Què has aprés avui? XVI- L'amo del Passeig de Gràcia

Avui he aprés, llegint el reportatge que el setmanari La Directa número 301 li dedica al president del grup Inditex, Amancio Ortega, que aquest home, a part de ser la tercera fortuna més gran del món (del sector tèxtil, qui ho havia de dir!) amb uns 38 mil milions d'euros (gairebé la mateixa quantitat de milions que el BCE ha gastat en deute públic d'Espanya), que aquest home, deia, també fa altres tipus de negocis personals. Com que no sap que comprar amb tants diners, es dedica a fer-los crèixer... més.

I un dels negocis als que es dedica és la compra d'immobles en centres urbans de ciutats. Les dinàmiques urbanes d'occident és una tendència a l'elitització de les principals avingudes i places, convertint-les en espais de luxe o d'alt valor comercial. Així que Amancio Ortega compra immobles i després fa contractes d'arrandaments a empreses que els lloguin. Compra segura, risc baix, benefici segur a llarg plaç.

A Barcelona, encara que el preu per metre quadrat baixi moderadament, els preus del centre urbà continuen augmentant. Amancio Ortega, però, no té por d'aquest fet (de què tindries por tu, amb 38 mil milions d'euros?) i compra que compraràs, ja és propietari dels següents immobles:

- La seu del BBVA de Plaça Catalunya (damunt del Triangle, amb un rellotge que dóna voltes al capdamunt), comprat el 2012 per més de 80 milions d'euros. El banc s'hi quedarà com a arrendatari.

- L'immoble als baixos del qual hi ha la botiga Zara, al Passeig de Gràcia número 16, cantonada amb Gran Via, davant del cinema Comedia. Comprat el 2004.

- El número 93, on hi ha el Santa Eulàlia. Comprat el 2007 per uns 40 milions. S'ha reservat un dels apartaments per a ell.

- La seu del Banco Santander, al número 5, el 2007.

- El número 30, on hi ha Vogue, el 2008 per 50 milions.

- 53 milions pel 56, cantonada amb Aragó, on hi ha Burberrys, el 2012.

- Les dues plantes de la botiga Apple a Plaça Catalunya, per 80 milions.

- L'edifici del Banc Sabadell a la cantonada del carrer Balmes i l'avinguda Diagonal.

- Varis edificis de la Via Laietana.

La cosa és seria. Si aquesta dinàmica es repeteix a Madrid, París, Roma, Nova York, Tokio, Londres... estem parlant de què aquest amo és amo dels principals centres urbans d'Occident, determinant les dinàmiques comercials d'aquests llocs, tancant molt la forquilla d'agents implicats i de possibilitats. A continuació, un mapa de la presència d'Amancio Ortega (exclusivament les propietats personals, deixant de banda les botiges del grup Inditex) sobre un mapa de la manifestació per l'autonomia de Catalunya el 1977. No per res, només per reflexionar sobre el concepte "prendre el carrer".

Què has aprés avui? XV - Crisi energètica

Els debats sobre la crisi, sobre polítiques econòmiques, socials i fins i tot les que tracten les formes d'estat (tema ben nostrat) acostumen a obviar un assumpte. De fet, acostumem a obviar-lo de les nostres vides més quotidianes. Estic parlant de l'energia. L'energia que permet els microfons per a aquests debats, l'energia que permet la mobilitat i el treball, l'energia que em deixa escriure ara mateix. D'on ve tota aquesta potència? Tenim clares les implicacions medioambientals, econòmiques, ètiques a nivell regional, global? Sabem el que costa un KW de llum? Quan costa en quin sentit? En termes monetaris? I en termes energètics? Tenim alguna idea del que hi ha a l'altre cantó dels cables elèctrics i dels oleoductes?

Jo crec que no, que no en tenim ni idea.

Per això, el programa Singulars de l'últim dilluns (coincidint amb l'inici d'una campanya electoral que ignorarà aquests assumptes) ha explicat coses molt interessants sobre tots aquests assumptes. Gràcies a l'investigador Antonio Turiel ens hem assabentat de fets clau del nostre sistema energètic, com per exemple, que cada català gastem l'energia de 45 humans, que de cara al 2018 només India i Xina absorbiran el 100% de les exportacions de petrolis actuals, que el 2020 haurà caigut el 40% de la producció en els pous actuals, que Indonèsia ha deixat de formar part de l'OPEP perquè ja no exporta petroli i que Regne Unit, Argentina i Veneçuela tenen problemes per abastir el consum intern amb la producció nacional, que 1/5 de l'urani consumit al món per fer energia nuclear prové de míssils russos desvallestats i que l'any que ve Rússia deixarà de vendre aquest urani per esgotament de l'urani per a les pròpies centrals.

Antonio Turiel també ens ha advertit de fets més contundents i clars: Espanya no podrà tornar a crèixer mai més a un 2% perquè el seu sistema energètic no ho permet, que el sistema econòmic es basa en un consum il·limitat de recursos energètics i que fins i tot l'AIE afirma que s'ha superat el punt de màxima extracció en petroli o el que se'n diu el Peak Oil, però també ho hem fet amb l'urani, l'or i estem a punt de fer-ho amb el coure. Les dues úniques solucions són les energies renovables i el decreixement. Qualsevol altra consideració és un malgastament d'energia. No és un debat, són fets. No hem de discutir gaires més coses. Ja hem superat el punt màxim de producció i el consum segueix creixent.

Ben segur que no tornarem a mirar una bombeta i una gasolinera igual.

"El mapa y el territorio" de Houellebecq

La última de Michel Houellebecq, premio Goncourt del año pasado, supone un paso firme en la trayectoria de su autor. El mapa y el territorio es una novela sobre la producción de un artista, de su relación el mismo Houellebecq y el fatídico suceso que a éste le ocurre. Aunque morbosamente tiene más interés esta otra parte, vamos a centrarnos aquí en la primera, que contiene reflexiones bastante interesante.

“El mapa es más interesante que el territorio”. Es el título de la primera gran exposición de Jed Martin, que lo catapulta a la fama artística y a la alta cotización gracias la captación artística de diferentes mapas de la guia Michelin. El único trabajo remarcable de Jed Martin a éste era la catalogación, como si fueran insectos, de decenas de herramientas de tipo industrial. Para el siguiente proyecto, Jed Martin volvió (si es que había estado alguna vez) a la pintura con la colección de retratos de profesionales. Su mismo padre, arquitecto, abandonando su empresa, un periodista, una scot-girl, un ingeniero industrial, Bill Gates y Steve Jobs en una conversación informal, el retrato fallido de los magnates del mercado artístico y, su último cuadro, el retrato de Michel Houellebecq son algunos de los cuadros que convierten a Jed Martin en un hombre rico (15 millones), lo que le permite entrar en esa misteriosa fase de la vida donde el dinero ahoga el tiempo.

Para el último trabajo del artista (si, podemos decir que el artista solo realiza cuatro proyectos en toda su vida, pero todos muy existosos), Martin salta al videoarte. La degradación de elementos tecnológicos, entre ellos de fotografías de personas cercanas, y la superposición de fotogramas de vegetales. El proyecto es inmenso y se encuentra en el MOMA de Filadelfia, causando admiración y resquemor en los visitantes, algo así como una desolación incómoda. 4 proyectos en toda una vida, tan espaciadas en el tiempo y con técnicas tan diferentes dificultan poder expresar una visión de conjunto. Aún así, puede que que exista.

Se puede decir que la obra de Jed Martin es un regalo a la arqueologia. Sus obras retratan cosas y personas que son mediatizadas, esto es, que son medio de otras cosas y no un fin en si mismas. La lectura de las producciones de Martin trasladada a un tiempo futuro y lejano da mucha información de como es nuestro mundo. No quiere decir eso que Martin pueda colgarse esa etiqueta, tan nefasta como el número de prisionero, de “artista de su tiempo”. No. Una cosa es ser testimonio de el tiempo que uno vive y otra es retratar el tiempo que uno vive. La diferencia es la misma que hay entre el mapa y el territorio. El tema de Martin es nuestro tiempo y eso, claro está, tiene un interés arqueológico muy importante. Martin retrata herramientas y profesiones, fotografia mapas y grava degradaciones de objetos. Martin no se fija en personas y cuando lo hace, los retrata como profesionales de su ámbito.

Las herramientas, los mapas, los profesionales requieren de ser inmortalizados dada su esperanza de vida. La obra final de Martin, muestra como de la degradación de artilugios tecnológicos, fotografías y figurillas humanas rociados con ácido sulfúrico se degradan y dan paso otra vez a la naturaleza que emerge. Nuestra civilización industrial, capitalista, la de las herramientas, la de la conquista por los recursos territoriales y la de las profesiones, tiene que acabar forzosamente porque su resultado es demasiado penoso.

La crítica al estado de las cosas, que Houellebecq lleva haciendo desde La ampliación del campo de batalla se presenta en El mapa y el territorio de un modo más fino, dosificado y nostálgico que en las novelas anteriores. Quizá haya perdido la violencia y la explosividad que le otorgaron el término de enfant terrible de la literatura francesa. No. Esta nueva novela madura las críticas y hace autocrítica cínica (¿quién está fuera de este mapa?) a esta manera de vivir nuestra, la europea, tan cansada, tan decadentemente enferma. El tradicional cinismo del autor se convierte en el acostumbrado e íntimo refunfuñir de una caldera vieja. En este caso el pesimismo de Houellebecq se hace insoportable para si mismo: tranquilos, hay un final, una muerte, a esta vida de Sisífo. Lo que creíamos que era el mundo es solo un mapa que va a quedar, como todo, hecho jirones (cuidado con esta palabra). Lástima que no vamos a estar allí cuando el mundo tome lo que fue suyo. Que le vamos a hacer.

Què has après avui? -XIV: minories ètniques

El silenci d'aquest blog no ha sigut causat per un obnubilament hivernal a causa de l'onada siberiana ni tampoc un assoliment del nirvana intel·lectual-platònic. La raó és que ha sigut un gener bastant estressant, amb dos treballs que m'ocupaven bastant la ment i el temps. En fi, és igual, no crec que us interessi...

Estic aquí per comentar el que ressalto del dia d'avui, que ha sigut particularment variat. Aquesta tarda llegia uns articles per a la meua nova assignatura del màster, Migracions i Demografia urbana. Un d'ells, introductori, explica diferents teories sobre migracions. En un punt, parla de les ètnies i diu dues coses que em semblen interessants. La primera és la diferència entre comunitats ètniques i minories ètniques. Les primeres són aquelles que bàsicament són integrades dins de la societat: els seus drets són reconeguts, poden assentar-se lliurement i la seua cultura s'integra progressivament amb l'ètnia dominant. Les segones, les minories ètniques,  són aquelles que no tenen l'assentament permès ni ciutadania nacional reconeguda, tenen una posició social subordinada i la seua cultura es percep com estàtica i regressiva.

Sobre la mateixa idea d'etnicitat, que sovint s'atribueix a grups minoritaris com si els autòctons i majoritaris no forméssim una ètnia, té, tot i els seus tresors culturals i identitaris, el risc de què els elements que la composen siguin utilitzats per exlcloure els membres d'aquella ètnia. Sovint passa que l'ètnia només té rellevància en política quan hi ha una tensió entre grups dominants i grups dominats.

Per últim, que és la reflexió que més m'ha agradat, esdevenir minoria ètnia no és conseqüència de la migració d'un conjunt d'unes persones, sinó dels mecanismes de marginació social i cultural. És a dir, com bonament deia aquell del poble de Amanece que no es poco, "¡Yo no soy negro! ¡Yo soy minoria étnica!". Perquè, encara que fill d'una autòctona del poble, per bastard i per negre que no el deixen congregar a la missa diària i ha de passejar en zig-zag per fer més lleugera l'estona de marginació.

Què has après avui? -XII: Nairobi

El National Geographic em fa somniar com un nen. Com un nen una mica grandot, que no està segur de si allò de què els somnis es fan realitat és cert del tot... Però d'alguna manera s'hauran de perseguir. Suposo. Realment, el National Geogprahic m'està entusiasmant. Tant, que fa unes setmanes vaig comprar 6 números endarrerits a una parada d'antiguitats per 6€. Un d'ells té un especial sobre Àfrica i n'he après algunes coses com que Nairobi vol dir

aigua fresca

en massai i que ha crescut un 800% en 40 anys, fins als 2.818.000 habitants. O la següent reflexió de l'autor del reportatge, Binyavanga Wainaina, sobre el bilinguisme a Kenya, amb la que us deixo per seguir llegint:

Para sacar adelante nuestras complejas vidas, los habitantes de Nairobi hemos aprendido a tener doble personalidad. Saltamos de un idioma a otro, de una identidad a otra, orientándonos en mundos diferentes que nunca se tocan.

Què has après avui? -VI: Geography's everywhere!

Avui, mentre vaig escrivint un resum, m'he adonat de la immensa problemàtica de la geografia, sobretot la regional. Quan dic que estudio geografia i no sé ben bé dir on és per mostrar. En canvi, tot està format, o millor dit, configurat, en termes geogràfics. Visc a Gràcia i tu no, agafar un tren o un altre, fer un viatge a Berlín, desplaçar-se fins a tal lloc per treballar, les farmàcies de guardia, els països desenvolupats, les habitacions d'un pis compartit, la comunicació per Skype amb Sydney, Barcelona i San Francisco en una mateixa hora i amb 19 de diferència al mateix temps... Catalunya, els Pirineus, Afganistan, Jerusalem, el món musulmà, la Plaça del Sol i la Plaza del Sol... Què hi ha aquí o allà, com s'hi viu, què fa diferent aquesta terra d'aquella i de la de més enllà, què es pot millorar i com... Tot té una dimensió espacial, tot té un caràcter regional...Tot és geografia i en canvi em veig argumentant que estudio alguna cosa més que muntanyes, rius i fronteres... Sembla ser que hi ha una geografia "recordada" (la de l'escola...), una geografia "quotidiana" (subjacent, per tothom) i una geografia "d'estudi" (o professional, a la que sembla ser que em dedico).

Què he après avui? - II: les dinàmiques de resistència

Avui he après que no cal desesperar-se, que tot el que ha de ser, serà. També he après que tot l'acció que molts hem fet quan érem una mica més joves i inclús ara també d'utilitzar un objecte o espai públic de manera diferent per la qual havia estat dissenyada s'anomena dinàmica de resistència. És a dir, això de fer-se Empar Moliner i seure de manera "no preestablerta": està més vist i estudiat que el tebeo. Els geògrafs i sociòlegs ho fan.

Què has après avui? - I: not place like home

Comença una nova col·lecció d'escrits. Seguint el refrany traduït lliurement "mai te n'aniràs al llit sense haver aprés quelcom llegit o dit" i la costum que hagués estat bé tenir de menut, la de ser preguntat, a l'hora de sopar, què havia après aquell dia, vull compartir un conjunt de coses apreses. No vull ni xerrar de coses que ja sé i que vosaltres, oh tabules rases, no. Vull compartir aquelles coses que em fan un inside intel·lectual, segons l'argot de la psicologia, que em fan sentir viu, que em fan coscient del camí que queda per fer. Cada dia sentim aquella sensació de bellesa i de bé i de bo quan descobrim una veritat evident però que havia estat oculta. No m'enrotllo més. M'agradaria afegir, però, que, si us animeu, escrigueu als comentaris una cosa que hagueu après vosaltres cada dia.

Avui he après, i és sorprenent perquè només eren les 11 del matí, que la visió de la casa com a espai de pau i tranquil·litat, l'espai on tornar a descansar, del hogar dulce hogar, és bastant masclista: quan es deia això, era l'home qui tornava a casa per descansar; per la dona, la casa és l'espai de la feina i del descans. I des de que treballa fora, a vegades ni això. Així que si ho dieu, dieu-ho pels dos, no per un de sol!

Desnudo en Haití

Un joven trastornado pasea desnudo por Puerto Príncipe, un símbolo inconsciente de la indefensión del país tras el terremoto

FRANCISCO PEREGIL (ENVIADO ESPECIAL) - Puerto Príncipe - 05/02/2010|| EL PAÍS

Pasea siempre solo, desnudo, sin rumbo. De vez en cuando se detiene, mira al frente, bosteza, se rasca el costado y continúa su camino con los brazos caídos. Si un coche pasa demasiado cerca, se recoge unos centímetros en la acera y sigue andando. Lo echan de un sitio y se va a otro. Sin protestar. A las seis de la mañana se le puede ver en cualquier calle. El frío le hace abrazarse a sí mismo entre la gente que carga con sacos de arroz y bidones de agua en la cabeza. No mira a nadie y nadie le mira. ¿Quién está más trastornado? ¿El chico desnudo o la sociedad que ni siquiera repara en él, que no tiene resortes para acogerlo en ningún lado como cualquier ser humano se merece? ¿Quién vive más enajenado?

El chaval desnudo se ha convertido en un símbolo inconsciente de la indefensión de Haití. Una indefensión que ya era patente, igual que su desnudez, antes del terremoto. Con cada autobús, cada coche o cada moto que sortea, cada peatón que se cruza, cada tienda de móviles, el joven va desnudando las grandes palabras de este siglo: ayuda humanitaria, cooperación, solidaridad internacional, reconstrucción.

Desnuda también a sus compatriotas, ricos y pobres. Después del 12 de enero hay bajo sus pies más cristales, escombros y alambres, pero su historia ya era así antes de la catástrofe. En el centro de Puerto Príncipe, muy cerca del Palacio Presidencial, desde toda la vida, algunos "locos" se pasean en cueros sin que nadie haga nada por ellos.

Son pocos, pero son. Las ruinas del terremoto sólo han puesto el decorado idóneo detrás de ellos. La estampa podría servir para que un publicista avispado idee un anuncio en el que ensalce la fuerza, la independencia y la libertad de la juventud ante cualquier situación.

Tendría mucho éxito en cualquier sitio, menos en Haití.

Curs de Geografia nacional I

Aquest curs pretèn mostrar textos, imatges i sons que ens ajudin a conèixer millor la fauna del nostre territori ibèric. Comencem amb dos vídeos del tema nacional per excel·lència: el SEXE.
Prengueu apunts.

http://www.youtube.com/watch?v=F6HqyEbs6l4&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=qXZm7ZPoF40

Biogeografia d'A.P.A

A continuació un llistat dels espais públics que A.P.A ha freqüentat al llarg de la seua vida, ordenats de més antics a més recents. Només posem els més destacats ja sigui per valor quantitatiu com per valor qualitatiu:

- Hospital Arnau de Vilanova de Lleida
- Llar d'infants "la casa blava", Lleida
- Guarderia "la casa vermella", Lleida
- Escoles Alba i el seu pati tant gran, Corbins
- Martinet, campaments
- Pistes de tennis, Club Tennis Lleida, Lleida (intent frustrat de ser jove promesa del tennis)
- Atlètic Segre, Lleida (intent frustrat de ser futbolista)
- Tavascan, campaments
- IES-SEP Guindàvols (ESO), Lleida
- plaça del Clot de les Granotes i la Mitjana, a l'estiu, Lleida
- Altea
- IES Gili Gaya (batxillerat), i biblioteca del Campus de Cappont, Lleida
- Varis poliesportius de la provincia, vestit de gris i amb un xiulet a la boca.
- Parc del riu Segre, Lleida
- Auditori Enric Granados (dia de les orles), Lleida
- Universitat de Lleida, Selectivitat (no problem)
- Berlín
- Universitat Pompeu Fabra i biblioteca de les Aigües, Barcelona
- Barri de Gràcia, Barcelona
- Casal d'Estiu a l'escola Joc de la Bola, Lleida
- Liceu, Barcelona.
- Praga
- Sitges
- Hospital Arnau de Vilanova, Lleida
- Biblioteca de Filosofia del Raval
- Hospital Vall d'Hebron, Barcelona
- Piscina del carrer Perill
- Rambla Catalunya i voltants, Barcelona
- Campus de Comunicació de la Pompeu, una nit.
- Barri de Gràcia, Barcelona, aquella nit.
- Hospital Arnau de Vilanova, Lleida (actualment)
- Biblioteca del Lletres de la UdL (actualment)
- Hospital Arnau de Vilanova, Lleida (previsió)
- Tanatori "La Leridana" (previsió)
- Cementiri de Lleida (previsió)

Fins aquí s'ha pogut indagar. A partir de l'últim punt, A.P.A, espavil.