Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris citacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris citacions. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 d’agost del 2012

La peste de Camus. Museu de Lleida. Saraband de Bergman. Reflexions

Coses que penso una tarda de diumenge arribant a Barcelona:
1.- M'ha conmocionat el final de La peste de Camus. Que la vida és una responsabilitat (o que hih ha responsabilitat a la vida). Que la història de la humanitat no és estanca, com creien els premoderns, ni progressiva ni linial, com creien els moderns (il·lustrats i hegelians), sinó conflictiva i dialècticca i que el mal -la regressió, la peste- està sempre latent si no el combatem. Faig aquesta lectura del llibre i la trobo perfectament assumible. A més, m'ajuda a resoldre cert decalaix ideològic que tenia entre progressisme i postmodernitat. La crisi actual bé podria narrar-se com la peste de la que parla el llibre.

2.- La visita al Museu de Lleida és una visita a un llegat de primeríssim nivell en una ciutat que els locals ens entestem a odiar o estimar incondicionalment. Hem quedat admirats. En faig una lectura potser moral i inclús cristiana (fruit de massa art religiós si voleu): dintre d'unes robes brutes pot trobar-s'hi noblesa. Sóc conscient de les paraules emprades i de com de gastada que està la idea. El que vull dir és que l'epidermis, l'efecte immediat, no hauria de mediar definitivament la relació i el treball entre ànimes implicades. Aquest missatge, extret de la lectura de l'edifici del museu així com del seu contingut, és aplicable a la ciutat que l'alberga i practicable un mateix. Cap a ell. Cap als demés.
Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal

3.- A vegades penso que la música clàssica centroeuropea sembla haver sigut i seguir sent el principal refugi de l'esperit atormentat per la religió protestant. És el que n'extrec de Saraband, l'última de Bergman, que vam veure a casa ahir. Sembla que dedicar-se en cos i ànima a la música exculpi o si més no distregui dels dolorosos traumes. Per aquest poder d'alliberació i expressió, coneixer-la en profunditat és al mateix temps atraient i tenebrós. Sembla com un temut remolí que engull fatalment però al mateix temps et porta a un món subaquàtic de lleugeresa i fantasia. Em ve al cap Rafael Argullol amb el millor consell que li han donat mai, precisament, sobre remolins de riu: si no és gaire fort, atravessar-lo en línia recta amb totes les nostres energies; si és massa fort, deixar-se portar perquè ell mateix ens expulsarà tard o d'hora.

divendres, 3 de setembre del 2010

Ampliación del campo de batalla

"La dificultad es que no basta exactamente con vivir según la norma. De hecho consigues (a veces por los pelos, por los mismos pelos, pero en conjunto lo consigues) vivir según la norma. Tus impuestos están al día. Las facturas, pagadas en su fecha. Nunca te mueves sin el carnet de identidad (¡y el boplsillito especial para la tarjeta VISA!...).
Sin embargo, no tienes amigos.
(...)
A ti también te interesó el mundo. Fue hace mucho tiempo; te pido que lo recuerdes. El campo de la norma ya no te bastaba; no podías seguir viviendo en el campo de la norma; por eso tuviste que entrar en el campo de batalla. Te pido que te remontes a ese preciso momento. Fue hace mucho tiempo, ¿no? Acuérdate: el agua estaba fría."
Michel Houllebecq, Ampliación del campo de batalla

dijous, 5 d’agost del 2010

Ciutats

"Però les ciutats americanes no assoleixen mai aquelles vaances fora del temps a què convida el gènere monumental, aquella vida sense edat que caracteritza les més belles ciutats, esdevingudes objecte de contemplació i de refleció i no simples instruments de la funció urbana. El que em colpeix a les ciutats del Nou Món, tant si es tracta de Mova York, com de Xicago o Sao Paulo, que hom sovint compara, no és pas la manca de vestigis: aquesta absència és un element de llur significació."

Claude Leví-Strauss, Tristos tòpics, pg. 91

diumenge, 4 de juliol del 2010

L'anàlisi

"—No li agrada sentir parlar de l'anàlisi...
—No cada dia. M'agrada molt i no m'agrada gens, amb alternança, enginyer.
—Com es menja això?
—L'anàlisi és bona com a instrument de clarícia i de civilització, bona en la mesura que fa trontollar els convenciments necis, anul·la els prejudicis naturals i soterra l'autoritat; amb altres paraules, és bona en tant que allibera, refina, humanitza i fa que els esclaus madurin per a la llibertat. I dolenta, molt dolenta, en la mesura que impedeix l'acció, perjudica les arrels de la vida i és incapaç de donar-ne, de vida. L'anàlisi pot ser una cosa molt poc apetitosa, tan poc apetitosa com la mort, i de fet crec que en forma part... està emparentada amb la tomba, amb la sospitosa anatomia de la mort."
Thomas Mann, La muntanya màgica, pg. 327.