Paraules de comiat II - pare

Torno a pujar aquestes escales per 4t cop en una dècada. En 16 dies exactament es compliran 10 anys que per primer cop les enfilava i parlava llavors de la meua mare, l’Hortènsia. Molts de vosaltres ens acompanyàveu llavors i ens acompanyeu avui. Entremig, la mort de la meua tieta Eulàlia i el traspàs de la meua àvia materna, l’abu. Eren Mares, tietes, germanes, amigues... A tots els que ens vau acompanyar, ens torneu acompanyar avui o ens acompanyeu per primer cop, gràcies.

I torno a pujar-les i ho faig en nom meu, però també de la meua germana, per parlar d’aquesta ja incòmoda amiga que a vegades pensem, Violeta, que és una germana més. Una germana fosca, una germana gran i llunyana que de vegades ens visita i ens pren, malèfica, coses que per nosaltres són importants: la mare, l’àvia, l’abu, la tieta, el tiet... el pare. 

O potser no és germana, és germà, i s’instal·la a casa, i s’agafa confiances i ho embruta tot i ens pren els llits i el menjar, i ens fa està prims i cada cop més cansats i dèbils i malalts. El germà es diu càncer i la germana, mort.

I com fa deu anys, us diré, aquí, ben clar i sí, ferit i amb l’ànima rebregada i bruta, que la Violeta i jo, n’estem tips, n’estem farts, i sentim que ja n’hi ha prou, que no pot ser tanta malastruga, tant llamp i rellamp i trons i pluja sobre mullat. Hem vist morir els dos pares entre els 20 i els 30. Sense nets, sense celebrar carreres professionals, sense veure’ls descansar i gaudir del descans. 

Tot això, ho sabem, ha anat així com podria haver anat millor o pitjor. En traiem valuoses lliçons de vida, oi, germana?, que compartirem amb vosaltres quan les menesteu, amb amor i solidaritat. Compteu-hi. Però ara sentim dolor i ràbia i tristor. Cuideu-nos ara a la Violeta, a la Tere i a mi.

El fill. La condició de fill. He sigut fill infant, fill jove i fill d’adult. Els que em coneixeu d’aprop em sabeu un deix a l’antigor, certa animadversió als trets de la joventut, un anacronisme arrelat en el caràcter. Tot això li dec al pare. Però també li dec al pare, i a la mare, el fet d’assumir en determinats moments, massa aviat, trets de persona adulta. Ser fill de Xavier Porta no ha sigut fàcil perquè ser fill de Francesc Porta no ho va ser tampoc. Al meu pare i a mi ens van manipular la infància: al meu pare no el van deixar créixer; a mi em van fer créixer molt ràpid.

Un joc de miralls que ha reflectit i rebotat idees, valors, maneres de fer i de dir de generació en generació. He incorporat trets definitoris del pare, altres de l’avi. Altres, els he rebutjat de ple perquè venien precisament del pare i no m’agradaven. Alguns me’ls ha passat el pare, i altres l’avi Cesc, a través del pare. 

Amb una mica d’esforç, he trobat al meu pare infant fill del seu pare. Petit, fascinat, desconsolat... I veient el meu pare infant, he vist el meu propi reflex com a pare del meu pare. Sever, preocupat, cuidador. I encara més, quan he escrutat prou el meu miratge com a pare he descobert el meu jo infant. Com a fill infant. He hagut de fer-me adult per ser infant.

Per això he triat aquesta cançó del Leonard Cohen. Beneïda sigui la memòria de tots els nens i nenes.[1] La meua, com la seua, és una memòria marcada per l’absència i la mancança. Tenia clara aquesta cançó des de feia temps (el càncer, té aquestes coses, dona temps), però en aquests últims mesos ha passat un seguit de coses increïbles.

Quan ja perdíem la guerra, el fill li va parlar al pare. Com a fill. I el pare va poder ser pare. I enmig de la tenebror de la proximitat de la fi, el pare va poder tornar a ser fill, i de fill a fill ens vam entendre. I llavors el pare va treure la valentia que no havia pogut treure mai. I va plorar per la germana mort, la seua. I també li va dir al germà càncer que l’odiava, que podia guanyar aquesta lluita despiadada però que l’havia odiat tots aquests cinc anys. I li va dir a sàdica germana que aquí estava, que aquí l’esperava. I va dir adéu, va dir adéu al fills, als germans, als amics, a tots vosaltres. I el fill va dir-li al pare que n’era de valent i com l’admirava, que no l’havia admirat mai tant. I llavors el pare va prendre les regnes de la seua vida i va decidir que volia morir i es va posar a triar aquestes músiques, aquestes lletres que avui veieu.

I després d’una última crueltat innecessària, un mes de més de vida, de mala vida, de semi mort (dos parèntesis aquí: primer, gràcies a tot l’equip de l’Hospital Nadal Meroles per fer passable l’horror; i segon: eutanàsia legal ja, per suposat), li diem avui adéu al pare, al Xavier. Vull que us quedeu amb aquest record de fill. Blessed is the memory of everybody’s child.

Acabo. Ara vindrà l’últim fragment del vídeo que el meu pare va imaginar, muntat pel seu germà Oriol i la meua cosina Nora. Veureu al pare infant i és possible que em vegueu a mi a través d’ell. Pareu compte perquè el joc de miralls és meticulós (qui em digui més d’una vegada que som iguals, rebrà una severa amonestació). Veureu també els meus tiets i tietes i algun cosí. Veureu genètica creuada. Veureu una família. Potser us semblen massa fotos, però és que era necessària la cançó com ho era que els 3 germans del pare, els meus tiets, Roser, Oriol, Mariona, es parlessin com a germans. Tietes, tiets: tingueu-vos ara més que mai. I tingueu-nos a nosaltres.

I després del vídeo, una última cançó del fill. Una cançó, pare, que tenies en un cassette gravat i reproduït en aquell Lància Delta vermell. Tu, pare, que tenies un defecte que vas convertir en la gran virtut per la qual t’hem estimat tant. Erets un naif. Sí, érets incapaç de tocar de peus a terra, d’aprofitar el temps, de construir una casa pròpia. I ens feies passar unes estones excel·lents mentrestant. And I Love you untill your heart stops. I Love you untill You’re dead. Descansa pare, I guess this must be the place.[2]

Gràcies.

---

[1] Blessed Is The Memory, Leonard Cohen (Songs of Leonard Cohen, 1967). Cançó i lletra (original i traduïda). Escolteu també la versió de la Rosemary Standley, que m’agrada quasi tant o més.

[2] This Must Be The Place, Talking Heads (Speaken in Tongues, 1983), cançó i lletra (original i traduïda).

L'ós que portem dins

La preciosa il·lustració de Gabriella Barouch a la portada de Oso, de Marian Engel, va ser la trampa pel desprevingut explorador de llibreries que sóc. La imatge atrau, captiva. L'argument, també. És una novel·latan eròtica com una pel·lícula de'n Lars von Trier i Gainsbourg.

Aquest mes de maig he llegit sobre animals. Vull contrastar aquesta obra amb El zorro ártico de Sjón, el clàssic El viejo y el mar de Hemingway i fins i tot Moby Dick de Melville. En aquestes, alguns són classics, autors masculins descriuen com homes persegueixen la seva realització en la caça d'animals. Això, durant molt de temps, ha semblat trepidant i excitant per molts. En un altre petit llibre animalístic, La paloma de Süskind, la natura pertorba i desestabilitza la rutina parisina d'un modest vigilant de banc.

Oso, per la seva banda, no parla de cap persecució. Lou és una noia viciada per massa documents antics en el seu despatx soterrat en un Institut Nacional d'Història de Canadà. Catalogar un fons en una illa remota no li vindrà malament i decideix anar-hi. Però ningú li ha parlat de l'ós. L'ós és allí, hi era abans. Ella no l'ha cridat. Sembla domesticat. Però un ós sempre és un animal salvatge.

Què és l'ós? Què és la illa? Probablement no siguin res, potser sigui la pròpia soledat de Lou la que la impulsa a explorar densos camins desconeguts. Però la natura no li és hostil ni la defuig ni la castiga, com en els altres llibres. ¿Què hem de dir quan la natura respon en harmonia a la indecent proposta humana? Quan l'inofensiu et canvia alhora que et fereix, voldries separar-te'n?

Engel utilitza un llenguatge lleuger com el fred del bosc al matí, nét i sense soroll. De tant en tant, el so d'un ocell, un picasoques. A vegades resulta rude com el parlar de la gent de muntanya. En d'altres, és essencial, directe i bell. Aquesta novel·la, escrita per una de les escriptores més importants que ens ha donat Canadà, ens parla de la natura que ens allibera i ens pertorba en la mesura que ho estiguem nosaltres.

No es fácil cazar un zorro

He podido viajar durante dos tardes a una fría montaña de Islandia de la mano de Sjón y su zorro ártico. Novela corta y sutil, tiene mucho de Hemingway y de Bulgákov, un tanto de Melville y un poco de Poe. Una antigua leyenda local sirve para un completo juego de estilo cuyo montaje avanza armonicamente hasta las últimas páginas. Un zorro, un cazador. Una mujer con síndrome de Down, un pastor... Si alguna vez quisieran viajar a Islandia y no puedieran, lean El zorro ártico de Sjón. La buena literatura no tiene piernas, pero hace viajar.

Elogi de Cavalleria

-¿Qué te parece desto, Sancho? -dijo don Quijote-. ¿Hay encantos que valgan contra la verdadera valentía? Bien podrán los encantadores quitarme la ventura, pero el esfuerzo y el ánimo, será imposible.

Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha, II.XVII

Pròleg del llibre Jordi&Oslo. Les primeres tires del dibuixant i amic JoveGuille. Podeu adquirir-lo aquest Sant Jordi en llibreries especialitzades (o no!) o per internet.

Quan un cavaller es calça el casc i l'armadura i s'adentra dins del bosc, desenganyem-nos, res ni ningú pot aturar-lo. Un cavaller surt victoriós de totes les conteses, de tots els perills i de totes les trampes que li poden parar els més malvats éssers. A vegades pot sortir-ne malferit o fins i tot mort, però el primer que has de saber, lector o lectora, és que viu o mort no són sinònims de victòria i derrota en l'univers d'un cavaller. De peu o estirat, en sortirà ple de glòria. Sempre i quan no caigui víctima dels particulars perills de la cavalleria.

Poques coses són més destructives que el desànim i els braços caiguts. Són aquests els perills que des de dins de l'armadura el corquen. La traïció a un mateix és el seu únic punt feble del cavaller. És per això que per no deixar les mans mortes el cavaller porta una cosa en cada mà: una llança i un escut.

Una llança punxeguda i afilada que apunta sempre endavant. La direcció és clara i inqüestionable: endavant, preparat pel que hagi de venir. La llança és, diu la tècnica militar, una arma ofensiva, d'atac. Però és molt més que això: és la fletxa que marca el camí, la particular pastanaga del cavaller. Qui sap on el portarà?

Potser no ho sabrem mai. Però, mentrestant, la persistència inesgotable d'aventures és la que fa trobar misteris sorprenents i meravelles trepidants. El nostre petit gran cavaller, en Jordi, converteix una piscina inflable en un mar... i no s'hi ofega. Hi naufraga... però no s'hi ofega: viu l'aventura del naufragi i de la salvació. I així amb centenars de petites grans aventures viscudes pel cavaller infatigable en les pàgines que segueixen. 

En Jordi no porta llança, és cert, una llança com a tal. Però té les seves raons. En primer lloc perquè una llança seria molt gran de dibuixar en unes vinyetes tan petites. I en segon lloc, perquè en Jordi és com el jove Perceval extasiat de cavalleria: l'ansia d'aventures l'empeny a l'aventura abans de ser armat oficialment cavaller. És una actitud. Però, si no porta la llança a sobre, porta escut?

Sí, l'escut i qui el porta, l'escuder, és la lleialtat infinita, l'amistat irrompible. Pren forma d'Oslo, de company de fatigues, de silenciós conseller, de sol·lícita companyia, de fidel seguretat. L'amistat verdadera és lleugera com una ploma i alhora resistent com la roca. Com ha de ser un bon escut de cavaller. I què millor que un drac per defensar-se quan les adversitats t'envolten. La lleialtat a una amistat fa que les aventures entre dos sempre siguin millors.

En Jordi, com l'autor que l'ha creat, és un cavaller infatigable i fidel als principis d'optimisme i esforç aventurer. Aquest llibre no hagués vist la llum sense la tenacitat i alegre tossuderia del seu autor i dibuixant. Sense fer cas del que puguin fer-li els malvats encantadors roba-ventures, en JoveGuille conserva l'ànim i les ganes d'explicar les originals històries de Jordi i Oslo. En la difícil i misteriosa terra de la creació, els llibres i l'edició, en JoveGuille és un cavaller errant, que no pas errat.

Potser don Quixot no estava tan equivocat. Potser els que havien perdut el món de vista eren Sancho i tots els personatges que desfilaven per la famosa novel·la de Miguel de Cervantes, desencantats de la terra que els envoltava. Potser l'única manera d'aventurar-se en aquest selvàtic segle XXI, benvolgut lector, és amb una bona llança i un bon escut.

Barcelona, gener de 2015

Lo marginat

M'ha sobtat coneixer-li al professor Ignasi Moreta una preocupació tan materialista com la que tracta en aquest article, si bé la llengua i la normativa tenen poc de materialista, per comparació en les àrees en què ell n'és realment expert, certament ho és. Fins aquí una broma que espero no ofengui :).

Com a persona d'origen ponentí sóc bastant sensible a les acceptacions de termes lingüístics propis del català occidental en la normativa. Sens dubte els processos de normativització d'una llengua tenen molt de simbòlics i d'intencionals i aquest article [de l'Ignasi Moreta] n'és un pou d'exemples. Es donen un seguit de raonaments que a mi no em fan si no fer certa la tesi que hi ha un català de primera i un de segona, si bé, per sort, això és una rèmora del passat i avui en dia ja no passa tant.

L'article comença amb una omissió que és desapercebuda en tot el desenvolupament, a saber: que la funció masculina del lo desapareix per evolució espontànea de la llengua. En canvi, el lo neutre és perseguit. Passa a argumentar que el lo neutre tenia una funció i una utilitat molt necessària, però la desaparició del lo masculí no s'explica.

L'afirmació "Abans de l’establiment de la normativa els escriptors ja fan, espontàniament, aquesta distinció: abandonen un lo, el masculí, però en mantenen l’altre, el neutre o abstractiu" em fa saltar totes les alarmes. Espontàniament? ¿Realment és creible, sr. Moreta, que en un context de refinament cultural, distinció de classes i aparició del fet urbà una manera de parlar i escriure és abandonada per evolució espontànea? M'estic referint a un català de ciutat i un català de poble, un català de pagès. En la tria d'un o altre article masculí (bé, tria no, sinó tret diferencial) hom es definia com a èsser culte, burgès i urbanita o inculte, obrer/pagès i rural amb totes les seues lectures (mal)intencionades per qui gaudien d'influència sociocultural. Hi ha articles que critiquen aquest pensament hegemònic en la filologia catalana que existeix com el dia i la nit. I si no, segueixi llegint.

Per què hauriem de recuprar el lo neutre? Perquè Joan Maragall l'emprava. Aquest argument, i per la llargada que se li dóna, només pot venir d'algú que creu que Joan Maragall és el súmmum de la cultura catalana. Pot ser que ho sigui, no ho sé, però una figura lingüística no és més vàlida per l'ús qualitatiu (tal savi l'utilitzava i no podia estar equivocat), si no quantitatiu (és una forma arrelada en el parlar de la gent). Si, ja sé que se'm dirà que el que vol dir l'autor és que Maragall reflectia el parlar del seu temps, però és que només surt ell i no cap altre.

Segon argument: perquè hem de traduir textos filosòfics. Hem suportat 100 anys de normativa sapastre en l'escriptura quotidiana (el més important...), però en l'escriptura metafísica no és suportable. En aquí té tota la raó, però què passa amb els que utilitzen el lo masculí de manera quotidiana?

En el seu diàleg amb l'IEC (amb la normativa i amb les missives) aquesta idea pren el seu màxim desenvolupament? Què vol dir que el lo masculí és antic, fossilitzant i informal? Si, ja sé que ho diu la normativa, no vostè. Però, per què no ho combat? Què impedeix l'ús masculí del lo? És castellanitzant? Ja ha quedat clar que no, simplement és antic, fossilitzant i informal. Totalment d'acord amb l'ús neutre (tesi central de l'article, cert), però em sembla discriminant defensar el neutre perquè hem de traduir 'das', però el que dóna varietat i riquesa a la llengua, no.

Tot això guarda relació amb la distinció de classes lingüístiques com queda ben clar en la resposta d'Isidor Marí: l'ús neutre del lo podria ser acceptat en usos quotidians però no en àmbits cultes. Si això no és doctrina ja em dirà vostè què és. Vostè s'afanya a justificar-los: és meritori que l'IEC es digni a respondre amb arguments encara que siguin de la índole que siguin. Excusatio non petita, accusatio manifesta.

Només volia assenyalar la bravada classista que transmet salvar un ús i no un altre, essent els dos genuïns. El procés de normativització del català és ben peculiar històricament tan per l'originalitat com pels condicionants socioculturals que l'han marcat. Però aquí vull fer la distinció entre els condicionants externs i els interns, aquests últims sovint menystinguts. Em sembla necessari deconstruir el que entenem per llengua catalana i normativa, per la salut de tots i de la pròpia llengua.

Detectar

La paraula sona a través d'un lavabo vaporitzat. La diu un locutor de l'emissora de la ràdio pública local i fa referència a persones. Dues persones en concret: una dona i el seu fill menor d'edat.

Aquestes persones són dues de tantes altres que han sortit de les runes de l'antic mercat dels Encants per situar-se al mig de la plaça mediàtica: molts d'ells són antics veïns de les naus desallotjades l'any passat al Poblenou. Allò és un problema (la situació, no les persones és clar), però fixem-nos a com es transmet aquest problema afegit.

"...Entre els quals s'han detectat una mare acompanyada d'un menor. Els serveis socials de seguida han ofert residència i ajuda a aquestes dues persones..."

Quan vaig descobrir la paraula detectar? Era en uns dibuixos animats en què uns superherois eren avistats per un dolent. Els seus esbirros utilitzaven tecnologia punta (radars, càmares, cablejats, làsers...) a fi de descobrir intrusos en la seva fortalesa. Detectar és una paraula que descriu aquell subtil moment en què algú o alguna cosa nota quelcom molt petit o sigiliós que no hauria de ser allí. Quelcom desharmoniós, colateral, indesitjable... Les coses no es detecten mirant-les directament. Es descobreixen de reüll, o per una alarma, o per intuïció de què alguna cosa no està en el lloc on hauria de ser.

Però tot i així, detectar no és el mateix que descobrir o trobar. Una persona detecta les coses que no van bé (detecto que m'amagues alguna cosa, detecto que algú em roba la llet, detecto un menor entre aquests sense sostre), però no detecta coses estupendes (mama, no ploris, he detectat una feina). I llavors, per què no diuen que s'han detectat 40 subsaharians a l'antic mercat dels Encants i només es detecten la dona i el menor?

Perquè la nostra societat detecta eficaçment els problemes i un menor sense sostre és un problema. I en quan es detecta, se soluciona i el sistema torna a la normalitat. I davant d'una situació problemàtica, se'n detecta una de més greu, es fa noticia i es fa noticia el retorn a la normalitat (el menor ja és atès com correspon pels serveis socials). I ja està, sisplau, continuïn circulant.

De gènere home no violent

"Mai canviaràs res si lluites contra una realitat existent. Per canviar, construeix un model nou que converteixi en obsolet el model actual."

Buckmister Fuller

 

Aquesta frase, dita per un arquitecte visionari, ens va com anell al dit pel tema que commemorem avui, la violència de gènere, com també per tantes altres coses que ens ha tocat viure en aquests temps indecisos. Un visionari és aquell que posa la mirada al darrera dels límits de la realitat que li ha tocat viure. Intentaré mostrar-vos la meua visió sobre aquesta violència que ens ocupa avui.

La violència de gènere és un concepte amb un nom i un cognom o, si es vol, un mot compost: violència i gènere. El problema social que suposa aquesta violència, amb centenars o milers de víctimes i desenes de víctimes mortals, ha fet que per tristos mèrits s'hagi singularitzat aquest tipus de violència. El que passa és que potser hem deslligat el significat de les paraules del seu marc conceptual i d'actuació. Hi ha altres tipus de violència? Com les digerim com a societat?

Una aproximació, breu, més global i multidisciplinar al fenomen de la violència (vegeu lectures al peu) ens indica des de molts àmbits (biologia, genètica, sociologia, estudis culturals, etc.) que la violència...

1.- És la realització d'un comportament, un impuls, que és l'agressivitat.

2.- Que aquesta agressivitat està present en la condició humana per raons biològiques i socioculturals.

3.- Que la violència també és un fet inherent a l'existència humana però amb diferències notables en períodes de la història i llocs (climes en diria jo) i que som més violents nosaltres que algunes altres espècies evolutivament similars a nosaltres

3.- Que els homes, en tots moments de la història, situacions i en moltes espècies animals tendeixen a respondre més agressivament a imputs del context i a cometre actes violents que les dones.

Per aquesta raó, penso que podem afirmar que el terme violència de gènere és, en molts casos, una reiteració o una tautologia, perquè, com indiquen les estadístiques, es donen moltes més situacions d'agressivitat i de violència cada cop que hi ha homes pel mig. Mirem com ens ho mirem, les morts, agressions, insults, etc. entre homes superen i de molt el equivalents entre homes i dones que tenen aquells com agressors. I sense menystenir la dona víctima d'una agressió per part d'un home, demano que la víctima d'una agressió per part d'un home sigui també considerada violència de gènere. Com diu Marina Subirats, les raons patriarcals, o de gènere, que condueixen a una baralla de mascles, a consumir drogues per presumir o a celebrar curses suicïdes amb les motos són les mateixes que porten a maltractar la parella. 

És gràcies al feminisme que, com sempre, els homes obrim els ulls i podem veure que violència, agressivitat i homes són fenomens propers però separables. És per això que sempre que parlem d'aquesta violència, la violència d'homes contra les dones, haurem de parlar, doncs, de violència masclista o contra les dones. Perquè el masclisme és el codi de valors que justifica l'abús de les dones per part dels homes. O introduïm els homes en la violència de gènere, o canviem el mot per referir-nos a la violència contra les dones, sense que això, obviament, resti importància efectiva, política i social. Només faltaria.

Tot això ho dic perquè, com a home, he de carregar amb el meu gènere sempre acompanyat de sospites i resulta que voldria sentir-me orgullós del que sóc. Sóc un home però no sóc masclista i per tant rebutjo tots els comportaments agressius i violents en la mesura que puc. Vers les dones, vers els homes. Sé que en mi hi ha base biològica i social que m'atribueix comportaments agressius, però no em dóna la gana de fer-los efectius i convertir-los en violència. Per això vull respostes a les agressions que diàriament es cometen contra els homes per part dels homes de comportament patriarcal. Aquest no és el meu model d'home i necessito ajuda per substituir-lo.

A l'hora de construir nous models, més justos, hauriem de tenir en compte que el gènere masculí té aquests implícits biològics (major tendència a l'agressivitat) però també té molt de camp lliure per construir-se una identitat i uns valors que no el facin una persona agressiva ni violenta, menys cap a les dones. Com deia la frase de Fuller, per fer-ho possible, hem de posar en pràctica un model d'home i de dona just, comprensiu, no-violent, no només combatent el que no ens agrada de l'existent. L'existent cal fer-lo obsolet. Educant en sortides no-violentes a l'agressivitat i apagant els focs de la violència farem de la violència contra les dones un fenomen del passat.

Referències:

- Castells, M. i M. Subirats: Mujeres y hombres. ¿Un amor imposible?. Madrid, Alianza, 2007.

- VVAA: ¿Somos una especie violenta? La violencia humana explicada desde la biologia y la psicopatologia. Barcelona, UBe, 2014.

Família, he fet una expo!

Ressenya de l'exposició "Perifèries urbanes, on la ciutat perdia el nom. Barcelona, 1947-1985" del Museu d'HIstòria de Barcelona (MUHBA). Fins el 3 de novembre de 2013.

Vagi per endavant que no sóc gran fan del MUHBA. Amb prou feines l'he visitat al llarg de la meua vida a la capital. Prejudicis apart, he decidit baixar a veure una exposició recent estrenada, sobre una temàtica que m'interessa i molt, a saber: el de les perifèries urbanes de Barcelona abans de la modernitat olímpica a través de la fotografia.

El resultat, però, no ha pogut ser més decebedor. L'exposició consisteix en una presentació de diapositives d'una centena o més de fotografies projectada en una pantalla gran. Els organitzadors han tingut la delicadesa de disposar d'unes butaques per fer més còmoda la contemplació de les fotografies que canvien cada quatre segons (jo mirava astorat el vellet de la meua vora que s'esforçava en mirar l'hora del seu rellotge, incapaç de percebre ni les instantànies, ni els peus d'imatge). Un cant gregorià dormitiu (sospito que kitsch però Google no m'ho confirma) acompanya la visualització de gitanos, barraques i fàbriques.

En resum, un desastre. És impossible observar amb deteniment les fotografies ni percatar-se dels autors ni dels arxius. La selecció és massa gran i poc acotada. El tema, ja de per si molt tractat, ja advertia que el que s'ensenyava era "una exposició més" sobre el passat fosc de Barcelona. Una mena de recompensa per tants anys d'injusticies urbanes. Però aquesta exposició no arriba ni al grau de justicia poètica. No sabem si ha sigut manca d'experiència, de pressupost o de temps, però hi ha poc lloc on agafar-s'hi. Una llàstima.

N.B.: veig que aquesta exposició va aparellada cronològicament amb una altra de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona titulada "Barcelona en postguerra 1939-1945. Una crònica fotogràfica" i centrada en la cultura oficial franquista. Caldrà veure-la.

"Tres dones fortes" entre la crueltat i la dignitat

Ressenya de la novel·la Tres dones fortes de Marie Ndiaye (Quaderns Crema, 2010)

El premi Goncourt del 2009 va reconèixer la potencia narrativa de Marie NDiaye, novel·lista francesa d'ascendència senegalesa que va publicar la primera novel·la als 18 anys i ha sigut reconeguda amb el Premi Femina el 2001. Tres dones fortes són tres relats independents que comparteixen alguns misteriosos punts comuns. Tres dones -una advocada, una mestra no habilitada i una migrant- que han d'enfrontar-se a situacions possibles, ni comunes ni excepcionals, que provoca sense voler-ho la tensió entre la França i l'Àfrica contemporànies. La precisió de rellotger dels retrats i la qualitat del teixit narratiu demostren el pes d'una sensibilitat contundent i un art creatiu de l'autora que ja es pot considerar una clàssica francesa.

L'element més destacat de la novel·la és la desbordant perspectiva femenina de les tres protagonistes que lluiten obstinadament per flotar en un pou d'aigua freda i fosca. Qui els hi ha llençat i com en sortiran són preguntes que potser han centrat altres veus en altres ocasions però no aquesta, i potser és per això que NDiaye diu que no és aquesta una novel·la feminista. Sobreviure, vulgui dir el que vulgui dir, sense heroïcitats, a les dramàtiques situacions sense que l'adaptació comporti faltar-se el respecte a elles mateixes és el tema d'aquesta novel·la. La dignitat. Tan senzill i complex al mateix temps.

Aquesta lluita, tot i que principalment personal, implica altres veus o, com la novel·la diu, contrapunts. El contrapunt és un concepte musical que té la característica de ser contrari, necessari i simultani al mateix temps. No és d'estranyar que els principals contrapunts siguin personatges masculins, però mai són ni plans ni estables. De fet, no són ni pròpiament secundaris, com ens ensenya en el meravellós i cinematògrafic relat segon, el de la Fanta i en Rudy, construït com un mirall en què a través d'ell copsem la història d'ella i amb el seu alliberament permet el d'ella i viceversa. No obstant, no estem parlant una novel·la conciliadora. L'alliberament es produeix quan les dones protagonistes poden sentir-se acceptades elles mateixes, orgulloses de qui són i del paper que juguen en la seua pròpia vida.La importància dramàtica és la transformació personal, no la de la història.

En les tres parts es repeteix la presència de símbols misteriosos però a la vegada forts i repetitius com tótems. Arbres, ocells i somnis concentren les obsessions dels personatges però canalitzen les lluites i serveixen de palanca per l'alliberament de les dones encara que la situació no canviï -com la de la Norah-, toqui fons -com la de la Fanta- o fineixi, com la vida de Khady, la tercera de les tres dones fortes, una història única però massa repetida a les fronteres del sud d'Europa. La dignitat i l'acceptació és quelcom que s'ha de buscar en un mateix i per un mateix quan tota la resta falla.

Mai un estil tan desfermat, tan sec i trencat, havia expressat la intensitat de la violència i la crueltat d'una manera tan nua i tan enganxifosa com la calor tropical. El ritme interromput agita la respiració i la converteix en panteixos, també en els personatges, i ens recorden els nostres. Els diàlegs densos, d'aquells que no diuen el que toca i sembla que només solidifiquen les posicions, allunyant la reconciliació, apareixen, crus, en la narració que sembla que arranqui en cada pàrraf, frustrant-se al prendre el vol.

Tres dones fortes és una novel·la captivadora i memorable per la cruesa de la violència i la profunditat de la perspectiva i del missatge. Una obra capital en la literatura europea dels últims anys d'una autora poc coneguda aquí però que es troba, encara, a les portes de la seua maduresa creativa. Només podem esperar-ne coses grans. I fortes.

"The Spirit of '45" o el renaixement de la idea d'igualtat

Ressenya del documental The Spirit of '45, de Ken Loach (2013)
El nou documental de Ken Loach és una lliçó d'història viva de l'esperit que va veure néixer l'Estat del Benestar britànic a través de testimonis que ho van viure. Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Gran Bretanya va fer confiança de manera aclaparadora al Partit Laborista de Clement Attlee, materialitzant l'esperit de col·lectivitat que es desprenia de la victòria del 45: units tenim més força.

El punt d'inici del documental és la formació del govern laborista de Clement Attlee just després del final de la Segona Guerra Mundial però de seguida fa un salt endarrere per explicar les condicions de vida misèrrima de la classe treballadora britànica durant la crisi dels anys 30. La pobresa i la desigualtat van portar al poder a uns laboristes que van saber transmetre el sentiment d'esperança, pau i progrés. El desig que, acabada la guerra, calia canviar de rumb per millorar les condicions de vida de la població i establir les bases de la recuperació econòmica. El conjunt de les principals actuacions del govern d'Attlee ocupa el segon bloc del film. Aquestes actuacions van ser la creació de l'Estat del Benestar i la nacionalització dels sectors clau de l'economia nacional. Es creà la primera Seguretat Social Universal, la nacionalització de la Sanitat, l'extensió de l'Educació Secundària, la millora de la situació laboral dels treballadors de molts sectors, la nacionalització del Banc d'Anglaterra, de les mines, dels transports terrestres i aeris i la creació d'un programa nacional d'habitatges, entre altres mesures molt ambicioses en un moment de postguerra i amb les arques arruïnades.

La tercera part del documental se situa, amb un salt temporal de magnitud, en l'arribada al poder de Margaret Tatcher l'any 1979 i el seu programa privatitzador amb nefastes conseqüències en igualtat social i dinamisme econòmic. Per citar alguns exemples, la sanitat privada ha resultat ser més cara que la pública, la desregularització dels serveis ferroviaris han provocat nombrosos accidents o la ruïna total de la mineria. L'última part se situa en l'actualitat i s'acosta al moviment "Occupy" (la versió anglosaxona dels nostres indignats) com a receptors d'aquest esperit col·lectivitzador de la postguerra.

Com s'ha dit, el director utilitza protagonistes afectats que varen viure les transformacions que s'expliquen. El testimoni de miners, ferroviaris, infermeres, mossos de càrrega jubilats i jubilades es combina amb filmacions de l'època i aportacions acadèmiques o polítiques d'aquell moment. Que tot el visualitzat sigui en blanc i negre i sense narrador dóna caràcter de testimoni unitari als diferents registres que apareixen, ressaltant la voluntat del director de subratllar la memòria històrica de les persones de a peu, sense caure en dramatismes però sense estalviar la realitat dura.

Loach explica la història d'una manera clara i comprenedora i poc discutible a la major. La seua opinió sobre l'estat de les coses sempre ha estat clara i aquest documental n'és una mostra més. Hi ha qüestions, però, que en un documental que vulgui ser rigorós no hauria d'haver passat per alt. El principal, ja apuntat, és si a aquestes alçades l'esquema narratiu "tot anava bé fins que vingué un monstre molt dolent (la Tatcher) i s'ho menjà tot (The party is over)" és vàlid històriogràficament. Què va passar entre el 50, en què els laboristes ja van perdre molt suport electoral, i el 79? Tatcher és l'única responsable de l'evaporització de l'esperit del 45? La societat anglesa continua sent avui aquella formada per treballadors, blancs i testimonis de la guerra? Què passa amb el canvi de la balança migratòria, la terciarització i globalització de l'economia, el baby boom i la generació punk, etc.? No hi pinten res?

El final aconsegueix no ser gaire paternalista pel que podria esperar-se i es limita a dir que les idees del socialisme estan en la base de les reclamacions dels indignats. Segurament sigui així, però el documental no assoleix a mostrar, aquí tampoc, l'evolució de la societat. És a dir, encara que al llarg del film i sobretot a la primera i la tercera part es mostrin paral·lelismes clars amb els temps que ens ha tocat viure, no es tracta de reproduir el mateix... un altre cop i de la mateixa manera. 

El documental aporta elements crítics sobre el nostre present a partir de l'explicació clara i viva del passat i ja per això val la pena la seua recomanació. Un altre argument és el protagonisme i el testimoni de la gent gran, és a dir, la seva memòria narrada, té molt de sentit a l'hora d'analitzar el curs dels fenòmens històrics d'avui en dia. Tant o més que els arguments polítics o les estadístiques. Trobar experiències similars, crear empaties i, en definitiva, compartir esperits uneix les generacions, element bàsic per la transformació efectiva en una societat més justa i igualitària.

Criscrisissis

Avui, el vinyetista treu una bona vinyeta sobre la crisi. Tan bona com les últimes vinyetes dels últims quatre anys.

Els informatius informen de nous informes de nous corruptes, més corruptes que els anteriors corruptes dels últims quatre anys.

Els moviments socials mobilitzen de nou aquells i aquelles que volen moure les coses. Però les seues mobilitzacions no mouen els inmobilistes des de fa quatre anys.

L'editorial edita novament un llibre sobre la crisi, que els llibreters s'esforcen en destacar enmig de tantes altres novetats editorials sobre la crisis dels últims quatre anys.

El govern nacionalista nacionalitza de nou el sentiment nacional mentre desnacionalitza els serveis nacionals, tal i com porta fent des de fa quatre anys.

La compra de deute estatal per fer front al deute estatal dels últims quatre anys endeuta encara més l'estat endeutat sobre una societat endeutada que està farta de comprar deute estatal des de fa més de quatre anys.

No persigas al conejo

Vivimos uno de los períodos más turbios de la historia de este país (España) con casos de corrupción que afectan a la médula del Estado y una crisis estructural (seguramente, son la misma cosa) que nos conduce a las casillas de salida de la Historia. Frente a ese ruido tormentoso, continuo, sofocante, el estallido de un cristal acapara nuestra atención mediática de una manera desproporcionada.

Estoy hablando de las declaraciones del ministro Fernández sobre el matrimonio -el "natural" y el homosexual- y la asignatura de religión -donde se aprende la polisemia de la palabra "maria". Unas declaraciones que aparecen en medio de un fin de semana y que han levantado mucha polvareda en la opinión publicada. Sin embargo, uno debe preguntarse qué aportan esas opiniones a la situación general del país.

Se quejaba Richard Sennett, en su clásico El declive del hombre público, que nuestra época está marcada, sobre ese aspecto, por un dominio del narcicismo. Ese narcicismo, en política, se muestra a través de mostrar supuestas virtudes más que demostrarlas. Alguien que (re)quiera seducir al público tiene que aparentar tener una personalidad, un cáracter y unas creencias que demuestren confianza, vigor, responsabilidad. Eso no es nada si no se acompaña con el hecho que eso, el personaje -a fin de cuentas es lo que es- tiene que representarlo de manera creible. Y eso está lejos de serlo realmente. Es decir, que haya unos hechos que demuestren supuestas virtudes. De eso se intuye que es el lenguaje y no la acción la mejor herramienta para la carrera de uno mismo.

Del lenguaje, y no de los hechos, viven realmente los medios de comunicación. Harto más fácil es recoger unas declaraciones que enregistrar un hecho en su complejidad. Si ojeamos un noticiario veremos cual facil nos resulta leer una noticia sobre una polémica que comprender el debate entorno a cambios legislativos o ejecutivos. Los directores de periódicos lo saben y es normal que tiendan a llenar sus portadas con eslóganes provocativos.

Todo este rodeo para volver al tema que nos ocupa, las declaraciones del ministro. Vamos a enfriar el asunto con la siguiente pregunta: ¿Qué nos importan las declaraciones de un ministro en un seminario privado en el Vaticano sobre asuntos que literalmente no le compiten? En otras palabras, ¿qué demuestran o confirman sus palabras en términos fácticos? ¿Qué va a hacer el ministro sobre esos asuntos que tanto nos tiene que preocupar? La respuesta a las tres preguntas es nada, nada y nada.

Entonces, ¿por que tanto alboroto? Pues se trata de soltar un conejo para que lo persigamos, para bajar la guardia de la madriguera donde se esconden los billetes y toda el suculento botín que Bárcenas ha ido reuniendo con el beneplácito de Rajoy y los suyos. ¿Y por que Fernández Díaz? Porque Gallardón y Wert andan liados en respectivas reformas, Aguirre ya no se presta y porque él necesita recuperar perfil mediático después del chaparrón a raiz del preso etarra moribundo. 

A mi, lo que me preocupa es que casi toda la izquierda mediática se alce por unas declaraciones que merecían no más que un breve, media columna a lo sumo. Nuestra cotidianeidad, incluso las de las parejas entre homosexuales y la de los alumnos de religión, seguirá igual que antes de las declaraciones del ministro. Han roto un vaso para que volvamos la vista y dejemos la tormenta por un rato. ¿Vamos a permitírselo igual que les permitimos su corrupción?

Què has aprés avui? - XVIII: El cinema és cosa d'homes

Del setmanari La Directa (número 306) altre cop he aprés quelcom molt senzill i útil: un mètode per descobrir si en una pel·lícula hi apareixen dones. No si és feminista, si és igualitària bla, bla, bla. Tampoc jutja si és una bona pel·lícula. No, només si hi apareixen dones. Es tracta d'un test, el Test de Bechdel, i consta de tres preguntes:

- Hi apareixen com a mínim dues dones que tinguin nom?

- Aquestes dones conversen entre elles?

- Si conversen entre elles, parlen d'alguna cosa que no sigui un home?

Tres qüestions molt clares que desenmascaren i deixen muda tota una industria amb uns estereotips molt bàsics que donem per assumits. Sovint critiquem "com apareixen les dones en pel·lícules" quan, de fet, no hi apareixen (dramàticament) en la gran majoria de superproduccions.

Hi ha qui dirà que, sí, d'acord, el cinema és masclista, però que el bon cinema no entén d'aquestes qüestions (Tarantino, sens dubte, n'és un exemple). Llavors, és important que apareguin dones en un llargmetratge per a què sigui considerat de qualitat? I en una plaça o en una professió?

Aquí teniu un web en què classifica les pel·lícules segons el test de Bechdel i a continuació un resum de les pel·lícules guanyadores dels Óscars 2012 segons el Test de Bechdel: Tree of Life, Midnight in Paris, The Artist...

M'imagino una nova forma d'activisme: en les sales de cinema, xiular per cada pregunta del test superada.

Què has aprés avui? -XVII: la integritat

 A la meua mare

 

Engalanats com hem sabut fer-ho, sortim del casal per arribar a l'inici de rua de Carnestoltes. Vaig tancant el grup i això fa que m'ajunti amb la familia de l'Ahmed (nom fictici) el qual té tres fills amb la seua dona. Costa maniobrar el cotxet per les estretes, tortuoses i empinades voreres de Santa Coloma. En un moment donat em diu amb tristesa: -"Aquest era el nostre pis". I m'assenyala amb el cap (amb les mans condueix el cotxet) un primer. Li pregunto si era de lloguer o amb hipoteca. -"Hipoteca. El vam comprar fa 15 anys. Ens faltaven set lletres." La família de l'Ahmed va ser desnonada fa uns mesos i ara viu en un magatzem. O en el bar que encara tenen, i per poc. De fet, els dos fills que assisteixen al casal (el més menut és massa petit) venen per satisfer una necessitat bàsica amb més comoditat de la que poden fer-ho a casa seua, sense garrafes ni palanganes: dutxar-se. 

Tots els infants són infants. Però cadascun és diferent. I al nostre casal venen infants que requereixen des d'un espai on oblidar-se dels problemes de casa fins a infants als que cal assegurar-ne un seguiment alimentari, passant per algun al que li costen les restes portant-ne o alguna que ha d'aprendre a perdre. Els fills de l'Ahmed i la Rashida (nom fictici també) són educats, somriuen, demanen permís i van bé a l'escola. Viuen en un puto magatzem però continuen somrient i continuen demanant permís. Els seus pares estan arruïnats però els venen a buscar, junts, i ens pregunten que tal ha estat el seu fill al casal. 

Encara diria més: parlen català. Un català sense dubtes ni entrebancs. Un català com el teu i el meu. I em sorprèn la vena rancia que em creua el pensament mentre m'explica el seu drama: "quin català més polit". I el judici passa per davant de l'empatia. Perquè, reconeguem-ho, tendim a avaluar els estrangers segons el seu domini de la llengua de l'Espriu. Pot ser un mafiós o un maltractador, que si parla català se li ha de fer confiança. I m'avergonyeixo de ser partícip d'aquest etnicisme tan injust. Confonem integració amb integritat, obviament només en el cas dels estrangers. Des de quan el domini de la llengua és prova de la moral d'una persona?

Em trobo davant d'una família que estima i s'estima molt, que entén que les dificultats econòmiques no erosionen l'amor i la dedicació pels fills. Tots ells mostren una resistència i una resiliència admirables. I per un conglomerat de dificultats econòmiques l'Ahmed i la Raschida em cedeixen els seus fills unes tardes a la setmana per a què els dutxi i els eduqui. No, si us plau, eduqueu-me vosaltres a mi.