataris europeus, d'un d'ells espanyols. És la que us enllaço a continuació, entre Zapatero i Berlusconi, ambdós sortosament apartats de la primera línia política. Berlusconi és preguntat pel periodista d'El País (Miguel Mora era en aquell temps el corresponsal a Roma?) sobre l'escàndol de la mansió del dirigent on es destapà l'escàndol de prostitució, escàndol publicat en exclusiva per El País. Avui, el rostre gèlid de Merkel semblava el de Zapatero el 2009, a la vora d'un homònim acorralat per la premsa.

Més enllà dels paral·lelismes de la figura, em preocupa profundament la semblança dels contextos. Quan semblava que Berlusconi no podia suportar un altre escàndol més, il Cavaliere aguantava i aguantava i, de celebrar-se comicis, no semblava descabellat pensar que seguiria en el poder. Però llavors, els déus se li van girar en contra i van llençar una tempesta de prima de risc. El preu del bo del tresor italià va superar l'espanyol ("no estamos tan mal" es deia aquí) i Berlusconi va haver de dimitir per no comptar amb la confiança dels mercats. Merkozy va apadrinar un "tecnòcrata" com Monti i la democràcia italiana, ni estava ni se l'esperava. D'un dia per l'altre, Berlusconi fugia amb cotxe, Napolitani demanava govern a Monti i la prima de risc iniciava el seu descens. Monti no era Berlusconi i amb això n'hi havia prou.

La història nostra és ben similar. El mateix diari, El País, destapa uns escàndols que posen contra les cordes l'actual president del govern per haver rebut, pressumtament, sobresous de manera periòdica i il·legal. Que bona part del ventall periodístic i polític expressi els seus dubtes sobre la continuïtat de Rajoy al capdavant del govern no és suficient i ell s'enroca en la falsedat de tot l'assumpte. Que els ciutadans protestin al carrer i al Twitter i que la recollida de signatures per la seua dimissió comenci a albirar el milió de firmants (1/11 part dels vots que va recollir el PP el 20N del 2011) no sembla ni tan sols importunar-lo. Com Berlusconi.

Rajoy i Merkel, ahir a Berlín

Avui, però, han passat coses. Si divendres, dia posterior a la publicació de l'escàndol, el ministre de Guindos deia que el cas Bárcenas no tenia impacte en la prima de risc, avui segurament no es mostraria tan segur. La prima de risc ha pujat 34 punts des del divendres, la pujada més brusca des de fa més de dos mesos. Jo no crec que la prima de risc sigui indicatiu fidedigne de la situació econòmica d'un país ni crec que n'haguem de fer proselitisme. Sí que em preocupa el fet que sigui raó o excusa dels mercats per intervenir de manera decidida en el funcionament democràtic dels estats. Com succeí a Itàlia.

El fet que el debilitament fatal es produeixi al vell estil Kane i no per la pressió ciutadana, sense restar validesa a les proves aportades (ni als ciutadans que fem el que podem), escampa una ombra de sospita més que raonable sobre la publicació de l'escàndol. El rentat de cara que les últimes exclusives han suposat per El País i per El Mundo escombra actuacions recents de mal periodisme ―com la fotografia del fals Chávez intubat, l'ERE d'un terç de la plantilla o les ocurrències sobre Artur Mas― així com el revisitat tòpic de la crisi de la premsa en paper. En poc més de dues setmanes els dos mitjans generalistes han deixat de ser la transcripció de les atrocitats del capitalisme més despiadat per tornar fer sonar aquella música de garants de la Transició i la democràcia. Fins i tot sona fina l'harmonia entre ambdues línies editorials, tradicionalment contràries.

S'obra un escenari complex a partir d'ara. Les probabilitats que es compleixi allò que es deia fa un any del sobrenom del president "Mariano Rajoy, el Breve" semblen augmentar per moments i es fa difícil creure que celebri l'equador de la legislatura. La possibilitat de la caiguda del govern en ple i la designació a dit d'un tecnòcrata és cada cop més factible i, segons preveig que ens faran creure ambdós diaris manu editorialis, cada cop més desitjable per una ciutadania que ni entén que darrera de tota tècnica hi ha una ideologia ni suporta la italianització de la política espanyola.

Quan el diumenge no és tranquil

La lectura de la premsa del dia pot acabar amb un cabreig monumental si no es pren la distància adequada. Les indignacions se succeeixen a cada pàgina, canviant d'intensitat i de mode, però mai desapareixent. Quan no són declaracions o titulars desafortunats, són mesures perverses o realitats que voldríem impròpies.

Llegeixo que els mercats ara diuen que les autonomies no són bones per a les finances de l'estat. Em semblen greu tres coses: primera, que els mercats estiguin poblats per economistes mediocres o per malvats que mereixen comparèixer al TPI perquè si no no s'entenen els equívocs o les mentides que apareixen setmana sí, setmana també als mitjans; segona, el seguidisme que el president Zapatero fa d'aquests mercats, aniquil·lant qualsevol debat ideològic o polític, i no diguem qualsevol resquici del seu passat de progressista amb talant; i en tercer lloc, el canvi de discurs de segons quins sectors de la societat. Amb l'excusa de la confiança dels mercats (mercats de què, de qui), aquests sectors van clamar per 300 milions de liquidesa pels bancs per donar crèdits (tu els has vist? Jo tampoc). Desprès va ser la necessària reforma laboral, les conseqüencies de la qual veurem d'aquí 20 anys en forma de misèria, si no de violència social. Seguidament la privatització d'AENA amb ridícul aeri internacional inclòs featuring José Blanco, ministre de Foment de problemes, i Reagan com a autor intel·lectual. Per últim, la panacètica reforma de les pensions, la qual hauria de portar la següent citació a la primera pàgina: “'Viure més de 40 anys és immoral' Fiodor Dostievsky”

Però l'última, com deia, és la que ara treu el cap per aquest pou de la porqueria neoliberal: les autonomies no són rendibles. I els polítics i economistes de tradició burgesa s'han quedat amb cara d'estaquirots quan han vist que qui els subministra la droga els la hi pot jugar i abandonar-los quan els hi convè. I ara, és clar, tots a córrer: les autonomies no es toquen (almenys la nostra) i Zapatero és un venut als mercats. I Zapatero, el Zapatero de l'Espanya plurinacional, què diu? Que ho diuen els mercats. M'agradarà veure al Duran de la suor, la sang i les llàgrimes.

Però no s'acaba aquí el diari. Continua amb l'esperança del govern que capital privat es faci amb el capital de les caixes, amb la convenció onanística del PP, on sembla que no hi ha ni un sol periodista amb la valentia de realitzar una pregunta incòmoda. Però és clar, és que Rajoy no deixa fer preguntes. Ni un sol article sobre la previsible política del PP. Ni un.

Però a les pàgines de comunicació arribem al súmmum: les televisions assagen el 3D. Fantàstic. Els programes pioners, endevinin. Esports, porno i curses de braus. No hase falta decir nada más.

Si no estigués tant indignat estaria molt content. M'encanta encertar les prediccions. Fa dos anys discutia amb professors que amb l'actual crisi Espanya retornaria a un nivell relatiu similar al de 1975 o anterior. L'última prova, el Pepe, vente para Alemania Segunda Parte, la retallada dels drets econòmics i la involució autonòmica que sembla que iniciem. Aquí teniu la predicció de la setmana: tindrem moments tràgics i violents d'aquí pocs anys i, la veritat, no em sabran gaire greu.

Corría el año 2018...

...Corría el año 2018 cuando un sucedáneo de Sálvame, presentado por el mismo Jorge Javier, ocupaba la franja horaria de Telecinco desde las 10 de la mañana hasta las 22:30 de la noche, con pausas para la publicidad y los bloques informativos. Belén Estéban había fogacitado el resto de personajes del corazón, convirtiéndose en un leviathan que apenas entraba en el plató. Tenía su propia productora de chismes mediáticos y su propia agencia de noticias, con la que cubría las salidas de su domicilio. Toda la nube de licenciados en CC (antes Ciencias de la Comunicación, ahora Ciencias Chismosas, cuya facultad de referencia era la de la Pompeu Fabra, situada en el descampado del Poblenou, en Barcelona) le hablaban en diferentes idiomas para exportar las exclusivas a televisiones internacionales. El tema candente ahora era su supuesta relación años ha con el flamante papa, después de que Benedicto XVI muriera de sopetón mientras visitaba una guardería. La última exclusiva era que el nuevo papa Inocencio XIV había tenido un affaire -palabra que Belén Estéban se esforzaba en pronunciar casicorrectamente- con la "princesa del pueblucho" y corría el rumor -sin duda extendido por la propia agencia BE- que el papa había abusado de Andreíta en su época de obispo de Milán. Sobre ese tema, la agencia BE respetaba la dignidad de la menor.

Una localidad andaluza, cuyo nombre no quiero acordarme, sacaba esa estátua de Belén Estéban durante la procesión de Semana Santa

Precisamente sobre niños pequeños, ese mismo año, el presidente Zapatero abordaba la reforma de las guarderías. No era sostenible, decía, que, teniendo una población tan envejecida, los niños estuvieran en colegios y no con sus abuelos. Por eso reducía los 3 cursos de preescolar a uno, consistiendo en los tres meses de más frio de los 3 primeros años (3 meses cada año=9 meses, un curso), cuando hay riesgo de resfriados para niños y seniles, con consiguiente despilfarro para las arcas de la Sanidad Pública. Ante tal medida, los principales sindicatos preparaban una huelga para deciocho años después, coincidiendo con la mayoría de edad de los principales afectados.

Francisco Camps, líder del principal partido de la oposición, acusaba al gobierno de atacar a los más débiles. Lo cierto que, a pesar de lo pobre de su argumentación y las numerosas causas abiertas (entre ellas extorsión, malversación de fondos e intento de homicidio), las encuestas le daban una ventaja nada desdeñable frente al partido zapaterista. Después del tercer desastre electoral de Marian Rajoy a causa de un vídeo de autopromoción en que salía hablando catalán en la intimidad, las bases del partido habían apostado por el líder valenciano. Esperanza Aguirre había formado partido propio al fallar su enésimo intento de liderar el Partido Popular y ahora lideraba una coalición con la facción catalana de Dolors Nebrera.

La tercera preocupación de los españoles, después de Belén Estéban y las reformas de ZP, era, claro está, los infortunios de la selección de futbol. Después de ganar el mundial de 2010, "la roja" perdió vivez y colorido de juego y evolucionó hacia "la palida" y "la descolorá". En el mundial de 2014 no habíann pasado la fase prévia y habían sido eliminados por Cuba, que se estrenaba en el mundial tras su modernización. Los analistas acusaban las desorbitadas primas que ganaron los internacionales después de alzar la copa el 2010 como razón de tan evidente decadencia. Vagos y gordos, no conseguían aguantar los 90 minutos de partido. La liga había sufrido una bajada del nivel similar. Otra causa era la crisi del sector. Y es que el paro, que por suerte se había estabilizado alrededor del 21%, se cebaba en las clases populares. Los campos se habían vaciado y la compra de partidos por el plus casi no era rentable por los bares. En volumen de mercado, la hípica se había convertido en el deporte rey, ya que las fortunas que la mantenían seguían acaudalando pengües ingresos. La reforma fiscal restaba congelada por el grupo de CiU en el Congreso, liderado por Felip Puig.

El hijo de Felip Puig jugaba en el Español el año 2017

En Catalunya, Àrtur Mas intentaba contener las guerras cainitas en el seno del gobierno catalán, protagonizadas por Unió (conducida por el infatigable Duran i Lleida, consejero de Interior), Oriol Pujol (consejero de Presidencia) y el tercero en discordia, Ramon Tremosa, exeurodiputado, ahora encargado de construir el eje ferroviario mediterraneo. Àngel Ros lideraba el PSC y ganaba las encuestas para los próximos comicios (La Vanguardia apoyaba por primera vez un candidato socialista a la presidencia de la Generalitat). Ciutadans, socio minoritario del tripartito (CiU, PP i C'), auguraba un recorte de las horas de catalán en la escuela, para "homogeneizar la realidad de la calle con la de las escuelas", en palabras de Griselda Bereciartu, consejera de Educación. El resto de materías había pasado a impartirse en castellano o inglés al inicio de la legislatura, en 2015.

Ramon Tremosa se jacta de ser el único político catalán que ve el futuro

Per què existeix Felip Puig?

Diuen que una dona que va contactar amb Felip Puig via VamperPersonals va quedar marcada i ara, cada cop que veu una senyera es fot a plorar. Això és el que els psicòlegs en diuen trauma: una experiència tant xocant com desgraciada que condiciona algunes de les nostres accions en el futur. Jo també vaig sofrir un maltracte d'aquest senyor.En els últims anys del pujolisme,aquest home era conseller. Un dia donava una roda de premsa, no sé sobre què, però recordo la mala espina que em va donar. La mare es va posar a cridar i va canviar de canal. Sort que teniem aquell vidre de la tele quan les teles no eren planes (mireu sinó ara els crios, com queden desprès de mirar un telenoticies). Em va salvar de seqüeles més greus. A mesura que m'he anat fent gran, quan el sento només tinc tremolors i cagarrines durant dos dies. L'altra setmana que va cantar allò d'"independència o decadència" vaig haver de menjar sopa de Fortasec.

La seua funció dins de CiU és de fer de poli malo. En política hom sempre s'ha d'interpretar el contrari del que diuen. Així, Convergència i Unió, s'ha d'entendre la reiteració del nom com una dissimulació del contrari. D'una banda, la desunió de Duran i Mas. De l'altra, la divergència ideològica del mateix Mas, el que ell en diu sentit de país. Escoltar Artur Mas és sentir paraules que sonen bé però que no tenen cap base. Si bé, des de Convergència i Unió pensem que el que cal és responsabilitat a l'hora de tractar ________ (posi aquí el que sigui) i no caure en dinàmiques que no ens porten enlloc, que és el que fa el president Montilla.

Una vegada cola, dues també, però no pots passar-te anys així perquè al final el vulgo no sap què vota. Llavors cada 3 mesos o així surt l'enginyer civil i traça els camins ideològics de la formació nacionalista. Diu que Montilla maltracta la llengua, que l'aeroport de Lleida és una mala decisió o que Saura i tots els que van assistir a la manifestació en contra de la massacre de Gaza donen suport a un grup terrorrista. Hom podria fer un estudi de com puja la intenció de vot del PSC i d'ICV cada cop que Puig borda des d'un faristol. Seria un indicador clar, com el de la llum durant la vaga general.

No dubto que és un paio intel·ligent i metòdic, però el que no entenc és perquè no es tracta la bilis. Me l'imagino de sobte tractant la seua filla ("xata, sembles una puta vestida així") o veïns ("vostè deu ser d'Andalusia, oi? ho he endevinat per la pudor que fa"). El fet que estiguem en precampanya afavoreix la proliferació de les seues compareixences, però jo no estic disposat a aguantar-lo més temps i encara menys que torni a ser conseller. La meua psicòloga em recomana no tornar a visitar les situacions traumàtiques. Així, que per això foto el camp d'aquest país.