Memorial Hortènsia Alonso sobre violència masclista

Paraules llegides en nom de la família de l'Hortènsia a la inauguració del I Memorial Hortènsia Alonso de Lleida, el 28 de novembre de 2012.

 

Hola a totes i tots,

Em dirigeixo a vosaltres en representació de la família de l’Hortènsia, per agrair el reconeixement i la possibilitat de què el treball de la mare no sigui envà i, ara que ja fa gairebé tres anys que ens va deixar, el seu desig i metodologia de treball per l’erradicació de la violència masclista tingui una continuïtat.

Que les primeres jornades Memorial Hortènsia Alonso s’hagin dedicat a les víctimes més vulnerables d’aquesta violència, els infants, és una decisió que se’ns dubte la mare hagués compartit plenament. Estic segura que el contingut de les jornades interessarà a tota persona interessada en el treball amb infants en situació de vulnerabilitat i de risc, així com les persones interessades en la violència masclista i les divulgadores de la cultura de la pau i de la noviolència. Aquests tres interessos s’enllaçaran avui en aquest espai, creant dinàmiques i cultures de transformació per una societat que hauria de considerar la infància, la igualtat i la noviolència valors molt preuats en la seua quotidianeïtat.

Aquests tres valors que avui veiem reflectits en el programa d’aquest memorial formaven part de la mare en diferents moments de la seua vida (com a responsable de les polítiques de prevenció contra la violència de gènere a la Subdelegació, com a tècnica d’infància a l’Ajuntament o, anant una mica més enllà, la plataforma anti-OTAN). A més, el mateix format de l’acte, modest, transformador, cuidat, treballat i obert a professionals i ciutadania, s’adiu molt bé a la manera en què a la mare li agradava treballar i li hagués agradat perdurar.

En nom de la familia volia donar les gràcies a les persones que han fet possible l’existència d’aquestes jornades i que s’anomenin Memorial Hortènsia Alonso, en especial al Col·lectiu de Dones i a Maria Rosa Ball, desde la Regidoria de Drets Civils, Cooperació i Igualtat de l’Ajuntament de Lleida. Els seus fills i familia ens sentim molt honorats que el nom de la mare s’assocïi a un espai d’explicació, reflexió i debat com segur que seran les xerrades que seguiran avui i els anys vinents.

Moltes gràcies.

La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions

Coses que penso una tarda de diumenge arribant a Barcelona:

1.- M'ha conmocionat el final de La peste de Camus. Que la vida és una responsabilitat (o que hih ha responsabilitat a la vida). Que la història de la humanitat no és estanca, com creien els premoderns, ni progressiva ni linial, com creien els moderns (il·lustrats i hegelians), sinó conflictiva i dialècticca i que el mal -la regressió, la peste- està sempre latent si no el combatem. Faig aquesta lectura del llibre i la trobo perfectament assumible. A més, m'ajuda a resoldre cert decalaix ideològic que tenia entre progressisme i postmodernitat. La crisi actual bé podria narrar-se com la peste de la que parla el llibre.

2.- La visita al Museu de Lleida és una visita a un llegat de primeríssim nivell en una ciutat que els locals ens entestem a odiar o estimar incondicionalment. Hem quedat admirats. En faig una lectura potser moral i inclús cristiana (fruit de massa art religiós si voleu): dintre d'unes robes brutes pot trobar-s'hi noblesa. Sóc conscient de les paraules emprades i de com de gastada que està la idea. El que vull dir és que l'epidermis, l'efecte immediat, no hauria de mediar definitivament la relació i el treball entre ànimes implicades. Aquest missatge, extret de la lectura de l'edifici del museu així com del seu contingut, és aplicable a la ciutat que l'alberga i practicable un mateix. Cap a ell. Cap als demés.

3.- A vegades penso que la música clàssica centroeuropea sembla haver sigut i seguir sent el principal refugi de l'esperit atormentat per la religió protestant. És el que n'extrec de Saraband, l'última de Bergman, que vam veure a casa ahir. Sembla que dedicar-se en cos i ànima a la música exculpi o si més no distregui dels dolorosos traumes. Per aquest poder d'alliberació i expressió, coneixer-la en profunditat és al mateix temps atraient i tenebrós. Sembla com un temut remolí que engull fatalment però al mateix temps et porta a un món subaquàtic de lleugeresa i fantasia. Em ve al cap Rafael Argullol amb el millor consell que li han donat mai, precisament, sobre remolins de riu: si no és gaire fort, atravessar-lo en línia recta amb totes les nostres energies; si és massa fort, deixar-se portar perquè ell mateix ens expulsarà tard o d'hora.

Serem com déus

A Lleida és fàcil tocar el cel amb les mans. Però no és perquè siguem grans o molt feliços, sinó perquè el cel baixa fins a llepar el terra, com si ens volgués amagar dessota d'una catifa.

Fa fred i el Fifty dorm damunt del sofà quan això passa.

Ros al Fòrum Europa

Aviat farà un mes que vaig obrir La Vanguardia del dia i vaig trobar-me, ja a la segona pàgina, dos textos sobre l'alcalde Àngel Ros. El primer, el de la secció "La mirilla", dedicat a coses alguna vegada hilarants, sovint distretes, a mode de digestiu que el diari posa desprès de l'article de l'Antich i l'índex. Parlava sobre la rumba a Lleida. El segon era el semàfor del diari, que marcava amb verd l'alcalde lleidatà per la seua conferència al Fòrum Europa. Encara a dins, a la secció Vivir, una petita crònica de Miquel Molina que sembla que, entre una sala d'oients vinguts en tropa amb Avant, també hi era i coincideix amb l'alcalde. Com que no se'm va convidar a l'acte ( a veure si per la propera...) he hagut de llegir el text que he trobat per algun lloc.

Són gairebé 15 pàgines d'exposició del que són, a parer de l'alcalde, els trets atractius de Lleida: la seua influència en una àmplia zona, les bones comunicacions, l'economia agrícola i comercial, el punt de trobada de nombrosos congressos, la preocupació per l'educació, la formació i la investigació... Molt bé, senyor alcalde, molt bé. Sap vendre. Si no, de què aquests afalags de la premsa barcelonina que normalment no ens diu ni ase ni bèstia?

Llegint la conferència he reflexionat sobre un tema. S'ha dit sovint el nostre temps és un temps mancat d'ideòlegs i que avança cap a "l'empresarització" de la política, la qual buscarà simplement rednibilitat econòmica a la vegada que electoral. Pot ser. Això es plasma en el fet que falten ideòlegs, caps-pensants que analitzin, discuteixin i defineixin cap a on va el país. Alguns polítics ocupen els càrrecs com una "temporada al sector públic", com un entreacte entre càrrecs a l'empresa privada. Bé. El nostre alcalde ve de la Coca-Cola.

Això no té perquè ser dolent (del tot). Poca cosa té a veure Ros amb l'anterior paer en cap, Antoni Siurana. Qualsevol diria que són del mateix partit, si és que existeixen els partits en les localitats petites. Recordo que els anys de bipartit del Siurana, almenys els que jo vaig viure de manera timidament conscient, Lleida era presentada com la ciutat del benestar. A Lleida, tot quedava a prop i els serveis eren molts. S'hi vivia bé. Segons els índexs que s'utilitzaven llavors (ara suposo que segueixen existint, però els hi he perdut la pista) Lleida sortia com a segona capital espanyola en qualitat de vida -desprès de Girona- i la provincia va ser la primera en alguna ocasió. Aquesta qualitat de vida, aquest benestar, aquest idil·li urbà suposà una pràctica financera de l'erari públic poc rendible, certament. La liquidada Empresa Municipal de Serveis poques vegades cobrava els serveis que realitzava, que eren molts i variats. Per què? Perquè l'important era que els serveis que es necessitaven fossin acomplerts. Pagar-los era secundari!

Aquest tarannà és contrari a la forma de ser del nou alcalde. El seu model de ciutat passa, sense deixar de banda la ciutat, tot sigui dit, per aconseguir l'èxit econòmic municipal i l'èxit productiu. Ros vol crear el teixit productiu necessari per situar Lleida en el panorama espanyol general i sudeuropeu en alguns sectors. I per això va a Barcelona i diu una altra vegada el que ja fa temps que porta dient sense manca de raó: que Lleida és el territori emergent de Catalunya i que Catalunya necessita de Lleida per progressar.

Més endavant diu: "Lleida és, clarament, una ciutat universitària". Fa riure, sinó plorar. Que Lleida tingui una Universitat no la converteix en una ciutat universitària. Per molt que l'escola de forestals i la facultat d'Agrònoms sigui única i bona a Espanya respectivament, per molt que tinguem el dubtós honor de tenir la única titulació de medicina animal de l'Estat, Lleida no és ni ha estat mai una ciutat universitària.

Formadora? Entenc l'esforç educador de l'Ajuntament (segurament, l'única idea que s'escapa a la mentalitat gestora que impera), al qual li veig pocs resultats de moment (i poca inversió i competències), però no confonguem les voluntats amb la realitat. D'això n'hauríem de saber prou els espanyols amb el nostre llibre més universal (es llegeix als instituts? pregunto). No és cert que Lleida sigui una ciutat d'un nivell cultural excel·lent com es diu a la conferència. A Lleida hi ha Museus d'Art Contemporani (on?) però llogarets de l'Empordà tenen un mercat d'art tres vegades més gran, productiu i interessant que el de Lleida. A Lleida hi ha Conservatori però només sona jazz en un cafè i es multen els locals amb música amb directe. A Lleida hi ha Aula de Teatre (que funciona excel·lentment) però no hi ha temporada estable. Cal buscar fets culturals de ciutats com Reus, Girona o fins i tot La Seu d'Urgell? Lleida és un lloc idíl·lic, especial i genial... desprès de molts altres.

El resum de la conferencia és aquest: Lleida és un bon lloc on invertir. Vota PSC. Sembla que tenim de tot (fins i tot gent treballadora diuen, no sé si ho corroboren els índex de productivitat), però els capitals de Barcelona no venen. Ni a la de tres. I l'alcalde pretèn canviar-ho. Bona sort senyor alcalde. Deixi's acariciar per la premsa barcelonina. A veure si la fa canviar per catalana.

Lleida i els arbres

Carta meua publicada a la secció de cartes al director del diari Segre a dia 9 d'agost de 2008

La recent tala d’arbres en uns carrers de Ciutat Jardí de Lleida em fa reflexionar de nou què passa amb els arbres en aquesta ciutat. A Lleida cada estiu arribem als 35º i no bufa el vent, i prescindim de la verdor i de l’ombra amb una tranquil·litat que sorprèn. Em venen al cap uns quans exemples: el carrer Salmerón, sense arbres des de fa anys; els arbres de la rambla Ferran no fan ombra (ves per on, els de Macià sí); els pins de l'IEI fan pena i emmalalteixen; la vorera ampliada davant d’una escola de Prat de la Riba no incloïa la plantació d’arbres; igualment, els pares i mares s’esperen a ple sol davant l’escola Pràctiques II; el pàrquing del nou tanatori és criminal i l’avinguda de Pinyana, inaugurada no fa un mes, no té arbres; però el cas més escandalós és la tala dels arbres de l’avinguda el Segre arrel d’una “poda excessiva” (sic).

La regidoria d’Urbanisme hauria de revisar si aquesta pràctica, la de podar i talar amb aquesta facilitat, dóna bons fruits. Que a la mateixa zona de “Ciutat Jardí” s’hi talin arbres i s’hi projecti un arbolàrium frega el cinisme: per quans carrers sota el sol hauran de caminar els lleidatans per tenir una mica d’ombra?

El suc de les infraestructures

Bona part de la política catalana, això és, les peticions, exigències o condicions que es posen damunt de la taula a Madrid, és el tema de les infraestructures del nostre país. En l'últim curs polític s'ha vist que falten obres importants per al desenvolupament de Catalunya, com són les rodalies de Renfe, la xarxa elèctrica o les autopistes. En les passades eleccions, aquest tema era un dels plats forts de la campanya i va ocupar, per exemple, un dels blocs del debat dels candidats i candidates catalans a les Corts Generals, a TV3.

Paral·lelament es feu el debat dels candidats lleidatans a Lleida Televisió i també hi hagué discusió al voltant de les infraestructures a Lleida. S'arribà a una conclusió: el debat no existeix, no hi ha demanda de noves infraestructures per a les terres de Lleida. Si ens hi fixem, les obres i inversions que reclamen els polítics catalans afecten a la zona geogràfica de Barcelona i la seua àrea i pertanyen, doncs, al centralisme al qual ens tenen tan mal acostumats.

En efecte, a Lleida, amb l'arribada del tren d'alta velocitat, l'autovia cap a Barcelona i cap a Saragossa (l'única gran via circulatòria de Catalunya que no és de pagament), i les actuals construccions de l'aeoroport i el canal Segarra-Garrigues -llargament demanats-, quina altra infraestructura podem reclamar per al desenvolupament econòmic?


Lleida, però, hauria de fer una profunda reflexió sobre aquestes infrastructures. Un dels eslògans de Lleida ha estat sempre, des de temps dels romans, que Lleida era un nus de comunicacions. Cert. La seua posició més o menys estratègica, a la riba d'un riu gran i al creuament de camins muntanya-costa, litoral-interior, etc. La seua posició lateral de Catalunya la configura com a pas obligat per anar a Saragossa, Madrid i a l'atlàntic. No obstant, la indústria logística, la que havia de prestar possibilitats al comerç de mitjana i llarga distància, emmagatzematge i redistribució de mercaderies no s'ha desenvolupat mai a Lleida. Les causes són variades i no es veuen amb claritat (per a quan un anàlisis crític de l'economia lleidatana?): la relativa proximitat dels ports de Barcelona i de Tarragona, el potent sector logístic de Saragossa, falta de captació de capital, etc.

El que sospito que hi pot haver és una manca de decisió per apostar i invertir. Quelcom semblant ha passat aparentment amb l'arribada de l'Ave. La seua ignauguració el 2004 feia de Lleida la porta de Catalunya a l'Ave. Els comerciants es fregaven les mans: la gent vindria de Barcelona, de Tarragona i de Girona per agafar el tren a Lleida i anar a Madrid. I viceversa: els madrilenys es plantarien a Lleida amb 3 hores i desprès pujarien al Pirineu. I què ha passat? 4 anys desprès, el pont de Príncep de Viana s'està fent, la nova estació d'autobusos -prevista a la vora de l'estació de ferrocarrils- encara s'ha de licitar i el complex comercial i urbanístic de l'estació ha estat altra vegada remodelat a l'Ajuntament, la qual cosa indica la velocitat amb la que es du a terme. Mentrestant l'Ave ha arribat a Barcelona (amb 4 anys de retard!) i ja comença a desbancar el pont aeri. Si el pàrquing de l'estació encara està per fer, on preveien que aparcarien els que havien de venir de Barcelona? Una oportunitat perduda.

En tercer lloc hi ha la qüestió aeroportuària. S'està construïnt l'aeroport d'Alguaire i està previst que entri en funcionament el pròxim gener. A la vegada, alguns estudis desconfien de la viabilitat d'aquest aeroport: amb el de Reus, el de Barcelona, el de Saragossa i el de la Seu d'Urgell el de Lleida ho té molt difícil per iniciar nous vols. Els vols nacionals manquen de sentit a Lleida (no hi ha públic regular per tenir línia a Sevilla o a Coruña) i els internacionals són difícils (els low-costs a Londres, París, etc. estan consolidats al Prat i a Reus). Pel que fa als vols de mercaderies, el sector de la fruita podria sortir-se'n molt beneficiat però, sospir, la logística paral·lela no existeix com hauria. Ja veurem si és l'enèssima oportunitat perduda.

Una altra obra menor, que tindrà un valor simbòlic molt important i espero que també econòmic és la connexió ferroviària amb Girona, ara mateix inexistent (Sic). Fins a la construcció de l'eix transversal, per anar de Girona a Lleida calia passar per Barcelona. Si bé ja hi ha connexió viària (tot i que aquesta sigui pèssima), el tren és necessari. Aquesta obra va lligada a la millora de la línia Lleida-Manresa-Barcelona -tercermundista és un qualificatiu suau- i està prevista per al 2020. Així que paciència.

Per acabar, queden obres que es poden fer i que dotarien Lleida d'un valor afegit. No m'hi estendré perquè espero fer-ho algun altre dia amb més deteniment. En primer lloc, ara que la comunicació ferroviària amb Barcelona està resolta amb els trens Avant, una xarxa de rodalies ferroviàries i/o de cotxes de línia pràctics, que facin del pla de Lleida una regió ben comunicada. En segon lloc, una Universitat que dinamitzi seriosament el sector productiu i social de les terres de Lleida. Aquestes dues idees no es poden proposar ara mateix. Demanar una xarxa de rodalies completa seria la broma històrica més gran de la història desprès del port de Cervera. Són dos projectes a desenvolupar al llarg de tot el segle XXI i a reclamar quan Lleida hagi extret tot el suc que les vies de comunicació, els trens i l'aeroport han permès i que, de moment, tan malament ha sapigut aprofitar. Mentrestant, certament, no hi ha més obres a reclamar al ministeri.