De gènere home no violent

"Mai canviaràs res si lluites contra una realitat existent. Per canviar, construeix un model nou que converteixi en obsolet el model actual."

Buckmister Fuller

 

Aquesta frase, dita per un arquitecte visionari, ens va com anell al dit pel tema que commemorem avui, la violència de gènere, com també per tantes altres coses que ens ha tocat viure en aquests temps indecisos. Un visionari és aquell que posa la mirada al darrera dels límits de la realitat que li ha tocat viure. Intentaré mostrar-vos la meua visió sobre aquesta violència que ens ocupa avui.

La violència de gènere és un concepte amb un nom i un cognom o, si es vol, un mot compost: violència i gènere. El problema social que suposa aquesta violència, amb centenars o milers de víctimes i desenes de víctimes mortals, ha fet que per tristos mèrits s'hagi singularitzat aquest tipus de violència. El que passa és que potser hem deslligat el significat de les paraules del seu marc conceptual i d'actuació. Hi ha altres tipus de violència? Com les digerim com a societat?

Una aproximació, breu, més global i multidisciplinar al fenomen de la violència (vegeu lectures al peu) ens indica des de molts àmbits (biologia, genètica, sociologia, estudis culturals, etc.) que la violència...

1.- És la realització d'un comportament, un impuls, que és l'agressivitat.

2.- Que aquesta agressivitat està present en la condició humana per raons biològiques i socioculturals.

3.- Que la violència també és un fet inherent a l'existència humana però amb diferències notables en períodes de la història i llocs (climes en diria jo) i que som més violents nosaltres que algunes altres espècies evolutivament similars a nosaltres

3.- Que els homes, en tots moments de la història, situacions i en moltes espècies animals tendeixen a respondre més agressivament a imputs del context i a cometre actes violents que les dones.

Per aquesta raó, penso que podem afirmar que el terme violència de gènere és, en molts casos, una reiteració o una tautologia, perquè, com indiquen les estadístiques, es donen moltes més situacions d'agressivitat i de violència cada cop que hi ha homes pel mig. Mirem com ens ho mirem, les morts, agressions, insults, etc. entre homes superen i de molt el equivalents entre homes i dones que tenen aquells com agressors. I sense menystenir la dona víctima d'una agressió per part d'un home, demano que la víctima d'una agressió per part d'un home sigui també considerada violència de gènere. Com diu Marina Subirats, les raons patriarcals, o de gènere, que condueixen a una baralla de mascles, a consumir drogues per presumir o a celebrar curses suicïdes amb les motos són les mateixes que porten a maltractar la parella. 

És gràcies al feminisme que, com sempre, els homes obrim els ulls i podem veure que violència, agressivitat i homes són fenomens propers però separables. És per això que sempre que parlem d'aquesta violència, la violència d'homes contra les dones, haurem de parlar, doncs, de violència masclista o contra les dones. Perquè el masclisme és el codi de valors que justifica l'abús de les dones per part dels homes. O introduïm els homes en la violència de gènere, o canviem el mot per referir-nos a la violència contra les dones, sense que això, obviament, resti importància efectiva, política i social. Només faltaria.

Tot això ho dic perquè, com a home, he de carregar amb el meu gènere sempre acompanyat de sospites i resulta que voldria sentir-me orgullós del que sóc. Sóc un home però no sóc masclista i per tant rebutjo tots els comportaments agressius i violents en la mesura que puc. Vers les dones, vers els homes. Sé que en mi hi ha base biològica i social que m'atribueix comportaments agressius, però no em dóna la gana de fer-los efectius i convertir-los en violència. Per això vull respostes a les agressions que diàriament es cometen contra els homes per part dels homes de comportament patriarcal. Aquest no és el meu model d'home i necessito ajuda per substituir-lo.

A l'hora de construir nous models, més justos, hauriem de tenir en compte que el gènere masculí té aquests implícits biològics (major tendència a l'agressivitat) però també té molt de camp lliure per construir-se una identitat i uns valors que no el facin una persona agressiva ni violenta, menys cap a les dones. Com deia la frase de Fuller, per fer-ho possible, hem de posar en pràctica un model d'home i de dona just, comprensiu, no-violent, no només combatent el que no ens agrada de l'existent. L'existent cal fer-lo obsolet. Educant en sortides no-violentes a l'agressivitat i apagant els focs de la violència farem de la violència contra les dones un fenomen del passat.

Referències:

- Castells, M. i M. Subirats: Mujeres y hombres. ¿Un amor imposible?. Madrid, Alianza, 2007.

- VVAA: ¿Somos una especie violenta? La violencia humana explicada desde la biologia y la psicopatologia. Barcelona, UBe, 2014.

"The Spirit of '45" o el renaixement de la idea d'igualtat

Ressenya del documental The Spirit of '45, de Ken Loach (2013)
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.

El punt d'inici del documental és la formació del govern laborista de Clement Attlee just després del final de la Segona Guerra Mundial però de seguida fa un salt endarrere per explicar les condicions de vida misèrrima de la classe treballadora britànica durant la crisi dels anys 30. La pobresa i la desigualtat van portar al poder a uns laboristes que van saber transmetre el sentiment d'esperança, pau i progrés. El desig que, acabada la guerra, calia canviar de rumb per millorar les condicions de vida de la població i establir les bases de la recuperació econòmica. El conjunt de les principals actuacions del govern d'Attlee ocupa el segon bloc del film. Aquestes actuacions van ser la creació de l'Estat del Benestar i la nacionalització dels sectors clau de l'economia nacional. Es creà la primera Seguretat Social Universal, la nacionalització de la Sanitat, l'extensió de l'Educació Secundària, la millora de la situació laboral dels treballadors de molts sectors, la nacionalització del Banc d'Anglaterra, de les mines, dels transports terrestres i aeris i la creació d'un programa nacional d'habitatges, entre altres mesures molt ambicioses en un moment de postguerra i amb les arques arruïnades.

La tercera part del documental se situa, amb un salt temporal de magnitud, en l'arribada al poder de Margaret Tatcher l'any 1979 i el seu programa privatitzador amb nefastes conseqüències en igualtat social i dinamisme econòmic. Per citar alguns exemples, la sanitat privada ha resultat ser més cara que la pública, la desregularització dels serveis ferroviaris han provocat nombrosos accidents o la ruïna total de la mineria. L'última part se situa en l'actualitat i s'acosta al moviment "Occupy" (la versió anglosaxona dels nostres indignats) com a receptors d'aquest esperit col·lectivitzador de la postguerra.

Com s'ha dit, el director utilitza protagonistes afectats que varen viure les transformacions que s'expliquen. El testimoni de miners, ferroviaris, infermeres, mossos de càrrega jubilats i jubilades es combina amb filmacions de l'època i aportacions acadèmiques o polítiques d'aquell moment. Que tot el visualitzat sigui en blanc i negre i sense narrador dóna caràcter de testimoni unitari als diferents registres que apareixen, ressaltant la voluntat del director de subratllar la memòria històrica de les persones de a peu, sense caure en dramatismes però sense estalviar la realitat dura.

Loach explica la història d'una manera clara i comprenedora i poc discutible a la major. La seua opinió sobre l'estat de les coses sempre ha estat clara i aquest documental n'és una mostra més. Hi ha qüestions, però, que en un documental que vulgui ser rigorós no hauria d'haver passat per alt. El principal, ja apuntat, és si a aquestes alçades l'esquema narratiu "tot anava bé fins que vingué un monstre molt dolent (la Tatcher) i s'ho menjà tot (The party is over)" és vàlid històriogràficament. Què va passar entre el 50, en què els laboristes ja van perdre molt suport electoral, i el 79? Tatcher és l'única responsable de l'evaporització de l'esperit del 45? La societat anglesa continua sent avui aquella formada per treballadors, blancs i testimonis de la guerra? Què passa amb el canvi de la balança migratòria, la terciarització i globalització de l'economia, el baby boom i la generació punk, etc.? No hi pinten res?

El final aconsegueix no ser gaire paternalista pel que podria esperar-se i es limita a dir que les idees del socialisme estan en la base de les reclamacions dels indignats. Segurament sigui així, però el documental no assoleix a mostrar, aquí tampoc, l'evolució de la societat. És a dir, encara que al llarg del film i sobretot a la primera i la tercera part es mostrin paral·lelismes clars amb els temps que ens ha tocat viure, no es tracta de reproduir el mateix... un altre cop i de la mateixa manera. 

El documental aporta elements crítics sobre el nostre present a partir de l'explicació clara i viva del passat i ja per això val la pena la seua recomanació. Un altre argument és el protagonisme i el testimoni de la gent gran, és a dir, la seva memòria narrada, té molt de sentit a l'hora d'analitzar el curs dels fenòmens històrics d'avui en dia. Tant o més que els arguments polítics o les estadístiques. Trobar experiències similars, crear empaties i, en definitiva, compartir esperits uneix les generacions, element bàsic per la transformació efectiva en una societat més justa i igualitària.

La violència és rebutjable, contraproduent i a vegades sorprenentment inútil (reflexions prèvies a la vaga general del 14-N)

Demà passat se celebrarà arreu de l'Estat espanyol una nova convocatòria de vaga general, la segona amb govern popular. Sindicats i treballadors assalariats escalfen l'ambient davant la mirada reticent d'altres treballadors que ja per la condició de ultraprecaris o per la d'autònoms, no poden secundar la convocatòria de protesta. Mitjans de comunicació i xarxes socials van plenes d'eslògans i presentacions de les raons per anar a la vaga. Seriem ingenus si penséssim que la convocatòria està exempta de perill de degenerar en algun tipus de violència. El més probable és que es repeteixin escenes molt similars a les que van passar al centre de Barcelona en l'anterior vaga general. Des de la perspectiva de la resolució de conflictes, aquells fets van quedar oberts, sense tancament. I quan dos que es barallen no s'asseuen i admeten excessos per ambdues parts, la situació té moltes probabilitats de repetir-se en el següent cas. Des de certs sectors sembla que s'anima directament a no se sap ben bé què. Videos com aquest fan reflexionar sobre què és exactament una vaga general i per quina cosa ens convoquen.

Un servidor pensa que la violència no ha de ser mai el mitjà per aconseguir res. Qualsevol meta que per ser assolida requereixi o utilitzi la violència camina sobre peus de fang i tard o d'hora acabarà caient. Axiomes com "la revolució s'aconsegueix fent-la cada dia" volen dir que, en cas de desitjar un món sense violència (jo el desitjo, i tu?), aquest principi s'ha d'aplicar sempre, és a dir, no posposant-lo per la urgència d'altres revolucions pendents. Per tot això, doncs, el 14-N, però també el 13, i el 15 i sempre, seran dies en què encomano a tothom a tenir una actitud noviolenta allí on es trobi.

Això no vol pas dir que com a persona pugui entendre la violència com un fet humà, com una acció amb unes causes múltiples i relacionades entre si, uns discursos o tradicions, uns contextos. Els temps que corren són temps difícils per moltíssima gent i els que tenen bastant de poder a les seues mans no actuen en favor d'aquesta gent, sinó d'unes altres. La gent s'indigna i amb raó. La persona enrabiada pot encegar-se i pot actuar violentament, i cal diferenciar les dues coses perquè poden actuar de manera simultànea o per separat, aconseguint resultats diferents.

Tot i que estem en una situació estructuralment insostenible, en què el sistema és dolent i rematadament dolent, els esclats de violència que observem, recordem l'última vaga general, quins efectes van tenir? Si considerem els canvis en les estructures del sistema, podem considerar que cap ni una (per tant, fracàs absolut). Si mirem les destrosses, podem recordar un establiment Starbucks destrossat, un cotxe de la guardia urbana i unes quantes desenes de contenidors cremats.

Sí, tots recordem aquella fumera i aquelles flames grandioses, aquella boirina i aquelles ximeneies pel mig de l'Eixample. 

Van aconseguir quelcom? Van aconseguir el que en català es diu literalment "foc d'encenalls", un espectacle pirotècnic que únicament podia fascinar a uns quans de cervell infantilitzat. És plàstic. El plàstic crema ràpid, fort i fa fum negre i pudor. Provoca una impressió (suficient per ser aprofitada pels mitjans) i en pocs minuts s'acaba. Si algú realment creia que la revolució estava començant és que estava cec. Cec i violent.

Com deia, puc entendre la violència, però la ceguesa em costa més de compadir perquè estem parlant de convocatòries de vaga programades i planificades. Podria entendre atemptats contra representants, els fets del Parlament, l'ou a la cara de l'Iceta, bombes al Liceu si voleu... Però, contenidors? Cremar contenidors és una pura recreació pírrica d'un escenari del passat, més propi de Port Aventura que de transformadors del món. Obviament, no es pot considerar que qui ho fa és menys violent que algú que atempta contra les institucions o les persones. Simplement és un violent encegat. Tres quarts del mateix passa amb el que veu la policia com a únic enemic a batre.

I és necessari acabar amb l'aclariment que aquest text no és una defensa de la violència "útil" diferenciant-la de la violència "inútil". No, és un discurs contra aquelles persones que diuen que, contra l'opressió, el que cal és reaccionar violentament i entenen per violència fer el ximplet. Que l'única via és l'actitud pacifista i noviolenta i que qualsevol altra postura és un intent de drecera cap a un miratge de la pau eterna.

Què has aprés avui? XV - Crisi energètica

Els debats sobre la crisi, sobre polítiques econòmiques, socials i fins i tot les que tracten les formes d'estat (tema ben nostrat) acostumen a obviar un assumpte. De fet, acostumem a obviar-lo de les nostres vides més quotidianes. Estic parlant de l'energia. L'energia que permet els microfons per a aquests debats, l'energia que permet la mobilitat i el treball, l'energia que em deixa escriure ara mateix. D'on ve tota aquesta potència? Tenim clares les implicacions medioambientals, econòmiques, ètiques a nivell regional, global? Sabem el que costa un KW de llum? Quan costa en quin sentit? En termes monetaris? I en termes energètics? Tenim alguna idea del que hi ha a l'altre cantó dels cables elèctrics i dels oleoductes?

Jo crec que no, que no en tenim ni idea.

Per això, el programa Singulars de l'últim dilluns (coincidint amb l'inici d'una campanya electoral que ignorarà aquests assumptes) ha explicat coses molt interessants sobre tots aquests assumptes. Gràcies a l'investigador Antonio Turiel ens hem assabentat de fets clau del nostre sistema energètic, com per exemple, que cada català gastem l'energia de 45 humans, que de cara al 2018 només India i Xina absorbiran el 100% de les exportacions de petrolis actuals, que el 2020 haurà caigut el 40% de la producció en els pous actuals, que Indonèsia ha deixat de formar part de l'OPEP perquè ja no exporta petroli i que Regne Unit, Argentina i Veneçuela tenen problemes per abastir el consum intern amb la producció nacional, que 1/5 de l'urani consumit al món per fer energia nuclear prové de míssils russos desvallestats i que l'any que ve Rússia deixarà de vendre aquest urani per esgotament de l'urani per a les pròpies centrals.

Antonio Turiel també ens ha advertit de fets més contundents i clars: Espanya no podrà tornar a crèixer mai més a un 2% perquè el seu sistema energètic no ho permet, que el sistema econòmic es basa en un consum il·limitat de recursos energètics i que fins i tot l'AIE afirma que s'ha superat el punt de màxima extracció en petroli o el que se'n diu el Peak Oil, però també ho hem fet amb l'urani, l'or i estem a punt de fer-ho amb el coure. Les dues úniques solucions són les energies renovables i el decreixement. Qualsevol altra consideració és un malgastament d'energia. No és un debat, són fets. No hem de discutir gaires més coses. Ja hem superat el punt màxim de producció i el consum segueix creixent.

Ben segur que no tornarem a mirar una bombeta i una gasolinera igual.

Un petit gran descobriment: la pedra d'alum

L'altre dia em van regalar 100€. Amb aquests diners em vaig permetre comprar certes coses no obligades pel dia a dia. Arribades les temperatures estiuenques, vaig decidir que un desodorant podria ser agraït pels que conviuen amb aquest mascle usuari empedernit de la bicicleta. Vaig decidir, però reflexionar sobre el consum d'aquests productes abans de comprar-ne un. El que em preocupa principalment és l'impacte sobre el medi ambient, si s'adequa al discurs del decreixement, l'ètica que envolta el producte i el preu.

Una ullada al prestatge del supermercat em deixà bastant astorat. Em donà la sensació que hi ha un desodorant per cada tipus d'home, i no per cada tipus de suor, que crec que seria més convenient. Pels classicons, pels homes de mar, pels de whysky doble malta, pels joves desesperats... També observo que, de dones, n'hi ha forces més tipus. Alguns amb alcohol, altres no. El preu oscil·la entre els 2€ i els 4€. No em convenç. Tot i la varietat, ho trobo tot molt igual. Hi ha d'haver altres solucions, penso.

Preguntant a una companya de feina em va comentar que ella utilitzava pedra d'alum. (Obviament, va dir pedra d'alumbre perquè d'alum no ho diu ningú, però cal cuidar la llengua que sinó se'ns mor). M'explica que és una pedra que, mullada, s'aplica sobre la pell, i això crea una capa del mineral dissolt que absorbeix les olors sense cap dels problemes associats als desodorants clàssics (que si tapen, que si taquen, que si obturen, que si irriten). Afegeix que és un desodorant desodorant, és a dir, que no fa olor. Això em fa caure que els altres productes, els de supermercat, haurien de dir-se odorants o desviaodorants.

Pregunto en una botiga ecofriendly del barri de Gràcia, amb jardí inclòs. La venedora m'ensenya la famosa pedra. És un prisma cristal·lí, translúcid, que val 7,5€. La mateixa pedra però en forma de cilindre i punta arrodonida val 13,5€ (l'ecologisme té una vessant pija que algun dia haurà de purgar, penso, sense compartir-ho amb la venedora). Li pregunto quan dura i em respon que ella fa dos anys que té la ateixa pedra i no aprecia signes de desgast. Ressalta, com la meua companya, que no fa gens d'olor. Faig càlculs ràpids: si un odorant pot durar-me un parell de mesos i costa 2,5€, aquesta pedra en val com tres però dura com 20 o 30. Penso que en termes ecològics i de decreixement, surt a compte i me l'enduc a casa.

Desprès d'una setmana d'utilitzar-lo puc dir que estic entusiasmat i molt sorprés amb el producte: esborra completament les meues olors durant més de 24 hores (24 hores reals, no les dels odorants, que són 5 reals). Començo a preguntar-me si podrien trobar-me els gossos policials si em perseguissin.

No obstant, m'assalten alguns dubtes. Llegeixo a la wikipedia que l'alum és un mineral que s'extreu en canteres (a Espanya n'hi ha algunes). En tant que mineral, no significa llavors que té un límit i que la seua extracció té un impacte sobre el territori? Quines són les reserves d'aquest mineral? Podríem tenir tots la nostra pedra d'alum? Són preguntes que, si algú en sap rastrejar la resposta, si us plau, que m'ho expliqui.

Ampliación del campo de batalla

"La dificultad es que no basta exactamente con vivir según la norma. De hecho consigues (a veces por los pelos, por los mismos pelos, pero en conjunto lo consigues) vivir según la norma. Tus impuestos están al día. Las facturas, pagadas en su fecha. Nunca te mueves sin el carnet de identidad (¡y el boplsillito especial para la tarjeta VISA!...).
Sin embargo, no tienes amigos.
(...)
A ti también te interesó el mundo. Fue hace mucho tiempo; te pido que lo recuerdes. El campo de la norma ya no te bastaba; no podías seguir viviendo en el campo de la norma; por eso tuviste que entrar en el campo de batalla. Te pido que te remontes a ese preciso momento. Fue hace mucho tiempo, ¿no? Acuérdate: el agua estaba fría."

Michel Houllebecq, Ampliación del campo de batalla

Entrevista a Richard Sennet

"El capitalismo se ha hecho hostil a la vida"

El sociólogo estadounidense habla de su última obra, 'El artesano', basad en una conversación con su profesora Hannah Arendt

JUSTO BARRANCO | Barcelona | 23/12/2009 | La Vanguardia | Cultura

EL PERFIL

Del violonchelo a la sociología
Su padre fue voluntario de la Brigada Lincoln en la guerra civil española y además tradujo poesía popular catalana y autores como Unamuno. "No es el filósofo que yo hubiera elegido, pero…", bromea Richard Sennett (Chicago, 1943) sentado en el archivo del CCCB. Su padre regresaría a España poco después de nacer Richard y él crecería con su madre en un suburbio de Chicago, vivienda pública para familias pobres, sobre todo negras, en el que imperaba la ley del más fuerte, pero en el que aun así creció dentro de una cierta bohemia intelectual izquierdista. Iba para violonchelista hasta que una enfermedad en la mano le apartó de la música. Y acabó en la sociología, donde se ha convertido en una figura internacional gracias a obras como El declive del hombre público o La corrosión del carácter, en las que ha examinado desde la permanencia oculta de las clases sociales en la sociedad opulenta a los efectos del sistema económico en la narración de nuestra vida. Fundador del New York Institute for Humanities, actualmente es profesor de la London School of Economics.

---

El capitalismo financiero ha cambiado el mundo. Y no para mejor, opina el sociólogo Richard Sennett. La aversión al largo plazo de este capitalismo ha sido uno de los factores que han originado la crisis actual y que ha cambiado radicalmente nuestras vidas en las últimas décadas. Sennett estuvo el lunes en Barcelona para hablar en el CCCB de su último libro traducido en España, El artesano (Anagrama), que parte de una vieja conversación con su profesora Hannah Arendt, la autora de La condición humana, en la que ella separaba la producción física, en la que seríamos poco más que bestias de carga, de la creación mental. Para Arendt, la mente entra en funcionamiento una vez terminado el trabajo. Para Sennett, en el proceso de producción del artesano –todo aquel que desea realizar una tarea bien hecha, y que incluye no sólo la producción manual, sino también a programadores, médicos, artistas o padres– están integrados el pensar y el sentir. La mano y la cabeza no están separadas, aunque nuestra sociedad sólo valore una.

¿Por qué la relación entre la mano y la cabeza es básica?
Nuestra potencia mental se desarrolló a través de las manos, de la manipulación de cosas. Hoy pensamos en las actividades materiales como cosas estúpidas, percibimos nuestros cerebros como una maquinaria autosuficiente. Es erróneo. Hay un proceso abierto entre mejorar las capacidades físicas y el pensamiento, una relación estrecha entre la mano, la cabeza y el corazón. Pensamos un diseño y creemos que esa imagen mental puede proyectarse al mundo. Una política malísima: no aprendemos de la práctica.

Parece aquella vieja división filosófica entre alma y cuerpo.
No es la filosofía sólo, la política también. El capitalismo ha alentado esta división. En las últimas décadas los bancos han negociado con abstracciones, teorizan sobre los valores y pierden el contacto con lo que es una fábrica, una tienda. Muchos compran y venden empresas que no entienden. Ni lo necesitan, porque compran su valor monetizado. Y no hay posibilidad, artesanía, de hacer que la empresa sea buena o mala, no hay conocimiento. Compran una empresa de colchones y la venden a otra pero con más deuda, esta hace lo mismo. La empresa cada vez tiene menos capital y tiende a la quiebra. Le pregunté a uno de los compradores: ¿Has visto cómo se fabrica un colchón? Me dijo que para qué, si sólo iba a ser propietario tres meses. Así se desarrolla ahora la economía capitalista, se desprecia la praxis, las manos en la masa, no saben qué hacer porque de hecho nunca han gestionado nada.

¿Es la explotación actual?
Sí, la dominación de las finanzas sobre la economía real. Las finanzas son una operativa abstracta. Siempre pensamos que el capitalismo es hostil a la artesanía porque discapacita al artista, pero es más sofisticado: no está implicado en la práctica. Teoriza. Por ejemplo, con la deuda. Es una de las razones de la crisis actual.

¿Y las otras?
Otra es la forma del tiempo en el capitalismo hoy: todo es a corto plazo. La economía global se reorienta al comercio del precio de las acciones más que a sus beneficios finales. La noción de gestionar una empresa para tener beneficios a largo plazo ha desaparecido. Puedes ganar dinero con empresas que están perdiendo. De manera que cuando llegas a una economía como esta no tienes ningún interés en lograr que la economía real funcione.

¿Qué piensa el autor de La corrosión del carácter de la alarma por la alta tasa de suicidios en empresas como Renault o France Télécom?
En mi equipo estamos estudiando el desempleo a largo plazo en Wall Street y encontrando cosas muy similares. Alcohólicos y suicidios no sólo entre los que pierden el trabajo sino entre los que se quedan, que están tan estresados porque para conservar el puesto de trabajo tienen que hacer cada vez más. El capitalismo en los últimos veinte años se ha hecho completamente hostil a la construcción de la vida. En el antiguo capitalismo corporativo de mediados del siglo XX podías sufrir injusticias pero construirte la vida. En los últimos 20 años se ha convertido en algo inhumano y la izquierda tan contenta de ser hombres prácticos que pueden hablar con los banqueros. De hecho, el primer movimiento en la crisis ha sido ayudar a los bancos. En Inglaterra se compraron cuatro y aun así se decidió no interferir en lo que hicieran.

¿Cuál es su alternativa?
No podemos volver al antiguo capitalismo. La izquierda debe reflexionar sobre cómo hacer crecer empresas que realmente permanezcan. Empresas de tamaño pequeño como las del norte de Italia y sur de Alemania, con trabajos muy especializados. No fabrican en masa y trabajan más a largo plazo, desde la formación de los trabajadores a sus relaciones de exportación. Un trabajo artesanal, que puede ser muy avanzado, como pantallas de enorme definición para operaciones quirúrgicas.

El artesano es el inicio de una trilogía de despedida.
Quería unir las preocupaciones básicas de mi obra, la relación entre lo material y lo social, lo concreto y lo abstracto. Luego me dedicaré al violoncelo, he recuperado la posibilidad de tocarlo, pero sólo me quedan diez años en la mano. Por cierto: todos los músicos son artesanos, saben que no existe una idea musical sin base física. El segundo libro estará dedicado a la relación entre lo material y lo social: la confianza, el respeto, la cooperación, la autoridad, la artesanía de las relaciones sociales. Y el tercero, a nuestra relación con el medio ambiente.

Usted rechaza lo que implica la idea de sostenibilidad.

Porque no somos propietarios de la naturaleza. Sostenibilidad significa mantener las cosas como están. Es una metáfora errónea. Podemos funcionar con mucho menos. Menos tráfico, menos carbono. Distintos tipos de edificio. Debemos cambiar la noción de la modernidad de que el ser humano siempre dominaría la naturaleza. Produce autodestrucción. Copenhague ha sido terrible, especialmente los chinos, que cinco días antes decían verde verde, y luego que no, que no quieren que nadie interfiera con ellos ni conozcan su tecnología. Aterrador. Y los europeos, fuera de juego.