Per què ens agrada Woody Allen?

Sóc de l'opinió que Woody Allen no és per nosaltres. I quan dic nosaltres dic qualsevol persona perquè la gent que surt ales pel·lícules de Woody Allen no són qualsevol persona. Aquesta és una sospita que s'ha confirmat amb l'última pel·lícula You Will Meet a Tall Dark Stranger (traduïda aquí per Coneixeràs l'home dels teus somnis), que forma part del cicle "londinenc" de Woody Allen. Aquest cicle va començar amb Match Point, va continuar amb Scoop i Cassandra's Dream. Els dos anys desprès va dirigir el que probablement siguin les seues pitjors pel·lícules, la celebèrrima Vicky Cristina Barcelona, on va llençar la ciutat a l'univers del cine com si fos escombraria espacial, i Wathever Works, una comèdieta al més vell estil Allen, aquesta cruament masclista, on un tio que no era Woody Allen intentava fer de Woody Allen. Finalment, ha tornat a Londres on ha filmat You Will Meet a Tall Dark Stranger.

Hem d'agrair a Jaume Roures el monumental trunyo de Vicky Cristina Barcelona, que va ser per veure que els viviem a Barcelona no viviem ben bé en ella. Ara mateix no recordo del tot la col·lecció de guirillades que sortien, però em sembla que els únics espais tipically Barcelona que he xafat en 4 anys són Ca l'Almirall on he fet les borratxeres d'absenta i el terrat de la Pedrera en la visita turística de rigor. Si ells (i elles) estan a Barcelona, jo on sóc? Pensar això em va fer reveure Match Point, la qual m'havia fet pensar que viure a Londres era viure així.

Oh amic meu!- vaig dir-me- ets un il·lús! En aquella pel·li tots vam creure'ns capaços d'esmorzar amb vistes al Tàmesis i al Parlament, treballar al Gherkin, treure'ns la corbata i jugar a tennis, matar una amant de curves espectaculars i al vespre anar a l'òpera amb la pobra Emily Mortimer, que pobra no té culpa de res i li ha tocat el paper de pija rica quan l'estúpida és l'altra (sí, sí, és l'altra la burra que fracassa en el seu intent de lligar-se a un hereu forrat de diners). No, nosaltres no veurem res d'això si anem a Londres. Ni a Barcelona. No treballarem a Quaderns Crema mentre la nostra dona, que gestiona el MACBA, es tira al director de projectes del FAD en una habitació de l'hotal W quan deia que anava a una performance a l'Art Santa Mònica.
Perquè Woody Allen és un puto elitista que fa pel·lícules sobre bo-bos. Sí, bohemis i burgesos (bourgeois) Sí, el que explica són universals, però els protas són uns megapijos estetes de bona casa que si te'ls creuessis pel carrer et considerarien merda. A Match Point mantenia un equilibri entre classes humils (Chris, Nola) i benestants (Chloe i Tom) i professions de sector ""burgès"" (Chris, profe de tennis i economista, en Tom no se sap) i professions cultural-estètiques en el pitjor sentit de la paraula, només per per xulejar de professió (-i tu què fas?/ -jo sóc comissària d'art contemporani/ -Ah! Que bé, no?) (Nola actriu, Chloe galerista). A Coneixeràs l'home de la teva vida tots aquests equilibris se'n van a la porra en pro de l'ideal de l'esteta: un és un escriptor (fracassat, però ja ens agradaria a nosaltres ser un escriptor fracassat...), la seua dona treballa en una galeria d'art "descobrint nous talents" i s'enamora del seu cap, que la convida a l'òpera "perquè li encanta Donizetti". El seu marit no es queda curt i es lliga a la nova veïna del davant, una jove de família india, estudiant de doctorat en musicologia que vesteix sempre de vermell. Vaya por Dios, està casi tan bona com la Naomi Watts.
La gent que viu d'aquesta manera són uns bobos de classe altíssima. No surt un sol pringat. Només un dels germans de Cassandra's Dream. No hi ha ningú normal? Realment existeix el tio que treballa d'escriptor, té una nòvia galerista i una amant musicòloga? De debò pots enamorar-te del teu galerista i que aquest s'emboliqui amb una pintora de flors vermelles amb arracades de diamants pel mig?

En aquests films de Woody Allen hi ha un petit problema d'identificació, que en certa manera tranquil·litza: com que el nostre cap no serà un guaperas (si acceptem el Banderas com a guapet) ric i artísticament sensible, mai ens enamorarem d'ell; com que el més probable és que la veïna de davant sigui senyora amb 3 fills bruts, no haurem d'espiar-la mai. En certa manera, el binomi entre vida al cim de l'aspiració intel·lectual i entrada a l'avern dels problemes universals (la sort, les il·lusions) ens dóna certa distància: la nostra vida és més senzilla i aquestes coses no ens passen. Ara bé, que sigui aquest tipus de gent la que es troba en aquest tipus de dilemes, i que sigui cinematogràficament idealitzada ens condemna a la gent normal a l'ostracisme dels problemes humans més bàsics. I és que si ets normal no seràs mai un tema dostievskià.

Si Woody Allen s'ha de servir de referents de classe benestant i culta per parlar de la naturalesa humana és que no sap situar aquestes qüestions en el ser humà corrent. (o només en clau de comèdia). O no vol: l'ambient burgués és molt més fàcil de desestabilitzar perquè té l'equilibri com a principi obsessiu. El drama burguès (Henry James) aconsegueix en la síntesi un estat molt similar a la tesi, fins a Haneke, és clar. El drama shakesperià diu que quan vegis l'antítesis, fuig d'escena perquè no quedarà títere con cabeza. Si aconsegueixes ser el primer desprès del'holocaust, t'endús la grossa. El drama obrer o mitjà comença fosc, tira cap a marró fosc i acaba amb una paret de color verd perquè volem acabar-lo bé, però sabem que acaba amb el mateix color de merda del principi. Mentre Woody Allen no acabi les seues pel·lícules (que passa al final amb els personatges de You Meet a Tall Dark Stranger? Tornen a la situació inicial? Busquen nous camins?). ¿Els finals semioberts són un missatge per als retratats (mira, nen, no juguis amb foc que...) o per a la gent normal (que pringuis aquests galeristes)?
Jo sincerament penso que el final "demà plourà però que me quiten lo bailao" de Match Point o Cassandra's Dream o "la que se avecina" de You Meet a Tall Dark Stranger és una manera de reconèixer que els guapos també tenen problemes i van al psicòleg, però són més guapos que tu i això mola.

I és que viure bé costa molts diners i maldecaps, però, òstia, que se'n viu de bé...