Caure mort

Porto dies reflexionant sobre la vida, en un sentit general, és a dir, tràgic. Potser sigui el maleït estiu. Jo, ho sento, sóc dels que pensen que l'estiu és la pitjor època de l'any. Sabeu una cosa que no soporto? La gent que es passa 9 mesos l'any desitjant que arribi l'estiu, cantant les alegries de l'estiu i que utilitza paraules com estiuet i caloreta i desprès es passa 3 mesos dient la tautològica frase "quina calor que fa!". Per què? No és el que volies? What do you expect?, que diu aquella, amorrada al piló. I què esperàvem? Doncs que et despullessis, idiota. Per això t'han pagat 20 anys de pel·lícules. Perquè això és l'únic que té l'estiu, que les ties es despullen i els tios van al gimnàs.

Segurament estic marcat per la calor de Lleida. Un basc em concedia que odiés l'estiu. "Bueno, tienes razón. Una vez pasé por Lleida en verano y fue decir: ¡Dios!". Está molt ben expressat. És una puta merda. És com parlar-li del Nadal a un nen orfe. L'estiu és cosa de rics. No hi ha volta de fulla.

Com deia, porto dies en la contemplació tràgica de la vida. Suposo que és moment de canvi, d'inpass que diuen alguns, d'una fase a una altra de la vida. I això provoca certs reajustaments. El que em pregunto és si les perspectives de vida que tenia -teniem- serveixen per alguna cosa. Amb el que hem anat fent, estudiant, què tenim? Utilitzarem alguna vegada el lineal B de la civilització minoica o les meditacions cartesianes? Espero que no soni pedant. El que estic dient és que qui segueixi guardant els apunts de classe "...per si de cas algun dia" els necessiti es fotrà l'òstia de la vida. Perquè els apunts no serveixen ni que vulguis fer doctorat. En les desenes de pàgines només hi ha frases sense sentit, dibuixos d'avorriment i parides dels professors.

Perquè, què és exactament la vida? Jo pensava que era estudiar una cosa, posar-se a treballar i contribuir al progrès de la humanitat aplicant el que havies après. I mentrestant, constituir una xarxa de relacions íntimes (posar família està out) que funcioni com a metàfora de la humanitat, però en petita escala. Reconeixem-ho, ho hem pensat tots. Ens passariem l'any realitzant-nos i gaudint dels estiuets successius amb les respectives caloretes, que el bo del món ens dóna anualment com a prova del seu agraïment per la nostra labor constructiva. Viatjariem a Marrakech amb la parella i pensarem que que bé que existeixin llocs com aquest.

I no fillets, no, que diria el doctor Behrens. La vida és una successió de rutines tacades d'anècdotes. Un dia et plantes als 50 i mires al voltant i veus els fills i les factures i la rutina i els problemes i et preguntes de què coi servia el jurament dels Horacis o Balzac. No com a element de consum (això és al que aspirarem), sinó com a element transformador del món, que és el que estudiàvem 30 anys enrera. "això ho vaig estudiar a la facultat", direm quan parlin de l'enèssima reedició del Tractatus en un suplement de cultura, que fullejarem durant la pausa de la nostra anel·lada feina. I de què t'ha servit, si treballes en una farmacèutica?

La feina. Podriem fer un repàs d'on han anat a treballar tots els llicenciats de lletres. Seria per posar-se a plorar. Segur que n'hi ha contents, però és que tots, reconeixem-ho un altre cop, aspiràvem a fer llibres que marquessin època. O cine, m'és igual. Voliem parlar d'un projecte per una exposició d'artistes canadencs que us han ofert un museu de Copenhaghuen i citar Beckett amb una copa a la mà igual que feiem durant el cafè de mig matí al pati de la universitat, despertant somriures mandrosos. I ara com a molt ens adormim al llegir les critiques de la sala de teatre que porta el seu nom perquè els maleïts crios de 3r ESO B et provoquen insomni.

I un dia et troben una pedra al ronyó o, directament, un tumor a l'esòfag. I tornes a casa i mires a la prestatgeria i dius: què agafo? Us ho dic perquè ho he experimentat. De què serveix l'Ètica a Nicòmac, el lloro de Flaubert? I Friedrich? Què me'n dieu de Friedrich? Us ajudarà molt les putes creus a la muntanya? Llavors pots fer dues coses. O et dónes per vençut i et passes a la novel·la negra (perquè treu a la llum la naturalesa que portem dins sasquetvuidir?) o als diaris, que t'omplin les nits d'insomni i els dies de tedi; o et tornes un hooligan d'alguna cosa. És igual. La qüestió és trobar el sentit de la vida. La gent que ha trobat el sentit de la vida es caracteritza per fotre la xapa a qualsevol sobre el tema. El barroc castellà, Star Wars, els rellotges de sol, el català, el budisme, les víctimes de X o F dictador o la pervivència de l'oreneta de ribera. Si no protegim els boscos, no ens protegim a nosaltres. I fareu cartes al diari. I tant! Sobre què? És igual. Alguna cosa que t'ompli el temps. Una entrevista a un diari local i au, a soltar-li la lliçó magistral sobre la pobra xavala del cafè, probablement estudiant de sociologia. Evidentment, tot amanit amb referències a com de malament va el món i en especial la joventut.

Mentre nosaltres estudiem on collons va començar la modernitat (hi ha qui la situa al segle XII), ens fan tornar a l'Antiguitat. La modernitat social no existeix. Pels que no hagueu començat la Universitat: penseu-vos bé què voleu estudiar, desgraciats! Oblideu-vos de tenir jubilació, baixes per depressió o escola gratuïta pels fills. Us passareu la vida com la que us he descrit i no podreu fer ni d'avis. I qui sap si no sereu com el negre que critiqueu per no anar dutxat, que ha estudiat dos cursos de psicologia a Malabo. O la rumana que critiqueu perquè no escombra sota els sofàs, que sap tocar el piano millor que el professor que es folla a ta filla. Potser ens hem de veure en una cadena de muntatge en un poligon de Vancouver o de porter en un club de Shangai. Si no, temps al temps. Arribarem a la vellesa més tarats del que estem.

Recentment sortia un estudi que deia que la temperatura de la Península pujarà entre 5 o 6 graus d'aqui 50 anys. És per fotre el camp. Una cosa són 29 graus (a Lleida 33). 6 graus ja són 35 (39 a Lleida) com a norma general. No surts amb bici amb els nens quan estàs a 33 a les 11 del matí, m'enteneu? Què fotrem quan tinguem 70 o 80 anys? Mireu-vos els padrins. El que no es caga al damunt està deprimit. És patètic, de debò. Tota la vida partint-se el llom i acabar al banc del sinofos. Morirem com porcs suats en una parada d'autobús.