dimarts, 12 de febrer de 2008

Contrastant ecografies

La poca quotidianitat en què escric en aquest cafè és abrumadora i fins un punt de vergonyosa per ser que quan ho faig sempre ho faig del mateix. Tal vegada sigui per la coincidència de motivació i temes damunt la taula. Així que perdoneu-me, però avui tornaré a parlar d'embarassos no desitjats, però des d'un altre vessant. Acabo de tornar dels cinemes Verdi Park de Barcelona de veure Juno amb ma germana. Dissabte vaig anar als cinemes Funatic de Lleida a veure 4 meses, 3 semanas y 2 días amb la meua mare.

Començaré per la segona. 4 meses, 3 semanas y 2 días és la història de Otilia (Anamaria Marinca), una jove d'uns vint-i-tants anys que ha d'ajudar a la seua amiga Gabita (Laura Vasiliu) a abortar. Aquesta, bé per nervis, bé per immaduresa, deixa molts detalls per fer, i l'acció no pot permetre's cap error: han de contractar una habitació d'hotel, trobar-se amb l'home que practicarà l'abortament a Gabita a l'hotel, aconseguir els diners per pagar-li (a més de pagar l'habitació), desfer-se del fetus i tot sense aixecar sospites en la Rumania comunista de 1987. L'experiència per a ambdues és traumàtica. El millor de la pel·lícula és l'ambientació i la direcció, tot i que l'actoratge no es queda gens curt. Tot i que cau en algun tòpic, dibuixa molt bé la situació i sap representar la sensació d'angustia no de l'abortant, que és estúpida o està massa nerviosa (jutjeu-ho vosaltres mateixos), sinó de l'amiga que ha de córrer molts perills per amistat. Una molt bona pel·lícula vaticino de tot l'any 2008 i una perla del cinema rumanès i, si se'm permet la generalització, dels països de l'est. Una molt bona lliçó de bon cinema, on tot s'entèn sense paraules però aquestes mai hi són sobreres. Esperem conèixer més coses de Cristian Mungiu, el director.

Juno, de Jason Reitman (que ja va sorprendre el públic i la crítica amb Thank You for Smoking el 2005), explica la història d'una adolescent de 16 anys, Juno (magnífica Ellen Page) que es queda embarassada just quan comença a ser "sexualment activa" (leitmotiv de mitja pel·lícula). Juno, molt madura per la seua edat però sense deixant de ser adolescent ("I'm not a child! I'm 16 yet!") i ràpida de llengua i intel·lecte, decideix donar en adopció al seu fill tan bon punt neixi. Buscant al rotatiu "Todo ahorro" troben la rica i ideal parella de Vanessa (Jennifer Garner, si us plau, que no s'aprimi més ni es retoqui cap més part del cos) i Mark (Jason Bateman), que no poden tenir fills. L'acord surt rodat. Poc a poc, Juno crea sintonia amb Mark (als dos els hi agraden el punk, el cinema gore i la guitarra) fins a límits una mica perillosos. A mesura que l'embaràs avança, Juno aprèn i madura què és l'amor i el ser parella. El guió de la comèdia resulta excel·lent, així com la direcció i la banda sonora i la càmara. Si quelcom és realment inmillorable és la feina dels actors i sobretot actrius. Jennifer Garner aconsegueix definir perfectament la jove de 30 anys, rica i tradicional (família estable, ser mare, etc.) però no ingenua. Jason Bateman té moments excel·lents, com els dos moments de trobada a soles amb Juno. També el pare (J.K. Simmons) i la madrastra (Alisson Janney), com el pare de la criatura, excel·lent retrat del jove adolescent (Michael Cera) són genials actors secundaris. Però l'aplaudiment, el magna cum laude és sense cap mena de dubte per Ellen Page (nascuda el 1987!) que es presenta com una perfecta adolescent (amb els seus signes infantils, la seua curiositat provocativa, els seues alts i baixos, les seues preguntes) si bé lingüísticament alterada per al bé de la comèdia. Espectaculars els gags (no gens postissos), les cançons, la presentació animada del principi, els corredors infatigables i les sutileses d'humor intel·ligent. Tot en conjunt és una excel·lent pel·lícula (que, a pesar de la humilitat amb què es presenta sent una comèdia, ha sigut nominada en quatre categories dels Óscars: millor actriu protagonista, millor guió original, millor direcció i millor pel·lícula), segurament la millor que he vist en mesos. Perdre-se-la seria un error massa gran.

Totes dues visions sobre l'abortament lícites. Totes dues ho fan de manera diferent. Una potser massa dramatitzada, l'altra potser massa ensucrada. Veure-les no estarà de més. Al contrari. Poques vegades coincidiran en cartell dues pel·lícules tan pròximes en temes (Gabita i Juno són les dues estudiants), tan dispars en forma però tan notables en conjunt.
Publica un comentari a l'entrada