Criscrisissis

Avui, el vinyetista treu una bona vinyeta sobre la crisi. Tan bona com les últimes vinyetes dels últims quatre anys.

Els informatius informen de nous informes de nous corruptes, més corruptes que els anteriors corruptes dels últims quatre anys.

Els moviments socials mobilitzen de nou aquells i aquelles que volen moure les coses. Però les seues mobilitzacions no mouen els inmobilistes des de fa quatre anys.

L'editorial edita novament un llibre sobre la crisi, que els llibreters s'esforcen en destacar enmig de tantes altres novetats editorials sobre la crisis dels últims quatre anys.

El govern nacionalista nacionalitza de nou el sentiment nacional mentre desnacionalitza els serveis nacionals, tal i com porta fent des de fa quatre anys.

La compra de deute estatal per fer front al deute estatal dels últims quatre anys endeuta encara més l'estat endeutat sobre una societat endeutada que està farta de comprar deute estatal des de fa més de quatre anys.

No persigas al conejo

Vivimos uno de los períodos más turbios de la historia de este país (España) con casos de corrupción que afectan a la médula del Estado y una crisis estructural (seguramente, son la misma cosa) que nos conduce a las casillas de salida de la Historia. Frente a ese ruido tormentoso, continuo, sofocante, el estallido de un cristal acapara nuestra atención mediática de una manera desproporcionada.

Estoy hablando de las declaraciones del ministro Fernández sobre el matrimonio -el "natural" y el homosexual- y la asignatura de religión -donde se aprende la polisemia de la palabra "maria". Unas declaraciones que aparecen en medio de un fin de semana y que han levantado mucha polvareda en la opinión publicada. Sin embargo, uno debe preguntarse qué aportan esas opiniones a la situación general del país.

Se quejaba Richard Sennett, en su clásico El declive del hombre público, que nuestra época está marcada, sobre ese aspecto, por un dominio del narcicismo. Ese narcicismo, en política, se muestra a través de mostrar supuestas virtudes más que demostrarlas. Alguien que (re)quiera seducir al público tiene que aparentar tener una personalidad, un cáracter y unas creencias que demuestren confianza, vigor, responsabilidad. Eso no es nada si no se acompaña con el hecho que eso, el personaje -a fin de cuentas es lo que es- tiene que representarlo de manera creible. Y eso está lejos de serlo realmente. Es decir, que haya unos hechos que demuestren supuestas virtudes. De eso se intuye que es el lenguaje y no la acción la mejor herramienta para la carrera de uno mismo.

Del lenguaje, y no de los hechos, viven realmente los medios de comunicación. Harto más fácil es recoger unas declaraciones que enregistrar un hecho en su complejidad. Si ojeamos un noticiario veremos cual facil nos resulta leer una noticia sobre una polémica que comprender el debate entorno a cambios legislativos o ejecutivos. Los directores de periódicos lo saben y es normal que tiendan a llenar sus portadas con eslóganes provocativos.

Todo este rodeo para volver al tema que nos ocupa, las declaraciones del ministro. Vamos a enfriar el asunto con la siguiente pregunta: ¿Qué nos importan las declaraciones de un ministro en un seminario privado en el Vaticano sobre asuntos que literalmente no le compiten? En otras palabras, ¿qué demuestran o confirman sus palabras en términos fácticos? ¿Qué va a hacer el ministro sobre esos asuntos que tanto nos tiene que preocupar? La respuesta a las tres preguntas es nada, nada y nada.

Entonces, ¿por que tanto alboroto? Pues se trata de soltar un conejo para que lo persigamos, para bajar la guardia de la madriguera donde se esconden los billetes y toda el suculento botín que Bárcenas ha ido reuniendo con el beneplácito de Rajoy y los suyos. ¿Y por que Fernández Díaz? Porque Gallardón y Wert andan liados en respectivas reformas, Aguirre ya no se presta y porque él necesita recuperar perfil mediático después del chaparrón a raiz del preso etarra moribundo. 

A mi, lo que me preocupa es que casi toda la izquierda mediática se alce por unas declaraciones que merecían no más que un breve, media columna a lo sumo. Nuestra cotidianeidad, incluso las de las parejas entre homosexuales y la de los alumnos de religión, seguirá igual que antes de las declaraciones del ministro. Han roto un vaso para que volvamos la vista y dejemos la tormenta por un rato. ¿Vamos a permitírselo igual que les permitimos su corrupción?

És 'El País' "tecnocratista" o només busca inversors?

La roda de premsa que Mariano Rajoy i Angela Merkel han concedit avui als mitjans de comunicació des de Berlín m'ha recordat, tot de sobte, una altra roda de premsa entre dos mandataris europeus, d'un d'ells espanyols. És la que us enllaço a continuació, entre Zapatero i Berlusconi, ambdós sortosament apartats de la primera línia política. Berlusconi és preguntat pel periodista d'El País (Miguel Mora era en aquell temps el corresponsal a Roma?) sobre l'escàndol de la mansió del dirigent on es destapà l'escàndol de prostitució, escàndol publicat en exclusiva per El País. Avui, el rostre gèlid de Merkel semblava el de Zapatero el 2009, a la vora d'un homònim acorralat per la premsa.

Més enllà dels paral·lelismes de la figura, em preocupa profundament la semblança dels contextos. Quan semblava que Berlusconi no podia suportar un altre escàndol més, il Cavaliere aguantava i aguantava i, de celebrar-se comicis, no semblava descabellat pensar que seguiria en el poder. Però llavors, els déus se li van girar en contra i van llençar una tempesta de prima de risc. El preu del bo del tresor italià va superar l'espanyol ("no estamos tan mal" es deia aquí) i Berlusconi va haver de dimitir per no comptar amb la confiança dels mercats. Merkozy va apadrinar un "tecnòcrata" com Monti i la democràcia italiana, ni estava ni se l'esperava. D'un dia per l'altre, Berlusconi fugia amb cotxe, Napolitani demanava govern a Monti i la prima de risc iniciava el seu descens. Monti no era Berlusconi i amb això n'hi havia prou.

La història nostra és ben similar. El mateix diari, El País, destapa uns escàndols que posen contra les cordes l'actual president del govern per haver rebut, pressumtament, sobresous de manera periòdica i il·legal. Que bona part del ventall periodístic i polític expressi els seus dubtes sobre la continuïtat de Rajoy al capdavant del govern no és suficient i ell s'enroca en la falsedat de tot l'assumpte. Que els ciutadans protestin al carrer i al Twitter i que la recollida de signatures per la seua dimissió comenci a albirar el milió de firmants (1/11 part dels vots que va recollir el PP el 20N del 2011) no sembla ni tan sols importunar-lo. Com Berlusconi.

Rajoy i Merkel, ahir a Berlín

Avui, però, han passat coses. Si divendres, dia posterior a la publicació de l'escàndol, el ministre de Guindos deia que el cas Bárcenas no tenia impacte en la prima de risc, avui segurament no es mostraria tan segur. La prima de risc ha pujat 34 punts des del divendres, la pujada més brusca des de fa més de dos mesos. Jo no crec que la prima de risc sigui indicatiu fidedigne de la situació econòmica d'un país ni crec que n'haguem de fer proselitisme. Sí que em preocupa el fet que sigui raó o excusa dels mercats per intervenir de manera decidida en el funcionament democràtic dels estats. Com succeí a Itàlia.

El fet que el debilitament fatal es produeixi al vell estil Kane i no per la pressió ciutadana, sense restar validesa a les proves aportades (ni als ciutadans que fem el que podem), escampa una ombra de sospita més que raonable sobre la publicació de l'escàndol. El rentat de cara que les últimes exclusives han suposat per El País i per El Mundo escombra actuacions recents de mal periodisme ―com la fotografia del fals Chávez intubat, l'ERE d'un terç de la plantilla o les ocurrències sobre Artur Mas― així com el revisitat tòpic de la crisi de la premsa en paper. En poc més de dues setmanes els dos mitjans generalistes han deixat de ser la transcripció de les atrocitats del capitalisme més despiadat per tornar fer sonar aquella música de garants de la Transició i la democràcia. Fins i tot sona fina l'harmonia entre ambdues línies editorials, tradicionalment contràries.

S'obra un escenari complex a partir d'ara. Les probabilitats que es compleixi allò que es deia fa un any del sobrenom del president "Mariano Rajoy, el Breve" semblen augmentar per moments i es fa difícil creure que celebri l'equador de la legislatura. La possibilitat de la caiguda del govern en ple i la designació a dit d'un tecnòcrata és cada cop més factible i, segons preveig que ens faran creure ambdós diaris manu editorialis, cada cop més desitjable per una ciutadania que ni entén que darrera de tota tècnica hi ha una ideologia ni suporta la italianització de la política espanyola.

La violència és rebutjable, contraproduent i a vegades sorprenentment inútil (reflexions prèvies a la vaga general del 14-N)

Demà passat se celebrarà arreu de l'Estat espanyol una nova convocatòria de vaga general, la segona amb govern popular. Sindicats i treballadors assalariats escalfen l'ambient davant la mirada reticent d'altres treballadors que ja per la condició de ultraprecaris o per la d'autònoms, no poden secundar la convocatòria de protesta. Mitjans de comunicació i xarxes socials van plenes d'eslògans i presentacions de les raons per anar a la vaga. Seriem ingenus si penséssim que la convocatòria està exempta de perill de degenerar en algun tipus de violència. El més probable és que es repeteixin escenes molt similars a les que van passar al centre de Barcelona en l'anterior vaga general. Des de la perspectiva de la resolució de conflictes, aquells fets van quedar oberts, sense tancament. I quan dos que es barallen no s'asseuen i admeten excessos per ambdues parts, la situació té moltes probabilitats de repetir-se en el següent cas. Des de certs sectors sembla que s'anima directament a no se sap ben bé què. Videos com aquest fan reflexionar sobre què és exactament una vaga general i per quina cosa ens convoquen.

Un servidor pensa que la violència no ha de ser mai el mitjà per aconseguir res. Qualsevol meta que per ser assolida requereixi o utilitzi la violència camina sobre peus de fang i tard o d'hora acabarà caient. Axiomes com "la revolució s'aconsegueix fent-la cada dia" volen dir que, en cas de desitjar un món sense violència (jo el desitjo, i tu?), aquest principi s'ha d'aplicar sempre, és a dir, no posposant-lo per la urgència d'altres revolucions pendents. Per tot això, doncs, el 14-N, però també el 13, i el 15 i sempre, seran dies en què encomano a tothom a tenir una actitud noviolenta allí on es trobi.

Això no vol pas dir que com a persona pugui entendre la violència com un fet humà, com una acció amb unes causes múltiples i relacionades entre si, uns discursos o tradicions, uns contextos. Els temps que corren són temps difícils per moltíssima gent i els que tenen bastant de poder a les seues mans no actuen en favor d'aquesta gent, sinó d'unes altres. La gent s'indigna i amb raó. La persona enrabiada pot encegar-se i pot actuar violentament, i cal diferenciar les dues coses perquè poden actuar de manera simultànea o per separat, aconseguint resultats diferents.

Tot i que estem en una situació estructuralment insostenible, en què el sistema és dolent i rematadament dolent, els esclats de violència que observem, recordem l'última vaga general, quins efectes van tenir? Si considerem els canvis en les estructures del sistema, podem considerar que cap ni una (per tant, fracàs absolut). Si mirem les destrosses, podem recordar un establiment Starbucks destrossat, un cotxe de la guardia urbana i unes quantes desenes de contenidors cremats.

Sí, tots recordem aquella fumera i aquelles flames grandioses, aquella boirina i aquelles ximeneies pel mig de l'Eixample. 

Van aconseguir quelcom? Van aconseguir el que en català es diu literalment "foc d'encenalls", un espectacle pirotècnic que únicament podia fascinar a uns quans de cervell infantilitzat. És plàstic. El plàstic crema ràpid, fort i fa fum negre i pudor. Provoca una impressió (suficient per ser aprofitada pels mitjans) i en pocs minuts s'acaba. Si algú realment creia que la revolució estava començant és que estava cec. Cec i violent.

Com deia, puc entendre la violència, però la ceguesa em costa més de compadir perquè estem parlant de convocatòries de vaga programades i planificades. Podria entendre atemptats contra representants, els fets del Parlament, l'ou a la cara de l'Iceta, bombes al Liceu si voleu... Però, contenidors? Cremar contenidors és una pura recreació pírrica d'un escenari del passat, més propi de Port Aventura que de transformadors del món. Obviament, no es pot considerar que qui ho fa és menys violent que algú que atempta contra les institucions o les persones. Simplement és un violent encegat. Tres quarts del mateix passa amb el que veu la policia com a únic enemic a batre.

I és necessari acabar amb l'aclariment que aquest text no és una defensa de la violència "útil" diferenciant-la de la violència "inútil". No, és un discurs contra aquelles persones que diuen que, contra l'opressió, el que cal és reaccionar violentament i entenen per violència fer el ximplet. Que l'única via és l'actitud pacifista i noviolenta i que qualsevol altra postura és un intent de drecera cap a un miratge de la pau eterna.

Els temps canvien

La imatge està realitzada en una biblioteca universitària de Catalunya. En ella es veu clarament un noi 'fent colzes', una senyora llegint en una tauleta tàctil i llibres en prestatges. Ha sigut presa d'amagatotis un dissabte de novembre al matí, any 2011.

El que m'ha cridat l'atenció d'aquesta estampa és el valor sintetizador de com els temps estan canviant. És una imatge que s'hauria de comparar amb una amb les mateixes dues tipologies de persona que hi apareixen però uns vint, deu o set anys anys abans. Un noi i una senyora i un element tecnològic d'alta tecnologia. No tinc aquella imatge però la podria buscar. Molts de nosaltres l'hem viscuda o vista. És la següent: una persona d'edat jove té, vol adiquirir o utilitza de manera còmoda un aparell electrònic d'emmagatzematge i comunicació de la informació. Estem parlant d'un ordinador, un telèfon mòbil o un aparell de televisió per cable. A la seua vora, una persona d'edat adulta avançada no n'entèn ni un borrall, del que està fent l'altre. Forma part de l'altra banda de l'abisme digital. És més, desconfia de la nova tecnologia. Aquesta era la teoria que aparegué en l'època Clinton: la societat s'està dividint entre aquells que han nascut en un món digital i que en dominen el llenguatge, i uns altres que no i que l'han d'apendre. El risc de trencament cultural era molt alt i hi havia por. Sembla raonable.

Ara l'escena és inaudita: la senyora utilitza una gadget d'última tecnologia. El noi estudia amb bolígraf i papers en blanc. Segons aquella teoria, els objectes haurien d'estar en mans de l'altra persona. Què ha passat?

La crisi actual canvia moltes de les idees socials i culturals definides en el paradigma de la segona meitat del XX. Dos són els factors que han fet possible aquesta imatge: un és la simplificació de l'ús de la tecnologia. Realment, fa molts anys, en el seus inicis, escriure un correu era bastant complicat. Ara ja no. El segon dels factors és un sistema laboral i econòmic que amb la crisi s'ha extremat. Era un sistema laboral que donava bastantes garanties a unes generacions nascudes entre entre els 50 i els 60, però no pas als següents. La situació familiar és molt típica: pares ben establerts professionalment i econòmicament, uns ingressos assegurats i un benestar bastant correcte, molt millor que el seus pares, "amb la vida feta", amb uns fills joves encara a casa a causa d'un mercat laboral molt cruel que els impossibilita emancipar-se i crèixer laboralment i una visió negativa de l'emancipació. És cert que podria ser que aquesta imatge pogués estar debilitant-se per la durada de la crisi. El resultat és que la tecnologia més última ja no està a les mans de les generacions més joves: senzillament no poden pagar-la. Una tauleta costa entre 100 i 500€ i això està fora de les possibilitats d'un jove sense ingressos o amb ingressos molt petits. Hi ha, és clar, la possibilitat del regal, però sospito que no tots els joves se sentirien còmodes si els seus pares els regalessin quelcom per valor de 400€ pel seu vint-i-quart aniversari...

Corría el año 2018...

...Corría el año 2018 cuando un sucedáneo de Sálvame, presentado por el mismo Jorge Javier, ocupaba la franja horaria de Telecinco desde las 10 de la mañana hasta las 22:30 de la noche, con pausas para la publicidad y los bloques informativos. Belén Estéban había fogacitado el resto de personajes del corazón, convirtiéndose en un leviathan que apenas entraba en el plató. Tenía su propia productora de chismes mediáticos y su propia agencia de noticias, con la que cubría las salidas de su domicilio. Toda la nube de licenciados en CC (antes Ciencias de la Comunicación, ahora Ciencias Chismosas, cuya facultad de referencia era la de la Pompeu Fabra, situada en el descampado del Poblenou, en Barcelona) le hablaban en diferentes idiomas para exportar las exclusivas a televisiones internacionales. El tema candente ahora era su supuesta relación años ha con el flamante papa, después de que Benedicto XVI muriera de sopetón mientras visitaba una guardería. La última exclusiva era que el nuevo papa Inocencio XIV había tenido un affaire -palabra que Belén Estéban se esforzaba en pronunciar casicorrectamente- con la "princesa del pueblucho" y corría el rumor -sin duda extendido por la propia agencia BE- que el papa había abusado de Andreíta en su época de obispo de Milán. Sobre ese tema, la agencia BE respetaba la dignidad de la menor.

Una localidad andaluza, cuyo nombre no quiero acordarme, sacaba esa estátua de Belén Estéban durante la procesión de Semana Santa

Precisamente sobre niños pequeños, ese mismo año, el presidente Zapatero abordaba la reforma de las guarderías. No era sostenible, decía, que, teniendo una población tan envejecida, los niños estuvieran en colegios y no con sus abuelos. Por eso reducía los 3 cursos de preescolar a uno, consistiendo en los tres meses de más frio de los 3 primeros años (3 meses cada año=9 meses, un curso), cuando hay riesgo de resfriados para niños y seniles, con consiguiente despilfarro para las arcas de la Sanidad Pública. Ante tal medida, los principales sindicatos preparaban una huelga para deciocho años después, coincidiendo con la mayoría de edad de los principales afectados.

Francisco Camps, líder del principal partido de la oposición, acusaba al gobierno de atacar a los más débiles. Lo cierto que, a pesar de lo pobre de su argumentación y las numerosas causas abiertas (entre ellas extorsión, malversación de fondos e intento de homicidio), las encuestas le daban una ventaja nada desdeñable frente al partido zapaterista. Después del tercer desastre electoral de Marian Rajoy a causa de un vídeo de autopromoción en que salía hablando catalán en la intimidad, las bases del partido habían apostado por el líder valenciano. Esperanza Aguirre había formado partido propio al fallar su enésimo intento de liderar el Partido Popular y ahora lideraba una coalición con la facción catalana de Dolors Nebrera.

La tercera preocupación de los españoles, después de Belén Estéban y las reformas de ZP, era, claro está, los infortunios de la selección de futbol. Después de ganar el mundial de 2010, "la roja" perdió vivez y colorido de juego y evolucionó hacia "la palida" y "la descolorá". En el mundial de 2014 no habíann pasado la fase prévia y habían sido eliminados por Cuba, que se estrenaba en el mundial tras su modernización. Los analistas acusaban las desorbitadas primas que ganaron los internacionales después de alzar la copa el 2010 como razón de tan evidente decadencia. Vagos y gordos, no conseguían aguantar los 90 minutos de partido. La liga había sufrido una bajada del nivel similar. Otra causa era la crisi del sector. Y es que el paro, que por suerte se había estabilizado alrededor del 21%, se cebaba en las clases populares. Los campos se habían vaciado y la compra de partidos por el plus casi no era rentable por los bares. En volumen de mercado, la hípica se había convertido en el deporte rey, ya que las fortunas que la mantenían seguían acaudalando pengües ingresos. La reforma fiscal restaba congelada por el grupo de CiU en el Congreso, liderado por Felip Puig.

El hijo de Felip Puig jugaba en el Español el año 2017

En Catalunya, Àrtur Mas intentaba contener las guerras cainitas en el seno del gobierno catalán, protagonizadas por Unió (conducida por el infatigable Duran i Lleida, consejero de Interior), Oriol Pujol (consejero de Presidencia) y el tercero en discordia, Ramon Tremosa, exeurodiputado, ahora encargado de construir el eje ferroviario mediterraneo. Àngel Ros lideraba el PSC y ganaba las encuestas para los próximos comicios (La Vanguardia apoyaba por primera vez un candidato socialista a la presidencia de la Generalitat). Ciutadans, socio minoritario del tripartito (CiU, PP i C'), auguraba un recorte de las horas de catalán en la escuela, para "homogeneizar la realidad de la calle con la de las escuelas", en palabras de Griselda Bereciartu, consejera de Educación. El resto de materías había pasado a impartirse en castellano o inglés al inicio de la legislatura, en 2015.

Ramon Tremosa se jacta de ser el único político catalán que ve el futuro

Clergues pederastes

(carta enviada al diari Segre)

Sr. Director,

M'ha cridat molt l'atenció que en l'edició del passat diumenge 11 d'abril hi hagués dues cartes sobre clergues pedòfils i en defensa de l'Esglèsia. No tinc comprovat que n'hi hagin en sentit contrari però m'ha semblat necessari respondre.

Les cartes (firmades per Baldomer Vallverdú i Jaume Sirera) intenten desvincular de l'estructura mateixa de l'Esglèsia els casos de pederastia que van apareixent i desvien l'atenció, al meu parer, cap a altres temes, com la pietat i l'antiavortisme, respectivament. No em sembla rigurós fer-ho.

El nombre de casos que apareixen a la llum pública comencen a ser massa com per considerar-los casos aïllats. Això no vol dir que la majoria o tots els clergues siguin propensos a cometre tal acció, però caldrà estudiar si l'estructura catòlica ho permet o ho facilita de manera inconscient.

En segon lloc cal atendre si l'Esglèsia catòlica és autoritat moral o no. Sense cap mena de dubte, l'Esglèsia és una institució que s'ha preocupat des de fa segles sobre moltes qüestions morals. Però sembla que últimament atèn assumptes que no haurien de ser competència seua. Parlo de temes que entren sota el rètol 'família', com el matrimoni (entre homosexuals), l'avortament i l'educació dels infants. Dic que no són competència seua perquè cap d'aquests tres assumptes són accions de les que els clergues puguin tenir experiència directa. El seu coneixement sobre la família és metafòric i simbòlic, no pas pràctic. Per tant, la seua aportació pot ser interessant als debats que s'hi formulin, però donar-los autoritat és exagerat.

Fou Sant Pau qui, savi com era, digué la frase “més val casats que cremats” (I Corintis 7:2), referint-se al conjunt dels mortals excepte els clergues, als quals se'ls hi presuposa castedat santa. Els casos apareguts indiquen, almenys, esquerdes en aquest plantejament. No és d'estranyar que, davant aquesta obsessió pels temes familiars i sexuals, que contrasta amb el silenci que l'Esglèsia guarda sobre altres temes com la violència (de gènere, militar, etc.) o les desigualtats socioeconòmiques, l'opinió pública s'indigni quan la hipocresia assoleix nivells tan vergonyosos.

Curs de Geografia nacional I

Aquest curs pretèn mostrar textos, imatges i sons que ens ajudin a conèixer millor la fauna del nostre territori ibèric. Comencem amb dos vídeos del tema nacional per excel·lència: el SEXE.
Prengueu apunts.

http://www.youtube.com/watch?v=F6HqyEbs6l4&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=qXZm7ZPoF40