L'avanç en l'estudi i en els anys d'estudi de la Guerra Freda em milloren l'ànim.
No obstant, aquest matí he plorat per primera vegada en l'estiu, mentre escoltava l'Andante grazioso de la sonata número 11 en La Major (alla turca) de Mozart, que em situa en una escena domèstica en què la mare i jo llegim, ens fem companyia mútuament i la música fa de llaç entre nosaltres; de marc espiritual, suprimint el marc temporal, mentre el menjador és el marc espaial.
He pensat que aquesta peça trista però serena al principi amb variacions és l'estructura immaterial imprescindible, que supera la necessitat espaial i temporal i que ella i jo -necessaria per tots dos- podrem invocar en el futur per reconstruir allò que vam compartir una tarda de juliol mentre els dos llegíem als sofàs de casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada