Paraules de comiat II - pare

Torno a pujar aquestes escales per 4t cop en una dècada. En 16 dies exactament es compliran 10 anys que per primer cop les enfilava i parlava llavors de la meua mare, l’Hortènsia. Molts de vosaltres ens acompanyàveu llavors i ens acompanyeu avui. Entremig, la mort de la meua tieta Eulàlia i el traspàs de la meua àvia materna, l’abu. Eren Mares, tietes, germanes, amigues... A tots els que ens vau acompanyar, ens torneu acompanyar avui o ens acompanyeu per primer cop, gràcies.

I torno a pujar-les i ho faig en nom meu, però també de la meua germana, per parlar d’aquesta ja incòmoda amiga que a vegades pensem, Violeta, que és una germana més. Una germana fosca, una germana gran i llunyana que de vegades ens visita i ens pren, malèfica, coses que per nosaltres són importants: la mare, l’àvia, l’abu, la tieta, el tiet... el pare. 

O potser no és germana, és germà, i s’instal·la a casa, i s’agafa confiances i ho embruta tot i ens pren els llits i el menjar, i ens fa està prims i cada cop més cansats i dèbils i malalts. El germà es diu càncer i la germana, mort.

I com fa deu anys, us diré, aquí, ben clar i sí, ferit i amb l’ànima rebregada i bruta, que la Violeta i jo, n’estem tips, n’estem farts, i sentim que ja n’hi ha prou, que no pot ser tanta malastruga, tant llamp i rellamp i trons i pluja sobre mullat. Hem vist morir els dos pares entre els 20 i els 30. Sense nets, sense celebrar carreres professionals, sense veure’ls descansar i gaudir del descans. 

Tot això, ho sabem, ha anat així com podria haver anat millor o pitjor. En traiem valuoses lliçons de vida, oi, germana?, que compartirem amb vosaltres quan les menesteu, amb amor i solidaritat. Compteu-hi. Però ara sentim dolor i ràbia i tristor. Cuideu-nos ara a la Violeta, a la Tere i a mi.

El fill. La condició de fill. He sigut fill infant, fill jove i fill d’adult. Els que em coneixeu d’aprop em sabeu un deix a l’antigor, certa animadversió als trets de la joventut, un anacronisme arrelat en el caràcter. Tot això li dec al pare. Però també li dec al pare, i a la mare, el fet d’assumir en determinats moments, massa aviat, trets de persona adulta. Ser fill de Xavier Porta no ha sigut fàcil perquè ser fill de Francesc Porta no ho va ser tampoc. Al meu pare i a mi ens van manipular la infància: al meu pare no el van deixar créixer; a mi em van fer créixer molt ràpid.

Un joc de miralls que ha reflectit i rebotat idees, valors, maneres de fer i de dir de generació en generació. He incorporat trets definitoris del pare, altres de l’avi. Altres, els he rebutjat de ple perquè venien precisament del pare i no m’agradaven. Alguns me’ls ha passat el pare, i altres l’avi Cesc, a través del pare. 

Amb una mica d’esforç, he trobat al meu pare infant fill del seu pare. Petit, fascinat, desconsolat... I veient el meu pare infant, he vist el meu propi reflex com a pare del meu pare. Sever, preocupat, cuidador. I encara més, quan he escrutat prou el meu miratge com a pare he descobert el meu jo infant. Com a fill infant. He hagut de fer-me adult per ser infant.

Per això he triat aquesta cançó del Leonard Cohen. Beneïda sigui la memòria de tots els nens i nenes.[1] La meua, com la seua, és una memòria marcada per l’absència i la mancança. Tenia clara aquesta cançó des de feia temps (el càncer, té aquestes coses, dona temps), però en aquests últims mesos ha passat un seguit de coses increïbles.

Quan ja perdíem la guerra, el fill li va parlar al pare. Com a fill. I el pare va poder ser pare. I enmig de la tenebror de la proximitat de la fi, el pare va poder tornar a ser fill, i de fill a fill ens vam entendre. I llavors el pare va treure la valentia que no havia pogut treure mai. I va plorar per la germana mort, la seua. I també li va dir al germà càncer que l’odiava, que podia guanyar aquesta lluita despiadada però que l’havia odiat tots aquests cinc anys. I li va dir a sàdica germana que aquí estava, que aquí l’esperava. I va dir adéu, va dir adéu al fills, als germans, als amics, a tots vosaltres. I el fill va dir-li al pare que n’era de valent i com l’admirava, que no l’havia admirat mai tant. I llavors el pare va prendre les regnes de la seua vida i va decidir que volia morir i es va posar a triar aquestes músiques, aquestes lletres que avui veieu.

I després d’una última crueltat innecessària, un mes de més de vida, de mala vida, de semi mort (dos parèntesis aquí: primer, gràcies a tot l’equip de l’Hospital Nadal Meroles per fer passable l’horror; i segon: eutanàsia legal ja, per suposat), li diem avui adéu al pare, al Xavier. Vull que us quedeu amb aquest record de fill. Blessed is the memory of everybody’s child.

Acabo. Ara vindrà l’últim fragment del vídeo que el meu pare va imaginar, muntat pel seu germà Oriol i la meua cosina Nora. Veureu al pare infant i és possible que em vegueu a mi a través d’ell. Pareu compte perquè el joc de miralls és meticulós (qui em digui més d’una vegada que som iguals, rebrà una severa amonestació). Veureu també els meus tiets i tietes i algun cosí. Veureu genètica creuada. Veureu una família. Potser us semblen massa fotos, però és que era necessària la cançó com ho era que els 3 germans del pare, els meus tiets, Roser, Oriol, Mariona, es parlessin com a germans. Tietes, tiets: tingueu-vos ara més que mai. I tingueu-nos a nosaltres.

I després del vídeo, una última cançó del fill. Una cançó, pare, que tenies en un cassette gravat i reproduït en aquell Lància Delta vermell. Tu, pare, que tenies un defecte que vas convertir en la gran virtut per la qual t’hem estimat tant. Erets un naif. Sí, érets incapaç de tocar de peus a terra, d’aprofitar el temps, de construir una casa pròpia. I ens feies passar unes estones excel·lents mentrestant. And I Love you untill your heart stops. I Love you untill You’re dead. Descansa pare, I guess this must be the place.[2]

Gràcies.

---

[1] Blessed Is The Memory, Leonard Cohen (Songs of Leonard Cohen, 1967). Cançó i lletra (original i traduïda). Escolteu també la versió de la Rosemary Standley, que m’agrada quasi tant o més.

[2] This Must Be The Place, Talking Heads (Speaken in Tongues, 1983), cançó i lletra (original i traduïda).

"El mapa y el territorio" de Houellebecq

La última de Michel Houellebecq, premio Goncourt del año pasado, supone un paso firme en la trayectoria de su autor. El mapa y el territorio es una novela sobre la producción de un artista, de su relación el mismo Houellebecq y el fatídico suceso que a éste le ocurre. Aunque morbosamente tiene más interés esta otra parte, vamos a centrarnos aquí en la primera, que contiene reflexiones bastante interesante.

“El mapa es más interesante que el territorio”. Es el título de la primera gran exposición de Jed Martin, que lo catapulta a la fama artística y a la alta cotización gracias la captación artística de diferentes mapas de la guia Michelin. El único trabajo remarcable de Jed Martin a éste era la catalogación, como si fueran insectos, de decenas de herramientas de tipo industrial. Para el siguiente proyecto, Jed Martin volvió (si es que había estado alguna vez) a la pintura con la colección de retratos de profesionales. Su mismo padre, arquitecto, abandonando su empresa, un periodista, una scot-girl, un ingeniero industrial, Bill Gates y Steve Jobs en una conversación informal, el retrato fallido de los magnates del mercado artístico y, su último cuadro, el retrato de Michel Houellebecq son algunos de los cuadros que convierten a Jed Martin en un hombre rico (15 millones), lo que le permite entrar en esa misteriosa fase de la vida donde el dinero ahoga el tiempo.

Para el último trabajo del artista (si, podemos decir que el artista solo realiza cuatro proyectos en toda su vida, pero todos muy existosos), Martin salta al videoarte. La degradación de elementos tecnológicos, entre ellos de fotografías de personas cercanas, y la superposición de fotogramas de vegetales. El proyecto es inmenso y se encuentra en el MOMA de Filadelfia, causando admiración y resquemor en los visitantes, algo así como una desolación incómoda. 4 proyectos en toda una vida, tan espaciadas en el tiempo y con técnicas tan diferentes dificultan poder expresar una visión de conjunto. Aún así, puede que que exista.

Se puede decir que la obra de Jed Martin es un regalo a la arqueologia. Sus obras retratan cosas y personas que son mediatizadas, esto es, que son medio de otras cosas y no un fin en si mismas. La lectura de las producciones de Martin trasladada a un tiempo futuro y lejano da mucha información de como es nuestro mundo. No quiere decir eso que Martin pueda colgarse esa etiqueta, tan nefasta como el número de prisionero, de “artista de su tiempo”. No. Una cosa es ser testimonio de el tiempo que uno vive y otra es retratar el tiempo que uno vive. La diferencia es la misma que hay entre el mapa y el territorio. El tema de Martin es nuestro tiempo y eso, claro está, tiene un interés arqueológico muy importante. Martin retrata herramientas y profesiones, fotografia mapas y grava degradaciones de objetos. Martin no se fija en personas y cuando lo hace, los retrata como profesionales de su ámbito.

Las herramientas, los mapas, los profesionales requieren de ser inmortalizados dada su esperanza de vida. La obra final de Martin, muestra como de la degradación de artilugios tecnológicos, fotografías y figurillas humanas rociados con ácido sulfúrico se degradan y dan paso otra vez a la naturaleza que emerge. Nuestra civilización industrial, capitalista, la de las herramientas, la de la conquista por los recursos territoriales y la de las profesiones, tiene que acabar forzosamente porque su resultado es demasiado penoso.

La crítica al estado de las cosas, que Houellebecq lleva haciendo desde La ampliación del campo de batalla se presenta en El mapa y el territorio de un modo más fino, dosificado y nostálgico que en las novelas anteriores. Quizá haya perdido la violencia y la explosividad que le otorgaron el término de enfant terrible de la literatura francesa. No. Esta nueva novela madura las críticas y hace autocrítica cínica (¿quién está fuera de este mapa?) a esta manera de vivir nuestra, la europea, tan cansada, tan decadentemente enferma. El tradicional cinismo del autor se convierte en el acostumbrado e íntimo refunfuñir de una caldera vieja. En este caso el pesimismo de Houellebecq se hace insoportable para si mismo: tranquilos, hay un final, una muerte, a esta vida de Sisífo. Lo que creíamos que era el mundo es solo un mapa que va a quedar, como todo, hecho jirones (cuidado con esta palabra). Lástima que no vamos a estar allí cuando el mundo tome lo que fue suyo. Que le vamos a hacer.

Què has après avui? -III: la abuela estudia

Avui, mentre posava els plats al rentaplats, l'abu m'ensenyava una recepta que la meua memòria reté amb dificultat. De sobte, jo no sé que he dit que ella ha respost amb el següent refrany:

Va la vieja muriendo y sigue aprendiendo.

Us parlaré una mica de la meua abu. Té 87 anys ("murió joven, con 83" ha dit una estona abans) i manté la seua particular guerra amb el seu cos. No ha tingut una vida fàcil i ja comença a mostrar algun símptoma del pes dels anys. Fer-se vell deu ser alguna cosa així com saber que queden molt poques coses per aprendre. Però encara té el cap molt fresc i a vegades diu coses plenes de sentit, per a ella mateixa i pels demés. I aquesta és una d'aquestes vegades. Gràcies abu.

Caure mort

Porto dies reflexionant sobre la vida, en un sentit general, és a dir, tràgic. Potser sigui el maleït estiu. Jo, ho sento, sóc dels que pensen que l'estiu és la pitjor època de l'any. Sabeu una cosa que no soporto? La gent que es passa 9 mesos l'any desitjant que arribi l'estiu, cantant les alegries de l'estiu i que utilitza paraules com estiuet i caloreta i desprès es passa 3 mesos dient la tautològica frase "quina calor que fa!". Per què? No és el que volies? What do you expect?, que diu aquella, amorrada al piló. I què esperàvem? Doncs que et despullessis, idiota. Per això t'han pagat 20 anys de pel·lícules. Perquè això és l'únic que té l'estiu, que les ties es despullen i els tios van al gimnàs.

Segurament estic marcat per la calor de Lleida. Un basc em concedia que odiés l'estiu. "Bueno, tienes razón. Una vez pasé por Lleida en verano y fue decir: ¡Dios!". Está molt ben expressat. És una puta merda. És com parlar-li del Nadal a un nen orfe. L'estiu és cosa de rics. No hi ha volta de fulla.

Com deia, porto dies en la contemplació tràgica de la vida. Suposo que és moment de canvi, d'inpass que diuen alguns, d'una fase a una altra de la vida. I això provoca certs reajustaments. El que em pregunto és si les perspectives de vida que tenia -teniem- serveixen per alguna cosa. Amb el que hem anat fent, estudiant, què tenim? Utilitzarem alguna vegada el lineal B de la civilització minoica o les meditacions cartesianes? Espero que no soni pedant. El que estic dient és que qui segueixi guardant els apunts de classe "...per si de cas algun dia" els necessiti es fotrà l'òstia de la vida. Perquè els apunts no serveixen ni que vulguis fer doctorat. En les desenes de pàgines només hi ha frases sense sentit, dibuixos d'avorriment i parides dels professors.

Perquè, què és exactament la vida? Jo pensava que era estudiar una cosa, posar-se a treballar i contribuir al progrès de la humanitat aplicant el que havies après. I mentrestant, constituir una xarxa de relacions íntimes (posar família està out) que funcioni com a metàfora de la humanitat, però en petita escala. Reconeixem-ho, ho hem pensat tots. Ens passariem l'any realitzant-nos i gaudint dels estiuets successius amb les respectives caloretes, que el bo del món ens dóna anualment com a prova del seu agraïment per la nostra labor constructiva. Viatjariem a Marrakech amb la parella i pensarem que que bé que existeixin llocs com aquest.

I no fillets, no, que diria el doctor Behrens. La vida és una successió de rutines tacades d'anècdotes. Un dia et plantes als 50 i mires al voltant i veus els fills i les factures i la rutina i els problemes i et preguntes de què coi servia el jurament dels Horacis o Balzac. No com a element de consum (això és al que aspirarem), sinó com a element transformador del món, que és el que estudiàvem 30 anys enrera. "això ho vaig estudiar a la facultat", direm quan parlin de l'enèssima reedició del Tractatus en un suplement de cultura, que fullejarem durant la pausa de la nostra anel·lada feina. I de què t'ha servit, si treballes en una farmacèutica?

La feina. Podriem fer un repàs d'on han anat a treballar tots els llicenciats de lletres. Seria per posar-se a plorar. Segur que n'hi ha contents, però és que tots, reconeixem-ho un altre cop, aspiràvem a fer llibres que marquessin època. O cine, m'és igual. Voliem parlar d'un projecte per una exposició d'artistes canadencs que us han ofert un museu de Copenhaghuen i citar Beckett amb una copa a la mà igual que feiem durant el cafè de mig matí al pati de la universitat, despertant somriures mandrosos. I ara com a molt ens adormim al llegir les critiques de la sala de teatre que porta el seu nom perquè els maleïts crios de 3r ESO B et provoquen insomni.

I un dia et troben una pedra al ronyó o, directament, un tumor a l'esòfag. I tornes a casa i mires a la prestatgeria i dius: què agafo? Us ho dic perquè ho he experimentat. De què serveix l'Ètica a Nicòmac, el lloro de Flaubert? I Friedrich? Què me'n dieu de Friedrich? Us ajudarà molt les putes creus a la muntanya? Llavors pots fer dues coses. O et dónes per vençut i et passes a la novel·la negra (perquè treu a la llum la naturalesa que portem dins sasquetvuidir?) o als diaris, que t'omplin les nits d'insomni i els dies de tedi; o et tornes un hooligan d'alguna cosa. És igual. La qüestió és trobar el sentit de la vida. La gent que ha trobat el sentit de la vida es caracteritza per fotre la xapa a qualsevol sobre el tema. El barroc castellà, Star Wars, els rellotges de sol, el català, el budisme, les víctimes de X o F dictador o la pervivència de l'oreneta de ribera. Si no protegim els boscos, no ens protegim a nosaltres. I fareu cartes al diari. I tant! Sobre què? És igual. Alguna cosa que t'ompli el temps. Una entrevista a un diari local i au, a soltar-li la lliçó magistral sobre la pobra xavala del cafè, probablement estudiant de sociologia. Evidentment, tot amanit amb referències a com de malament va el món i en especial la joventut.

Mentre nosaltres estudiem on collons va començar la modernitat (hi ha qui la situa al segle XII), ens fan tornar a l'Antiguitat. La modernitat social no existeix. Pels que no hagueu començat la Universitat: penseu-vos bé què voleu estudiar, desgraciats! Oblideu-vos de tenir jubilació, baixes per depressió o escola gratuïta pels fills. Us passareu la vida com la que us he descrit i no podreu fer ni d'avis. I qui sap si no sereu com el negre que critiqueu per no anar dutxat, que ha estudiat dos cursos de psicologia a Malabo. O la rumana que critiqueu perquè no escombra sota els sofàs, que sap tocar el piano millor que el professor que es folla a ta filla. Potser ens hem de veure en una cadena de muntatge en un poligon de Vancouver o de porter en un club de Shangai. Si no, temps al temps. Arribarem a la vellesa més tarats del que estem.

Recentment sortia un estudi que deia que la temperatura de la Península pujarà entre 5 o 6 graus d'aqui 50 anys. És per fotre el camp. Una cosa són 29 graus (a Lleida 33). 6 graus ja són 35 (39 a Lleida) com a norma general. No surts amb bici amb els nens quan estàs a 33 a les 11 del matí, m'enteneu? Què fotrem quan tinguem 70 o 80 anys? Mireu-vos els padrins. El que no es caga al damunt està deprimit. És patètic, de debò. Tota la vida partint-se el llom i acabar al banc del sinofos. Morirem com porcs suats en una parada d'autobús.

Paraules de comiat

Lleida, 10 de febrer de 2010

La mare s’ha mort. I vull dir des del principi que crec que jo no hauria d’estar aquí dient aquestes paraules. O no ara.

Volia dir-vos en primer lloc que és injust. Les mares es moren, és cert. Però no és just que la nostra mare, aquesta mare i no una altra, s’hagi mort ara. No és just que ens deixi amb 20 i 21 anys. No és just que desprès de sofrir tant entrés en aquesta malaltia i no se’n sortís. No és just. No és just que després dels esforços per fer-nos créixer, no ens vegi adults, titulats i enamorats. No és just que no ens pugui fer d’àvia.

La mare ens ha criat, educat i mantingut. I ho ha fet amb molt de patiment. Hem de preguntar-nos si ha estat feliç la mare. Ho ha estat? Crec que ho ha estat en la mesura que veia en nosaltres, la Violeta i jo, el producte dels seus esforços.

Recordo i recordaré la mare com una dona lluitadora, exemple per a moltes altres dones. Com a mare ens ha transmès el valor de la dedicació i l’esforç. L’estiu passat ella estava en un moment delicat. Ella no ho sabia. I sense saber-ho, vam tenir una conversa, ella i jo, a la meua habitació. Vam parlar de les dues coses més important que ella ens havia volgut transmetre. I una d’elles era aquesta: l’hàbit d’esmenar-se en les coses, de fer-les i fer-les bé. Això era el principal caràcter de la persona bona, deia. Per a mi, és clar, ella ha estat una mare que ha tret forces d’on no n’hi havia per portar-nos amunt. I crec que ho ha fet, de nou, de manera exemplar. Violeta: seguirem endavant.

L’altre valor que ella va destacar aquella tarda d’estiu té a veure amb aquest Andante grazioso de la sonata número 11 de Mozart que hem escoltat. Una altra tarda ella i jo estàvem al menjador de casa. Ella llegia el diari, jo un llibre, el gat dormia arraulit i vaig posar aquesta sonata. De seguida vaig notar que passava alguna cosa. De repent, la música establia entre ella i jo un marc familiar tancat i equilibrat, on el temps només era el senzill sonar de les notes o el pas de les pàgines. No feia falta que parléssim. El segon valor que la mare ens ha transmès és el de la serenitat de l’acció, la serenitat i l’harmonia d’un andante grazioso de Mozart. Això és més important del que sembla i es veurà a la llarga.

La mare és morta. Va morir a mitja tarda, la llum del sol ponent entrava a l’habitació de l’hospital de manera plàcida i agradable. Va morir com era ella: amb pau, amb serenitat i sí, reconeixem-ho, amb un xic de tristesa. Va morir amb els que més s’estimava, que érem nosaltres. Ara ja descansa en pau.

La Violeta i jo hem perdut la nostra referència, el nostre pilar. Probablement sigui l’esdeveniment més important en la nostra vida. S’obra una nova etapa que serà dura. Però, Violeta, tenim quatre coses que ens ajudaran. Dos ens les ha donat la mare, a saber:

1) L’esperit de l’esforç i de la feina ben feta, clau per sobreviure i tenir èxit.

2) La serenitat per neutralitzar els obstacles, per viure en harmonia amb el món i els altres.

3) Els amics. Els amics seus i nostres, que s’han bolcat i es bolcaran en nosaltres. Sense vosaltres això no serà possible.

4) Nosaltres. Cadascú pel seu compte però units encara més, la Violeta i jo som dipositaris d’aquest grandiós exemple que era la mare. Violeta, sabrem caminar sols, n’estic segur.

Mare: descansa en pau que ja et toca. Gràcies per tot el que has fet per nosaltres. Moltes, moltes gràcies. T’estimem.

Gràcies a tots i a totes per haver vingut. Ara, quan sortim d’aquí havent acabat, fem-ho com ella hagués volgut: tristos però contents d’haver-la conegut. Dolguts, però amb un somriure de serenitat. Estic segur que així ho hagués volgut. Moltes gràcies.

Aforismes hospitalaris VI

La veus entubada i penses que és la fi, que com hem arribat fins aquí. I recorres les últimes 24 hores, a casa, l'ambulància, urgències... Tenia la cara com desfigurada i estava semiconscient.
Observes que ja portava dies donant síntomes d'aquest tipus, que pot ser no calia córrer tant sinó anar poc a poc però havent començat més aviat.
Però no, ja portava mesos així i no podies anar a l'hospital perquè es queixava de...
Te n'adones que no, que aquest estat és el mateix que des de vam començar amb la medicació X, combinada amb les pastilles Y, sol que una mica més greu.
El record d'aquest estat de debilitat, ensopiment i depressió es remonta fins al principi de la malaltia i et preguntes: quan va ser l'última vegada que la vas veure bé i rient?
I recorres tots aquests anys i no caus en cap dia, ni assenyalat ni ordinari. Tot una constant de preocupant boira damunt seu i en l'ambient.
Quan fa de tot això? Comptes els anys i intentes recordar el temps d'abans, per si com diuen, qualsevol temps anterior era millor. I llavors tampoc recordes que estigués bé, que tampoc reia en excès o no més del que reia just al principi de tot plegat. Tampoc tenia una vida més alegre de ha anat tenint fins ara que té una mascareta a la cara.
És que ja estava malalta des de sempre? Estem tots malalts i no ho sabem? Som el que som i estem malalts? O ens anem fent a mesura que emmalaltim? O dit en termes més extrems: som el que som quan estem vius o quan morim, o en el procés.
Sí, tot això sona molt a joc per a impressionar estudiants, però el tub i el llit són ben reals.

Desnudo en Haití

Un joven trastornado pasea desnudo por Puerto Príncipe, un símbolo inconsciente de la indefensión del país tras el terremoto

FRANCISCO PEREGIL (ENVIADO ESPECIAL) - Puerto Príncipe - 05/02/2010|| EL PAÍS

Pasea siempre solo, desnudo, sin rumbo. De vez en cuando se detiene, mira al frente, bosteza, se rasca el costado y continúa su camino con los brazos caídos. Si un coche pasa demasiado cerca, se recoge unos centímetros en la acera y sigue andando. Lo echan de un sitio y se va a otro. Sin protestar. A las seis de la mañana se le puede ver en cualquier calle. El frío le hace abrazarse a sí mismo entre la gente que carga con sacos de arroz y bidones de agua en la cabeza. No mira a nadie y nadie le mira. ¿Quién está más trastornado? ¿El chico desnudo o la sociedad que ni siquiera repara en él, que no tiene resortes para acogerlo en ningún lado como cualquier ser humano se merece? ¿Quién vive más enajenado?

El chaval desnudo se ha convertido en un símbolo inconsciente de la indefensión de Haití. Una indefensión que ya era patente, igual que su desnudez, antes del terremoto. Con cada autobús, cada coche o cada moto que sortea, cada peatón que se cruza, cada tienda de móviles, el joven va desnudando las grandes palabras de este siglo: ayuda humanitaria, cooperación, solidaridad internacional, reconstrucción.

Desnuda también a sus compatriotas, ricos y pobres. Después del 12 de enero hay bajo sus pies más cristales, escombros y alambres, pero su historia ya era así antes de la catástrofe. En el centro de Puerto Príncipe, muy cerca del Palacio Presidencial, desde toda la vida, algunos "locos" se pasean en cueros sin que nadie haga nada por ellos.

Son pocos, pero son. Las ruinas del terremoto sólo han puesto el decorado idóneo detrás de ellos. La estampa podría servir para que un publicista avispado idee un anuncio en el que ensalce la fuerza, la independencia y la libertad de la juventud ante cualquier situación.

Tendría mucho éxito en cualquier sitio, menos en Haití.

Aforismos hospitalarios III

Hace tiempo vi un documental sobre una población del Cáucaso (creo que sobre la guerra de Bosnia) Enterraban a un niño con todas sus pertenencias. Como en algunos casos en nosotros, tenía cosas que sus familiares le reservaban para su edad adulta, como, significativamente, una maquinilla de afeitar. Eso me dio a pensar que la muerte es un golpe que termina con todo de un ser. Todo lo relacionado con esa persona pasa a ser pasado. No hay más presente para los muertos, eso es lógico. Lo que era ya no es. Lo que es más duro de reconocer, si cabe, es que el futuro de esa persona pasa a ser pasado también, pero sin haber llegado a ser presente. Esa maquinilla de afeitar, aunque material, reconoce como aunque no fuera propietario de su futuro (de haberlo sido, no hubiera perecido), todo el mundo es dueño de un futuro más o menos definido. Al morir, todos somos capaces de intuir como hubiera seguido viviendo el difunto. Un futuro pretérito.

En un hospital el futuro es algo que entra o sale por una puerta y lo dice una bata blanca o un mono verde. Es normal pensar que en un hospital no haya muchas referencias al futuro (sólo "recuperación positiva", "evolución" y esperanza). Entrar en un hospital es entrar en un tiempo que llamarle presente es un insulto, pero no hay, creo, otra posibilidad.

Aforismos hospitalarios I

Cuando tu vida depende directa o indirectamente de lo que digan en un hospital, te sientes tan dependiente que necesitas saber cualquier cosa que te dé pistas de como funciona semejante leviathan eclético. Tan apurado estás que la llegada de un operario con el repuesto de botellas de suero y similares para una planta entera es un fenómeno observable con mucho interés. Aunque las conclusiones sean nulas.

Biogeografia d'A.P.A

A continuació un llistat dels espais públics que A.P.A ha freqüentat al llarg de la seua vida, ordenats de més antics a més recents. Només posem els més destacats ja sigui per valor quantitatiu com per valor qualitatiu:

- Hospital Arnau de Vilanova de Lleida
- Llar d'infants "la casa blava", Lleida
- Guarderia "la casa vermella", Lleida
- Escoles Alba i el seu pati tant gran, Corbins
- Martinet, campaments
- Pistes de tennis, Club Tennis Lleida, Lleida (intent frustrat de ser jove promesa del tennis)
- Atlètic Segre, Lleida (intent frustrat de ser futbolista)
- Tavascan, campaments
- IES-SEP Guindàvols (ESO), Lleida
- plaça del Clot de les Granotes i la Mitjana, a l'estiu, Lleida
- Altea
- IES Gili Gaya (batxillerat), i biblioteca del Campus de Cappont, Lleida
- Varis poliesportius de la provincia, vestit de gris i amb un xiulet a la boca.
- Parc del riu Segre, Lleida
- Auditori Enric Granados (dia de les orles), Lleida
- Universitat de Lleida, Selectivitat (no problem)
- Berlín
- Universitat Pompeu Fabra i biblioteca de les Aigües, Barcelona
- Barri de Gràcia, Barcelona
- Casal d'Estiu a l'escola Joc de la Bola, Lleida
- Liceu, Barcelona.
- Praga
- Sitges
- Hospital Arnau de Vilanova, Lleida
- Biblioteca de Filosofia del Raval
- Hospital Vall d'Hebron, Barcelona
- Piscina del carrer Perill
- Rambla Catalunya i voltants, Barcelona
- Campus de Comunicació de la Pompeu, una nit.
- Barri de Gràcia, Barcelona, aquella nit.
- Hospital Arnau de Vilanova, Lleida (actualment)
- Biblioteca del Lletres de la UdL (actualment)
- Hospital Arnau de Vilanova, Lleida (previsió)
- Tanatori "La Leridana" (previsió)
- Cementiri de Lleida (previsió)

Fins aquí s'ha pogut indagar. A partir de l'últim punt, A.P.A, espavil.